LÀfricaDintre d'un context pot anar amb article o sense: publicació de l'Idescat (recuperació) és un dels cinc continents, el tercer més gran del món. És situat entre els 17°30´ W, (Mali); els 51°25´ E, on hi ha el (Somàlia); els 37°20´ N, al cap Blanc (Tunísia); i els 34°50´ S, on hi ha el cap Agulhas (Sud-àfrica). El continent té una superfície total de 30.221.532 km², el 22 % de la superfície terrestre. És unit a l'Àsia per l'istme de Suez i l'envolta l'oceà Índic a l'est, l'oceà Atlàntic a l'oest i la mar Mediterrània, que la separa d'Europa, al nord.
Àfrica, particularment el centre d'Àfrica oriental, és àmpliament considerada per la comunitat científica com l'origen dels humans i del grup dels homínids (grans simis), com ho demostra el descobriment dels primers homínids i els seus avantpassats, així com formes posteriors que han estat datades de fa aproximadament set milions d'anys, incloent-hi Sahelanthropus tchadensis, Australopithecus africanus, A. afarensis, Homo erectus, H. habilis i H. ergaster, i el primer Homo sapiens (humà), descobert a Etiòpia, data de fa uns 200.000 anys.
Etimologia Afri era un nom llatí emprat per a referir-se als habitants de la zona nord d'Àfrica a l'oest del riu Nil, i en significat més ampli es referia a totes les terres al sud de la mar Mediterrània (antiga Líbia). Aquest nom sembla que originàriament es referia a una tribu nativa líbia, avantpassat dels berbers moderns. El nom s'havia relacionat normalment amb la paraula fenícia afar que significa "pols", però una hipòtesi de 1981 ha afirmat que prové de la paraula berber ifri (plural ifran) que significa cova, en referència als habitants de les coves. La mateixa paraula es pot trobar en el nom dels Banu Ifran d'Algèria i Tripolitana, una tribu berber originària d'Ifrane al nord-oest de Líbia, així com de la ciutat d'Ifrane al Marroc.Edward Lipinski, Itineraria Phoenicia , Peeters Publishers, 2004, p. 200.
Sota el domini romà, Cartago es va convertir en la capital de la província que llavors es va anomenar Àfrica Proconsularis, després de la derrota dels cartaginesos a la Tercera Guerra Púnica l'any 146 aC, que també incloïa la part costanera de la Líbia moderna. El sufix llatí -ica es pot usar a vegades per a designar una terra (per exemple, en Celtica de Celtae, tal com l'empra Juli Cèsar). La regió musulmana posterior d'Ifríqiya, després de la seva conquesta de l'Exarcat d'Àfrica de l'Imperi Romà d'Orient, també va conservar una forma del nom.
Segons els romans, Àfrica era a l'oest d'Egipte, mentre que Àsia s'usava per a referir-se a Anatòlia i a les terres de l'est. El geògraf Ptolemeu (85–165 dC) va traçar una línia definida entre els dos continents, indicant Alexandria al llarg del Meridià Primer i fent de l'istme de Suez i de la Mar Roja el límit entre Àsia i Àfrica. A mesura que els europeus van arribar a comprendre l'extensió real del continent, la idea d'Àfrica es va expandir amb els seus coneixements.
S'han postulat altres hipòtesis etimològiques per al nom antic "Àfrica":
L'historiador jueu Flavi Josep () va afirmar que va rebre el nom d'Éfer, net d'Abraham segons el Gènesi 25:4, els descendents del qual, segons ell, havien envaït Líbia. Isidor de Sevilla a la seva Etymologiae XIV.5.2 del segle VII. suggereix que "Àfrica prové del llatí aprica, que significa "assolellat". Massey, el 1881, va declarar que Àfrica deriva de l'egipci af-rui-ka, que significa "girar cap a l'obertura del Ka". El Ka és el doble energètic de cada persona i l'"obertura del Ka" es refereix a un ventre o lloc de naixement. Àfrica seria, per als egipcis, "el lloc de naixement". Michèle Fruyt l'any 1976 va proposar enllaçar la paraula llatina amb africus "vent del sud", que seria d'origen umbri i significaria originàriament "vent plujós". Robert R. Stieglitz de la Universitat Rutgers l'any 1984 va proposar: "El nom Àfrica, derivat del llatí Aphir-ic-a, és afin de l'hebreu Ophir. Ibn Khallikan i d'altres historiadors afirmen que el nom d'Àfrica prové d'un rei himiarita anomenat Afrikin ibn Kais ibn Saifi també anomenat "Afrikus fill d'Abraham" que va sotmetre Ifríqiya.
Història
miniatura|Màscara del faraó Tutankhamon La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.
La història antiga d'Àfrica presenta, amb l'excepció d'Egipte, un aspecte molt perifèric. L'actual Magrib experimentà els processos exògens de les colonitzacions grega a la Cirenaica i fenícia a Cartago i, finalment, la conquesta romana, totes orientades vers la Mediterrània. La conquesta d'Egipte per Alexandre el Gran donà a la ciutat d'Alexandria una projecció universal i la conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats indígenes, com Numídia, no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. El Regne de Kus fou l'intermediari de productes i d'influències entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des de Núbia, de la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el 350 dC, succeí immediatament les indústries neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'Axum, fundat pels descendents dels semites immigrats des d'Aràbia, que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s. IV).
L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), bé que l'expansió islàmica en provocà l'aïllament fins al s. XV. A banda de les cultures Nok (900 aC-200 dC), del Txad (s. X i XI) i la civilització ioruba d'Ife (s. XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat política i cultural del Sudan de la qual hi ha notícia historiogràfica és el Regne de Ghana, fundat vers el s. IV dC i basat en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els s. IX a XI. La conquesta àrab del nord d'Àfrica al s. VI marcà decisivament l'evolució del continent.
La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua amaziga al Magrib, on el cristianisme s'extingí totalment vers el s. XII i el Regne d'Axum, que presentà una resistència considerable). La penetració islàmica al sud del Sàhara s'hi afermà amb la constitució al Senegal de la secta religiosa i militar dels almoràvits (1042), que conqueriren el Regne de Ghana (1076), destruït definitivament a mans de l'imperi musulmà i negre del Mali (1240), el qual arribà al màxim de la seva extensió sota Gongo Müsà (1312-1337). Comprenia des de l'Atlàntic fins als estats haussa. Conquerit per la dinastia Dia, fundadora de l'Imperi songhai, aquest representà, sota Sonni ‘Ali (1468-1492), una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. Els Askia destronaren els Dia (1493), retornaren a l'islam i governaren Songhai fins a la conquesta marroquina (1591).
Altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l'islam, com els mossi i els haussa. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través del Tibesti, es constituí el Regne de Kanem-Bornu, islamitzat des del s. XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en el tràfic d'esclaus, durant el . A partir d'aquest segle, els estats interiors s'empobriren, i el gros de l'intercanvi passà al litoral, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren altres estats (Aixanti, Dahomey, Ioruba, Benín), els quals, mitjançant armes de foc europees, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l'interior.
En els imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats estat haussa, l'islam es desenvolupà amb vitalitat pròpia (escola de Tombouctou). Per la seva banda, els fulbes s'estengueren des de les vores del Senegal cap a l'est () i constituïren un imperi des del Níger fins a Adamaua. Ahmadu Lobo constituí un altre estat que desplaçà els bambares. El mande Samöri Türi constituí a l'Alt Níger (final del s. XIX) l'últim Imperi sudanès, dominat pel terror, com ho fou també el del caçador d'esclaus Räbah, que s'estenia del Txad al Kordufan. Els nòmades àrabs del Sudan oriental n'islamitzaren els pobles autòctons, els quals fundaren el regne islàmic de Funj, que durà fins al s. XIX.
Colonització i independència miniatura|Medalló oficial de la Societat britànica antiesclavatge. La inscripció diu: «que jo no sóc un home i un germà?» A inicis del s. XV, comença l'era dels grans descobriments europeus. El 1416, els portuguesos, sota la direcció de l'infant Enric el Navegant, emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceà Índic, objectiu completat per Vasco da Gama, el 1498. Cal remarcar que, amb l'excepció d'Abissínia, entre el s. XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (s. XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l'Índia. La fundació a Londres, el 1788, de la British African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària (combatre l'esclavitud), a la qual s'afegí el "zel missioner", fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus: Mungo Park, Clapperton, Denham i Oudney, Lander, Caillié, Livingstone, Barth, Burton, Speke, Grant, Rohlfs, Nachtigal, Stanley, Brazza i Marchand foren alguns dels exploradors més destacats entre 1795 i 1898. Altrament, llevat de Sud-àfrica, al sud del Sàhara, els europeus es limitaren, fins ben entrat el , a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.
Els primers en foren els portuguesos (fundació d'Elmina, 1482; São Tomé, 1493 i Mpinda, 1501), en els quals la influència islàmica impedí que s'estengueren a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc al Regne del Congo. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans des de feia segles, prengué al un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s. XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada en el congrés de Viena el 1815. Amb esclaus alliberats i d'altres que ja ho eren a Amèrica, el 1847, hom fundà la República de Libèria, únic estat independent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar-hi la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.
L'ocupació del cap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de les Províncies Unides (1652) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En el seu avenç, exterminaren els hotentots i els boiximans i toparen amb els bantus del grup nguni (1780), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zulu Chaka (1787-1828), el qual creà una temuda organització militar. La incorporació del Cap per la Gran Bretanya (1814) despertà l'oposició dels afrikaner, que emigraren cap a l'interior (1837, el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants (1867) originà la Guerra anglobòer.