miniatura|Krixna i Arjuna a Kurukshetra, pintura de segle XVIII-XIX El Mahabharata o Mahabàrata (sànscrit , IAST Mahābhārata), tradicionalment atribuït a Vyasa, és una de les dues poesies èpiques en sànscrit de litihasa o poesia èpica índia, l'altre és el Ramayana.
El títol es pot traduir com «el gran conte de la dinastia Bhrata». Segons el Mahabharata mateix, el conte prové d'una versió més curta de 24.000 versos anomenats simplement Bhrata. A més de la narrativa èpica de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt de material filosòfic i devocional, com una discussió dels quatre «objectius de vida» o purusharthas (12.161: dharma (acció correcta), artha (propòsit), kama (plaer), i mokxa (alliberament)
Entre les històries principals que formen part del Mahabharata figuren el Bhagavad Gita, la història de Damayanti, una versió abreujada del Ramayana, i el Rishyasringa, sovint considerat com una obra en si mateixa.
Hi ha hagut molts intents de desenredar l'evolució històrica i les capes que el componen, i es considera que les parts conservades més antigues del text no són anteriors al 400 aC, encara que l'origen de la història probablement prové dels segles i VIII aC.Brockington (1998, pàg. 26). El text en la forma final prové del voltant del , durant el primer Imperi gupta.Van Buitenen, El Mahabharata - 1; El Llibre del Començament. Introducció (autoria i data).
El Mahabharata és el poema èpic més llarg en sànscrit, amb una versió llarga de més de 100.000 shloka o 200.000 versos individuals (cada shloka és un parell), i llargs passatges en prosa. Amb 1,8 milions de paraules en total, el Mahabharata té unes deu vegades la llargada de la Ilíada i L'Odissea juntes, o al voltant de quatre vegades la llargada del Ramayana,Howard Spodek i Richard Mason. The World's History. Pearson Education: 2006, New Jersey. 224, 0-13-177318-6.Amartya Sen, The Argumentative Indian. Writings on Indian Culture, History and Identity, London: Penguin Books, 2005. i s'ha comparat la importància del Mahabharata per a la civilització mundial amb la Bíblia, l'obra de William Shakespeare, Homer o el teatre de l'antiga Grècia.
Història del text i estructura miniatura|Imatge a Angkor Vat de Vyasa que narra el Mahabharata a Ganesha, el seu escrivà L'èpica s'atribueix tradicionalment a Vyasa, un dels personatges principals de l'èpica. La primera secció del Mahabharata explica que fou Ganeixa qui, a instàncies de Vyasa, escrivia el text al dictat de Vyasa, i Ganesha el va acceptar amb la condició que no s'aturés en la recitació. Vyasa va acceptar i donà temps a Ganesha per entendre què es deia abans d'escriure-ho.
L'èpica empra l'estructura d'història dins d'una història o mètode de les caixes xineses, popular en molts treballs religiosos i seculars indis. Vaisampayana, un deixeble de Vyasa, recita al rei Janamejaya, besnet d'Arjuna. La recitació de Vaisampayana a Janamejaya es repeteix una altra vegada per un contista professional anomenat Ugrasrava Sauti, molts anys més tard, a una assemblea de savis que realitza un llarg sacrifici de dotze anys al rei Saunaka Kulapati al bosc de Naimisha.Jaya, el cor del Mahbhrata, s'estructura en forma de diàleg entre el rei Kuru Dhritarashtra i Sanjaya, el seu assessor i conductor de carro, que narra cada incident de la Guerra Kurukshetra, feta en divuit dies, mentre succeeix. Dhritarshtra a vegades pregunta i es lamenta de la destrucció provocada per la guerra entre els seus fills, amics i súbdits. També se sent culpable, a causa del seu paper, que va dur a una guerra destructiva per a tot el subcontinent indi.
Al principi (Bhrata Varsha), Sanjaya descriu els continents de la Terra, els altres planetes, i se centra en el subcontinent indi, del qual llista els regnes, tribus, províncies, ciutats, pobles, rius, muntanyes i boscos. També explica diàriament les formacions militars de cada bàndol, la mort de cada heroi i els detalls de cada batalla. Uns divuit capítols del Jaya de Vyasa constitueixen el Bhagavad Gita, el text sagrat dels hindús, que tracta sobre geografia, història, guerra, religió i moralitat. Segons el mateix Mahabharata, el Bharata de Vaisampayana expandeix la història, inclòs el Jaya de Vyasa. Ugrasrava finalment conclou el Mahabharata, amb el Jaya de Vyasa i el Bharata de Vaisampayana dins de l'èpica.
Acreció i redacció La recerca sobre el Mahabharata s'ha esforçat a reconèixer i datar les diverses capes del text. Alguns elements del Mahabharata poden ser dels temps dels Vedes. El rerefons del Mahabharata suggereix que l'origen de l'èpica ocorre després del primigeni període vèdic i abans que al es creés el primer Imperi indi, probablement no lluny del o IX aC,Buitenen (1973) pàg. xxiv–xxv. i s'accepta generalment que a diferència dels Vedes, que s'havien de conservar immutables per ser perfectes, l'èpica era un treball popular que els recitadors ajustaven als canvis de llengua i estil, i els texts supervivents més antics del text dinàmic no deuen ser anteriors a les referències a l'èpica que han arribat, entre aquestes una al·lusió en la gramàtica del de Pànini (Ashtādhyāyī 4:2:56). Es calcula que el text en sànscrit ja tenia una forma final durant l'Imperi gupta al voltant del , però els manuscrits conservats són clarament posteriors, fet que complica encara més la tasca de la crítica textual. Vishnu Sukthankar, editor de la primera gran edició crítica del Mahabharata, comentava: "És inútil pensar a reconstruir un text fluid en una forma literalment original, sobre la base d'un arquetip i un stemma codicum. Què és possible? El nostre objectiu només pot ser reconstruir la forma més vella del text a què sigui possible arribar sobre la base del material de manuscrit disponible".Sukthankar (1933) "Prolegomena" p. lxxxvi.
El mateix Mahabharata (1.1.61) distingeix una porció principal de 24.000 versos, el Bharata, i el material secundari addicional, mentre lAshvalayana Grhyasutra (3.4.4) fa una distinció semblant. Es reconeixen com a mínim tres redaccions del text: Jaya (Victòria) amb 8.800 versos atribuïts a Vyasa, Bharata amb 24.000 versos recitats per Vaisampayana, i finalment el Mahabharata com recitat per Ugrasrava Sauti, amb més de 100.000 versos.Gupta i Ramachandran: pàg. 57-58 citant Mahabharata, edició crítica, I, 56, 33.Gupta i Ramachandran: pàg. 3-4, citant Vaidya (1967), p. 11. Tanmateix, alguns estudiosos com John Brockington afirmen que Jaya i Bharata es refereixen al mateix text, i atribueixen la teoria de Jaya amb 8.800 versos a una malinterpretació d'un vers en Adiparvan (1.1.81).
La redacció se'n feu seguint principis formals en què el nombre 18 estructura el text. Així hi ha 18 llibres, tant el Bhagavadgita com el Narayaniya consten de 18 capítols, mentre que la batalla central dura 18 dies i es lliura entre 18 exèrcits participants (Mbh. 5.152.23). L'afegit de les darreres parts es pot datar per l'absència de l'''Anushasana-parva i el Parva Virata en el "Manuscrit Spitzer". El text en sànscrit més antic que ha sobreviscut es data de l'Imperi Kuixan.
És probable que la redacció amb divuiit llibres tingués lloc al primer segle, i sembla haver coexistit temporalment una divisió alternativa en vint parves. La divisió en cent subparves (esmentat en Mbh. 1.2.70) és més antiga, i a la majoria dels parves se li posa el nom d'un dels subparves que el componen. LHarivamsa són els dos darrers dels cent subparves, i era considerat un apèndix (khila) del Mahabharata.
Segons el que un personatge diu en 1.1.50, hi havia tres versions de l'èpica, Manu (1.1.27), Astika (1,3, subparva 5) i Vasu (1.57), que correspondrien a l'addició primera d'un marc de diàlegs i després d'un altre. La versió Vasu ometria escenes i comença amb el conte del naixement de Vyasa. La versió astika afegeix el material de la literatura bramànica sarpasattra i ashvamedha, introdueix el nom Mahabharata, i identifica Vyasa com l'autor del treball. Els redactors d'aquestes addicions eren probablement estudiosos de Pancharatrin que segons Oberlies (1998) en controlaven el text fins a la redacció final.
miniatura|El sacrifici de serps de Janamejaya LAdiparva inclou el sacrifici de serps (sarpasattra) de Janamejaya, que explica la seva motivació, detallant per què totes les serps estaven pensades per ser sacrificades, i per què malgrat això, encara hi ha serps. Aquest material sarpasattra fou considerat sovint un conte independent afegit a una versió del Mahabharata per "atracció temàtica" (Minkowski 1991), i es considerava que tenia una connexió especialment estreta amb la literatura brahmana vèdica. El Panchavimsha Brahmana (25.15.3) enumera els sacerdots d'oficiants d'un sarpasattra, entre que els quals Dhrtarashtra i Janamejaya, dos dels personatges principals del sarpasattra, i Takshaka, el nom d'una serp en el Mahabharata.J. A. B. van Buitenen, Mahābhārata, Volume 1, p. 445, citing W. Caland, The Pancaviṃśa Brāhmaṇa, pàg. 640-2.
L'estat del text l'han descrit alguns indòlegs de principis del com desestructurat i caòtic. Hermann Oldenberg suposava que el poema original havia d'haver tingut alguna vegada una "força tràgica" immensa, però desestimava el text complet com un "caos horrible". El parer d'altres indòlegs de principis del no era tan favorable. Moritz Winternitz considerava que "només uns teòlegs sense poètica i escribans barroers" podrien haver barrejat parts d'origen divers en un conjunt desordenat.
Referències històriques
Les primeres referències conegudes al Mahabharata i la seva part Bharata es remunten al sutra 6.2.38 de Pànini del i en lAshvalayana Grhyasutra (3.4.4). Això pot suggerir que el cor de 24.000 versos conegut com el Bharata, i una primera versió de l'estès Mahabharata, foren compostos pel .
Una menció de l'escriptor grec Dió Crisòstom sobre la poesia d'Homer que és cantada fins i tot a l'Índia sembla implicar que la Ilíada s'havia traduït al sànscrit. Tanmateix, els estudiosos ho han considerat, en general, com una evidència de l'existència d'un Mahabharata en aquesta data. Aquesta interpretació se suporta en referències estàndards com History of Indian Literature d'Albrecht Weber però ha estat a vegades mencionat com a fet en comptes d'interpretació</ref>
Diverses històries dins del Mahabharata prengueren identitat pròpia en la literatura clàssica en sànscrit. Per exemple, Abhijñānaśākuntalam del poeta Kalidasa, que va viure durant l'Imperi Gupta, es basa en una història precursora del Mahabharata. Urubhanga, una obra escrita per Bhāsa, que es considera que va viure abans que Kalidasa, es basava en la mort de Duryodhana amb la divisió de les seves cuixes per Bhima.
La inscripció de plaques de coure del maharajà Sharvanatha de Khoh (Districte de Satna, Madhya Pradesh) descriu el Mahabharata com a "col·lecció de 100,000 versos" (shatasahasri samhita).
Els divuit parves La divisió en divuit parves és la següent: {| class=wikitable |- !Parva !Títol !Sub-parves !Contingut |- |1 |Adi Parva (El llibre del començament)|1–19 |Com el Mahabharata va ser narrat per Sauti als rishis reunits a Naimisharanya. El recital del Mahabharata al sarpasattra de Janamejaya per Vaishampayana a Takṣaśilā. La història de la raça Bharata en detall i el parva també localitza la història de la raça Bhrigu. El naixement i infantesa dels prínceps Kuru. |- |2 |Sabha Parva (El Llibre de la Sala de Reunions) |20–28 |El maia Danava aixeca el palau i la cort (sabha), a Indraprastha. Vida a la cort, el Rajasuya Yajna de Yudhishthira, el joc de daus, i l'exili final del Pandaves. |- |3 |Vana Parva, també Aranyaka-parva o Aranya-parva (El llibre del bosc) |29–44 |Els dotze anys d'exili al bosc (aranya). |- |4 |Virata Parva (El llibre de Virata) |45–48 |L'any passat dincògnit a la cort de Virata. |- |5 |Udyoga Parva (El llibre de l'esforç) |49–59 |Preparacions per la guerra i esforços per arribar a la pau entre els Kurus i els Pandaves, que no van reixir. |- |6 |Bhishma Parva (El llibre de Bhishma) | 60–64