El Baix Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l'Empordà en la divisió comarcal de 1936. La capital de comarca i cap de partit judicial és la Bisbal d'Empordà des del . Pertany a la vegueria de les Comarques Gironines. La seva costa pertany a la Costa Brava. El 2022 tenia 138.517 habitants.
Modernament, i més en l'àmbit literari que no pas popular, es refereix a aquestes terres empordaneses amb el sobrenom de l'Empordanet.
Geografia miniatura|esquerra|Sant Antoni de Calonge El Baix Empordà és la part meridional de la regió natural de l'Empordà. El 1936, any de la primera comarcalització oficial de Catalunya, s'aprovà la divisió de l'Empordà en dues comarques administratives, el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d'aigües de les conques del Ter i el Fluvià. Aquesta divisió es va basar més en criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, geogràfics o culturals.
Inclou els municipis compresos entre el Montgrí, just al nord per on passen les aigües del Ter, i el sector de les Gavarres i la vall d'Aro, al sud. Té 36 municipis, amb una extensió total de 700,17 km². És comarca veïna a tramuntana amb l'Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i la Selva i a llevant amb la mar.
Llevat dels sectors de les Gavarres, del Montgrí, i de Begur, el paisatge és planer i homogeni amb petits turonets que acullen petits pobles al voltant de l'església o el castell.
Dins la muntanya cal distingir el massís del Montgrí, isolat, coronat pel castell medieval, format per calcàries mesozoiques de tons clars i amb 308 m d'altitud. El massís de Begur, a llevant del corredor de Palafrugell, amb 320 m, i també amb les restes d'un castell. El punt culminant del Baix Empordà el trobem a les Gavarres amb el puig d'Arques que assoleix 531 m. miniatura|Vulpellac amb el Montgrí de fons El litoral, la part central de la Costa Brava, és un paisatge ple de contrastos: penya-segats vertiginosos als extrems nord i sud de la comarca amb cales arrecerades envoltades de pins, illes i aiguamolls que donen refugi a peixos i ocells, i també llargues platges de sorra fina.
Bàsicament està regada pels rius Ter, Daró, Rissec (afluent de l'anterior) i Ridaura. Destaca la conca de Calonge, sense enllaços amb els rius majors de la comarca.
La vegetació es divideix en una part calcària on domina l'alzina, i en una part silícia amb domini de l'alzina surera. Actualment els alzinars han estat substituïts en gran part per pinedes de pi blanc i al sotabosc hi predomina el romaní, el bruc d'hivern i les garrigues. Les suredes solen cobrir-se amb brolla d'estepes i brucs. Els rius i rieres estan acompanyats de verns, pollancres, àlbers, oms, sobretot a la zona de la gola del Ter. La colonització per la canya comuna (Arundo donax) a les lleres, junts amb l'herba de la pampa (Cortaderia sellona) hi és problemàtica.
Tot i no ser una comarca clarament boletaire, pel tipus de bosc que hi predomina hi podem trobar sobretot rovellons, pinetells, rossinyols, carlets, ous de reig, siurenys, trompetes de la mort, camagrocs i algun fredolic.
Clima El clima del Baix Empordà és mediterrani Litoral Nord, si bé localment a l'interior té característiques d'un clima Mediterrani Prelitoral Nord. La distribució de la precipitació és prou regular al llarg de tot l'any, tot i que hi ha un màxim força destacat a la tardor, amb un total anual escàs. CC-BY-SA-3.0 El règim tèrmic a l'estiu és calorós, mentre que a l'hivern és moderat i gairebé suau a la costa nord. Així, l'amplitud tèrmica anual és baixa. Només es consideren àrids els mesos de juliol i agost. A més, el període amb probabilitat de glaçades només queda comprès entre els mesos de novembre i març.
Al Baix Empordà dominen tres vents: la tramuntana, un vent del nord amb una força molt notable, generalment d'hivern, que domina tota la plana de l'Empordà i n'és el més característic; el garbí, del sud-oest, que sol bufar a la muntanya i a la costa, sobretot als estius, amb intensitat i direccions variables, i el llevant, de l'est, que predomina a la costa a la primavera i a la tardor.
Història La comarca ja era habitada des de la prehistòria. Hi ha nombroses coves que van servir de refugi per a l'home paleolític inferior i mitjà al massís del Montgrí, les més famoses porten el mateix nom: Cau del Duc, a Torroella i a Ullà (amenaçat per una pedrera). D'altra banda hi ha importants conjunts megalítics a les Gavarres o al massís de Cadiretes, destaquen els dolmens de Fitor o la cova d'en Daina.
Els grecs es van establir molt a prop de l'actual comarca, a Rode al i a Empúries a principi del .
Els ibers hi van construir una de llurs ciutats a Ullastret al ; eren de la tribu dels indicets. Quan els romans van arribar, comença un procés de transformació en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori, que va conduir a l'abandonament d'Ullastret durant el .
El Baix Empordà fou romanitzat. Van seguir les invasions bàrbares dels segles III i V que van empobrir la comarca i van reduir els nuclis urbans a un mínim
Mentre que resten molts vestigis de la romanització, és difícil de copsar el pas dels visigots i els àrabs, ja que la proximitat amb el Regne Franc va fer que ràpidament es creessin uns comtats independents comandats per senyors feudals. De fet la invasió musulmana no va durar més de seixanta anys (714-785)i l'antiga població hispanogòtica tornà a instal·lar-s'hi.
La divisió administrativa de l'imperi Carolingi repartí el territori català conquerit en comtats. Mentre el nord de la comarca i l'actual Alt Empordà estava organitzat entorn del comtat d'Empúries, la resta eren feus o subfeus del Bisbe de Girona, posseïdor d'extenses terres —especialment al Baix Empordà—, o bé baronies de branques dels Cardona vinculades al comtat, per passar a ser més tard la façana marítima del comtat de Girona, de Begur a Sant Feliu de Guíxols. miniatura|esquerra|Absis de Sant Pere d'Ullastret L'època medievalha deixat una petjada més notable i visible en l'arquitectura i urbanisme, com ho palesen els nombrosos pobles que conserven fortaleses i vestigis d'aquest període. L'economia del país va romandre agrícola però la pirateria, bàsicament musulmana, va dificultar l'activitat comercial i obligà els habitants del litoral a bastir torres de vigilància. D'altra banda, una situació de pas en feu sovint l'escenari de lluites i d'invasions, com les de la croada contra Catalunya del 1285 i la guerra contra Joan II, al , que s'iniciaren i adquiriren una virulència especial a l'Empordà.
Durant els segles i formava part de la vegueria de Girona i mantenia els mateixos límits amb l'Alt Empordà que pertanyia a la vegueria de Besalú. És en aquesta època que pateix les crisis comunes a les comarques veïnes amb bandolers, pirates, desastres atmosfèrics, guerres, i el Decret de Nova Planta. Amb la guerra dels Segadors i la pèrdua subsegüent del Rosselló (1659), va patir les reiterades penetracions franceses de les guerres contra Lluís XIV.
Els segles a es caracteritzen una altra vegada per pirateria turca a la Mediterrània que va asfixiar el comerç marítim i va provocar l'emigració a l'interior d'una gran part de la població. Per exemple, una incursió turca del 1543 saquejà i destruí en bona part Palamós.
miniatura|La batalla del Ter, segons Beaulieu La batalla de Verges, també coneguda com a batalla del Ter o a batalla de Torroella, fou un combat de la Guerra dels Nou Anys, durant la invasió francesa del Principat de Catalunya, que va tenir lloc el dia 27 de maig de 1694 al llarg dels bancs i guals del riu Ter, entre els actuals termes municipals de Verges, Torroella de Montgrí i Foixà. Les conseqüències, segons la versió oficial dels espanyols, eren una pèrdua de 2.931 infants i 324 cavallers, entre morts, ferits i desertors. Segons fonts franceses, les pèrdues espanyoles excediren els 9.000 homes, inclosos 2.000 presoners, mentre que les pèrdues pròpies van ser només d'uns 500 homes.
A principi del la sagnant Guerra del Francès i la següent ocupació napoleònica de 1804 fins al 1814, terriblement devastadora va deixar una empremta molt forta a la comarca. Després d'un cert redreçament econòmic el 1879 va arribar la plaga de la fil·loxera que hi va fer desaparèixer gairbé tot el sector vitivinícola, excepte en a la zona a l'entorn de Calonge. El daltabaix econòmic i social provocat per aquesta plaga va fer emigrar molts empordanesos a les colònies espanyoles d'Amèrica, coneguts com indians. Fou l'origen de del gènere musical popular de les havaneres que encara avui es canten a totes les festes majors.
La Bisbal d'Empordà, esdevingué el 1835 cap d'un partit judicial de la nova província de Girona, que comprèn els municipis del Baix Empordà, excepte els més septentrionals, al nord del Ter, que formen part del partit de Girona. La divisió de Catalunya decretada per la Generalitat el 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d'Aro, tradicionalment lligats a la Selva.
A final del , la Renaixença catalana va fer sorgir un esperit associatiu amb la creació d'ateneus i partits polítics que van donar una forta embranzida cultural a la comarca. Amb la pèrdua Cuba, la darrera colònia castellana a la darreria del , va començar un període de permanent inestabilitat política amb cops d'estat i dictadures que va desembocar en la Guerra Civil espanyola, que va provocar moltes morts o exilis cap a la veïna França.
Però la història recent ve encapçalada per l'estabilitat democràtica i sobretot el turisme que tant ha enriquit la comarca com l'ha malmès.
Demografia
Els pobles amb més habitants són Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Torroella de Montgrí, Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró, Calonge i Sant Antoni i la Bisbal d'Empordà, mentre que els pobles amb menys habitants són Fontanilles, Torrent, Garrigoles, Colomers, Garrigoles, Vilopriu, Ultramort i Ullastret.
Durant els segles -, la població era estable (uns 17.000 habitants) però disseminada, amb una agricultura prestigiosa a la línia aproximada Albons-Verges-Pals.
La colonització agrícola dels aiguamolls va duplicar la població al fins a uns 34.000 h. A mitjan , hi torna a haver un creixement important d'uns 50.000 habitants, amb la primera industrialització del suro. Les crisis industrials i financeres i la invasió de la fil·loxera de del 1879 van alentir la creixença: 53.300 habitants el 1897.
Durant els dos primers decennis del comença a apuntar el turisme i el litoral adopta el nom de Costa Brava. Per exemple Palamós s'apropà als 8.000 h, Palafrugell superà els 9.000, i Sant Feliu de Guíxols els 11.300. Però una altra vegada una crisi de la indústria tapera i la Guerra Civil espanyola feu baixar la població d'uns 61.700 h el 1910 a 51.700 el 1940.
Però a partir del 1950 amb l'impuls de tots els sectors que comportà el turisme, es capgirà la tendència amb l'atracció d'immigració, passant a duplicar-se la població en 25 anys: d'uns 59.000 el 1960 a 120.299 el 2005.
Economia miniatura|Agricultura i construcció a la capital de la comarca
La comarca és un dels destins principals de segona residència, que junt amb el turisme duplica o triplica la població als períodes estivals. Aquest fet també explica que gairebé el 72% de la població activa estigui repartida entre la construcció i els serveis. El 6,2% treballa en el sector primari, percentatge que, si bé confirma la tendència a la baixa (9,1% el 1986), duplica encara la mitjana catalana (3,2%).