miniatura|Jaciment arqueològic a Akrotiri miniatura|Mapa d'Akrotiri durant l'edat del bronze Akrotiri és un jaciment arqueològic de la civilització minoica de l'edat del bronze a l'illa grega de Santorí (antigament, illa de Thera), a uns 100 km al nord de Creta. Aquesta illa forma part de l'arxipèlag de les Cíclades.
El lloc del jaciment correspon al d'un assentament que, tenint en compte els estils dels atuells i pintures murals trobats a les excavacions, s'ha descobert que es remunta a la civilització minoica. El jaciment pren el nom del poble grec que es troba en un turó pròxim, mentre que el nom original de l'assentament es desconeix. Les descobertes durant les excavacions, començades l'any 1967 per Spirídon Marinatos, han arribat a la conclusió que les pintures murals dels edificis reflectien la vida real de la població.Historia del Arte Espasa (2004, pàg.166).
L'excel·lent estat de conservació del lloc —similar al de les ruïnes romanes de Pompeia— es deu al fet que va ser cobert per tefra d'una erupció volcànica (l'erupció minoica) succeïda a mitjan segon mil·lenni aC.
Història miniatura|L'explosió d'una caldera volcànica és visible al contorn actual de l'illa L'aspecte actual de Santorí es deu al fet que en aquest petit arxipèlag hi ha el cràter de l'únic volcà actiu de la mar Egea; de fet, l'última erupció ocorregué l'any 1711.Floyd W. McCoy and Grant Heiken, Volcanic Hazards and Disasters in Human Antiquity, 2000. Gràcies a això, les illes són molt fèrtils, i és per això que, durant la construcció del canal de Suez, aquestes s'utilitzaren com a pedrera per la facilitat d'extreure terra dels seus penya-segats i produir un ciment d'excel·lent qualitat.Maggi i Troso (2006) pàg. 550.
L'activitat duta a terme durant la dècada de 1859-1869 fou decisiva perquè es trobessin les restes arqueològiques més ben conservades després de les de Pompeia i Herculà. El químic M. Christomanos i el mineralogista M. Alafousos van ser els primers a adonar-se de la magnitud de la descoberta, en trobar una casa tota intacta. També per aquestes dates el vulcanòleg francès Ferdinand Fouqué va fer-hi alguna excavació. Però fou sobretot amb la intervenció de l'Escola Francesa d'Arqueologia, amb Herni Mamet i Henri Gorceix, quan s'excavà l'illa de manera sistemàtica, i més endavant, gràcies a l'impuls de la Societat Arqueològica d'Atenes amb Spirídon Marinatos (anys seixanta del ) i Khristos Dumas (anys setanta del ), se'n va establir un mètode correcte d'extracció de les restes.Maggi i Troso (2006) pàg. 551.
Els vestigis trobats a Akrotiri corresponen al final de l'edat del bronze, minoic recent, també denominat dels «segons palaus» o «període neopalatí» (1600 aC-1450 aC), tot i haver-s'hi trobat restes pertanyents al bronze antic i mitjà. El procés de destrucció de l'illa fou lent, segons diversos estudis, i se n'estableixen diverses fases. En un primer moment, hi hagué una gran activitat sísmica que va provocar l'abandonament de l'illa, tot i que s'ha documentat una posterior repoblació que va portar feines de drenatge i restauració d'aquells edificis derruïts. En el moment en què s'estava portant a terme aquesta reparació, es va produir un segon terratrèmol que comportà l'erupció del volcà (anomenada també erupció minoica) i el consegüent enfonsament de l'illa. Les investigacions dels vulcanòlegs van descobrir una primera capa fina de pedra tosca, seguida d'una altra de la mateixa pedra i una deposició de cendra volcànica de més de 50 metres de gruix.
Tanmateix, no ha estat possible establir una data exacta de la destrucció d'Akrotiri: La datació per carboni-14 la situa entre el 1700 i el 1610 aC L'estudi de cendres dipositades a l'illa de Groenlàndia, cap a 1645 aC Els estudis de dendrocronologia duts a terme en arbres de Califòrnia la daten del 1626-1628 aC Molt similar a les anàlisis efectuades en un fragment de branca d'olivera trobat al mateix jaciment, 1627-1600 aC
L'absència de restes humanes ha portat a pensar que van poder fugir a temps, però no se sap res sobre el seu destí, ja que no apareixen anomenats en cap font escrita, per la qual cosa s'ha establert la hipòtesi que, a conseqüència de l'enfonsament de la part central de l'illa, es produís un tsunami que ho va arrossegar tot al seu pas.Maggi i Troso (2006), pàg. 553.
Després d'estar un temps abandonada, al , es fundà la colònia espartana de Thera, nom amb el qual es coneix actualment l'illa, que continuarà en peus fins a l'època romana. La influència cristiana es feu sentir al en construir basíliques sobre els temples grecoromans. A l'època contemporània, passarà de mans venecianes a turques, i finalment a gregues.
El jaciment miniatura|Plànol del jaciment d'Akrotiri miniatura|La casa anomenada Xeste 3: al primer pla, les parets de pedra picada; a l'interior l'escala, i un tipus de marc de fusta de construcció minoica Akrotiri és un dels jaciments fonamentals a l'hora d'estudiar l'arquitectura domèstica de l'època minoica. Gràcies al bon estat de conservació dels edificis, podem conèixer quin era el mètode constructiu, els materials utilitzats, estructura i ordenació dels habitatges, decoració utilitzada, etcètera.
Segons els primers signes de l'era neolítica del , la ciutat es trobava en un turó a uns dos-cents metres de la costa actual.Maggi i Troso (2006), pàg. 552. Les ceràmiques trobades es relacionen amb els tipus de les illes de Míkonos i Andíparos; així, se n'ha datat la primera colonització en el primer període de les Cíclades, l'any 3000 aC, i s'ha demostrat que el treball del metall trobat data de prop del 2500 aC; també sembla que hi ha vestigis de guerres dels anys 2600 aC al 2500 aC, i és possible que alguns participants es refugiessin a l'illa. De fet, la ciutat es creu que es fundà cap al 2000-1900 aC.
La ciutat s'organitzà de nord a sud, adaptant-se al terreny, i contenia una xarxa viària important. Un carrer principal arriba fins a la denominada «Plaça Triangular», una protoàgora o espai de caràcter públic. En destaca el sistema de desguàs i xarxa de clavegueram documentat. Les tècniques constructives demostren un mètode força avançat: la fossa de fonamentació arriba fins a la roca mare per més endavant realitzar un basament de pedra volcànica cobert a base de plaques de calcària, que li donen un aspecte digne. L'alçat havia de ser resistent als moviments sísmics freqüents a l'illa, per la qual cosa està format d'armadures de fusta d'olivera, fang i còdols, el mateix que portes i finestres. Pel que fa al paviment, la terra mesclada amb petxines de petits mol·luscs i una capa de pedres era la base per a l'enllosat de les habitacions. Les sostrades són planes i amb terrats.
Els edificis s'han documentat segons la seva funció en tres tipus: Les grans vil·les o cases de luxe, al sud-oest, anomenat Xeste 3, les quals tenien les habitacions de servei a la planta baixa i les d'ús privat a la primera planta. Tenien una àrea coberta que s'ha interpretat com un petit santuari domèstic. Totes les cases d'aquest tipus eren independents. Altres edificis van ser construïts en conjunt, a la zona est, junts, encara que amb parets dobles; constaven de 2 a 4 plantes. La planta baixa s'utilitzava com a sala de magatzem o tallers, mentre que a la resta de plantes hi havia habitacions d'ús privat, decorades amb magnífiques pintures murals. A la zona nord-est, hi havia unes estances destinades a emmagatzematge: «rebost nord», ja que a l'interior es trobaren grans pithoi, que guardaven la farina elaborada a la «plaça del molí».
Les cases tenien dos o tres pisos de tuf, recobert amb fang barrejat amb palla, i fonaments plens amb roca volcànica. Es feren servir pedres tallades com a elements fonamentals per al disseny de les façanes d'alguns edificis i la construcció d'escales i d'altres elements. Alguns murs es reforçaren amb bastiments de fusta, presumiblement per protegir-se contra els terratrèmols, perquè així se'ls donava una certa flexibilitat.Historia Universal del Arte (1984), pàg.111.
Cada edifici, a la vora de la porta d'entrada, tenia sempre una petita finestra que permetia el pas de la llum i reconèixer qualsevol visitant. Darrere la porta hi havia l'escala principal. Els sòls de les habitacions senzilles estaven coberts amb plaques d'argila cuita. A les sales de cerimònia, el paviment es cobria amb teules o amb mosaics de pedra simple i petxines. Totes les parets eren cobertes: els tallers i magatzems, en la seva majoria, amb fang, i les sales d'estar amb calç, a vegades tenyida amb colors de terra amb tons del rosa al beix. Dels sostres només queden traçats; probablement, eren fets de branques i canyes cobertes de terra batuda, a fi d'aconseguir l'aïllament tèrmic contra el sol a l'estiu i el fred a l'hivern. Sobre alguns sostres, com avui dia en les cultures de la Mediterrània, es condicionà un espai de vida addicional, probablement envoltat per balustrades de pedra tallada a l'alçada de la cintura. miniatura|esquerra|Part de la façana de l'edifici Xeste 4 L'edifici Xeste 4 consta de tres plantes i, per les seves grans dimensions, l'exterior realitzat amb pedres tallades i les riques pintures murals, es creu que era un edifici públic. N'hi ha fragments de pintura que representen una processó i que decoraven les parets de l'escala.Dumas (1999), pàg. 176.
Les estructures indiquen un alt nivell de desenvolupament de la seva civilització. Les cases tenien els banys al primer pis, connectats per tubs d'argila al clavegueram. Les canonades començaven en el primer pis per una paret exterior i es conduïen per la planta baixa per la paret, fins a una connexió a la fossa d'aigües residuals davant de la casa, al carrer.
Els tallers, botigues i magatzems es trobaven normalment al soterrani, que constava d'una sèrie d'habitacions. Prop de l'escala, hi havia una sala que es destinava a servir de cuina i menjador. Aquí s'hi van trobar rodes de molí i els anomenats pithoi a terra, al costat de marcs encastats per a grans recipients de fang que contenien subministraments. En algunes d'aquestes habitacions, hi havia grans finestrals que donaven al carrer, la qual cosa fa pensar que eren botigues en què la venda es duia a terme a través de les obertures a les parets.
Als pisos superiors, el gruix de les parets era més fi, realitzat sovint amb marcs de fusta que formaven una filera de finestres. Pel que fa als bastiments de fusta, cal destacar que s'empraven principalment per a les parets interiors i que, a vegades, es col·locaven a la meitat inferior de la paret per incorporar-hi armaris o PolythyronsHabitació de l'arquitectura minoica amb diverses portes. (parets amb portes, entre els pilars de fusta, que servien per a connectar dos espais que, quan es tancaven les portes, podien quedar com a habitacions independents). A l'edifici Xeste 4, s'hi troba una habitació amb tres parets d'aquest estil.Marinatos (1986), pàg. 57-73.
La població