miniatura|Un canton al Baix Llemosí. A dalt de tot es pot veure un prestatge, que al mig té un crucifix platejat. El canton és envoltat de cadires i un banc, que serveix també per a guardar-hi la sal. A cada costat de la xemeneia hi ha dues pasteretes o lleixes encastades en els quals hi ha alguns recipients i llums d'oli. miniatura|En aquesta altra imatge es veu més bé el prestatge superior. Aquest canton té, a més, un forn, a l'esquerra. A la dreta es pot veure un pernil penjat a la posella
El canton (mot en occità, pronunciat 'cantú' i escrit cantou en grafia no normalitzada) és, a les cases tradicionals occitanes, el centre de la vida familiar, la sala que fa les funcions de cuina i de sala d'estar, i més precisament la xemeneia, que és la que dona el nom a la sala. Encara avui dia, se sol dir canton de la cuina, encara que es parli en francès, sobretot al nord d'Occitània. El mot canton significa cantó, i més precisament el cantó o "racó del foc.
De l'edat mitjana fins al , el canton ha estat el centre de la vida en una casa, puix que feia les funcions de cuina, donar escalfor, llum, etc. Les cendres es recollien i s'usaven per a fer-ne detergent. Les marmites es penjaven sobre el foc amb una corda o cadena. A la mateixa paret del canton, una mica per damunt, hi havia sempre una lleixa llarga, sovint de paret a paret, i sobresortint, a la qual es penjava pernils i llonganisses, i damunt la qual es guardaven els llums i alguns altres estris. Els estris per a prendre cura del el foc, però, es deixaven al costat, ben a mà.
Tradicions Les vetllades a la vora de la llar de foc o del canton han estat la distracció principal de les famílies pageses occitanes fins al . Cada vespre s'hi reunia la família, disposada en semicercle al voltant del canton, tradicionalment els avis seien de fet al canton mateix, al costat dels nens. L'avi, com a cap de família, seia al lloc d'honor, el banc on es desava la sal, i l'àvia devant seu en un cadiral. Hom parlava del que s'havia fet durant el dia, contava o escoltava històries o tafaneries, menjava una mica de pa amb formatge o algun embotit, o potser une castanyes cuites al foc i bevia vi o algun licor. A les diades s'hi afegien els veïns i els amics, de vegades també es cantava, o fins i tot ballava, i era el lloc on començaven a festejar els joves.La société rurale traditionnelle en Limousin: ethnographie et folklore du Haut-Limousin et de la Basse-Marche, Volum II, pàg. 399. Albert Goursaud. 1976. Editorial G.-P. Maisonneuve et Larose.
Aquest foc es mantenia encès tot el dia i només es feia mig adormir durant la nit. El matí a la primera hora la nena més jove de la casa, com que era la que tenia les mans més menudes, era qui l'havia de fer revifar abans que baixessin els altres. De vegades s'amortava completament, i era habitual haver d'anar a casa del veí per demanar-li una espurna i portar-la fins al seu canton.
Vegeu també Cuina llemosina i cuina alvernesa (cuines tradicionals occitanes) Altres tradicions del país: borrèia, vièla, acordió diatònic
Referències
Bibliografia La société rurale traditionnelle en Limousin: ethnographie et folklore du Haut-Limousin et de la Basse-Marche, Volum I. Albert Goursaud. 1976. Editorial G.-P. Maisonneuve et Larose. La Maison rurale en Haute-Marche, pàg. 30. Michel Boucher et Joëlle Furic, Éditions Créer,
Categoria:Cultura d'Occitània