La Gran Idea (grec Μεγάλη Ιδέα, Megáli Idéa) ha estat l'expressió del sentiment nacionalista grec durant els segles i . Era un concepte d'irredemptista que aspirava a unir tots els grecs dins d'un sol estat nació amb capital a Constantinoble, per tal com una gran part de les poblacions gregues havien quedat sota l'Imperi Otomà després de la independència del nou estat grec el 1832.
El terme va ser inventat a 1844 per Ioannis Koletis, primer ministre del rei Otó I de Grècia, durant els debats que van portar a la promulgació de la Constitució de 1844. History of Greece Encyclopædia Britannica Online Tot i que l'expressió era nova el 1844, el concepte ja era present en la tradició popular grega, nodrida de profecies i oracles que havien mantingut vives les esperances d'un eventual alliberament del poder turc Com deia la dita popular:
La "Gran Idea" ha dominat la política exterior i la interior de l'estat grec modern: des de la Guerra d'independència de Grècia de 1820 i fins al problema de Xipre de 1970, tot passant per les Guerres Balcàniques a principis del segle 20, la derrota grega a la Guerra greco-turca (1919-1922) (o per als turcs, la Guerra d'Independència Turca) que va seguir la Primera Guerra Mundial, i el posterior intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923). El principal rival de Grècia per a l'acompliment de la Gran Idea va ser primer l'Imperi Otomà, i després la república de Turquia.
miniatura|L'expansió territorial de Grècia entre 1832-1947
Sentiment nacional miniatura|Il·lustració de les Cròniques de Jean Chartier representant el setge de Constantinoble, 3r quart del segle 15, Bibliothèque nationale de France Els exèrcits otomans de Mehmet II van provocar la caiguda de Constantinoble el 1453, la ciutat va ser saquejada i l'església de Santa Sofia convertida en una mesquita. Els otomans van prendre successivament Atenes el 1458, el Despotat de Morea al Peloponès el 1460, i l'Imperi de Trebisonda al nord-est d'Anatòlia el 1461. Així van desaparèixer els últims vestigis de l'Imperi Romà d'Orient, absorbits per l'Imperi Otomà, i no va quedar cap estat grec independent.
No obstant això, l'administració otomana va reconèixer que hi havia una població que es podia considerar "grega". El sistema otomà dels millet organitzava la població de l'imperi en nacions. Hi havia un millet otomà, un altre de jueu, i un millet-i Rum o grec, que de fet incloïa tots els cristians ortodoxos, tant si parlaven grec, com búlgar, com romanès. Aquesta ambigüitat va tenir un paper important posteriorment a l'hora de definir els límits de la nació grega.
El signe de l'opressió era principalment l'impost del haradj. Fins a finals del segle 17 s'hi afegia el paidomazoma (l'obligació de proporcionar geníssers). Aquests impostos, i a més el seguit de deduccions dels sous que feien els nombrosos funcionaris, eren molt impopulars entre la població local. Les diverses revoltes com la Revolta d'Orlov van portar sovint a un augment dels impostos com a càstig.Per exemple a lItinéraire de Paris à Jérusalem. de Chateaubriand, Édition Folio, 2005, p. 214-215.
L'extorsió dels bandolers (kleftes) era una forma de resistència als impostos que sovint s'ha considerat com a precursora del moviment d'alliberament nacional.
El millet grec estava dirigit per la jerarquia de l'Església Ortodoxa. El patriarca de Constantinoble era considerat pels otomans com el líder de la "nació grega". El poder de l'Església Ortodoxa estava així estretament vinculat a la dominació otomana. L'Església estava, doncs, interessada en la supervivència i el manteniment del poder otomà, ja que en depenien els mateixos interessos de l'Església. Això la va desacreditar en gran part als ulls de la població.R. Clogg, op. cit, p. 10-14.
Definir un Estat nació miniatura|esquerra|L'objectiu territorial de la Gran Idea : l'Imperi Romà d'Orient en temps de la dinastia macedònia Com altres moviments nacionals del , la Gran Idea volia agrupar en un sol estat nació tots els grecs. Tenia el seu origen en l'ideari de la Il·lustració, i els seus models en la Revolució Francesa (Declaració dels drets de l'home i del ciutadà: dret dels pobles a disposar per ells mateixos) o la declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica (govern emanat del consentiment dels governats).
La gran majoria dels grecs eren sotmesos a l'Imperi Otomà. Les idees il·lustrades havien influenciat els fanariotes que per les seves funcions administratives i de govern estaven ben en contacte amb Occident. També hi havia intel·lectuals grecs a l'exili a Europa occidental: Adamàndios Koraís va passar tota la Revolució francesa a París; Rigas Fereos era a Viena; hi havia comerciants de la diàspora a Odessa, Venècia o Marsella.
Però, la definició mateixa de qui era "grec" o del que era "grec" ja era un problema. Quin principi calia aplicar: l'ètnia "grega", la religió ortodoxa "grega", la llengua "grega", la geografia, la història?
Iakovos Rizos-Neroulos va declarar durant la primera conferència de la Societat Archeològica Grega, el 1838, dalt de l'Acròpoli d'Atenes: "Senyors, aquestes pedres, gràcies a Fídies, Praxíteles, Agoràcrit i Miró, són més precioses que diamants o àgates: és a aquestes pedres que nosaltres devem la nostra renaixença política."Actes de la Société Archéologique d'Athènes, 1838, p. 26.
Aquí evocava el paper dels viatgers occidentals que feien el Grand Tour per Europa en el naixement del sentiment nacional grec a finals del segle 18. Llur interès pels monuments antics va mostrar tant als erudits grecs com també a la població local que hi havia una altra Grècia de referència diferent de la Grècia de l'Església Ortodoxa sotmesa a la dominació otomana. Així que a Grècia va néixer una obsessió pels avantpassats (progonoplexia) i una fascinació per l'antiguitat (arkhaiotreia). Es van començar a posar als nens els noms de l'antiguitat, per a disgust dels sacerdots. Es va fer el mateix amb els noms dels vaixells.
També es va plantejar la qüestió de la llengua grega: la llengua vernacla es considerava contaminada d'elements estrangers, tucs sobretot. Calia recuperar una llengua "pura": es va triar el dialecte àtic del segle 5 aC.R. Clogg, op. cit., p. 28. L'antiguitat va esdevenir la nova referència per a definir "Grècia".
L'extensió màxima d'aquest estat nació hauria estat, per als més maximalistes, l'extensió del món grec segons Estrabó, la referència històrica triada: De Sicília i la Magna Grècia a l'illa de Xipre; del nord de la mar Negra (Pont Euxí) a Creta, passant per la mateixa Grècia continental, l'Epir, Macedònia (Regne de Macedònia) i l'Àsia Menor (Jònia). Això correspon a l'extensió de l'Imperi Romà d'Orient de l'època de la dinastia macedònia.
miniatura|La Χάρτας της Ελλάδας de Rigas
De fet, cal afegir-hi el trauma polític i religiós que havia representat la presa de Constantinoble pels otomans el 1453. Constantinoble era la capital religiosa de l'Església Ortodoxa i la capital política de l'Imperi Romà d'Orient. La seva conquesta va coincidir amb la desaparició de Grècia i la submissió dels grecs. La seva llibertat i la seva existència com a nació no podia passar sense la recuperació de la "Ciutat".
El 1796, mentre era a Viena, Rigas, el poeta precursor de la insurrecció contra els Otomans, havia publicat un Mapa de Grècia (Χάρτας της Ελλάδας), que s'havia fet per a il·lustrar els Voyages du jeune Anacharsis en Grèce del francès Jean-Jacques Barthélemy. Aquest mapa immens (feia 4 m2) estava centrat a la Grècia antiga, però també incloïa Constantinoble, Valàquia, i les actuals Bòsnia, Sèrbia i Albània. La Grècia descrita així incloïa de fet tots els Balcans i Romania. El 1800, Anthimos Gazis, en va publicar une versió simplificada, afegint-hi la Magna Grècia i Xipre.Jean-Yves Guiomar et Marie-Thérèse Lorain, «La carte de Grèce de Rigas et le nom de la Grèce », a Annales historiques de la Révolution française, Numéro 319.
miniatura|esquerra|Rigas Fereos
Desenganys posteriors a la guerra d'independència Independència miniatura|Grècia el 1834 La Guerra d'independència grega (1821-1829) va ser una guerra d'alliberament, una lluita contra l'ocupació otomana. Els principals moviments van ser al Peloponès i al voltant d'Atenes. També hi va haver combats a la Regió de l'Epir (sobretot per causa d'Alí Paixà de Janina). La victòria final es va aconseguir amb el suport de les grans potències, França, el Regne Unit i Rússia (que van esdevenir les "potències protectores" del jove regne de Grècia), amb fets com la batalla de Navarino i l'Expedició de Morea. Els grecs no van poder obtenir tot el que volien a les negociacions que van seguir al final del conflicte. Per tal de moderar les pèrdues de l'Imperi Otomà, la Conferència de Londres de 1830 va fixar els límits del nou estat. Grècia es va haver d'acontentar només amb el Peloponès, una part de la Rumèlia (de la frontera anava d'Arta a l'oest fins a Volos a l'est) i algunes illes prop del continent com Egina o Hidra i una part de les Cíclades. Uns 700 mil dels tres milions considerats grecs quedaven dins del nou estat, però, per exemple, Constantinoble sola ja contenia 200 mil grecs.C. Tsoucalas, La Grèce de l'indépendance aux colonels, p. 13. Els principals centres culturals, religiosos i econòmics eren tots fora del regne, que no tenia cap gran ciutat: les tres primeres capitals, Egina, Nàuplia i fins i tot Atenes, no passaven del cinc mil habitants.G. Contogeorgis, Histoire de la Grèce., p. 352. Va ser una gran decepció per als patriotes grecs dins i fora d'aquest nou estat.
Autòctons i heteròctons Després del cop d'estat del 3 de setembre de 1843, durant les difícils negociacions per al projecte de Constitució, el primer ministre Ioannis Koletis va ser el campió dels drets de "heteròctons", els nacionals grecs nascuts fora de les fronteres del Regne. Sa família era originària de Valàquia i ell mateix era nat a la Regió de l'Epir, dos regions encara no lligades a la pàtria grega. Koletis considerava que Grècia havia d'englobar tant els autòctons, els nats dins del regne, i també els heteròctons, els grecs nats defora. Segons ell, hi havia dos centres de l'hel·lenisme: Atenes i Constantinoble, en les seves paraules "el somni i l'esperança de tots els grecs". Va declarar a l'Assemblea constituent el 14 de gener de 1844 en un discurs que va donar origen a la "Gran Idea":
Amb Orient a la dreta i Occident a l'esquerra, [Grècia] està predestinada pel seu renaixement a il·luminar l'Orient com al seu auge ja va l'il·luminar l'Occident. En l'esperit […] d'aquesta gran idea espero que els representants de la Nació acordin de decidir el destí no només de Grècia, sinó de la nació grega en el seu conjunt. […] Seria molt més vasta i àmplia la gran idea que ens fem de la pàtria i que hem trobat expressada per primera vegada al poema de Rigas [Thourios].a M. Terrades, Le Drame de l'hellénisme., p. 35-36. El regne grec no és pas tota Grècia, sinó només una part, la part més petita i més pobre. Un grec no és només algú que viu dins dels límits del regne, sinó també algú que viu a Ioànnina, a Tessàlia, a Serres, a Adrianòpolis, a Constantinoble, a Trebisonda, a Creta, a Samos i a qualsevol de les terres associades a la història o a la raça gregain R. Clogg, op. cit, p. 47.
Hi havia poblacions que es podien considerar gregues, no només segons la definició de Koletis, sinó també per raons d'idioma, de religió o d'origen ètnic, a causa de les migracions: Als Balcans fins a Valona (actual Vlorë) a Albània actual per l'oest, i fins a Varna a la Bulgària actual per l'est; Al llarg de la mar de Màrmara i a Constantinoble; Al llarg de la costa de l'Àsia Menor, principalment a Esmirna; A Anatòlia, especialment a Capadòcia i al llarg de la costa nord de la mar Negra, als Alps Pòntics, i fins a Armènia; Al nord de la mar Negra, a les actuals Rússia i Ukraïna, on s'havien instal·lat alguns grecs pòntics i comerciants "autòctons" a la zona d'Odessa.