miniatura|El tigre siberià és una subespècie de tigre en perill crític; dues subespècies de tigre ja estan extingides.Sundarbans tiger project. La secció de tigres del web dona informació sobre l'extinció dels tigres.
En termes generals, una espècie amenaçada (de fauna o flora) és aquella que podria arribar a trobar-se en perill d'extinció si segueixen operant factors que ocasionen deteriorament o modificació de l'hàbitat o que disminueixen les seves poblacions.
Per tal que els termes d'espècie amenaçada o d'espècie en perill puguin ser útils a efectes científics o de conservació, aquestes espècies han de ser classificades en aquestes categories seguint uns criteris predeterminats que disminueixin al màxim la subjectivitat de la categorització.
L'organització UICN (International Union for Conservation of Nature and Natural Resources) determina en les espècies que avalua i que compten amb dades suficients, el grup d'espècie amenaçada subdividit en les categories, amb increment del risc, de vulnerable, en perill i en perill crític.
La dinàmica de les poblacions biològiques fa que l'estat de conservació d'algunes espècies s'hagi de reclassificar al llarg del temps. Per exemple, la saiga d'estepa (Saiga tatarica) de l'Àsia central ha disminuït la població des d'un milió d'exemplars el 1993, a només 50.000 el 2008Pàgina sobre Saiga tatarica al web de la UICN i ha passat en aquests anys de la categoria de mantingut amb mesures de conservació a la de perill greu. També hi ha espècies com el talpó de Baviera (Microtus bavaricus) considerat extingit i que amb l'aparició d'alguns exemplars passa a la categoria de perill crític.
La Llista Vermella de la UICN és l'inventari més complet de l'estat de conservació de les espècies de la fauna i la flora a escala mundial; en la seva edició de 2008 registrava 16.928 espècies amenaçades.(full 1) Dades de les espècies amenaçades per grups principals d'organismes (1996–2008) Això implica que, aproximadament, el 40% de les espècies estaven amenaçades.IUCN Red-list statistics (2006)
A Espanya es publiquen també catàlegs propis d'espècies amenaçades, tant de caràcter estatal com autonòmic; en total hi ha unes 1.200 espècies amenaçades. De les espècies animals peninsulars, la més amenaçada és el linx ibèric (Lynx pardinus).
Estat de conservació
L'estat de conservació d'una espècie és un indicador de la probabilitat que aquesta espècie amenaçada no visqui. Es tenen en compte molts factors a l'hora de determinar l'estat de conservació d'una espècie; no només el nombre d'exemplars que en queden, sinó l'augment o la reducció de les poblacions al llarg del temps, la taxa d'èxit en la cria, les amenaces conegudes, etc. La Llista Vermella de la UICN és el llistat més conegut d'estats de conservació.
A escala internacional, 194 països han signat un acord per crear Plans d'Acció per a la Biodiversitat per protegir espècies amenaçades i en perill.
Espècies amenaçades de la Llista Vermella de la UICN miniatura|Les espècies amenaçades de la Llista Vermella de la UICN formen una categoria específica d'espècies amenaçades, i poden incloure espècies en perill crític. La Llista Vermella de la UICN utilitza el terme "espècie amenaçada" com una categoria específica d'amenaça, i no com a terme general. Segons les Categories i Criteris de la UICN, "espècie amenaçada" és un grau intermedi entre "en perill crític" i "vulnerable". Les espècies "en perill crític" també poden ser comptabilitzades com a espècie amenaçada.
Les categories de la UICN inclouen: Extinta: l'últim membre del grup ha mort, o es presumeix més enllà d'un dubte raonable que ha mort. En són exemples el llop marsupial, el dodo, L'entrada de la base de dades inclou una justificació de per què aquesta espècie és classificada com a extinta. el colom migratori o la foca monjo del Carib. Extinta en estat salvatge: en sobreviuen individus en captivitat, però no en queda cap població natural en llibertat. En són exemples el curaçao d'Alagoas i el tigre de la Xina meridional. En perill crític: corre un risc extremament elevat d'extinció en el futur immediat. En són exemples la tortuga de bosc d'Arakan, el rinoceront de Java, el bec de serra brasiler i el gavial. En perill: corre un risc molt alt d'extinció en el futur pròxim. En són exemples el rorqual blau, el panda gegant, la pantera de les neus, el licaó, el tigre, l'albatros, l'àguila coronada americana i el cuó. Vulnerable: corre un risc alt d'extinció a mig terme. En són exemples el guepard, el gaur, el lleó, l'ós morrut, el golut o el manatí. Depèn de la conservació: l'espècie no es troba greument amenaçada, però depèn de programes de conservació. En són exemples la hiena tacada, el tauró lleopard i el caiman bru. Gairebé amenaçada: se la podria considerar amenaçada en el futur pròxim. En són exemples l'ànec de bec blau, l'àguila solitària, la llúdria del Camerun i el llop de crinera. Risc mínim: no hi ha cap amenaça immediata per a la supervivència de l'espècie; en són exemples la rata comuna, Callitropsis nootkatensis, el tudó i la foca de Groenlàndia.
De fet, la UICN quantifica les categories En perill crític, En perill i Vulnerable com les categories que inclouen les espècies amenaçades.
En perill crític
Una espècie es troba en perill crític quan corre un risc extremament elevat d'extinció en el futur immediat. Segons els criteris prevists per la UICN, aquest fet es dona quan es compleix algun dels següents criteris (de forma esquemàtica):Categories i criteris de la llista vermella UICN, versió 3.1, pp.19-21 Població: s'observa una reducció de la població observada, estimada, inferida o sospitada igual o major al 80% en un període de 10 anys o tres generacions, sigui quin sigui el període més llarg (fins a un màxim de 100 anys en el futur). Distribució geogràfica: extensió de la presència estimada menor a 100 km² o bé que l'àrea d'ocupació és estimada en menys de 10 km². Si s'estima que la Població adulta és menor a 50 individus.
Amenaçada Una espècie es troba amenaçada quan corre un risc molt alt d'extinció en el futur pròxim. Segons els criteris prevists per la UICN, aquest fet es dona quan es compleix algun dels següents criteris (de forma esquemàtica):Categories i criteris de la llista vermella UICN, versió 3.1, pp.22-24 Població: s'observa una reducció de la població observada, estimada, inferida o sospitada igual o major al 50% en un període de 10 anys o tres generacions, sigui quin sigui el període més llarg (fins a un màxim de 100 anys en el futur). Distribució geogràfica: extensió de la presència estimada menor a 5.000 km² o bé que l'àrea d'ocupació és estimada en menys de 500 km². Si s'estima que la Població adulta és menor a 250 individus.
Vulnerable Una espècie és vulnerable quan corre un risc alt d'extinció a mig terme. Segons els criteris prevists per la UICN, aquest fet es dona quan es compleix algun dels següents criteris (de forma esquemàtica):Categories i criteris de la llista vermella UICN, versió 3.1, pp.24-27 Població: s'observa una reducció de la població observada, estimada, inferida o sospitada igual o major al 30% en un període de 10 anys o tres generacions, sigui quin sigui el període més llarg (fins a un màxim de 100 anys en el futur). Distribució geogràfica: extensió de la presència estimada menor a 20.000 km² o bé que l'àrea d'ocupació és estimada en menys de 2.000 km². Si s'estima que la Població adulta és menor a 1.000 individus.
Biologia de la conservació La biologia de la conservació és una recent disciplina científica de síntesi que va sorgir a la dècada del 70, i amb més força en la del 80, com a resposta a la imminent pèrdua de la diversitat biològica.Simberloff, D. (1988). The contribution of population and community biology to conservation science. Ann. Rev. Ecol. Syst. 19, 473-511 S'ocupa d'explorar les causes de la disminució i la raresa de les espècies i què es pot fer per disminuir els problemes de les poblacions amenaçades.
És una disciplina àmplia, que necessita contribucions de camps tan diferents com l'ecologia, la genètica, la biogeografia, la biologia del comportament, les ciències polítiques, la sociologia, l'antropologia, etc.Groom, M.J., Meffe, G.K. & Carroll, C.R. (2005). Principles of conservation biology. Sinauer, Sunderland, tercera edició.
Hi ha tres principis que guien la biologia de la conservació: L'evolució és l'únic mecanisme capaç d'explicar els patrons de biodiversitat que veiem en el món avui, pel que les respostes als problemes de conservació han de ser desenvolupades dins d'un marc evolutiu. El món ecològic és dinàmic i no es manté en equilibri (almenys no indefinidament), i la regulació de l'estructura i el funcionament dels ecosistemes és portada a terme sovint per processos externs. Els éssers humans són i continuaran sent part dels sistemes ecològics, de manera que la presència humana ha de ser inclosa en el planejament de la conservació.
El camp de la biologia de la conservació està avançant en dos fronts recolzats per dos conjunts d'idees que se superposen en part.Caughley, G. (1994). Directions in conservation biology. Journal of Animal Ecology, 63, 215-244. Aquests dos enfocaments han estat anomenats «els dos paradigmes de la conservació»: el Paradigma de les Poblacions Petites, i el Paradigma de la Disminució Poblacional. El primer es refereix als riscs d'extinció inherents a mides poblacionals petites, que són fonamentalment resultat d'un increment en l'exposició a estocasticitat demogràfica i ambiental, i a la pèrdua de variabilitat genètica. El segon s'ocupa dels processos pels quals el risc d'extinció de les poblacions s'incrementa per raons alienes a aquestes, i de com pal·liar-los. És a dir, tracta sobre els agents que porten a la disminució poblacional.
Programes de cria en captivitat
La cria en captivitat és el procés que consisteix a criar espècies rares o amenaçades en medis restringits controlats pels humans, com per exemple reserves naturals, parcs zoològics o altres instal·lacions de conservació.
Aquesta tècnica ha estat utilitzada amb molt d'èxit amb algunes espècies des de fa un temps. Probablement, els exemples més antics de reproducció en captivitat eren les ménageries dels sobirans europeus i asiàtics, sent-ne un exemple el cérvol del Pare David. Tanmateix, les tècniques de cria en captivitat solen ser difícils d'implementar per les espècies molt mòbils, com alguns ocells (ex., les grues) i peixos (Tenualosa ilisha) migratoris. A més, si la població criada en captivitat és massa petita, es pot produir consanguinitat a causa de la reducció del patrimoni gènic; això pot fer que la població manqui d'immunitat a certes malalties.
Galeria
La sisena extinció L'extinció de l'Holocè o Sisena extinció és un nom donat a l'extinció sostinguda i generalitzada d'espècies que passa en l'últim període geològic, l'Holocè. L'extinció abasta des del mamut fins al dodo, incloent-hi incomptables espècies que desapareixen cada any.
L'extinció massiva de l'Holocè comprèn la notòria desaparició de mamífers grans, coneguts com a megafauna, prop del final de l'última glaciació entre 9.000 i 13.000 anys enrere. Aquestes desaparicions s'han considerat a conseqüència del canvi climàtic, com a resultat de la disseminació i proliferació de l'humà modern, o ambdues.