Urmia (també Uromieh, Uromiyeh, Oroomieh, Orumiyeh o Orumiye; persa: ارومیه, Àzeri: Urmu, اورمو),Richard Nelson Frye, The history of ancient Iran, München (1984), 48–49 anteriorment entre 1935-1979 Rezaieh o Rezaiyeh (رضائیه) és una ciutat de l'Azerbaidjan Meridional, capital de l'Azerbaidjan Occidental (Iran), a la costa oest del llac Urmia. Té una població d'uns 600.000 habitants; al cens de 2006 la població era de 577.307 habitants i al cens del 1996 era de 435.200 habitants. Té una universitat amb un col·legi d'agricultura.
Història Història antiga El nom Urmia és d'origen arameu i li fou donat pels assiris i voldria dir "Forca d'aigua". Les restes més antigues de vi es van descobrir a Urmia. El regne de Manna era a la zona però els seus límits no es coneixen. Després del 714 aC hauria estat dins l'esfera d'influència assíria. Va pertànyer a l'Imperi Mede, als perses aquemènides, a Alexandre el Gran, al regne d'Armènia (en armeni es va dir Vormi o Ormi).
Domini àrab Tradicionalment es diu que la regió fou conquerida per Sadaka ibn Ali, un client dels azdites, que hi va construir diverses fortaleses (meitat del segle VII); una altra versió diu que fou conquerida per Utba ibn Farkad, enviat pel califa Umar ibn al-Khattab a conquerir la regió de Mossul després de 640.
Mussafírides i rawwàdides Al segle VIII s'hi va establir un emir que tenia la capital a Her o a Zarehavan. Daysam, un cap kurd líder dels kharigites, va dominar l'Azerbaidjan però fou traït pel seu ministre Abu-l-Qàssim Alí ibn Jàfar, que es va aliar amb el musafírida Marzuban ibn Muhàmmad ibn Mussàfir (que com ell era batinita, una branca ismaïlita i governava terres a l'Azerbaidjan i Armènia) germà de Wahsudan ibn Muhàmmad ibn Mussàfir, senyor del Tarum (amb Shamiran). Marzuban es va apoderar de Tauris (Tabriz) i Ardabil i finalment va obligar a Daysam a rendir-se (va rebre un petit feu al Tarum). Marzuban va estendre el seu domini cap al nord, fins a Derbent incloent l'Arran.
Aprofitant diverses lluites, Daysam va ocupar Ardabil, i Wahsudan li va reconèixer i va buscar la seva aliança, però Daysam fou derrotat pel general buwàyhida Abd-ar-Razzak (antic governador samànida de Tus, ara al servei dels buwàyhides), el qual això no obstant, disgustat per les intrigues contínues, es va retirar a Rayy, amb lo que Daysam va poder recuperar Ardabil; però llavors fou atacat pel seu aliat Wahsudan, que va enviar contra ell a Alí ibn Mixkí, i va haver de fugir a territori dels Arzerunis de Baspracània. El 953 Marzuban, que el 947 havia caigut presoner dels buwàyhides, es va escapar de la presó i va recuperar tot els seus dominis gràcies al suport dels caps militars. El 953 s'esmenta com a senyor d'Urmia a Justan ibn Xarmazan, un partidari del kurd Daysam; aquest el 955, després de peregrinar a Mossul, Bagdad i Alep en busca d'ajut, va tornar amb un exèrcit i va ocupar Salmas on va fer la khutba (oració) en non de l'hamdànida Sayf-ad-Dawla d'Alep. Marzuban va sufocar una revolta a Derbent i va marxar contra ell, que va fugir altra vegada a Baspracània, però fou entregat a Marzuban per orde del rei d'aquest país. El 957 Justan ibn Marzuban (957-960) va succeir a Marzuban i Djustan ibn Sharmazan que havia reconegut al difunt, va refusar reconèixer el nou emir; va donar suport a Ibrahim ibn Marzuban i va conquerir per a ell la ciutat de Maragha, retornant després a Urmia on va construir una fortalesa i va reforçar les muralles i es va posar al servei del net del califa al-Muktafí, Ishak ben Isa, que s'havia revoltat al Gilan amb el suport dels kurds kahtani i s'havia proclamat califa amb el nom d'al-Mustadjir Billah, però Ibrahim ibn Marzuban i el seu germà Justan el van derrotar al Mukan (Mughan) amb l'ajut dels kurds hadhbani; llavors Djustan ibn Sharmazan es va posar al servei de Wahsudan ibn Muhammad ibn Musafir, senyor del Tarum (amb centre a Shamiran) i va derrotar Ibrahim apoderant-se de Maragha i des d'aquesta regió fins a Urmia, passant les restes de l'exèrcit derrotat al seu servei; però el 966, mercès a la mediació del buwàyhida Rukn-ad-Dawla va reconèixer altre cop la sobirania del mussafírida Ibrahim ibn Marzuban (962-979).
La regió fou disputada llavors entre el mussafírida Abu-l-Hayjà ibn Ibrahim (979-984), l'emir rawwàdida Abu-l-Hayjà de Tabriz, i l'emir Abu-Dúlaf de Coltene (a l'est de Nakhichevan); el rawwàdida es va apoderar de Coltene i Dvin i es va autoproclamar ostikan d'Armènia (temps enrere tots els governadors de l'Azerbaidjan portaven també el títol d'ostikans d'Armènia) i va demanar el tribut als prínceps armenis. El 988 l'emir d'Her (Khoy) fou assassinat quan travessava Baspracània durant un viatge, segons els historiadors armenis perquè havia segrestat dos infants cristians. El pare de l'emir assassinat va cridar Abul Haidja (al qual va oferir cedir l'emirat) i el rawwàdida va tornar a Baspracània on ara regnava Gurguèn-Khatshik, però va morir durant la invasió i el seu fill i successor Mamlam ibn Abul Haidja va signar un tractat de pau amb Simbaci II (rei d'Armènia a Ani del 977 al 989). Abu Dulaf de Coltene, el vell rival de l'emir difunt, va recuperar Dvin. Urmia estava en aquest temps sota control dels kurds Hadhbani.
En aquest temps (fins al segle X) Urmia s'esmenta pels geògrafs com la tercera vila de l'Azerbaidjan, després d'Ardabil i Maragha, i diuen que hi abundaven l'aigua, els fruits i les verdures. Al-Mukaddasi la situa a Armènia i dependent generalment de l'emir de Dvin. L'emir rawwàdida Mamlan a morir el 1019 i el va succeir el seu fill Sayf-ad-Dawla wa-Xàraf-al-Mil·la Abu-Mansur Wahsudan ibn Mamlan ibn Abi-l-Hayjà que aviat va haver de lluitar contra els turcs oghuz. El 1029 governava a Urmia un tal Abu-l-Hayjà ibn Rabib-ad-Dawla, xeic dels hadhbanis, la mare del qual era germana del príncep de Tabriz Sayf-ad-Dawla wa-Xàraf-al-Mil·la Abu-Mansur Wahsudan, el qual es vantava abans del 1041 d'haver exterminat prop d'un pont a 25.000 ghuz (dels 30.000 que havien envaït l'Azerbaidjan).
Seljúcides, ildegízides i xas de Coràsmia Finalment l'emir rawwàdida es va sotmetre a Toghril Beg I el 1054, i el 1058, a la mort de l'emir, el sultà seljúcida va permetre la successió del seu fill Mamlan ibn Wahsudan; el gener de 1063 Toghrul Beg va passar per Urmia. Alp Arslan el va deposar el 1071 i va annexionar els territoris al sultanat gran seljúcida.
El sultà Masud ibn Muhàmmad (1134–1152) es va revoltar el 1131 o 1132 i va anar de l'Iraq a l'Azerbaidjan; a Urmia es va trobar que s'havia fortificat lamir Hadjib Tatar, però es va sotmetre a Masud que el 1134 fou reconegut sultà. El 1149 Urmia apareix en mans de Malik Muhammad ibn Mahmud in Muhammad, nebot del sultà i marit de la seva filla. Toghrul III ibn Arslan Shah (1174–1194) es va enfrontar al seu oncle l'ildegízida Kizil Arslan Uthman; Toghril III va derrotar els aliats abbàssides de Kizil Arslan però aquest s'acostava per l'altre costat, mentre el califa preparava un nou exèrcit i Toghrul va retornar a Hamadan; llavors va fer executar alguns dels seus partidaris per causes no aclarides; això li va costar el suport d'una part dels seus. Així el 1189 Kizil Arslan va poder ocupar Hamadan i enderrocar a Toghrul amb certa facilitat i Toghrul va fugir a les regions d'Urmiya, Khoy i Salmas que va assolar mentre intentava recuperar el favor del califa; amb el suport de l'amir Hasan ibn Kifdjak va assetjar Urmia (1189) i la va ocupar a l'assalt, i després la va destruir; va demanar ajut a diversos prínceps, com l'aiubita Saladí, però no va aconseguir res i finalment es va rendir a Kizil Arslan que el va enviar presoner al castell de Kahran prop de Tabriz (1190)
El 1205/1206 l'atabeg de Tabriz, Nusrat al-Din Abu Bakr (1195-1210) va cedir Ushnu i Urmia a l'atabeg ahmadílida de Maragha Ala al-Din Karba Arslan, per compensar-li la pèrdua de la mateixa Maragha. Ala al-Din va morir el 1207/1208 i després del breu govern d'un fill menor d'edat sota un atabeg lleial, a la mort del menor el 1208/1209 el feu va passar a Nusrat al-Din Abu Bakr, deixant als ahmadilis (o ahmadílides) només Ruyindiz, on el atabeg s'havia retirat amb els tresors, continuant en línia femenina en la persona de Salafa Khatun, segurament neta (filla segons alguns) d'Ala al-Din Karba, que es va casar amb el sord i mut Kizil Arslan Malik-i Kamus (o Malik al-Khamush = "el rei silenciós"), fill sord i mut de l'ildigízida Muzaffar al-Din Uzbeg ibn Pahlawan, enllaç que segurament va comportar el domini de Ruyindiz i algunes viles (Urmia, Salmas i Khoy) pels dos esposos. El 1220 la va visitar Yakut i diu que hi havia molta inseguretat a causa de la feblesa del seu sobirà l'ildegízida Muzaffar al-Din Uzbeg. El 1221 els mongols van arribar a la regió i Salafa Khatun es va refugiar al castell de Ruyindiz i es va lliurar de les massacres mongoles, i a la retirada dels mongols va quedar en possessió de la zona amb el seu marit. El 1224 Djalal al-Din Manguberti va anar des de Dakuka, i fou reconegut sense oposició a Maragha i altres llocs; els habitants es queixaven d'estar oprimits i sotmesos a les incursions dels georgians. Djalal al-Din va intentar millorar la situació de la regió. El 1125 Uzbeg va cedir l'Azerbaidjan a Djalal al-Din i el seu fill i hereu Khamush o Kamus es va posar al servei del xa de Coràsmia; en aquest any els generals georgians Shalwa i Iwane van atacar la regió però foren derrotats i fets presoners a la batalla de Karbi. El 1226 Salafa Khatun va repudiar al seu marit i es va oposar al xa de Coràsmia. Aquest va enviar al seu general Sharaf al-mulk, a conquerir Ruyindiz; el general va assetjar la fortalesa i Salafa va negociar el seu enllaç amb el general, però abans de la cerimònia va aparèixer sobtadament el mateix xa de Coràsmia Djalal al-Din Manguberti, el qual la va fer la seva dona i va nomenar un governador de la seva confiança pel castell, de nom Sad al-Din. Sota domini del xa de Coràsmia Djalal al-Din Manguberti, Urmia, Salmas i Khoy foren el feu personal de la seva esposa, la princesa seljúcida Salafa Khatun. Mentre els turcmans Iwai es van apoderar d'Urmia; se sap que foren derrotats per tropes enviades per Djalal al-Din però no s'esmenta l'any. Els georgians Shalwa i Iwane van passar al servei del xa de Coràsmia i per un temps van governar a Ushnu, Urmia, Marand i Salmas. El 1230 a 1231 Djalal al-Din, pressionat pels mongols, va passar l'hivern a la regió d'Urmiya-Ushnu.
Mongols, il-kànides, cobànides i jalayírides Després va passar als mongols i als il-kànides fins al 1335. La van disputar llavors cobànides i jalayírides.
Timúrides i safàvides Segons la crònica local Tamerlà la va donar en feu al cap tribal Gurgin beg dels Afshar que es va establir a la fortalesa de Torpakh (Toprak Kala) a un parell de km d'Urmia. En canvi la Zafer-nama esmenta com a governador a un tal Tizak els drets del qual haurien estat confirmats per Tamerlà el 1387. Va restar sota sobirania timúrida un temps fins que va passar als kara koyunlu i després als ak koyunlu. Vers el 1499 va passar als safàvides. Sota el xa Tahmasp I els grans amirs governaven a Urmia mentre el cap tribal kurd Kara Tadj dels Bradost governava als districtes de Targavar i Margavar. El 1603 el xa Abbas I el Gran, per recompensar la lleialtat del xeic dels Bradost Amir Khan, que no s'havia sotmès als otomans, li va donar en feu Urmia i Ushnu; més tard però Amir Khan va esdevenir sospitós pels perses. El 1639 el sultà el sultà Murat IV va fer executar al Diyar Bakr el xeic Mahmud d'Urmia, que tenia uns 35.000 homes en armes.