miniatura|Mapa del Principat de Catalunya de 1612, obra de Jan Baptist Vrients. La denominació llatina principatus fou emprada històricament per designar territoris de naturalesa política diversa. Un principat és una entitat territorial o política vinculada a la dignitat, l'autoritat o la jurisdicció d'un príncep. El terme deriva del llatí principatus, relacionat amb princeps, i històricament s'ha aplicat a realitats polítiques molt diverses. La Gran Enciclopèdia Catalana el defineix, en sentit territorial, com una "circumscripció territorial sota la jurisdicció d'un príncep". Tanmateix, la denominació no implica necessàriament que el territori sigui un estat sobirà ni que el seu governant utilitzi formalment el títol de príncep, ja que el significat polític i jurídic del terme ha variat segons l'època i el territori.
La denominació fou especialment habitual a l'Europa medieval i moderna i es pogué aplicar tant a territoris governats per un príncep com a entitats integrades en estructures polítiques més àmplies o associades a una determinada dignitat territorial. El Principat de Catalunya, per exemple, rebé aquesta denominació malgrat que el seu sobirà no tenia el títol específic de príncep de Catalunya: els juristes catalans empraren des de la baixa edat mitjana el mot llatí principatus, relacionat amb princeps en el sentit genèric de sobirà, per designar el conjunt territorial català.
En l'actualitat, Andorra, Liechtenstein i Mònaco són estats sobirans que mantenen la condició o denominació de principat. La Constitució d'Andorra estableix que la denominació oficial de l'Estat és "Principat d'Andorra" i que el seu règim polític és el coprincipat parlamentari; la Constitució de Liechtenstein el defineix com una monarquia constitucional hereditària de base democràtica i parlamentària; i la Constitució de Mònaco estableix que el Principat és un estat sobirà i independent i una monarquia hereditària i constitucional. En altres casos, la denominació s'ha conservat per raons històriques o institucionals, com en el Principat d'Astúries, nom oficial de la comunitat autònoma espanyola d'Astúries.
Etimologia El mot principat prové del llatí principatus, -us, derivat de princeps. En llatí clàssic, princeps significava originàriament 'el primer', 'el principal' o 'el més eminent', i per extensió podia designar un cap, dirigent o sobirà. El substantiu principatus tenia igualment diversos sentits, entre els quals els de primacia o preeminència, comandament i autoritat, i, especialment a partir de l'època imperial romana, govern, regnat o domini del princeps. En català, el terme principat és documentat des del i conserva, entre les seves accepcions, tant la de "títol, dignitat o ofici d'un príncep" com la de territori sotmès a la seva jurisdicció.
En el vocabulari polític medieval i modern, els termes príncep i principat tingueren un significat més ampli que el que posteriorment adquirí el títol nobiliari de príncep. Princeps podia designar genèricament el sobirà o titular de la màxima autoritat política d'un territori, independentment del títol concret que ostentés. En conseqüència, un principat no constituí històricament una forma d'estat única i uniforme: la denominació s'aplicà a territoris de dimensions, graus d'autonomia i relacions de dependència molt diferents, i podia referir-se tant a la jurisdicció exercida per un príncep com al territori sobre el qual s'exercia aquesta autoritat.
Aquesta amplitud semàntica explica que l'existència d'un principat no impliqui necessàriament l'existència d'un títol formal de "príncep de" aquell territori. Un cas representatiu és el Principat de Catalunya: la denominació principatus fou introduïda pels juristes catalans de la baixa edat mitjana sota la influència del dret romà, emprant princeps en el sentit general de sobirà, mentre que el monarca hi exercia la sobirania principalment en qualitat de comte de Barcelona. La denominació de Principat de Catalunya és documentada almenys des del , i la Gran Enciclopèdia Catalana assenyala el seu ús en la convocatòria de les Corts de Perpinyà de 1350. Per tant, en l'ús històric del terme cal distingir entre el principat com a territori o entitat política i el títol personal de príncep, dues realitats que poden coincidir, però que no són necessàriament equivalents.
Evolució històrica miniatura|El Sacre Imperi Romanogermànic el 1789, poc abans de la Revolució Francesa. L'Imperi comprenia una gran diversitat de principats seculars i eclesiàstics, ducats, comtats i altres entitats territorials. Edat mitjana El principat com a realitat territorial adquirí una especial importància durant l'edat mitjana. A partir dels segles XI i XII, en diverses regions europees, dinasties nobiliàries i dignataris eclesiàstics consolidaren progressivament la seva autoritat sobre territoris determinats mitjançant l'acumulació de drets jurisdiccionals, fiscals i militars, la construcció de castells i ciutats i el control de les institucions locals. Aquest procés de territorialització del poder donà lloc a entitats polítiques governades per ducs, comtes, marquesos, bisbes o altres senyors que, independentment del títol concret que ostentessin, podien ser considerats prínceps en el sentit medieval de titulars d'una autoritat política superior.
Aquest fenomen fou especialment important al Sacre Imperi Romanogermànic, on l'autoritat política quedà distribuïda entre l'emperador i una gran diversitat de poders territorials. A partir de l'alta i la baixa edat mitjana s'hi consolidaren nombrosos dominis seculars i eclesiàstics amb àmplies competències sobre els seus territoris. Els prínceps seculars coexistien amb els anomenats prínceps bisbes i prínceps abats, que combinaven l'autoritat religiosa amb el govern temporal d'un territori. Situacions semblants es desenvoluparen en altres zones europees: als Països Baixos medievals, per exemple, coexistiren ducats, comtats i principats eclesiàstics, com el Principat de Lieja, dependents formalment d'autoritats superiors però dotats de diferents graus d'autonomia política.
La denominació de principat, però, no comportava necessàriament que existís un títol personal de príncep. A Catalunya, els juristes començaren a emprar el terme llatí principatus per designar el Principat de Catalunya, entenent princeps en el sentit general de sobirà, tot i que el titular de la sobirania hi actuava principalment com a comte de Barcelona. Altres principats sorgiren de fórmules polítiques diferents. A Andorra, els pariatges de 1278 i 1288 establiren una cosenyoria entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix, origen del sistema de poder compartit que evolucionà fins al coprincipat actual.
Edat moderna Durant l'edat moderna, molts principats europeus consolidaren institucions territorials pròpies alhora que continuaven formant part d'estructures polítiques superiors. El cas del Sacre Imperi fou especialment característic: els seus prínceps territorials esdevingueren actors polítics fonamentals i conservaren àmplies atribucions fins a la desaparició de l'Imperi el 1806, malgrat que els seus territoris no posseïen necessàriament la plena sobirania en el sentit modern del terme.
Les transformacions polítiques derivades de la Revolució Francesa, les Guerres Napoleòniques i la desaparició del Sacre Imperi alteraren profundament aquest mapa de principats i altres petits territoris. Molts quedaren integrats en unitats polítiques més grans, mentre que alguns aconseguiren mantenir o consolidar la seva sobirania. Liechtenstein, creat com a principat imperial el 1719 a partir dels territoris de Vaduz i Schellenberg, esdevingué un estat sobirà amb la dissolució del Sacre Imperi el 1806.
Entre els segles XIX i XX, els principats supervivents evolucionaren cap a formes constitucionals modernes. Liechtenstein adoptà la seva actual Constitució el 1921, que el defineix com una monarquia hereditària constitucional de base democràtica i parlamentària; Mònaco es regeix per la Constitució de 1962, posteriorment reformada, que el defineix com un estat sobirà i independent i una monarquia hereditària i constitucional; i Andorra aprovà el 1993 una Constitució que transformà i sistematitzà institucionalment la seva tradició de cosenyoria en un coprincipat parlamentari.
Tipologia A causa de la diversitat històrica d'usos del terme, els principats no constitueixen una categoria política o jurídica uniforme. La denominació s'ha aplicat a estats independents, territoris integrats en entitats polítiques més àmplies, dominis eclesiàstics i territoris associats a títols dinàstics. Aquestes categories són descriptives i poden superposar-se, ja que la naturalesa d'un mateix principat ha pogut variar al llarg del temps.
Principats sobirans: són estats independents en què la denominació de principat forma part de la configuració institucional o del nom oficial de l'Estat. Actualment corresponen a Andorra, Liechtenstein i Mònaco, tot i que els seus sistemes polítics presenten diferències importants.
Principats territorials o històrics: han estat territoris amb institucions i jurisdicció pròpies integrats dins d'una estructura política més àmplia, sense que això comportés necessàriament una plena sobirania ni que el seu governant ostentés formalment el títol de príncep. El Principat de Catalunya n'és un exemple, ja que la denominació principatus feia referència al territori sotmès a l'autoritat del sobirà i no a l'existència d'un "príncep de Catalunya". En un sentit diferent, l'actual comunitat autònoma d'Astúries conserva oficialment la denominació de "Principat d'Astúries", establerta pel seu Estatut d'Autonomia.
Principats eclesiàstics: foren territoris governats temporalment per una autoritat religiosa que posseïa alhora la dignitat de príncep. Foren especialment nombrosos al Sacre Imperi Romanogermànic, on bisbes i abats exerciren drets polítics sobre territoris propis. Entre els exemples històrics hi ha el Principat de Lieja i els principats episcopals de Trento i Brixen.
Principats vinculats a títols dinàstics: en algunes monarquies, la dignitat de príncep s'ha associat a l'hereu del tron i, històricament, a un territori determinat, sense que l'hereu n'exercís necessàriament un govern sobirà. El Principat de Girona, creat el 1414 per a l'hereu de la Corona d'Aragó, n'és un exemple. En la monarquia espanyola actual, l'hereu de la Corona ostenta els títols de príncep o princesa d'Astúries, de Girona i de Viana, entre d'altres. El títol de Príncep de Gal·les presenta una tradició comparable, tot i que actualment Gal·les no constitueix jurídicament un principat sobirà i el títol és concedit pel monarca britànic a l'hereu aparent.
Principats sobirans actuals En l'actualitat hi ha tres estats sobirans europeus que mantenen oficialment la condició o denominació de principat: Andorra, Liechtenstein i Mònaco. Malgrat compartir aquesta denominació, les seves institucions i la posició constitucional del príncep són diferents.
Andorra miniatura|La Casa de la Vall, antiga seu del Consell General d'Andorra, una de les institucions històriques del Principat.
El Principat d'Andorra és un estat independent, de dret, democràtic i social. L'article 1 de la Constitució de 1993 estableix tant la denominació oficial de "Principat d'Andorra" com el seu règim polític de "Coprincipat parlamentari". La prefectura de l'Estat és exercida conjuntament i indivisa pels dos coprínceps, el bisbe d'Urgell i el president de la República Francesa, que exerceixen el càrrec a títol personal i amb poders iguals derivats de la Constitució. Aquesta institució deriva històricament dels pariatges de 1278 i 1288, que establiren una sobirania compartida sobre les valls d'Andorra entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix.
Liechtenstein