Santiago Carrillo Solares (Gijón, Astúries, 18 de gener de 1915 - Madrid, 18 de setembre de 2012) va ser un polític espanyol.
Carrillo va ser una de les figures clau del comunisme espanyol des de la Segona República Espanyola fins al final de la Transició. Va combatre en la Guerra Civil espanyola junt al bàndol republicà i va esdevenir una figura rellevant de l'oposició al franquisme i durant la Transició. Així mateix, va ser Secretari General del Partit Comunista d'Espanya.
Biografia Infància i joventut Passa la seva primera infància a Navarra fins que el seu pare, Wenceslao Carrillo Alonso, obrer fonedor i militant de Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la Unió General de Treballadors (UGT), el 1924 esdevé dirigent nacional d'ambdues organitzacions i la família es veu obligada a traslladar-se a Madrid. S'instal·len al barri obrer de Cuatro Caminos on viuran sense abandonar les dificultats econòmiques, ja que les minses assignacions que les organitzacions obreres destinaven als seus dirigents difícilment cobrien les necessitats d'una família amb cinc fills.
Santiago Carrillo arriba a Madrid amb una deficient formació i ingressa al Grup Escolar Cervantes (situat al seu barri, Cuatro Caminos) depenent de la Institución Libre de Enseñanza i dirigit per Ángel Lorca. Santiago Carrillo ha dit sovint que es va educar al millor col·legi de l'Espanya de l'època. Completat l'ensenyament primari és seleccionat per a cursar Batxillerat, però no podent la família pagar els drets d'examen, abandona els estudis, i comença a treballar com a aprenent en una impremta. Poc després s'afilia a les Joventuts Socialistes d'Espanya (JJ. SS.) i a la UGT.
El 1930, als quinze anys, comença a col·laborar com a periodista a El SocialistaEl Socialista, 1931-1939, de Sócrates Gómez, El Socialista (Abril de 1986) i el 14 d'abril de 1931, proclamada la República, se li encarrega la informació parlamentària. Carrillo alterna amb els grans periodistes encarregats de la informació parlamentària dels altres periòdics: Víctor de la Serna (Informaciones), Wenceslao Fernández Flórez (ABC), Manuel Azaña (El Sol)...
En la seva militància política, enquadrat des d'un principi en la minoria revolucionària del partit socialista (enfrontada a una majoria reformista), aviat destaca per la seva capacitat d'anàlisi i facilitat dialèctica. Des de la direcció de Renovación (la revista de les JJ. SS.), a la qual accedeix el 1933, defensa la seva posició revolucionària estenent-la en el si de les Joventuts.
El 1934, és nomenat secretari de les Joventuts Socialistes. Existeixen dos corrents en el PSOE de l'època. El grup dominant en inici serà el dels reformistes, comandats per Besteiro i Prieto. L'altre grup, també nombrós, és el dels revolucionaris, el líder dels quals era Largo Caballero (el «Lenin espanyol»). Carrillo comença a col·laborar estretament amb Largo Caballero. Aviat aconseguiria la seva estima, fins al punt d'arribar a ser considerat el seu "delfí". Partidari de la unificació de les joventuts obreres, intenta provocar la unitat d'acció de les Joventuts Socialistes i Comunistes. Ambdues organitzacions convoquen manifestacions i participen en mítings de forma unitària. També intenta que Esquerra Comunista, organització de caràcter trotskista, ingressi al PSOE. Defensa l'entrada del mateix PSOE, una vegada s'hagi imposat el sector revolucionari, en la Internacional Comunista (IC).
Pren part en el moviment revolucionari conegut com a Revolució de 1934, la qual cosa el porta a la presó fins que, després de la victòria del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer de 1936, és posat en llibertat. Comparteix presó amb Largo Caballero, el seu propi pare i molts altres dirigents socialistes. És durant aquest tancament quan es distancia de les postures polítiques de Largo Caballero en considerar-les moderades.
En sortir de la presó, els representants de la Internacional Comunista a Espanya li proposen i organitzen un viatge a Moscou amb les direccions de les JJSS i JJCC per a negociar la seva unificació. A Moscou, Santiago Carrillo es va veure enlluernat per la revolució triomfant. Les JJSS i JJCC, molt properes ideològicament, aconsegueixen acords sobre la futura organització resultant, les Joventuts Socialistes Unificades. La base organitzativa seria la Federació de Joventuts Socialistes, que mantindria les seves relacions amb el PSOE. S'acorda l'adhesió com a “simpatitzants” a la Internacional Juvenil Comunista, es renuncia a qualsevol relació amb organitzacions trotskistes i es marca com a objectiu la unificació dels partits obrers, sota l'òrbita de Moscou.
Al seu retorn a Espanya, àdhuc amb l'oposició d'Hernández Zarzalejo (president de les JJSS) i altres membres de la direcció, la unificació no triga a imposar-se, i en aquest procés experimenta un espectacular creixement fins a aconseguir els 200.000 afiliats.
La Guerra Civil
La revolta militar del 18 de juliol sorprèn Santiago Carrillo a París. Torna immediatament a Espanya creuant la frontera per Irun i, ja a Sant Sebastià, s'incorpora a l'exèrcit republicà, participa en l'assalt a un hotel ocupat per rebels i surt amb una columna direcció a Aguilar de Campoo amb la intenció d'avançar cap a Madrid. Sense aconseguir el seu objectiu, combat diverses setmanes a les muntanyes d'Ubide (prop de Bilbao), torna novament a França per entrar per la frontera catalana i així tornar a Madrid on, amb el grau de capità, lluita en el front de la Sierra.
Defensa de Madrid i afusellaments de Paracuellos
Durant el mes d'octubre, les forces rebels avancen cap a Madrid i el 6 de novembre es troben a les portes de la capital. El govern dona per perduda la ciutat i es trasllada a València precipitadament, només amb temps per lliurar dos sobres. Un al General Miaja amb instruccions perquè organitzi la defensa de Madrid. Un altre al general Pozas perquè traslladi la caserna general de l'exèrcit lluny d'una ciutat que, preveuen, pot passar a les mans de l'enemic. Aquest mateix dia Santiago Carrillo s'afilia al Partit Comunista d'Espanya.
Immediatament, es forma la Junta de Defensa de Madrid. Queda reunida fins a altes hores de la nit per tractar d'impedir que les tropes rebels, parapetades a la Casa de Campo, entrin a la ciutat. Santiago Carrillo és nomenat Conseller d'Ordre Públic. La Junta desconeix amb quines forces compta, encara que se sap que són insuficients i mal proveïdes. Ha de reclutar gent i organitzar-la, mantenir l'estructura de la ciutat (desbordada pels nombrosos camperols que s'han refugiat en ella fugint de l'avanç rebel) i mantenir la moral de la seva població que ja sap que el govern ha abandonat la ciutat (aquest episodi bèl·lic es coneix com a batalla de Madrid). També valora que cal impedir, en tant que sigui possible, que amb la caiguda de la ciutat l'exèrcit rebel augmenti el seu potencial ofensiu. Entre altres mesures, es decideix evacuar als presos de les presons (Model, Porlier, Ventas i altres), militars i civils simpatitzants dels rebels.
L'endemà al matí, el 7 de novembre, Madrid sofreix els bombardejos de l'aviació i l'artilleria, a la Ciutat Universitària i la Casa de Campo es combat cos a cos i, a l'altre costat de la ciutat, un comboi d'autobusos que trasllada als presos amb destinació a altres presons fora de la ciutat es desvia o és desviat cap al municipi de Paracuellos de Jarama, allí els presos són afusellats. Els successos es repeteixen l'endemà passat, aquesta vegada al municipi de Torrejón de Ardoz. Fins al 4 de desembre no tots els combois arribarien a la seva destinació. En total, entre 2.396 i 5.000 presos, civils i militars van ser afusellats i els seus cossos enterrats a fosses comunes.
Més de 20 anys després, quan Carrillo fou nomenat Secretari General del PCE, el règim franquista responsabilitzaria directament Carrillo d'aquestes matances, acusant-lo d'haver-les permès o emparat en la seva qualitat de Conseller d'Ordre Públic. La polèmica entre els historiadors segueix encara en l'actualitat (vegeu La responsabilitat de Santiago Carrillo en les matances de Paracuellos), existint cert consens sobre que Carrillo, en la seva condició de Conseller d'Ordre Públic, difícilment va poder haver ignorat, almenys des del 7 de novembre, que les matances estaven tenint lloc, sense que hagués fet res per evitar-ho. Un grup d'autors, encapçalat per César Vidal, va més enllà i li responsabilitza directament de l'organització i execució de les matances, sense que les proves esgrimides siguin considerades concloents (i en alguns casos falses) per altres autors com Ian Gibson o Ángel Viñas. Carrillo ha negat sempre la seva participació o responsabilitat en la matança.
El 24 de desembre de 1936, Santiago Carrillo abandona la JDM, quan el front a Madrid s'havia estabilitzat, i centra tots els seus esforços en la direcció política de les JSU, organització que es va mostrar especialment combativa durant tota la guerra, amb una majoria dels seus afiliats (més de 200.000) integrats en l'exèrcit republicà. En 1937 passa a formar part del buró polític del PCE, com a membre suplent.
Carrillo, des de la seva entrada en el PCE, va acatar amb disciplina totes les posicions de la direcció del partit durant la guerra. No va plantejar cap discrepància d'importància i va assumir totes les consignes de la Internacional Comunista.
Exili i clandestinitat La lluita des de París Al final de la guerra surt a França per la frontera catalana, on es trobava participant en els últims combats. En aquest temps té una companya, Chon, i una filla que intenten sortir d'Espanya pel port d'Alacant. Chon i la seva filla són detingudes i tancades al camp de concentració d'Albatera. Sense que els nacionals sabessin que es tractava de la companya de Santiago Carrillo, és localitzada des de França i aconsegueixen passar-la a través dels Pirineus. La seva filla moriria a conseqüència de malalties contretes en camp d'Albatera i, un temps després, Santiago i Chon se separarien.
Des de París viatja a Bèlgica on la IC li prepara un viatge per arribar a Moscou. Viatja per diferents països per organitzar la IJC. A la mort del secretari general del PCE, José Díaz Ramos, des de Cuba, declara que l'única capaç d'assumir la màxima responsabilitat del PCE és Dolores Ibárruri, Pasionaria. Poc després, Dolores Ibárruri és nomenada Secretari General contra tot pronòstic, desbancant al més clar candidat, Vicente Uribe Galdeano. Està a Alger quan és nomenat membre del Buró polític i se li encarrega la més alta responsabilitat organitzativa del partit en aquests moments: l'organització del PCE a Espanya. Des d'allí viatja a París com a polissó en un vaixell de guerra francès. A París, el 1942, decideix aturar la invasió de la Vall d'Aran. Carrillo va considerar que aquella invasió era un disbarat en la qual haurien mort la majoria dels guerrillers participants. Ordena que es retirin i organitza els maquis fins a la seva dissolució el 1949.
El 1948, Carrillo visita Tito amb la petició d'armes per a la guerrilla; poc temps després, la direcció del partit, amb l'assistència de Santiago Carrillo, s'entrevista amb Stalin a petició d'aquest. Stalin, davant els esforços estèrils de la guerrilla, aconsella la infiltració en els Sindicats Verticals, considerant-los una organització de masses legal que els comunistes han d'utilitzar per combatre el franquisme. La direcció del PCE no està convençuda que hagin d'infiltrar-se en una organització tan desprestigiada entre els treballadors, però surten de l'entrevista disposats a seguir les recomanacions de Stalin. Al costat de la decisió d'infiltrar-se en els sindicats verticals, encara que no fos suggerit per Stalin, la direcció del partit decideix liquidar la lluita armada. Se li encarrega que presenti la nova estratègia, alguna cosa que fa en la revista comunista Nuestra Bandera.