El conflicte arabo-israelià és aquell entre l'estat d'Israel i els seus veïns àrabs, en particular els palestins. La seva definició, història i possibles solucions són matèria de permanent debat, i els problemes que inclou varien amb el temps. Vers el 2010, les principals qüestions eren la sobirania de la Franja de Gaza i Cisjordània, l'eventual formació d'un Estat palestí en aquestes àrees, l'estatus de la part oriental de Jerusalem, dels Alts del Golan i de les Granges de Xebaa, el destí dels assentaments israelians i dels refugiats palestins, el reconeixement d'Israel i Palestina i del seu dret a existir i viure en pau sense amenaces i actes de força, així com la relació d'Israel amb Síria i el Líban. Actualment, Israel té tractats de pau vigents amb Egipte i Jordània que garanteixen la seva convivència pacífica, i el setembre de 2020 els Acords d'Abraham van establir la normalització de les relacions diplomàtiques, econòmiques i de seguretat entre Israel i els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Sudan i el Marroc trencant amb dècades de consens diplomàtic àrab pel que la normalització depenia de la resolució prèvia del conflicte israelianopalestí.
Antecedents llunyans La primera fase de conflictes a l'Orient Pròxim va estar molt lligada a la destrucció de l'Imperi Otomà i l'aparició de l'Estat d'Israel, un problema que té els orígens en el sionisme decimonònic. miniatura|Theodor Herzl El 1895, el periodista i dramaturg judeohongarès Theodor Herzl va publicar un opuscle titulat: L'Estat jueu. Al text advocava per l'organització dels jueus de tot el món en un estat autònom com una forma de resposta al creixent antisemitisme i racisme a Europa i Rússia al fin de siècle. Així va néixer oficialment el sionisme, terme que feia referència, de manera simbòlica, al turó de Sió, a Jerusalem, on en l'antiguitat hi havia hagut el gran temple de Salomó.
En realitat, abans de Herzl ja existia tota una infraestructura sionista, com l'Aliança Israelita Universal, del 1860. Però Herzl va tenir el mèrit d'unificar esforços i de donar un enorme impuls al sionisme a la vegada que intentava comprometre alguns governs europeus en la recerca d'una terra per als jueus. No obstant això, a principis de segle, l'aventura de colonitzar Palestina, territori pobre i sense infraestructrues, només atreia un grapat d'entusiastes romàntics, la majoria socialistes, capaços d'organitzar-se en comunitats igualitaristes anomenades quibuts.
La gran majoria dels jueus de tot el món solien estar ben integrats en les seves respectives societats circumdants. I els emigrants es dirigien majoritàriament als Estats Units o Amèrica Llatina. La situació va canviar apreciablement amb la desolació causada per la Gran Guerra a Europa i la Revolució Russa, més el fre imposat a la immigració per part de les autoritats nord-americanes.
Tancats els canals tradicionals, l'emigració cap a Palestina va començar a créixer. Amb el temps havien prosperat els assentaments i una ciutat, Jaffa, fins i tot s'havia judaïtzat. I, a més, els britànics, en els moments finals de la seva ofensiva contra els turcs, havien emès la Declaració Balfour de 1917 durant la contesa (novembre de 1917) en la qual es proposava una "llar nacional" per als jueus a Palestina.
En qualsevol cas, el massiu increment de la immigració jueva durant els anys d'entreguerres va provocar conflictes cada vegada més violents, que el 1936 van desembocar en una insurrecció arabopalestina.
La Segona Guerra Mundial va acabar de deteriorar la situació de forma irreversible. En previsió d'un atac alemany contra l'Orient Pròxim, els serveis especials britànics van contribuir a la formació d'unitats jueves de resistència.
A més, els britànics, en aplicació d'una impossible política d'equilibri, intentaven frenar la immigració jueva des del 1939, establint uns contingents d'entrades màximes. Durant la Segona Guerra Mundial, les autoritats britàniques es van continuar negant a acollir l'onada creixent de refugiats jueus que fugien de la persecució nazi a Europa. Aquesta actitud va provocar la revolta armada de la facció sionista més dura, organitzada al grup terrorista Irgun.
La campanya d'atemptats es va estendre des del 1944 al 1947, i els sionistes de l'Irgun van aplicar per primera vegada tècniques i mètodes que van prefigurar el terrorisme modern.
De tota manera, dins del procés de descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial, els britànics van decidir d'abandonar el mandat de Palestina pels elevats costos polítics que implicava continuar-se oposant a la immigració d'una inacabable onada de refugiats alliberats dels camps de concentració nazis, decidits a abandonar Europa per sempre.
D'altra banda, els aliats nord-americans, que es van acabar convertint en mediadors del conflicte, pressionaven clarament en aquest sentit. En resum, l'amenaça d'explosió del món àrab no feia gaire atractiva per als britànics la presència en força a l'Orient Pròxim.
Antecedents pròxims del conflicte: la independència d'Israel
miniatura|upright|alt=Mapa amb la comparació de les fronteres del pla de partició de 1947 i de l'armistici de 1949.| Abans d'abandonar Palestina de forma més aviat precipitada, els britànics van proposar desganadament una solució confederal per a l'hipotètic Estat palestí que deixaven al darrere. Però el febrer de 1947 la qüestió palestina va passar a l'ONU, des d'on es va acabar proposant la partició de Palestina en dos estats: un d'àrab i un altre de jueu. Les complicades fronteres de les dues entitats delimitaven els assentaments naturals de les dues comunitats, però com a fronteres de dos estats eren completament irreals. Va ser el primer conflicte al qual es va enfrontar l'Organització de Nacions Unides i va acabar en un fracàs rotund.
Des del mes de novembre de 1947, jueus i àrabs palestins mantenien una guerra de fet; però el mateix dia que es va proclamar la independència de l'Estat d'Israel (14 de maig de 1948), els exèrcits d'altres països àrabs van intervenir en el conflicte, i les treves decretades per l'ONU només van servir perquè els contendents es rearmessin.
La guerra es va acabar el gener de 1949 amb la destrucció per part israeliana del proto-Estat palestí i la fugida de 656.000 habitants àrabs palestins dels territoris ocupats. Com a resposta, 567.000 jueus del món àrab es van escapar del seu país d'origen o el van abandonar.
L'Estat israelià va néixer, i va viure els anys següents, enmig d'un inacabable conflicte amb els seus veïns, de manera que confirmava la dependència política i material d'Occident en una mesura semblant a com Cuba depenia de l'URSS. A més, la creació de l'Estat israelià va actuar com un gran revulsiu a l'Orient Pròxim. Els nous estats àrabs mantenien fronteres en bona part artificials, el nucli històric real de les quals el formaven les quatre grans ciutats centrals de la cultura àrab (el Caire, Jerusalem, Damasc i Bagdad). Per tant, la independència plena també va ser el començament d'una recerca de l'autoafirmació.
La Lliga Àrab fundada el 1945, la Federació Àrab (1958) entre l'Iraq i Jordània o la República Àrab Unida, que va unir Egipte i Síria entre el 1958 i el 1961 van tenir molt a veure amb els posteriors intents d'articular una potència àrab, reforçats per la lluita contra el baluard israelià.
Però sobretot, el model que va prevaldre durant els primers anys va ser el de l'estat àrab socialista-nacional. Encara que el Partit Baas, fundat el 1946 pel sirià cristià Michel Aflaq, va ser la base teòrica del panarabisme socialitzant, el president egipci Gamal Abdel Nasser va esdevenir la gran figura carismàtica, especialment quan el 1956 va aconseguir transformar la derrota militar a l'anomenada crisi de Suez en una victòria política contra Occident.
Els xocs entre àrabs i israelians Guerra arabo-israeliana (1948)
La guerra arabo-israeliana de 1948 fou el primer conflicte que enfrontà ambdós bàndols. S'allargà fins prop més d'un any fins al 20 de juliol de 1949 amb la firma dels Acords d'armistici araboisraelians de 1949. Representà l'ocupació per part d'Israel de diferents territoris dels països àrabs rivals. Els milers d'àrabs palestins que havien fugit de la seva terra durant la guerra mai van abandonar l'esperança de tornar. Es van organitzar als països àrabs que els havien acollit i van contribuir a mantenir la flama de l'hostilitat cap a Israel.
Guerra dels Sis Dies (1967)
El 1967, la tensió derivada de l'actuació de les guerrilles palestines a les fronteres de l'Estat jueu semblava estar a punt d'aconseguir certa unitat àrab en el terreny militar. Davant d'una amenaça com aquesta, els israelians van llançar un atac preventiu a gran escala que va ser conegut com la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967), per la curtíssima durada que va tenir, i que va representar una derrota aclaparadora per als exèrcits àrabs, molt pitjor que les del 1948 i el 1956.
La derrota va deixar clar que, en realitat, els estats àrabs estaven molt desunits. En anys successius, la guerrilla palestina va agafar l'alternativa. Agrupada sota el protoestat que representava l'OAP (Organització per a l'Alliberament de Palestina). Però també aquí es va traspassar la crònica falta d'unió. La guerrilla palestina va sobreviure i en anys successius la seva campanya d'accions terroristes.
Israel va acabar la guerra dels Sis Dies de 1967 havent augmentat el seu territori considerablement, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània (incloent-hi Jerusalem), la Franja de Gaza i la península del Sinaí.
Guerra del Yom Kippur (1973)
La revenja àrab, projectada per al 1973, va ser dissenyada pel president egipci Anwar el-Sadat amb l'objectiu d'aconseguir una posició avantatjosa per negociar amb els israelians, desbloquejant els contactes diplomàtics. Els egipcis tenien clar que no podrien aguantar gaires anys més els sacrificis que imposava a l'economia un continu rearmament, al marge de la contínua tensió amb Israel. La idea era llançar un assalt per sorpresa per reconquistar els territoris ocupats del Sinaí i utilitzar la producció de petroli àrab com una arma contra Occident, el principal suport d'Israel.
A aquest efecte, la desaparició de Nasser i la seva substitució per Sadat al capdavant de la presidència egípcia va ser vital per a l'acostament a l'Aràbia Saudita, un estat islàmic conservador. Sadat ja no partia del panarabisme de Nasser, i per això no era vist amb recel per altres potències de la zona. Per tant, en un moment en què el petroli de l'Orient Pròxim, i no el nord-americà, s'havia convertit en l'últim recurs com a font de subministrament mundial, el bloqueig de cru saudita es va transformar en una poderosa arma àrab.
La contesa no va ser llarga, però sí que va ser dura i costosa, en homes i armes. De fet, en un panorama mundial d'insurgències guerrilleres i conteses de baixa intensitat, la del Yom Kippur (anomenada així perquè els àrabs van escollir aquesta festa tradicional jueva per desencadenar l'atac) va ser la guerra convencional més gran des del 1945.
Aparentment, van fer taules, però els àrabs van aconseguir trencar el mite de la invencibilitat israeliana, de manera que es va obrir el camí cap a l'acord de pau de Camp David, el 26 de març de 1979, que va representar un triomf per al president nord-americà Jimmy Carter i, per tant, semblava una manifestació més del control que s'intentava instaurar als anys setanta.
Però la guerra del Yom Kippur va tenir efectes indesitjables i perillosos per a la pau i l'estabilitat mundials, tensant les relacions entre Washington i Moscou. Aquests es van arribar a creuar amenaces directes i, com a mínim, els nord-americans van posar en estat d'alerta nuclear les seves forces. Aquest incident, en plena època de la "détente" va resultar ser molt preocupant, perquè va posar de manifest que l'enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de soviètics i americans, per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes.