Judah Philip Benjamin, fou un polític sudista.

Biografia Judah Philip Benjamin va néixer el 6 d'agost de 1811 a Saint Croix, a les Índies Occidentals Daneses (avui les Illes Verges Nord-americanes), una colònia que va estar sota ocupació britànica durant les Guerres Napoleòniques. Els seus pares eren jueus sefardites que es van casar a Londres amb Philip Benjamin (que havia nascut a la colònia britànica de Nevis) i Rebecca de Mendes. En Philip i la Rebecca havien estat botiguers i van emigrar a les Índies Occidentals a la recerca de millors oportunitats.

Es va fer ric com a plantador de sucre. Fou el primer jueu escollit senador dels EUA (1852-1860), on va defensar l'esclavatge. Quan s'acordà la secessió, el 1861 fou nomenat fiscal general dels Estats Confederats d'Amèrica, més tard secretari de guerra i el 1862 secretari d'estat. En acabar la guerra es negà a jurar lleialtat als Estats Units i marxà a la Gran Bretanya, on exercí d'advocat i el 1872 fou nomenat conseller de la Reina.

Benjamin va ser partidari del Partit Whig des de la seva formació a principis de la dècada de 1830. Es va involucrar cada cop més en el partit i, el 1841, es va presentar sense èxit a les eleccions a la Junta d'Aldermen de Nova Orleans. L'any següent, va ser nominat per a la Cambra de Representants de Louisiana. Va ser elegit, tot i que els demòcrates van al·legar frau: els partidaris Whig, per obtenir el vot en un moment en què l'estat tenia una qualificació de propietat restrictiva per al sufragi, van adquirir llicències per a carruatges. Un votant no havia de demostrar que el vagó existia, però els funcionaris electorals havien d'acceptar la seva llicència com a prova de propietat. La premsa demòcrata va culpar Benjamin d'estar darrere d'aquesta maniobra. El 1844, la legislatura va votar a favor de celebrar una convenció constitucional, i Benjamin va ser escollit com a delegat de Nova Orleans. A la convenció, Benjamin es va oposar amb èxit a comptar un esclau com tres cinquenes parts d'un ésser humà a efectes de representació en les eleccions estatals, tal com es feia en les eleccions federals . La seva posició va prevaldre i els esclaus no van ser comptats en absolut amb finalitats electorals a les eleccions estatals de Louisiana. Segons Evans, el seu «tacte, cortesia i capacitat per trobar compromisos van impressionar els líders polítics de tots els racons de l'estat».

Benjamin va passar l'estiu de 1851 a l'estranger, incloent-hi una visita a París per veure Natalie i Ninette. Encara era fora l'octubre de 1851, quan els Whigs el van nomenar per al Senat estatal. Malgrat la seva absència, va ser elegit fàcilment. Quan la nova legislatura es va reunir el gener de 1852, Benjamin va emergir com un dels principals candidats Whig a l'elecció al Senat dels Estats Units, que quedaria vacant el 4 de març de 1853. Com que la legislatura de Louisiana, responsable d'elegir els senadors de l'estat, es reunia un cop cada dos anys segons la constitució de 1845, no estava previst que es tornés a reunir abans que l'escó quedés vacant. Alguns diaris Whig consideraven que Benjamin era massa jove i inexpert als quaranta, malgrat el seu talent indubtable, però el grup legislatiu Whig el va seleccionar en la segona votació, i va ser elegit per les dues cambres per davant del demòcrata Solomon W. Downs. Va ser la cinquena persona d'ascendència jueva elegida al Congrés dels Estats Units, després de David Levy Yulee, Lewis Charles Levin, David S. Kaufman i Emanuel B. Hart.

El president sortint, Fillmore, va oferir nomenar Benjamin, un company Whig, per ocupar una vacant al Tribunal Suprem després que els demòcrates del Senat haguessin derrotat els altres candidats de Fillmore per al càrrec. El New York Times va informar el 15 de febrer de 1853 que "si el president nomena Benjamin, els demòcrates estan decidits a confirmar-lo". El nou president, Franklin Pierce, un demòcrata, també va oferir a Benjamin un lloc al Tribunal Suprem. Pierce Butler va suggerir a la seva biografia de Benjamin de 1908 que el senador recentment elegit probablement va rebutjar aquestes ofertes no només perquè preferia la política activa, sinó perquè podia mantenir la seva pràctica jurídica i uns ingressos substancials com a senador, però no com a jutge. Com a advocat davant el Tribunal Suprem dels Estats Units, Benjamin va guanyar 13 dels seus primers 18 casos.

udah Benjamin va jurar el càrrec de senador de Louisiana el 4 de març de 1853, en una breu reunió convocada just abans de la presa de possessió del president Pierce. Aquests nous col·legues incloïen Stephen A. Douglas d'Illinois, Robert MT Hunter de Virgínia i Sam Houston de Texas. La qüestió de l'esclavitud va patir una breu remissió, ja que gran part del país desitjava acceptar el Compromís de 1850 com a acord definitiu. Quan el Senat no estava en sessió, Benjamin romania a Washington, DC, duent a terme una pràctica lucrativa que incloïa molts casos davant el Tribunal Suprem, aleshores convenientment ubicat en una sala del Capitoli. Els seus socis advocats a Nova Orleans es van encarregar dels assumptes del seu bufet allà. Per aquella època, Benjamin va vendre la seva participació a Bellechasse, ja que no tenia temps per ocupar-se dels negocis de les plantacions.

Durant els seus últims anys, Benjamin va patir problemes de salut. El 1880 va resultar greument ferit en una caiguda d'un tramvia a París. També va desenvolupar diabetis. Va patir un atac de cor a París a finals de 1882, i el seu metge li va ordenar que es jubilés. La seva salut va millorar prou com per permetre-li viatjar a Londres el juny de 1883 per a un sopar en honor seu al qual van assistir el tribunal i el bar anglesos. Va tornar a París i va patir una recaiguda del seu problema cardíac a principis de 1884. Natalie Benjamin va rebre l'extremunció de l'Església Catòlica al seu marit jueu abans de la seva mort a París el 6 de maig de 1884, i els serveis funeraris es van celebrar en una església abans de l'enterrament de Judah Benjamin al cementiri de Père Lachaise, a la cripta familiar de Saint-Martin. La seva tomba no va portar el seu nom fins al 1938, quan la seu de París de les Filles Unides de la Confederació hi va col·locar una placa commemorativa.

Notes

Referències

Bibliografia

Categoria:Polítics confederats Categoria:Alumnes del Yale College Categoria:Morts a París Categoria:Persones de les Illes Verges Nord-americanes Categoria:Esclavistes estatunidencs Categoria:Polítics estatunidencs nascuts al segle XIX Categoria:Polítics estatunidencs morts al segle XIX