La història d'Occitània dels segles XIV al XVII es caracteritza per la resistència a la lenta però inexorable incorporació a França i a la pèrdua dels seus estats.
El Llenguadoc Després de la desfeta dels càtars, el país restà delmat i arruïnat. El 1295 els burgesos de Carcassona iniciaren una protesta comandats pel francès Bernard Delicieux, però aquest fou empresonat i com a resposta el 1296 hi nomenaren un Lieutenant du Roi. Abans del conflicte, el Llenguadoc tenia aproximadament un milió d'habitants, i la ciutat de Tolosa uns 20.000.
El nom de Languedoc apareix a finals del a les actes de les administracions reials franceses per designar les regions Partes Occitaniae Linguae obtingudes pel Tractat de Meaux del 1229 i el comtat de Tolosa incorporat a França el 1271 a la mort d'Alfons de Poitiers, gendre de Ramon VII de Tolosa. El Llenguadoc es repartia en tres senescalies: Carcassona, Tolosa i Beucàire, i incloïa el territori comprès entre el Roine i la Garona Tolosana, amb el Velai, fins a Catalunya. Més tard, es crearen noves senescalies: Roergue, Alvèrnia, Carcin i Albigès. lang=ca|miniatura|El regne de França en el segle XV
Entre el 1302 i el 1305 una plaga de fam sacsejà el país, i el 1306 en foren expulsats els jueus, la qual cosa agreujà la crisi econòmica. El 1321 també fou cremat a la foguera a Vila-roja de Tèrmens (Narbona) el darrer predicador càtar, Guilhem Belibasta, la qual cosa significà la desaparició definitiva de la secta a Occitània.
El 1348 el país patí una forta epidèmia de pesta negra procedent de Provença. Fins aleshores, al camp hi havia superpoblació, terres en estat de penúria i empetitiment de les viles, així com escasSetat de mà d'obra que comportava una economia de subsistència. Després de la plaga, es desertitzà l'interior del país i es reduí l'agricultura, alhora que apareixia el bandidatge endèmic (grups com los pastorèls). A causa de l'epidèmia de la Pesta Negra, el 1343 Albi tenia 2.669 focs i baixaria a 1.200 el 1357; Tolosa tenia 30.000 habitants el 1335 i baixaria a 26.000 el 1385, a 20.400 el 1398 i a 19.000 el 1405.
Per altra banda, durant els anys 1357 i 1358 el territori fou arrasat per la Grand Copagnie de l'arxipreste Arnaud de Cervole amb l'excusa d'atacar els anglesos a la Guiana, mentre que Rodrigue de Villandrando ocupà Alvèrnia. Aquest fet provocaria el 1360 la revolta dels tuchins a Alvèrnia i Llenguadoc, pagesos i artesans tips dels impostos i dels bandolers anglesos i francesos que atacaren les viles i castells dels nobles. El 1380 fou enviat per reprimir-ho l'exèrcit del duc de Berry com a Lloctinent reial del Llenguadoc, fet que aprofitaria la vila de Tolosa per revoltar-se contra l'autoritat reial. El 1382 fou sufocada la revolta a tot Llenguadoc, i la vila de Tolosa fou multada pel rei amb 800.000 francs d'or.
En general, el Llenguadoc donà suport als borgonyons contra el rei de França, però el 1420 decidieren canviar l'aliança i donaren suport a Carles VII de França. En agraïment, aquest els concedí uns Estats Generals amb separació els de Llengua d'Oc dels de Llengua d'Oïl. El 1444 aquest parlament s'instal·là a Tolosa, però redactava les actes en francès, i el 1478 s'instal·laria definitivament a Montpeller.
El 1440 s'instal·là a Montpeller el mercader Jacques Coeur, visitador de les gabelles i comissari en els Estats del Llenguadoc. Inicià el comerç amb la Mediterrània amb roba de Normandia i Anglaterra, teles d'Holanda, sedes, orfebreria, espècies i cotó d'Orient. El 1450 s'instal·là a Marsella, època en què els francesos iniciaren la colonització econòmica al Baix Carcin, Roergue i Llemosí. Endemés, el 1463 un incendi devastà la ciutat de Tolosa, raó per la qual fou reorganitzada urbanísticament.
El 1510 Pèire Lancefoc (mort el 1519) de Tolosa creà l'Associació Lancefoc-Cheverry-Serravère per tal de desenvolupar la indústria del pastís, que fou força important durant el període del 1515 al 1540 a la zona del Lauraguès fins a l'Albigès. Se'n feien pans (cocanhas) i tintura blava, la qual va moure un comerç força important a Tolosa i Bordèu. El 1549 fou creada la Borsa de Tolosa, representativa de la forta embranzida econòmica produïda al país durant el : els telers de Rodès i lese monedes i orfebreria de Vilafranca, per exemple. Tanmateix, la introducció de l'índigo americà en provocaria el declivi, i a la llarga la ruïna dels nous burgesos occitans, que en serà la causa de l'endarreriment econòmic i de les nombroses revoltes que es produïren en aquest segle i el següent.
Des del punt de vista religiós, el 1555 s'establiren els jesuïtes al país, alhora que els protestants obriren escoles a Nimes (1561), Aurenja (1573), Dia (1603), Montpellier i Montauban.
Incorporació de la Provença El 1481 Carles III d'Anjou va vendre els seus drets sobre la Provença al rei de França, però fins al 1487 els Estats Generals no van votar la incorporació a França, i quan ho van fer, ho van fer segons el model confederatiu que garantia el manteniment de l'autonomia. D'aquesta manera, el 1501 es creà a Ais un Parlament que obtenia poders jurídics, polítics i fiscals a Provença, però, això sí, amb funcionaris francesos.
Del 1524 al 1544 fou atacada per l'emperador Carles V, qui el 1524 entrà a Ais i assetjà infructuosament Marsella. Després d'aquest fet, Francesc I de França castigà els provençals que s'hi havien sotmès. El 1527 Carles V atacà de nou per mar, i el 1536 fins i tot desembarcà a Ais per proclamar-se Rei d'Arle, però tornà a fracassar davant Marsella.
Per l'Edicte de Jovainville del 1555, se suprimiren els jutjats de primera instància de comtat, i el país fou dividit en senescalies, a l'estil francès, alhora que es limitava l'exercici del poder parlamentari. Finalment, el 1547, el rei de França sancionà definitivament la unió franco-provençal. El 1552 fou nomenat un Tresorer Reial a Ais, seu dels Estats Provençals, i el 1555 la Cambra d'Ais esdevé Tribunal de Comptes.
Però aquestes mesures xocaren amb les ànsies particularistes del consolat de Marsella. D'antuvi la noblesa provençal, dirigida per Cristina Daguerre, comtessa de Saut, el 1589 cridà Carles Manuel I de Savoia, qui fou nomenat comte de Provença en nom de la Lliga Catòlica amb el suport del Parlament d'Ais per oposar-se a Enric IV de França, protestant. Tanmateix, el 1590 Enric IV es convertí al catolicisme, i el moviment s'esvaí. Així i tot, el 1591 es produí la secessió del Consolat de Marsella, que es proclamà República, amb el suport de Castella, i dirigida pel proclamat dictador Carles Calsaulx, cap de la Lliga Catòlica, qui ordenà instal·lar una impremta oficial i feu venir Mascaron d'Avinyó. D'aquesta manera s'editarien alguns clàssics provençals. El Consolat marsellès resistí fins a l'assassinat de Calssaux el 1596. Quan es van rendir, Enric IV va suprimir el consolat i la ciutat de Marsella fou ocupada pel governador francès Guillaume du Vair.
Niça, en poder dels Savoia, el 1543 fou setjada per francesos i turcs perquè era aliada de l'Imperi, i resistí l'intent d'ocupació mercè l'aixecament ciutadà dirigit per Caterina Segurana. Com a llengua, el 1562 s'hi imposaria l'italià, malgrat l'edició d'un diccionari occità per Joan Badat (1516-1567). I finalment, el 1588 Joan de Breuil infeudaria Niça a Savoia de manera que conservaria les llibertats, franquícies i llengua pròpia, encara que influïda per l'italià, fins a començaments del .
Humanisme i guerres de religió Durant el el territori occità fou un centre d'impulsió del modernisme humanista amb influència italiana i llatina. El College de Guyanne, a Bordeus, amb André de Gouvéa i Joan de Gelida, formà els famosos humanistes perigordians Miquèu Eyquem, senyor de Montaigne (1533-1592), autor dEssais (1572-1592) i Etienne de la Boétie (1530-1563) traductor de Xenofont, Aristòtil i Plutarc, i autor del Discours de la servitude volontaire ou contr'un (1576), fort al·legat contra la tirania, i el guianès Clément Marot (1496-1544), secretari de Francesc I i exiliat a Itàlia que introdudí a França el sonet italià, així com d'altres com Joseph Scaliger, Elie Vinet, Salluste du Bartas, Brântome i, uns segles més tard, Fenélon i Montesquieu. A Limòtge destacarien Jean Dorat (1508-1588), preceptor dels fills d'Enric II i autor d'una Poematia (1586) en llatí, francès i grec, i Marc-Antoine Muret (1526-1586), mestre de Montaigne, amb Juvenilia (1552) i Hymnorum sacrum liber (1576). A la Provença, destacaren els germans Joan de Nostra Dama (1507-1577) procurador del Parlament de Lió i autor de les Vies des plus cèlebres et anciens poétes provençaux (1575) inicialment escrita en provençal però acabada en francès, i César de Nostra Dama (1555-1629), cronista oficial de Provença i autor d'Histoire et chronique de Provence; el 1555 Vasquin Philieul d'Ais traduiria al francès les obres de Petrarca, de la mateixa manera que ho van fer el baró d'Oppéde i Enric d'Angulema. A Bearn, també destacarien el poeta en francès Bernard du Poey de Montclar, autor de les Odes du grave, fleuve en Béarn (1551) i Joan-Enric de Fondevila (1633-1703) autor bilingüe de Calvinisme en Béarn, que no fou publicat fins al 1880, i Pastorale du paysan, que no fou publicat fins al 1761.
Seguint aquest exemple, també es fundarien col·legis majors a Tornon (1536), Auish (1543), Clarmont (1555) pel bisbe Guilhem Dupart, Pàmias (1558) i Lo Puei (1588), endemés de les escoles dels jesuïtes de Tolosa.
Cap al 1530 arribaria al país el moviment escèptic de l'Escola de Pàdua, que facilitaria durant el període del 1528 al 1532 l'expansió del luteranisme al Baix Llenguadoc, mercè els oficis de Gerard Roussel i Lefevre d'Etaples, que foren protegits per la cort de la reina Margarida de Navarra a Nerac. Per la seva banda, els calvinistes convertiren les regions de Nimes-Usés-Alès, la vall de l'Erau, la Roergue (llevat Rodès), Montalban i fins i tot aconseguirien la conversió del rei de Navarra Joan d'Albret. Aquesta expansió fou facilitada pel fort anticlericalisme dominant a Occitània i per la desconfiança generalitzada envers Roma.
Aquest fet provocaria la reacció catòlica que va encendre les guerres de religió del període 1547-1574. El partit catòlic, anomenat Ligue Catholique, fou dirigit pel gascó Blaise de Montluc i pel provençal Pontevès-Flassancs, i s'enfrontaria a la Union Protestant, de caràcter antimonàrquic i federal, i dirigida pel príncep de Condé i pel rei de Navarra. El conflicte semblà apaivagar-se amb la Pau d'Amboise del 1563 i el nomenament del protestant Enric de Navarra com a hereu de la corona francesa, però la Matança de la Nit de Sant Bartomeu desfermà la guerra un altre cop. Finalment, Enric III de Navarra esdevindria rei de França el 1589 amb l'única oposició dels ducs de Joiosa, atrinxerats al Llenguadoc i que es rendiren a Tolosa el 1596. Per contra,els francesos aprofitarien aquest període per abolir els drets del Llemosí el 1531 i els del Delfinat el 1560.
El regne de Navarra, darrer reducte occità Caterina I de Navarra (1483-1518) fou la successora del seu germà Francesc Febus, i es casà amb el noble bearnès Joan d'Albret. Va seguir una política filofrancesa que provocaria que el rei de Castella i Aragó, Ferran el Catòlic, en conxorxa amb el papa de Roma, envaís la part peninsular de Navarra, i que el 1510 el rei francès intentés annexar-se el Bearn. D'aquesta manera, el regne restaria reduït al Bearn, Foix, Iparralde i els altres feus gascons, tot i que conservaria el nom de Regne de Navarra.