miniatura|Evolució de les llengües peninsulars. El castellà a Catalunya és un dels idiomes cooficials d'aquest territori, al costat del català i l'occità en la seva variant aranesa.
El castellà, segons dades de 2018 és la llengua més parlada de Catalunya tant com a llengua materna (51,5%), com a llengua d'identificació (46,6%), com a llengua habitual (46,6%) segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2018, amb descens respecte les dades de 2013 tant com a llengua materna (57,58%), com a llengua d'identificació (54,55%), com a llengua habitual (57,55%) donat que en un context de forta immigració, un 44,7% dels nascuts fora d'Espanya no tenen ni el català ni el castellà com a llengua materna.
La llengua espanyola començà a tenir un cert paper en els afers públics del domini lingüístic català arran de la unió dinàstica amb Castella (finals del segle XV). Amb l'absorció dels estats de la Corona d'Aragó pel Regne de Castella (començament del ), s'inicia un procés sistemàtic d'imposició del castellà a la comunitat lingüística catalana, començant pels usos oficials i prestigiosos. Tanmateix, a la part dels Països Catalans que forma part de l'estat espanyol no ha tingut una presència important com a llengua d'ús habitual en la vida quotidiana fins a la immigració massiva d'hispanòfons, esdevinguda, sobretot, en la segona meitat del .
Malgrat el títol d'aquest article, Catalunya -si per "Catalunya" cal entendre el Principat- és un àmbit territorial artificiós de cara a l'estudi sociolingüístic; l'únic marc d'estudi coherent, en aquest cas, és el domini lingüístic català, i concretament la part inclosa a l'Estat espanyol, tocant a la relació del català amb l'espanyol com a llengua amb capacitat impositiva. La major part de dades del present article, doncs, es refereix al conjunt dels Països Catalans que formen part de l'estat espanyol, territori entès com un domini lingüístic aliè (és a dir, corresponent al català i no al castellà). Pel que fa als territoris valencians on la llengua autòctona sí que és l'espanyol, vegeu l'article Castellà del País Valencià.
Història La llengua que es va formar a la Catalunya Vella després de la caiguda de Roma derivat del llatí va ser el català, que va sorgir i es va desenvolupar paral·lelament a la resta de llengües romàniques entre els segles i . Cal dir que als Pirineus de Lleida i fins i tot a Andorra en aquesta època s'hi parlava bascoide i que el català s'hi introduí una mica més tard. Posteriorment, els catalanòfons van anar augmentant a causa de la conquesta de nous territoris -Catalunya Nova, Illes Balears i País Valencià, zones on fins aleshores la llengua parlada majoritàriament per la població autòctona era el mossàrab. L'àrab i l'hebreu eren parlats per musulmans i jueus, respectivament.
Origen La introducció del castellà a la Corona d'Aragó es va iniciar amb posterioritat al Compromís de Casp. Després de la mort de Martí l'Humà sense descendència el 1410 va seguir un període d'interregne en què els compromissaris de cada regne o principat van debatre sobre els possibles successors. Els compromissaris van escollir per majoria a Ferran I, anomenat el d'Antequera -per la seva conquesta d'aquesta plaça el 1410- i pertanyent a la dinastia dels Trastàmara. Era l'únic dels candidats al tron amb experiència monàrquica -corregent a Castella- i estava relacionat amb la Corona d'Aragó per la seva mare, Elionor d'Aragó i de Sicília, filla de Pere III d'Aragó i d'Elionor de Sicília, tots dos catalans de naixença.
Al comerç tèxtil català, li calia la llana castellana i a Castella li calia la indústria catalana, a més precisament els Trastàmara eren els grans terratinents de llana a Castella, cosa que va contribuir a fer que el castellà penetrés a Catalunya. Cal dir també que, amb una reialesa d'origen castellà i castellanoparlant, aquesta llengua va començar a gaudir de prestigi. S'ha de tenir compte que el castellà era la llengua més parlada a la península Ibèrica i amb un territori més vast.
El 1474, es va produir la unió de Castella i Aragó per l'enllaç d'Isabel i Ferran, si bé tots dos regnes eren políticament independents. Castella ocupava llavors més de dos terços del territori, major unitat lingüística que a la Corona d'Aragó, i set milions d'habitants contra els vora un milió de la Corona d'Aragó, dels quals la meitat al Regne de València, 350.000 al Principat i 110.000 a les Balears.
En contra del que s'acostuma a creure, les causes d'aquesta introducció lenta no semblen obeir a una política planificada i organitzada per aconseguir una castellanització lingüística del país, sinó que van ser naturals. A la Monarquia Hispànica poc l'importava malbaratar la llengua, com a mínim fins al . Així, la introducció del castellà a Catalunya no va ser conseqüència de cap imposició lingüística, ja que la monarquia no comptava ni amb els instruments necessaris ni va dissenyar mai una política d'unificació lingüística. Van ser les mateixes classes socials benestants catalanes, les qui van afanyar-se a aprendre el castellà. Calia aprendre la llengua dels monarques i estar-hi bé. Això contribuí a fer que progressivament el castellà fos més present en les obres literàries cultes, no pas en les de caràcter popular. Alguns historiadors han recentment teoritzat que la introducció de la inquisició castellana per part de Ferran d'Antequera, usada com arma de control polític, i després mantinguda pels reis posteriors, l'entrada d'inquisidors castellans, i l'exigència ja escrita i no tàcita al que els processos i assumpte de la fe es fessin en castellà, més la censura prèvia, va anorrear la producció literària en català en un espai d'una dècada. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1378656-inquisicio-i-decadencia.html https://www.laie.es/llibre/inquisicio-i-decadencia/9788494666896/477872
1560 El Tribunal del Sant Ofici insta que en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana. 1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga que no se escriban los procesos en lengua catalana.
El 1492, Antonio de Nebrija va fixar l'ortografia del castellà, la primera llengua romanç a comptar amb ortografia pròpia, amb una frase a la dedicatòria als reis catòlics "siempre la lengua fue compañera del imperio". La tendència castellanitzadora del mercat editorial barceloní des de finals del i durant el període següent es va produir, sobretot, per interessos de mercat dels editors i llibreters de Barcelona, de manera que al la llengua castellana va tenir un fort creixement en les edicions de la Corona d'Aragó entre el segon terç i el final del .
Autors catalans com Joan Boscá i Joanot Martorell escrivien també una part de les seves obres en castellà durant el . El seu exemple va ser seguit per altres autors d'àmplia presència a Catalunya durant els segles , i per altres autors autòctons com Francesc de Muntada, Jorge Sentatí, Manuel Gual o Antoni Capmany.
D'acord amb el professor titular d'Economia, Ètica i Ciències Socials a la Universitat de Barcelona Félix Ovejero, el 80 % de la població peninsular del parlava ja el castellà, quan a França amb prou feines un 10 % de la població parlava el francès de París. Altres països com Alemanya i Itàlia no van adquirir la uniformitat lingüística fins al . En concret, en la Barcelona dels segles XV i XVI la seva població parlava en una proporció del 70 % el català, percentatge que es manté actualment al segle XXI.
Aquest domini del castellà va ser causat principalment per un factor demogràfic, la població del Regne de Castella quintuplicava la població del Regne d'Aragó al , a més la plaga de la Pesta Negra del mateix segle va delmar la citat de Barcelona, causant una mortandad superior al 60 % de la seva població, així com per un factor de prestigi cultural similar a l'esdevingut a Itàlia respecte del florentí. A més l'arribada de la Casa Trastámara, d'origen gallec, a tots dos regnes va facilitar encara més l'extensió del castellà en tota la península. L'entrada i el posterior predomini del castellà en el Regne d'Aragó i, en concret, al Principat de Catalunya va tenir lloc amb anterioritat a la imposició proposada pel Decret de Nova Planta al , en un context europeu d'uniformització absolutista que va tenir lloc especialment en aquells països governats per la monarquies de la Casa Borbó.
Imposició del castellà
miniatura|Diario de Barcelona de 1792 Amb la derrota de les institucions catalanes a la guerra de successió espanyola i l'aplicació del decret de Nova Planta, Catalunya perd les seves lleis i normes, i se n'imposen d'altres. A més de veure's obligada a contribuir al finançament de la Corona, va veure com la llengua castellana va ser l'única llengua oficial. A partir d'aquest moment, s'inicia una política sistemàtica d'imposició del castellà a la comunitat lingüística catalana, amb la voluntat explícita i persistent de provocar-ne la plena absorció lingüística: ja al els estats eren molt conscients de la relació entre llengua i nació —paral·lelament l'Estat francès imposava el francès a Catalunya Nord. És prou il·lustrativa la cèlebre Instrucción secreta als corregidors (1716): “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. El procés serà lent, a causa dels dèficits infraestructurals de l'Estat —per exemple: al principi la pressió castellanitzadora només va atènyer a les classes altes—; però a mesura que el poder estatal incideix en més aspectes de la vida quotidiana de les masses, hi imposa l'espanyol; paral·lelament, tan bon punt com sorgeixen o s'amplien nous camps o mitjans, el català tendeix a ser-hi usat i, per tant, hi és prohibit explícitament. Així, el 1768, en la Reial Cèdula d'Aranjuez, Carles III d'Espanya referma la prohibició de llengües diferents al castellà en l'ensenyament i els jutjats; la llei Moyano (1857), que implanta l'ensenyament obligatori, obliga a fer-lo en castellà; es bloca l'ús del català als jutjats i al registre civil (1862, 1870, 1881, 1917), per telèfon (1896), a l'ensenyament del catecisme (1902), a la retolació de productes farmacèutics (1924)... Per exemple: durant la major part dels segles XVIII al XX els noms catalans no s'admetien al registre civil: els Pere, Jordi, Carme, Mercè, etc., de la vida quotidiana havien de dir-se oficialment Pedro, Jorge, Carmen, Mercedes, etc. Igualment passava amb els topònims: Vilanova i la Geltrú, sa Pobla, Ontinyent, etc., eren oficialment "Villanueva y Geltrú", "La Puebla", "Onteniente", etc.
En aquest entorn, on hi havia lleis a favor del castellà, hi va començar a haver diaris en aquesta llengua a Catalunya, com el Diario de Barcelona, del 1792 i es va començar a editar el Diario de Gerona en castellà durant els setges napoleònics de Girona.