lang=ca|miniatura|Indoxina francesa entre 1900 i 1945. La Guerra d'Indoxina (1946-1954), també coneguda com a Primera Guerra d'Indoxina o Guerra de l'Indoxina Francesa, va ser un conflicte que va tenir lloc a tres països de Indoxina francesa, entre ells Vietnam, Laos i Cambodja, entre la força expedicionària francesa, d'una banda, amb el suport de les forces aliades natives, incloses les forces de l'Estat del Vietnam, el Regne de Laos i el Regne de Cambodja sota la Unió Francesa, i la República Democràtica del Vietnam (Việt Minh) i altres forces de resistència de Laos (Pathet Lao) i Cambodja (Khmer Issarak) de l'altra. La guerra va començar el 19 de desembre de 1946, quan Ho Chi Minh va ordenar una resistència a tot el país, i va acabar el 20 de juliol de 1954 quan es van signar els acords de Ginebra. Tanmateix, el veritable conflicte va esclatar el 23 de setembre de 1945 quan els francesos van seguir els britànics a la Cotxinxina per desarmar els japonesos.
Després que els japonesos fossin derrotats i perdessin el control del territori de la Federació Indoxinesa (avui Vietnam, Laos i Cambodja), els francesos van enviar les seves tropes de tornada per recuperar la zona. França es va unir a aquesta guerra per obligar el territori d'Indoxina a romandre a la recentment constituïda Unió Francesa -segons la declaració del 24 de març de 1945 del govern provisional de la República Francesa de Charles de Gaulle i allò que estipulava la constitució francesa de 1946. La motivació de França per entrar a la guerra va ser més política i psicològica que econòmica. Els partidaris francesos de la guerra argumentaven que si França permetia que Indoxina aconseguís la independència, els drets colonials francesos i les propietats a les colònies d'ultramar es perdrien ràpidament.
La majoria dels líders francesos creien que aquesta guerra seria només una mica més gran que una recolonització clàssica, en la qual els francesos ocupaven nuclis de població i s'expandien gradualment en forma de "taca d'oli", una cosa que ja havien fet amb gran èxit al Marroc i a Algèria. Però contràriament a aquesta expectativa, tot i que els francesos tenien una superioritat militar al principi, les forces de la República Democràtica del Vietnam es feren més i més fortes i controlaren cada cop més territori. Al final de la guerra, França estava empantanada en una costosa guerra sense trobar la manera de guanyar, mentre que la República Democràtica de Vietnam controlava més del 75% del territori.
Mentrestant, l'objectiu del govern de la República Democràtica del Vietnam era aconseguir la independència del seu poble. La guerra entre una potència mundial i un país pobre i endarrerit va tenir lloc gairebé com deia Ho Chi Minh:
Fins al 1949 el conflicte va ser principalment una guerra de guerrilles entre el Viet Minh i el poder colonial. A partir de 1949 el conflicte es va convertir en una guerra per poders dins de la Guerra Freda a causa de l'armament del Viet Minh per part de la República Popular de la Xina, que havia guanyat la Guerra Civil xinesa, i el suport dels Estats Units a França. Després de la derrota de Dien Bien Phu, a la Conferència d'Indoxina de 1954 a Ginebra la potència colonial, cada cop més sota pressió militar, va acceptar una solució negociada que va ser determinada en gran part per la Xina i que va donar lloc a la partició de Vietnam mitjançant la intervenció dels Estats Units. Aquesta divisió del país finalment va conduir a la guerra del Vietnam. Els moviments comunistes del Pathet Lao i el Khmer Issarak, que tenien el suport del Viet Minh, també van establir les bases dels posteriors moviments guerrillers comunistes a les parts no vietnamites d'Indoxina. La guerra va formar part d'una cadena d'enfrontaments militars que va tenir lloc als països d'Indoxina des del 1941 fins al 1979
Antecedents
miniatura|Les tropes franceses ataquen l'exèrcit Qing a Lạng Sơn Període colonial francès miniatura|Indoxina francesa (1913) El 1858, la marina francesa va desembarcar al port de Da Nang durant la batalla de Da Nang (1858-1859) i la batalla de Da Nang (1859-1860) i després va envair Saigon (actual Ho Chi Mihn). El 1862, el rei Tu Duc va signar un tractat per cedir Saigon i tres províncies veïnes a França. El 1869, França va ocupar les 3 províncies següents per formar la colònia de Cochinchine (Cotxinxina). El 1885, els francesos havien acabat d'envair la resta del Vietnam mitjançant guerres complicades al nord. Per diferents tractats, França va dividir Vietnam en 3 parts: Tonkin, Trung Ky i Cotxinxina, amb diferents règims polítics, sistemes jurídics i aparells administratius. França va governar directament la Cotxinxina, alhora que "protegia" Tonkin i el Vietnam central (on la cort de Nguyen va continuar "governant"). L'emperador va romandre al capdavant de l'estat colonial, però el poder polític i militar requeia en les autoritats colonials i els seus representants. Les elits de l'Imperi vietnamita van trobar traumàtica la submissió a una potència estrangera. Les següents polítiques d'explotació van posar ràpidament la població en problemes econòmics.
miniatura|esquerra|Cerimònia de lliurament de premis als mandarins vietnamites durant el període colonial francès. Per restaurar la monarquia independent, va sorgir poc després el moviment militant Ajudeu el rei, però la potència colonial va poder decidir la seva guerra de guerrilles al seu favor fins al 1897. Sota el continuat domini colonial francès, les terres es van concentrar cada cop més en cada cop menys propietaris. Els nous grans terratinents, els colons europeus i part de l'elit local, al seu torn, van arrendar les seves terres al creixent grup de pagesos sense terra. Així, en poc temps, es va formar una classe adinerada a la societat vietnamita que es beneficiava del domini colonial i li era lleial. Entre els nadius que van pujar a aquesta elit hi havia molts catòlics. A Cotxinxina, al voltant del 70 per cent de la terra en algunes zones havia passat ara a mans de grans terratinents. La proporció del sistema comunal natiu de compartir terres a Cotxinxina s'havia reduït al 3 per cent de la superfície. A la part central del país, Annam i a la part nord de Tonkin, al voltant d'una cinquena part o una quarta part del país va quedar en mans comunals; la pressió econòmica per renunciar-hi, però, va augmentar. A la dècada del 1930, al voltant del 90 per cent dels aproximadament 18 milions de vietnamites eren agricultors, la meitat d'ells sense terra. el 0,3 per cent dels propietaris controlava el 45 per cent de la superfície total conreada; El 97,5 per cent dels propietaris només tenien petites parcel·les de menys de cinc hectàrees. Els agricultors sovint es veien sotmesos a pressions financeres a causa del sistema d'arrendament i de les pèrdues de les collites i havien de demanar préstecs. Això va fer que florissin els petits prestadors entre la minoria xinesa del país i els immigrants arribats de la colònia francesa a l'Índia. La desigualtat en la propietat es va agreujar encara més per l'elevat creixement demogràfic de la població rural.
miniatura|Agricultors vietnamites durant el període colonial francès Durant la Primera Guerra Mundial, el govern colonial francès va destituir finalment l'emperador Duy Tân, que ja havia estat políticament marginat, després que aquest hagués fet una crida al motí entre els soldats colonials destinats a Europa. En el període d'entreguerres es va produir una expansió de les activitats periodístiques i polítiques de l'elit culta local, formada per uns quants milers de persones. La nova generació va trencar amb el credo confucià tradicional dels seus avantpassats i, en canvi, va propagar una modernització cultural i social radical del país. El moviment d'oposició va trobar un ampli suport entre la població i va poder mobilitzar unes 25.000 persones en les manifestacions de mitjans dels anys vint. Al mateix temps, es va formar el Partit Comunista Indoxinès (PCI) a partir d'un petit moviment protocomunista, sovint a l'exili. Els aproximadament cinquanta representants principals del KPI es van formar a Moscou a la Universitat de l'Extrem Orient. A principis de la dècada del 1930, durant l'aixecament de Nghệ Tĩnh, el PCI va aconseguir mobilitzar diversos milers de militants de la població rural. A més del moviment independentista comunista, també es van desenvolupar diverses organitzacions nacionalistes. La més destacada d'elles, el VNQDĐ, va poder construir una àmplia base de suport a Tonkin i va intentar, el 1930, iniciar la resistència armada contra el poder colonial mitjançant el motí de curta durada de dues companyies d'infanteria colonial a Yen Bai. Com a resultat dels fets, hi va haver diversos atacs amb bombes contra objectius francesos a les ciutats d'Indoxina. A causa de les tensions polítiques i econòmiques del país, es van formar les sectes budistes de Cao Dai (1926) i Hòa Hảo (1939). Aquests grups van rebre la seva influència en l'estructura de poder de la colònia a través de la seva estructura supraregional i a través de les seves pròpies milícies.
A l'obra Chính đề Việt Nam, Ngô Đình Nhu comentava el període colonial francès:
Pèrdua de poder de l'estat colonial com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial miniatura|esquerra|Soldats japonesos marxant pels carrers de Saigon Durant la Segona Guerra Mundial, França es va veure debilitada com a potència colonial per la derrota de 1940. La colònia va caure cada vegada més a l'esfera d'influència del Japó, la qual cosa va afeblir encara més el control de la potència colonial. A l'interior de Tonkín es va formar l'organització del Việt Minh, que, com a organització guerrillera sota el control del Partit Comunista Indoxinès, buscava la independència. Aquest últim es va establir al nord del Vietnam, a la frontera amb la Xina, en regions muntanyoses inaccessibles habitades per minories amb poc aferrament a l'estat colonial. Els oficials Võ Nguyên Giáp i Chu Văn Tấn van formular el pla per prendre el poder a la colònia amb un exèrcit guerriller format en la perifèria. En el context de la Fam vietnamita de 1945, el Việt Minh es va guanyar la lleialtat de milions de camperols mitjançant la requisició i distribució d'arròs. El març de 1945, les tropes japoneses van prendre el control directe de l'antiga colònia. Després de la capitulació del Japó, el Việt Minh va aconseguir posar sota el seu control les ciutats de Hanoi, Saigon i Huế durant la Revolució d'agost. El dia de la rendició japonesa, el 2 de setembre de 1945, Ho Chi Minh va proclamar la independència de la República Democràtica del Vietnam (RDV). Els dirigents de l'estat titella japonès a Indoxina al voltant de l'emperador Bảo Đại no van oferir cap resistència. El principal repte de la RDV era garantir la situació alimentària de la població. A la primera meitat de 1946, l'alimentació de la majoria de la població de Tonkin es limitava a un àpat al dia. El govern comunista va aconseguir una millora de la situació alimentària a partir de mitjans d'any mitjançant el racionament i l'economia dirigida, així com el cultiu addicional de blat de moro, nyam i llegums. miniatura|Mapa estatunidenc d'Indoxina després de la Segona Guerra Mundial; destaca la divisió del Vietnam en els tres estats constituents de Tonkin, Annam i Cotxinxina
Ressorgiment del poder colonial després de la Segona Guerra Mundial