fou una model, actriu, cantant, escultora i fotògrafa italiana.
Va ser la primera sex symbol sorgida a l'Europa de la postguerra en l'època en què el cinema italià passava del neorealisme al glamur de Hollywood, tot i que aviat Sophia Loren va relegar-la del primer lloc com a reina de bellesa italiana.Gina Lollobrigida a Allmovie Tot i així, durant les dècades del 1950 i del 1960 fou una de les actrius italianes més famoses i va arribar a ser coneguda com «la dona més bella del món».
Va guanyar sis vegades el David di Donatello,Nominacions i premis de Gina Lollobrigida a Allmovie dues el Nastro d'Argento i sis el premi alemany Bambi.Cinema icon Gina Lollobrigida has died, DW, 1/16/2023 Va estar nominada al BAFTA de 1954Gina Lollobrigida al web dels Premis BAFTA i tres al Globus d'Or, guardó que va obtenir el 1961 en la modalitat de World Film Favorite – Female. També va guanyar el premi italià Grolla d'oro a Sent-Vincent (1954) i la Càmera Berlinale el 1986.
Va morir a l'edat de 95 anys en un hospital de Roma, on feia temps que estava ingressada.
Biografia Inicis Era filla de Giovanni Lollobrigida, un ric fabricant de mobles, i de Giuseppina Mercuri, la seva dona. Gina era la segona de quatre filles, i era neta de Chelidonia Merosi, supercentenària italiana.
La família es va arruinar a causa d'un bombardeig aliat durant la Segona Guerra Mundial amb el qual el seu pare va perdre el negoci, i es van traslladar a Roma, on vivien tots sis en una habitació i Giovanni venia mantes militars i cigarretes en el mercat negre. En declaracions posteriors al Weekly World News va assegurar: «Érem tan pobres que em feia les sabates amb palla d'estable».
Acabada la guerra, Gina cantava i venia dibuixos als soldats estatunidencs; també va a acceptar una feina com a model d'artista i treballava com a extra en pel·lícules, i amb els diners que guanyava va poder-se pagar classes de cant. També va obtenir una beca per estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Roma, activitat que compaginava amb les feines que tenia.
miniatura|esquerra|Concurs de Miss Itàlia 1947. Lucia Bosè, guanyadora, beu de la copa; als seus costats, Maria Canale, Gina Lollobrigida i Eleonora Rossi Drago. El 8 de setembre de 1944, quan tenia 17 anys, va interpretar Corinna a la peça teatral Santarellina sota la direcció de Luigi Tenneroni. Aquesta comèdia d'Eduardo Scarpetta va ser representada al Teatro della Concordia de Monte Castello di Vibio, el teatre d'estil italià més petit del món.
Va iniciar una carrera com a model fotogràfica sota el nom de Diana Loris i va participar i guanyar diversos concursos de bellesa europeus. El 1947 va ser la protagonista de Nel fondo del cuore, una de les primeres fotonovel·les italianes. Aquella primavera va quedar en segona posició en el de Miss Roma, i va aconseguir tant èxit per part del públic que va ser convidada a anar a Stresa per a la final de Miss Itàlia; allà, Lucia Bosè va ser la guanyadora i Lollobrigida va quedar tercera, per darrere de Gianna Maria Canale, ambdues futures estrelles cinematogràfiques també.
Carrera professional L'any 1946, un director de cinema va veure-la pels carrers de Roma i va quedar embadalit; llavors va fer-li arribar una fotografia en biquini de l'encara estudiant d'art al multimilionari productor cinematogràfic Howard Hughes. Aviat, però, va fer el seu debut cinematogràfic a la pel·lícula Aquila nera i va continuar treballant com a actriu en diverses produccions italianes, habitualment interpretant papers de dona seductora.
Hughes va fer que es traslladés a Hollywood el 1950, on va retenir-la a la força incomunicada en un hotel de luxe durant sis setmanes fins que Lollobrigida va accedir a treballar amb ell i va signar un contracte. Aquest contracte d'exclusivitat l'impedia treballar als Estats Units fins al 1959, tot i que no li impossibilitava participar em pel·lícules estatunidenques que es rodéssin a Europa. Hughes també va dir-li que abandonés el seu marit, amb qui s'havia casat l'any anterior. Arran de rebutjar els avenços sexuals que li feia Hughes, segons l'actriu aquest va fer-la molt cara per a altres cineastes estatunidencs; a resultes d'això, Sophia Loren va conquerir Hollywood abans.
miniatura|Gina Lollobrigida i Vittorio De Sica en una escena dAltri tempi. Altri tempi (1952), una pel·lícula d'episodis d'Alessandro Blasetti, va ser la producció que va convertir-la en un símbol sexual; en ella Vittorio De Sica és l'advocat que la defèn de les acusacions de ser massa sexi. Aquell mateix any va treballar a la cinta francesa de capa i espasa Fanfan la Tulipa, que va premiada als festivals de cinema de Canes i de Berlín i que va significar un dels seus primers èxits internacionals.
El 1953 va signar un contracte per treballar amb Errol Flynn a Il maestro di Don Giovanni i a Beat the Devil, amb Humphrey Bogart i Jennifer Jones, una pel·lícula d'aventures i traïcions a l'Àfrica que esdevindria una pel·lícula de culte i que va ser la seva primera pel·lícula en anglès.
Al llarg de la dècada del 1950 va actuar en produccions estatunidenques al costat d'actors com Burt Lancaster (Trapezi, 1956), Anthony Quinn (Nostra Senyora de París, 1956), Frank Sinatra (Quan bull la sang, 1959) i Yul Brynner (Salomó i la reina de Saba, 1959), i amb directors cèlebres com King Vidor.
Malgrat els èxits obtinguts a ultramar, va continuar treballant en pel·lícules europees, com ara la comèdia romàntica Pane, amore e fantasia (1953), novament al costat de Vittorio De Sica i aquest cop sota les ordres de Luigi Comencini. La seva tercera i darrera col·laboració amb Luigi Zampa va ser La romana (1954), una adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Moravia que la va fer guanyar la Grolla d'oro per la seva actuació. En el biopic de la soprano italiana Lina Cavalieri La dona més bonica del món (1955) no només hi va actuar sinó que fins i tot va gravar-ne les cançons per a la banda sonora original; la seva interpretació de la cantant va fer-li guanyar el seu primer David di Donatello. Després de l'enorme èxit de Pane, amore e fantasia i de la seva seqüela Pa, amor i gelosia l'any següent, i ja al cim de la seva carrera, va rebutjar protagonitzar la tercera entrega de la sèrie, Pane, amore e... (1955), de Dino Risi, i va ser substituïda per Sophia Loren.
miniatura|Gina Lollobrigida en una fotografia promocional de 1963 apareguda a la portada de la revista New York Sunday News. Durant la dècada següent va continuar actuant tant en films europeus com en estatunidencs. Venus imperial (1963), un film èpic històric en què interpretava Paulina Bonaparte, la germana de Napoleó, va dur-li el seu segon David di Donatello, aquest cop ex æquo amb Silvana Mangano per Il processo di Verona.
Va treballar amb Rock Hudson a la pel·lícula Quan arriba setembre (1961), una comèdia romàntica d'embolics amb la que va guanyar un Globus d'Or Henrietta World Film Favorite – Female, i més endavant a Strange Bedfellows (1965), de Melvin Frank. També va actuar amb Alec Guinness a Hotel Paradiso (1966), dirigida per Peter Glenville. Sota la direcció de Basil Dearden va compartir el protagonisme del thriller Woman of Straw (1964) amb Sean Connery, amb qui es rumorejava que no hi tenia bona relació i van xocar durant el rodatge.
Durant aquells anys va actuar en cintes italianes com Io, io, io... e gli altri (1966), Le piacevoli notti (1966) o La morte ha fatto l'uovo (1967), i l'any següent el biopic Cervantes. El 1968 va protagonitzar Buona sera, Sra. Campbell (1968) amb Shelley Winters, Phil Silvers i Telly Savalas, que va suposar-li el seu tercer David di Donatello a la millor actriu protagonista i una candidatura al Globus d'Or.
El 1972 va fer una aparició a la televisió italiana amb Les aventures de Pinotxo, una adaptació del conte de Pinotxo dirigida per Luigi Comencini,i també va protagonitzar amb David Niven King, Queen, Knave, de Jerzy Skolimowski.
Com els seus papers començaven a minvar, cap al final de la dècada del 1970 va anar retirant-se del món interpretatiu per centrar-se en la seva empresa de cosmètics, la fotografia i l'escultura. Com a fotoreportera va retratar Paul Newman, Salvador Dalí, i els membres de la selecció nacional alemanya de futbol, entre d'altres, i també va escriure, dirigir i produir un documental sobre Fidel Castro el 1975. Les seves estàtues de marbre i de bronze van exhibir-se a París, Moscou i els Estats Units.
A la dècada del 1980 va ser Francesca Gioberti a la sèrie de televisió Falcon Crest, paper que originalment s'havia escrit per a Sophia Loren però que aquesta va rebutjar; aquesta interpretació va valer-li la seva tercera nominació al Globus d'Or. El 1985 va ser un dels personatges secundaris a la minisèrie Deceptions, on actuava amb Stefanie Powers, i l'any següent va aparèixer com a estrella invitada a la sèrie The Love Boat.
El 1986 va presidir el jurat del festival de cinema de Berlín que va donar l'Os d'Or a la pel·lícula de Reinhard Hauff Stammheim, però ella es va distanciar de la decisió dient que el premi estava motivat per raons polítiques.Spiegel-Interview (en alemany) amb Lollobrigida
miniatura|Gina Lollobrigida al Festival de Canes de 1991. Va posar-se a les ordres d'Agnès Varda a la pel·lícula Les cent i una nits (1995) i de Roberto Rocco a Una donna in fuga (1996), i el 1997 va aparèixer a XXL, una comèdia francesa dirigida per Ariel Zeitoun. El 2011 va participar en el documental d'Antonello Sarno Schuberth - L'atelier della dolce vita, juntament amb altres famosos com Sofia Loren (en la seva única pel·lícula juntes), Pierre Cardin o Christian De Sica, fill de Vittorio De Sica.Gina Lollobrigida a Sapere.it Aquell any també va ser una de les artistes convidades a Box Office 3D: Il film dei film, una pel·lícula d'Ezio Greggio sobre els excessos del cinema estatunidenc.
Política El 1999, Lollobrigida es va presentar sense èxit a les eleccions al Parlament Europeu com a candidata per I Democratici, un partit liderat per Romano Prodi. El 2020, va aprovar públicament la visió del papa Francesc sobre els drets LGBTQ. A les eleccions generals italianes de 2022, Lollobrigida, als 95 anys, va intentar guanyar un escó al Senat de la República, presentant-se a les eleccions com a candidata per Italia Sovrana e Popolare (ISP), una aliança euroescèptica de nova fundació oposada a Mario Draghi, a Latina (Laci). Com que el partit no va arribar a la barrera electoral del 3%, no va tenir èxit, ja que va obtenir només l'1% dels vots de la circumscripció. En una entrevista al Corriere della Sera previ a les eleccions, Lollobrigida va dir que s'havia inspirat en la "manera de fer les coses" de Mohandas Gandhi. També va afirmar haver estat propera a Indira Gandhi.
Vida personal esquerra|miniatura|Gina Lollobrigida amb el seu marit Milko Skofić el 1960. Gina Lollobrigida tenia el costum de referir-se a ella mateixa en tercera persona.A simple country girl, The Boston Globe, 29 juliol 1956 Everybody Picks on Lollobrigida, The Miami News, 11 setembre 1955
L'any 1949 va casar-se amb Milko Skofić, un estudiant de medicina iugoslau que posteriorment va esdevenir metge i el seu mànager, i amb qui va tenir un fill, Andrea Milko. Després del divorci de Skofić el 1971, l'actriu va dir que no tenia intenció de tornar-se a casar, i va declarar: «Els matrimonis són avorrits i gairebé sempre com els funerals, i les parelles sovint es restringeixen massa mútuament». Skofić va ser també l'autor de les fotografies que van fascinar Howard Huges.
Durant la dècada del 1960 va tenir una relació amb l'hereu immobiliari estatunidenc George S. Kaufman i una aventura tòrrida amb el cirurgià sud-africà Christiaan Barnard. Lollobrigida va dir que en una ocasió va intentar seduir l'actor Rock Hudson, que era gai, i que aquest «es va adormir» al llit. Arran del documental sobre Fidel Castro el 1975, durant anys van circular rumors sobre una suposada relació amorosa amb ell.