Un Pingüino en mi Ascensor és un grup de pop, procedent d'Espanya.

Història Un Pingüino en mi Ascensor és un grup musical espanyol de pop format als anys 80 pel publicista José Luis Moro, cantant i compositor del grup. Poc després s'integraria a la banda Mario Gil (ex Paraíso i La Mode), després de produir el seu segon disc, El Balneario.

El gener de 1987 la companyia DRO accepta editar el primer mini LP d'Un Pingüino en mi Ascensor, disc amb 6 cançons que tenia el mateix nom del grup, l'únic instrument utilitzat és un teclat estil casiotone. Al maig d'aquell mateix any es publica el disc, que té com a singles «Espiando a mi vecina», «Juegas con mi corazón» i «El Sendero Luminoso (me persigue sin reposo)».

El segon LP, titulat El Balneario surt a la venda al maig de 1988, produït per Mario Gil. Els singles d'aquest disc són «Atrapados en el ascensor», «Perestroika» i «El balneario».

El juny de 1989 s'edita el tercer LP, Disfrutar con las desgracias ajenas. D'aquest disc s'extreuen els singles «Trabajando en la carretera», «Arqueología en mi jardín», «La balada de Benito Carrizosa» i «He-Man y Barbie».

Després de l'edició d'aquest disc, i arran dels diferents concerts realitzats, Mario Gil entra a formar part definitivamente d'Un Pingüino en mi Ascensor.

El setembre del 1990, apareix el quart LP, que du el nom La sangre y la televisión i té com a singles «Secuestrado por tu amor», «El ama de casa estafada por la publicidad», «Por la mañanita» i «Tu carnicero particular».

Després de la finalització del contracte amb la discogràfica DRO, la companyia La fábrica Magnética edita el 1993 l'LP En la variedad está la diversión, disc que va tenir poca repercussió.

El 1999 y després d'una aturada de sis anys, Un Pingüino en mi Ascensor edita un disc en directe amb la companyia discogràfica Desobediencia Records amb el títol Pingüimatic.

A principis del 2004, comencen els contactes per a l'edició d'un nou disc, amb temes que José Luis va anar component després de la publicació de Pingüimatic i la gran acollida del públic als concerts.

Finalment, surt a la venda a l'octubre de 2004 el disc Piromanía a través de la discogràfica Know How (nom que va adoptar la discogràfica Desobediencia Records). El primer single que s'edita del disc és «Eres más complicada que armar un mueble de Ikea».

El 2014 s'edita el disc Sex, Drugs and Nasal Pop a través de crowdfunding. El disc es compon de 13 temes i inclou la cançó «Yo secuestré a Natacha», que és una versió de la cançó «I wanna be sedated» de The Ramones.

Al febrer del 2017, surt a la venda Espantapalomas, un disc autoproduït pel grup, que conté 14 temes amb versions de conegudes cançons, però amb lletres pròpies. Totes aquestes cançons s'havien estat gravant dins el que el grup anomena «obra social» i tocant en concerts, però mai havien aparegut a cap disc.

Durant el 2020, el grup edita dos nous discos, aquest cop mini LP també autoproduïts, El fascinante universo de Un Pingüino en mi Ascensor (Vol.1) al maig, que inclou 5 temes, i Blanca y negra Navidad al desembre, amb 4 temes, que bé podria ser la versió nadalenca d'Espantapalomas, ja que són versions de temes nadalencs amb la lletra segell de José Luis Moro.

Membres José Luis Moro - veu, teclats Mario Gil - teclats, guitarra, programacions, veu

Discografia Àlbums Un Pingüino en mi Ascensor - 1987 El Balneario - 1988 Disfrutar con las desgracias ajenas - 1989 La sangre y la televisión - 1990 En la variedad está la diversión - 1993 Pingüimatic - 1999 Piromanía - 2004 Sex, Drugs and Nasal Pop - (2014) Espantapalomas - (2017) El fascinante universo de Un Pingüino En Mi Ascensor (Vol.1) - (2020) Blanca y negra Navidad - (2020)

Enllaços externs Pàgina oficial Pàgina no oficial MySpace

Categoria:Grups de música pop Categoria:Grups de música madrilenys