El Vila-real Club de Futbol (la seua denominació oficial és Villarreal Club de Fútbol, en castellà), és un club de futbol radicat a la ciutat castellonenca de Vila-real, a la Plana Baixa. Fou fundat el 10 de març de 1923 «per a fomentar tots els esports i en especial el futbol», segons diu la seua carta fundacional, redactada pel farmacèutic Josep Calduch i Almela, que en fou el primer president. També és conegut com el «submarí groguet». El primer accionista i president de l'entitat és l'empresari valencià Fernando Roig Alfonso.
El camp on juga els partits com a local és l'Estadi de la Ceràmica (abans batejat com a El Madrigal), amb capacitat per a 25.000 espectadors, i els seus seguidors i l'equip són coneguts com a 'groguets' o el “Submarí groc”, fent referència a la coneguda cançó de The Beatles.
L'equip ha experimentat durant les últimes dècades un canvi radical, ja que jugava en categories de futbol aficionat. La capacitat de l'estadi s'ha duplicat darrerament: a final dels anys 1990 era d'uns 13.000 espectadors i ara en té 25.000, el cinquè en capacitat del País Valencià. El club ha evolucionat d'ençà que està en la Primera Divisió i la massa d'afeccionats també. Abans tan sols tenia afeccionats de la ciutat de Vila-real i en canvi ara no només en té de qualsevol punt del país, sinó també d'arreu d'Espanya. A més, la política de fitxatges a l'Amèrica del Sud ha fet que molts seguidors de futbol sud-americans seguixen el Vila-real dia a dia i així creen afecció. Una bona mostra del creixement de l'afecció groga és que a l'inici de la temporada 2008-09, se superà la xifra de 20.000 socis per a una ciutat com Vila-real de 51.000 habitants, és a dir, quasi el 40% dels habitants de la ciutat són abonats del Vila-real. Ara ja no només són de localitats veïnes els socis, sinó que com hem dit abans, ara se li n'afegeixen d'arreu del País Valencià, Espanya i fins i tot de l'estranger.
El club posseïx una Ciutat Esportiva per al planter, on s'experimentaren jugadors professionals com ara Héctor Font, Bruno Soriano, Santi Cazorla, Marquitos, César Arzo o Pere Martí, tots productes del filial groc. Aquests jugadors surten d'equips juvenils o d'equips inferiors com el Vila-real CF B o el Vila-real CF C entre d'altres. El club compta amb 42 equips en competicions oficials, 39 de masculins i 3 de femenins.
Els colors Uniforme Uniforme de la temporada 2009/10 La primera indumentària del Vila-real CF està formada per samarreta, pantalons i mitges completament grocs, i amb dorsals i publicitat de color negre.
La segona indumentària està composta per samarreta, pantalons i mitges completament de color blau marí, amb una espècie d'antenes -a l'altura de les espatlles i el pit- de color groc, amb dorsals i publicitat de color groc.
Des de l'any 2005 la indumentària del club és fabricada per la marca Puma, i des de 2004 porten publicitat de l'Aeroport de Castelló. A les mànegues de les espatles hi ha publicitat de la Televisió Valenciana (Canal 9).
Evolució de l'uniforme
Uniformes anteriors
La indumentària dels primers deu anys del club és molt diferent de l'actual, ja que la samarreta era de color blanc, i pantalons negres igual que les mitges. Era una indumentària molt semblant que a la dels seus veïns: el València CF. Es desconeix quan es va canviar la indumentària al color groc, però sabem que a mitjan segle la indumentària es transformà totalment i la samarreta canvià al clor groc i els pantalons i les mitges al blau. Aquesta indumentària durà des dels anys 50 fins a principi del .
A partir de la temporada 2004-2005 el color blau desaparegué pràcticament de la indumentària i fins al dia d'avui en la indumentària hi predomina el color groc.
A causa dels colors de la samarreta, l'equip es coneix com el Submarí groc, ja que la indumentària està formada pels colors grocs i blaus, tot i que com hem dit abans, des de fa uns anys el color blau quasi que desaparegué de la samarreta.
Patrocinadors i proveïdors d'equipatge PeríodeProveïdorPatrocinador1980-198860px|link=Ressy1988-199260px|link=Rasán1992-199360px|link=Lotto1993-1994Jugui1994-199760px|link=Rasán1997-199950px|link=LuanviTerra Mítica1999-200460px|link=Kelme2004-2005Aeroport de Castelló2005-2011 2011-201360px|link=Xtep2013-2016Pamesa Cerámica2016-60px|link=Joma (marca comercial)
Escut L'escut del Vila-real ha sofrit diverses modificacions al llarg de la seva història i a la imatge de la dreta es comprova. Tot i que els colors i la corona és pràcticament igual, el nou escut del Vila-real té una forma circular i aquest té forma quadrangular-rectangular.
Història Fundació El Club Deportiu Vila-real fou fundat el 10 de març de 1923, segons la seua carta fundacional, "per fomentar tots els esports i en especial el futbol". El farmacèutic Josep Calduch i Almela en fou el primer president, acompanyat de José Martínez Aguilar, com a secretari, Carlos Calatayud Jordá, com a vicepresident, i Juan Nebot, Alfonso Saera, Manuel Calduch i Almela, Pascual Arrufat Catalá, Vicente Cabedo Meseguer i Manuel Amorós Fortuño, com a vocals.
En una de les primeres reunions de la Junta es va prendre la decisió de llogar el camp i fixar el preu de les entrades, com ara comprar els primers equipaments, formats per samarreta blanca i pantalons negres. Aquests van ser els colors del Vila-real CF fins al 1946, quan es canviaren pels actuals groc i blau.
L'estadi s'inaugurà el 17 de juny de 1923, en un partit entre el CE Castelló i el Cervantes, ambdós equips de la capital. El Vila-real no jugà el seu primer partit fins al 21 d'octubre del mateix any, quan s'enfrontà al Red Star de Castelló.
Els inicis La primera data important del club es troba a la temporada 1934/35, en la qual l'equip disputa contra el Cartagena i a doble partit, l'eliminatòria de promoció d'ascens a la Segona divisió A, quan encara no existia ni la Tercera divisió ni la Segona divisió B. Tot i això, el Vila-real, que s'enfrontava a un equip de jugadors professionals, no va poder aconseguir l'ascens a la categoria. Un any després, els groguets es varen proclamar campions de la Primera Regional, però la Guerra Civil va posar fi a qualsevol indici de competició esportiva.
Anys 40 Amb el fi de la Guerra Civil espanyola tornà finalment el futbol a la ciutat de Vila-real. Després de la desaparició del CD Vila-real, el 1942 es fundà la penya Club Atlético Foghetecaz, nom que provenia dels cognoms dels seus fundadors, José María Font, Agustín Gil, Diego Herrero, José Teulet, Pascual Catalá i Sebastián Zaragozá, i que inicialment no es federà. D'altra banda, l'any 1944 l'ajuntament de Vila-real comprà els terrenys del Madrigal al seu propietari, Vicente Marmaneu, i creà un nou club per a poder competir, el Villarreal d'Educación y Descanso, de vida breu.
Des del 1939 i fins als anys 50, el Vila-real milità a la Segona Regional, categoria en la qual estigué enquadrat en tres grups diferents (I, IV i VI) durant tot aquest període. Fou en la temporada 1950/1951 quan el submarí groc aconseguí l'esperat ascens a la Primera Regional, després d'haver-se classificat com a primer del grup I de la Segona Regional. Aquesta temporada es decidí canviar en nom del club per C.A.F. Villarreal (Club Atlético Foghetecaz Villarreal).
Anys 50 El Vila-real milità en la Primera Regional des dels anys 1952 i 1956. Durant aquestes temporades, l'equip va finalitzar el campionat en la part superior de la taula, quedant així sèptim dos cops, quart i primer consecutivament. Fou l'any 1954 qual el club adoptà l'actual nom de Vila-real Club de Futbol.
Aquest últim èxit en la temporada 1956-1957 li va permetre al club groguet, jugar a la Tercera divisió, categoria en la qual es va quedar fins a la temporada 1960/61, en què va finalitzar la Lliga en catorzena posició, posició de la taula en què els va fer descendir a la categoria inferior, amb un dur fracàs esportiu.
Anys 60 Aquesta època fou molt important en la història del club. Amb l'equip a la Primera Regional, el Vila-real es va refer i abans de finalitzar la dècada es forjaren dos ascensos: El retorn a tercera divisió a la temporada 1966/67 i l'històric ascens a la Segona divisió B. Com que en aquells anys, la Segona divisió B no existia, la Tercera divisió era realment la tercera categoria nacional.
El Vila-real es consolida en la categoria de bronze del futbol espanyol després de l'ascens l'any 1967. A la temporada 1969/70 l'equip groc amb Pasqual Font de Mòra al capdavant, es prepara per a una dura competició. Per una reestructuració s'anuncien més places de descens a regional per a aquesta temporada, per aquest motiu, el Vila-real es reforçà més amb la intenció de no tenir dificultats. L'equip no els passà perquè quedà en primer lloc, i fou campió i assolí aquesta gesta dues jornades abans de finalitzar el campionat.
El Vila-real, a pesar d'acabar en primer lloc, no ascendí directament, hagué de passar per una promoció que l'enfrontava al campió d'un altre grup, el Langreo, que era un dels pitjors equips que li hagués pogut tocar. Finalment superà al Vila-real amb el resultat d'anada d'1-0 i 1-1 en El Madrigal. Tot i perdre la primera oportunitat per a ascendir, encara quedava una altra eliminatòria.
La següent eliminatòria era contra un altre equip de la Segona divisió. En aquesta ocasió el rival seria el Bilbao Athletic, que buscava en aquesta promoció aconseguir la seva permanència en la categoria de plata. L'anada se celebrà a San Mamés amb resultat de 2-1 favorable als lleons i el de volta també amb el resultat de 2-1, aquest cop favorable als groguets. Com en aquesta època no existien pròrrogues, ni temps addicionals, els dos equips es varen veure obligats a jugar un partit de desempat en ple mes de juliol. La data decisiva seria el 7 de juliol del 1970, a l'estadi Santiago Bernabéu. El Vila-real amb gols de Luiche i Causanilles aconseguiria un històric triomf per 2-1 que el portava a la categoria de plata, per primer cop en la seva història, davant el deliri de milers d'aficionats, que ho celebraren tant en Madrid, com en Vila-real. La recepció a l'aeroport de Manises fou massiu, la festa també fou total pels carrers de la ciutat.
Anys 70 El Vila-real fou el segon equip de La Plana en arribar a la Segona divisió A, de fet avui dia tan sols hi ha dos equips de la província de Castelló que han aconseguit militar en aquesta categoria: Vila-real i el seu gran rival, el CE Castelló.
L'estiu previ al debut hi havia molta expectació i prometedora, ja que la ciutat s'encontrava totalment bolcada amb l'equip. El Madrigal començava a quedar-se petit i no tardarien a posar-se en marxa les obres d'ampliació del fons sud.
El Vila-real es veia davant un nou i gran repte: Aconseguir la permanència en la segona categoria del futbol espanyol. El debut del Vila-real a la Segona divisió es produí a l'estadi Ramón de Carranza el dia 6 de setembre de 1970 amb victòria per al Vila-real (1-2) amb gols de Burguete i Esteve. El Vila-real es mantingué dues temporades en Segona.
Després tornà a la Tercera divisió, categoria que es mantingué fins a la temporada 75/76 en la qual després de perdre una promoció amb el Guadalajara descendí a Preferent. El Submarí tornà a ascendir a Tercera l'any següent. En aquell temps es va crear la Segona divisió B i la tercera d'abans va passar a ser quarta. Encara més difícil per poder arribar de nou on havia arribat el club anteriorment.
Anys 80