miniatura|Metge tractant un pacient. Aríbal de figures vermelles del Pintor de la Clínica, ca. 480-470 aC, Museu del Louvre. miniatura|Aquil·les embenant Pàtrocle. Cílix de figures vermelles de Sòsies, ca. 500 aC, Altes Museum (F 2278). La medicina de l'antiga Grècia és el conjunt de teories i de pràctiques dels antics grecs entorn de la salut, ampliades constantment a través de nous conceptes i assaigs. En la medicina grega antiga es consideraven molts components, que entrellaçaven allò espiritual amb allò físic. En concret, els antics grecs creien que la salut es veia afectada pels humors, la ubicació geogràfica, la classe social, la dieta, els traumes, les creences i la mentalitat. Al principi, els antics grecs creien que les malalties eren «càstigs divins» i que la curació era un «regal dels déus». A mesura que van continuar els assajos, en què les teories es van provar amb símptomes i resultats, les creences espirituals pures sobre «càstigs» i «regals» es van substituir per un fonament basat en allò físic, és a dir, la causa i l'efecte.

Els termes grecs antics utilitzats per referir-se a la medicina (, tekhne iatrikè, ), al metge (, ieter kakon, ) o al cirurgià (, khirurguín, ) demostren que entenien la medicina com una ciència.

La Ilíada esmenta com a metges els guerrers aqueus Macàon i Podaliri,Homer, Ilíada XI.833 dos fills d'Asclepi, déu de la medicina, i el déu Peà, metge dels déus. El primer es va encarregar, sobretot, de guarir Menelau,Ilíada IV.188-219 ferit per una fletxa. Va començar per examinar ( ideĩn, ) el malalt i després de retirar la fletxa, va desvestir el ferit, va succionar la sang de la ferida i li va aplicar medicaments (, fàrmaka), sobre els quals no se sap més detalls, llevat que li van ser oferts pel centaure Quiró a Asclepi, qui els va lliurar a Macàon.

La medicina ja era reconeguda parcialment com un art: «Un home que és metge és equivalent a molts [d']altres»,Ilíada XI.514 declara Idomeneu a propòsit de Macàon, una fórmula que esdevindrà proverbial. Atès que la Ilíada dona més importància a Macàon que a Podaliri, els comentaristes anticsEscolis exegètics del vers 193 citats per han suggerit que Homer veia Macàon com un cirurgià, mentre que considerava el seu germà un simple metge: de fet, el seu nom vindria de μάχαιρα (màkhaira, ). Peà tracta igualment Hades, ferit per una fletxa llançada per Hèracles: estén medicaments (, fàrmaka) sobre la ferida, i aquest cop especifica que són analgèsics.Ilíada V.400-401, «ὀδυνήφατα/ odinéfata»

LOdissea esmenta metges de professió: el porquer Eumeu diu de la figura del metge ( iater, ) que forma part dels «artesans que donen servei a tots»,<ref>Homer, Odissea XVII.383-385</ref> com el teuler o l'aede, però també l'endeví. En un altre lloc,Odissea IV.231-232 el poeta ret homenatge a la ciència mèdica dels egipcis, que qualifica de «fills de Peà».

Medicina i religió miniatura|Entallament màgic de jaspi vermell amb Hèracles i la inscripció «Ves-te'n, bilis, la divinitat et persegueix», Cabinet des Médailles, Biblioteca Nacional de França.

Molts grecs recorrien a pràctiques màgiques o religioses per curar-se. En general, els cultes curatius de l'antiga Grècia es caracteritzen per estar ubicats fora de les ciutats: desenvolupats tardanament, es van establir als afores de les ciutats. Així, Asclepi va ser adorat primer a Trica (Tessàlia) i després en ple camp, prop d'Epidaure. A Corint, com a Atenes, Delos o Cos, el déu es va instal·lar lluny de l'aglomeració. Per tant, la visita al santuari requeria una excursió. Un altre fet distintiu dels santuaris és que solien estar vinculats a un brollador o a un riu les aigües del qual posseïen propietats beneficioses.

La majoria de les vegades, el déu guaridor actuava per «incubació»: era el cas de l'Asclepi a Epidaure o Atenes, o d'Amfiarau a Oropos i Tebes. El ritual començava per un bany de purificació al malalt i seguia amb un sacrifici relativament modest i, per tant, accessible a tothom. A Epidaure, el pacient també havia d'entonar un peà en honor a Apol·lo i Asclepi. Aleshores, el pelegrí s'adormia sota el pòrtic sagrat ( àbaton) —almenys a Oropos, Pèrgam i Epidaure, cada sexe tenia un pòrtic propi. Els més afortunats es beneficiaven, durant el seu son, d'una aparició del déu; aquest, en tocar la part malalta del cos, la guaria. Aquest procés era l'''enkoimesis (), si bé el déu també podia acontentar-se a dictar al pacient una llista de medicaments que aquest s'afanyaria a obtenir un cop despert.

Les esteles trobades a Epidaure, una mena d'exvots, mostren que Asclepi curava tota mena de malalties: tractava les úlceres i curava les malalties de la pedra com també retornava la vista als cecs. «N'hi hauria hagut molts més», comenta Diògenes Laerci en parlar d'una altra deïtat curativa, «si haguessin estat ofertes per aquells que no havien sortit il·lesos».Diògenes Laerci, Vides i opinions de filòsofs eminents VI.59 Citat per Sens dubte, els pacients no curats atribuïen aquest fracàs al caràcter insondable de la voluntat del déu.

miniatura|esquerra|Relleu votiu dedicat a Asclepi i Higiea en agraïment per la curació d'una cama, ca. 100-200, Museu Britànic.

El tractament no era gratuït: a Oropos, el santuari exigia una contribució per la consulta a tots els visitants que volien ser curats, anomenada ἐπαρχή (eparkhé). Un cop pagada —el preu era d'una dracma beòcia a principis del —, el pacient rebia una làmina de plom amb la inscripció: «santuari d'Amfiarau– salut», que li servia de tiquet d'entrada. Un neòcor vigilava que ningú entrés sense pagar.

Algunes de les «ordenances» dictades pel déu s'han conservat i permeten una millor comprensió de les curacions testimoniades pels exvots. En primer lloc, cal destacar que al ritual es barrejava hàbilment la suggestió i la posada en escena. Després, el déu ordenava remeis simples (com ara cataplasmes i tisanes) i prodigava consells d'higiene: necessitat de fer exercici físic (esport i passejades), regulació del règim alimentari. Finalment, el component religiós en sentit estricte s'acompanyava generalment d'una autèntica cura termal, que incloïa banys i friccions. A Oropos, d'on no ha arribat cap prova de curació, els instruments mèdics descoberts testimonien la pràctica de la cirurgia.

Les malalties mentals eren també curades mitjançant pràctiques catàrtiques. Així, el cor de lHipòlit d'EurípidesEurípides, Hipòlit 141-150 distingeix tres tipus de «desconcert». Un era del tipus «pànic» (associat a Pan), un altre de tipus «llunàtic» (associat a Hècate, deessa lunar), i l'últim estava associat a Cíbele i als coribants. Hipòcrates va reprendre aquest tipus de consideracions, amb un esforç suplementari de tipologia, a Sobre la malaltia sagrada.Sobre la malaltia sagrada I, 6, 360.13 La cura consistia generalment en una dansa ritual al so de la música frígia.

No era el ritual el que s'adaptava a la patologia, sinó a la inversa: si el malalt reaccionava als rituals d'un déu, era perquè el seu mal havia estat enviat per aquest déu. En absència de reacció, es passava al següent déu. Aristòfanes, a Les vespes, il·lustra la indiferència dels grecs en la naturalesa del tractament:Les vespes v. 118-124 l'important era que fos eficaç. El jove Bdelicleó va intentar tractar successivament el seu pare amb una cura hipocràtica (banys i purga), tractament mitjançant hipnosi pels coribants, i finalment una nit a l'Asclepeion d'Epidaure. Segons Isidor de Sevilla, després que Asclepi morís fulminat per un llamp, la medicina va estar prohibida fins que la va reprendre Hipòcrates.Isidor de Sevilla, Etymologiae llibre IV, capítol 3.

Medicina científica La primera escola de medicina grega coneguda es va obrir a Cnidos l'any 700 aC. Hi va treballar Alcmeó, autor de la primera obra d'anatomia, i va ser en aquesta escola on es va fer servir per primera vegada la pràctica de l'observació de pacients. Més tard, Hipòcrates va fundar la seva pròpia escola a l'illa de Cos. Tot i el conegut respecte dels hel·lens per la medicina egípcia, en aquella època no hi va haver intents fructífers de traslladar l'experiència dels egipcis a sòl grec a causa de l'insuficient nombre de fonts escrites i de la dificultat de comprendre l'antiga terminologia mèdica. Tot i això, se sap que els grecs van manllevar moltes receptes de medicaments egipcis per als seus manuals mèdics. La influència d'Egipte es va fer més evident després de l'establiment de l'escola mèdica grega a Alexandria.

La medicina grega, tot i que era pragmàtica i estava fundada en l'observació, no escapava als pressupostos ideològics de les doctrines de l'època, i sobretot a la teoria aristotèlica dels quatre elements, en la qual es va inspirar la teoria hipocràtica dels humors, que constituiria el marc doctrinari de la seva escola.

Aristòtil

miniatura|300px|Frontispici d'una versió de 1644 de l'edició ampliada i il·lustrada de la Historia plantarum (vers 1200), que va ser escrita cap al 200 aC. Aristòtil, el filòsof de l'antiga Grècia, ha estat el pensador més influent del món europeu des de l'antiguitat clàssica fins a l'edat mitjana. Tot i que el punt de partida del seu treball sobre la filosofia natural sigui purament especulatiu, els seus darrers escrits sobre biologia mostren un gran interès per l'empirisme, la causalitat a la biologia i la diversitat de la vida. Aristòtil, però, no va dur a terme cap experimentació, en estimar que els fets observats mostren llur veritable naturalesa en llur entorn natural, més que no pas en una reconstrucció artificial. Mentre que en el camp de la física i la química, aquest supòsit ha quedat en gran part obsolet, no és així en zoologia i etologia, on l'obra d'Aristòtil «conserva un interès real». Va fer innombrables observacions sobre la natura, especialment els hàbits i característiques de les plantes i animals que vivien al seu voltant, va dedicar una atenció considerable a la seva classificació. En total, Aristòtil va classificar 540 espècies animals i en va disseccionar almenys 50.

Aristòtil creia que un gran propòsit guiava tots els processos naturals. Aquesta visió teleològica va donar a la causa d'Aristòtil bases per interpretar les dades observades com l'expressió d'una concepció formal, per exemple suggerint que a la natura no hi havia cap animal que tingués banyes i ullals alhora, perquè això no hauria servit de res, i que la naturalesa en general donava a les seves criatures facultats limitades a allò que era estrictament necessari. De la mateixa manera, Aristòtil creia que les criatures s'organitzaven segons una escala de perfecció creixent partint de les plantes per arribar al seu màxim amb l'home: la scala naturae o «la gran cadena dels éssers vius».