miniatura|Mussolini, líder del feixisme. miniatura|El fasces romà era l'emblema del Partito Nazionale Fascista. En aquest emblema, sobre la bandera i amb les sigles. El feixisme italià és una ideologia de caràcter dictatorial que es va desenvolupar a Itàlia després de la crisi social i econòmica, marcada per les minses compensacions aconseguides en finalitzar la Gran Guerra i la crisi econòmica de la Gran Depressió. Fou una de les respostes polítiques que es van donar a la crisi capitalista dels anys 30 del . A la fi del existien a Itàlia algunes organitzacions denominades fascio (traduïble per feix, significant la força de la unió), de la qual la més important era el Fasci Siciliani (fascio sicilià, 1895-1896).A History of Fascism 1914-1945, Stanley G. Payne, University of Wisconsin Press, 1995. pàg. 81 No eren mostra d'una ideologia uniforme, encara que predominaven els components nacionalistes i revolucionaris. Sorgint del moviment obrer, dividit al començament de la Primera Guerra Mundial entre l'internacionalisme pacifista i el nacionalisme irredentista, es van crear l'1 d'octubre de 1914 els Fasci d'Azione rivoluzionaria internazionalista en reivindicació de l'entrada d'Itàlia en el conflicte en contra dels Imperis Centrals. Fusionat amb el Fasci autonomi d'azione rivoluzionaria es va redenominar com Fasci d'azione rivoluzionaria, ja dirigit per Benito Mussolini, i conegut com a Fascio de Milà. El 24 de gener de 1915 es va formar una organització nacional.
El 1919, acabada la guerra, les expectatives territorials van quedar frustrades pel Tractat de Saint-Germain-en-Laye (l'equivalent per a Àustria del Tractat de Versalles). El poeta Gabrielle D'Annunzio va dur a terme una aventura militar que va acabar en la creació de l'Estat lliure de Fiume i la redacció d'una constitució que pot entendre's com a precedent immediat del feixisme. Mentre, amb un país empobrit i un govern feble, Mussolini refundava l'organització de Milà amb el nom de Fasci italiani di combattimento (Feixistes italians de combat), que van començar a destacar per la seva lluita de carrer contra vaguistes, esquerrans i altres enemics polítics i socials. El temor davant d'una revolució similar a la russa de les classes mitjanes i l'alta burgesia italiana va veure en els feixistes de Mussolini la millor arma per desarticular els moviments obrers organitzats. Els seus partidaris es van anar enquadrant de manera paramilitar com Camises Negres. Entre els seus dirigents fundadors hi havia intel·lectuals nacionalistes, ex-oficials de l'exèrcit, membres del cos especial Arditi i joves terratinents que s'oposaven als sindicats d'obrers i camperols de l'entorn rural. El 7 d'abril de 1921 es convertirien en partit polític amb el nom de Partito Nazionale Fascista (Partit Nacional Feixista, PNF), caracteritzat per la seva oposició al liberalisme i al comunisme. El 1922, en la Marxa sobre Roma, Mussolini va obligar el rei d'Itàlia, Víctor Manuel III, a lliurar-li el poder, que va posseir amb el títol de Duce (cabdill, que ja havia usat D'Annunzio).
L'assassinat l'11 de juny de 1924 de Giacomo Matteotti, diputat socialista i principal veu crítica al Parlament després de les eleccions del 6 d'abril (guanyades amb pocs escrúpols pels feixistes, després d'una prèvia alteració de la llei electoral —Llei Acerbo—), va inaugurar un període de govern totalment aliè a les institucions parlamentàries, que no obstant això van continuar funcionant formalment, així com la figura del rei (que segons les seves pròpies paraules, va quedar conforme amb romandre sord i cec). La responsabilitat va ser cínicament assumida pel mateix Mussolini amb una figura retòrica que va ser molt imitada posteriorment:
El 1928 es van prohibir tots els partits, excepte el PNF. L'estructuració doctrinal, que no havia estat considerada necessària, també va ser tardana. El 1927 es va promulgar la Carta del Lavoro (adaptada a Espanya com Fur del Treball). El 1932 es va publicar a lEnciclopèdia Italiana l'article Feixisme, atribuït al mateix Mussolini encara que en realitat escrit per Giovanni Gentile. Editat separadament com La Doctrina del Feixisme (La Dottrina del Fascismo), va ser traduït a diversos idiomes. L'abril del 1940 (ja durant la Segona Guerra Mundial) es va pretendre destruir tots els exemplars, a conseqüència del canvi de postura del Duce sobre alguns punts del text.
La política econòmica tampoc va tenir una orientació clara, entre un inicial respecte pel lliure mercat i un clar dirigisme posterior. La política monetària de vegades només obeïa al prestigi de mantenir una lira forta. No obstant això, sempre va gaudir del suport de la poderosa patronal Confindustria, amb l'acord de la qual, sobretot a partir del Pacte Vidoni (2 d'octubre de 1925), es van establir els elements principals del règim corporatiu, molt restrictiu per a les activitats sindicals (il·legalització dels sindicats lliures, del dret de vaga, enquadrament obligatori dels treballadors en el moviment feixista -1926-). La mateixa Confindustria va arribar a estar dirigida pel destacat feixista Giuseppe Volpi en els últims anys del règim (de 1934 a 1943). Volpi, un fosc aventurer, va fer fortuna com a importador de tabac de Montenegro i es va instal·lar com a industrial en la naixent indústria de generació elèctrica (Società Adriatica di Elettricità). Es va adherir aviat al feixisme (1922) i va ser governador de Tripolitània. Els anteriors presidents havien estat destacats membres de la burgesia industrial italiana: Antonio Stefano Benni (1923–1934), de la naixent indústria electromecànica, que va destacar per la seva col·laboració amb la implantació del règim feixista, i Alberto Pirelli (1934), de la casa Pirelli.
Les dificultats econòmiques degudes a la Gran Depressió van empènyer al règim de Mussolini a l'expansió exterior, amb la invasió d'Etiòpia (1935) i la intervenció en la Guerra Civil espanyola, amb ambicions de ressuscitar un imperi Mediterrani que tindria la seva continuació en la invasió d'Albània (1939), ja als inicis de la Segona Guerra Mundial. El seguidisme enfront de l'Alemanya nazi no podia ocultar-se, i fins i tot es van mimetitzar trets com el racisme (Manifesto della razza, Manifest de la raça, 14 de juliol de 1938). La invasió de Sicília i el sud d'Itàlia pels aliats van provocar la destitució del Duce pel Gran Consell Feixista (General Badoglio), encara que la intervenció alemanya el va rescatar per alguns mesos en què es va constituir una efímera República en el nord. La seva activitat legislativa, limitada als últims mesos de la guerra, va tenir un plantejament socioeconòmic teòric que s'ha denominat socialització feixista (Manifest o Carta de Verona de 14 de novembre de 1943).Il comunista in camicia nera, Nicola Bombacci tra Lenin i Mussolini - Petacco Arrigo - Mondadori - 1997; Il Fascismo immenso i rosso - Giano Accame - Settimo Sigillo - 1990; Fascisti rossi Paolo Buchignani - Mondadori - 1998; Il fascismo di sinistra. Di Piazza San Sepolcro al Congresso di Verona - L.. Rimbotti - Settimo Sigillo - 1989; Ciao, rossa Salò. Il crepuscolo llibertari i socializzatore di Mussolini ultimo - I. Landolfi - Edizioni dell'Oleandro - 1996; Claudio Schwarzenberg, Il sindacalismo fascista, collana: problemi di storia. Mursia, Milano.1972.
Característiques del feixisme italià La Itàlia feixista exaltava la idea de nació enfront de la d'individu o classe; suprimia la discrepància política en benefici d'un partit únic i els localismes en benefici del centralisme. Utilitzava hàbilment els nous mitjans de comunicació i el carisma d'un líder, Benito Mussolini, en el qual es concentrava tot el poder. Aprofitava els sentiments de por i frustració col·lectiva per exacerbar-los mitjançant la violència, la repressió i la propaganda, i els desplaçaven contra un enemic comú, real o imaginari, interior o exterior, que actua de boc expiatori enfront del qual bolcar tota l'agressivitat de forma irracional, aconseguint la unitat i l'adhesió (voluntària o per la força) de la població. El feixisme és expansionista i militarista, utilitzant els mecanismes mobilitzadors de l'irredemptisme territorial i l'imperialisme que ja havien estat experimentats pel nacionalisme del .
El component social del feixisme pretén ser interclassista: nega l'existència dels interessos de classe i intenta suprimir la lluita de classes amb una política paternalista de sindicat vertical i únic en què treballadors i empresaris obeeixin les directrius superiors, com en un exèrcit, creant el corporativisme. El nacionalisme econòmic, amb autarquia i direcció centralitzada es van adaptar com en una economia de guerra a la conjuntura de sortida de la crisi de 1929.
No obstant això, no va haver-hi en el sistema feixista ni plans quinquennals a l'estil soviètic, ni qüestionament de la propietat privada ni alteracions radicals del sistema capitalista més enllà de la intervenció en el mercat, mantenint en la pràctica el sistema de producció capitalista encara que sota la direcció suprema de l'Estat; així i tot resultava evident que el feixisme procurava acontentar a totes les classes socials del capitalisme i va gaudir d'un suport interclassista encara que per motius molt diversos. Els fonaments teòrics del feixisme eren:
- La subordinació (Dependència) dels individus a l'Estat, que es va convertir en l'òrgan de control de tota la societat.
- L'existència d'una elit, competent i preparada i d'un líder carismàtic, capaç de crear una voluntat general a la qual les masses havien de sotmetre's.
- El rebuig de la tradició racionalista de la cultura occidental, i l'exaltació dels elements irracionals de la conducta i els sentiments, justificant la intolerància i al fanatisme.
- Mantenir una política expansionista, com a resposta a un nacionalisme radical que considerava l'adquisició de nous territoris com l'única forma d'enfortir a la nació.
La crisi de la postguerra: 1919-1921 El 1919, Itàlia vivia una profunda crisi. La Primera Guerra Mundial no havia resolt els greus problemes estructurals com les profundes desigualtats entre el Nord i el Sud, l'escissió entre la societat i l'Estat o la política exterior amb poc pes en el continent europeu. La situació econòmica era precària, amb una acusada inflació en la qual la lira havia perdut fins al 80% del seu valor, el camp empobrit i la petita i mitjana empresa arruïnada per la concentració industrial.
La Gran Guerra, en la que Itàlia va participar a partir de 1915, va resultar particularment dura per al país. A l'immens esforç bèl·lic de lliurar la batalla en un front alpí, amb trinxeres a les muntanyes, costosíssimes fortificacions i difícils desplaçaments, s'hi afegien els generals incompetents i els milers de víctimes que el novembre de 1918 ja arribaven a la xifra de 600.000.
A més a més, la declaració de guerra als imperis centrals havia estat presa pel govern conservador en el poder al marge de la societat italiana en el seu conjunt, i fins i tot de bona part de les forces polítiques. Les promeses de grans compensacions fetes pels Aliats el 1915, només van ser satisfetes en part, creant entre molts italians la consciència d'haver aconseguit una "victòria mutilada". En aquest context, els governs liberals van haver d'enfrontar-se, amb poc èxit, a una agitació social -alimentada per l'atur- que es va traduir en vagues, ocupacions de grans propietats i creació de consells obrers de fàbriques a la manera soviètica (1919-1920).