El DSM (acrònim de l'anglès Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, en català manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) és un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals i els símptomes que en permeten un diagnòstic. Publicat en 1952, ha patit diverses revisions, fins a la DSM-5 de l'any 2013. Aquesta versió usa prototips o conjunts de característiques que si es donen alhora permeten diagnosticar un trastorn mental, si bé un pacient pot patir graus d'aquell trastorn segons la seva proximitat o llunyania al prototip.
El criticisme ha acompanyat els DSM des de la seva publicació, tant per l'excessiva clinicalització de les conductes com per la separació sovint poc definida entre el que es considera normal i trastornat. Malgrat aquestes crítiques és el manual de referència per a la majoria de psiquiatres en actiu.
El Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM - Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), publicat per l'Associació Psiquiàtrica Americana (APA), ofereix un llenguatge comú i un criteri estàndard per a la classificació dels trastorns mentals. És utilitzat pels clínics, investigadors, agències de regulació de medicaments psiquiàtrics, empreses d'assegurances de salut, companyies farmacèutiques, el sistema legal, i els responsables polítics, juntament amb altres alternatives com la Classificació Estadística Internacional de Malalties i Problemes Relacionats amb la Salut (CIM), produït per l'Organització Mundial de la Salut (OMS). El DSM està ara en la seva cinquena edició, DSM-5, publicada el 18 maig 2013.
El DSM va evolucionar a partir dels sistemes de recollida de cens i estadístiques d'hospitals psiquiàtrics, i d'un manual de l'exèrcit dels Estats Units. A les revisions des de la primera publicació el 1952 s'han anat afegint de forma creixent el nombre total dels trastorns mentals, tot i que també s'han anat eliminant aquells que ja no es consideren trastorns mentals.
El CIM és l'altre manual d'ús comú per als trastorns mentals. Es distingeix del DSM en que cobreix la salut en el seu conjunt. Tot i que el DSM és el sistema oficial de diagnòstic per als trastorns mentals als EUA, el CIM es fa servir més àmpliament a Europa i altres parts del món. El DSM-IV-TR (4a. Ed.) conté, a l'apèndix G, un "Codis ICD-9-CM per seleccionades malalties mèdiques i trastorns induïts per fàrmacs" que permet realitzar comparacions entre el DSM i els manuals del CIM, els quals poden no coincidir de manera sistemàtica a causa de revisions que no són coordinades de forma simultània.
El DSM ha estat elogiat per l'estandardització de les categories diagnòstiques psiquiàtriques i criteris, però no queda lliure de generar-se polèmica i crítica al seu voltant. Els crítics, incloent el Institut Nacional de Salut Mental, argumenten que el DSM representa un sistema subjectiu i no científic. Hi ha qüestions en curs relatives a la validesa i fiabilitat de les categories diagnòstiques; la dependència de símptomes superficials; l'ús de línies divisòries artificials entre les categories i de "normalitat"; possible biaix cultural; i una sobre medicació del patiment humà. La publicació del DSM, amb drets d'autor fortament vigilats, actualment mou uns beneficis per l'APA de més de $5 milions a l'any, històricament n'eren un total de més de $100 milions.
Usos i definició Molts professionals de la salut mental empren el manual per a determinar i ajudar a comunicar el diagnòstic d'un pacient després d'una avaluació; hospitals, clíniques i companyies d'assegurances als EUA també generalment requereixen un diagnòstic DSM per a tots els pacients tractats. El DSM es pot utilitzar clínicament en aquesta forma, i també per classificar els pacients utilitzant els criteris de diagnòstic per a propòsits d'investigació. Els estudis realitzats sobre els trastorns específics sovint recullen pacients els símptomes dels quals coincideixen amb els criteris llistats en el DSM per a aquest trastorn. Una enquesta internacional de psiquiatres en 66 països que comparen l'ús de la CIE-10 i DSM-IV es va trobar que el primer es fa servir amb més freqüència per al diagnòstic clínic, mentre que l'últim va ser més valorat per a la investigació.
DSM-5, i totes les edicions anteriors, són marques comercials registrades propietat de l'APA.
Història L'impuls inicial per al desenvolupament d'una classificació dels trastorns mentals en els Estats Units va ser la necessitat de recollir informació estadística. El primer intent oficial va ser el cens de 1840, que utilitzà una sola categoria: "idiotesa / bogeria". Tres anys més tard, l'Associació Americana d'Estadística va realitzar una protesta oficial a la Cambra de Representants, afirmant que "els errors més evidents i notables es troben en els estats respectant la nosologia, la prevalença de demència, ceguesa, sordesa i mudesa, entre la gent d'aquesta nació ", assenyalant que molts pobles afroamericans quedaven catalogats com bojos, i remarcant que les estadístiques eren essencialment inútils.
L'Associació de Metges Superintendents de les Institucions Americanes per a l'insà es va formar en 1844, canviant el seu nom el 1892 a l'Associació Americana Mèdic-Psicològica, i el 1921 a la present Associació Psiquiàtrica Americana (APA).
Edward Jarvis i més tard Francis Amasa Walker van ajudar a expandir el cens, de 2 volums el 1870 a 25 volums en 1880. Frederick H. Wines va aconseguir escriure un volum de 582 pàgines titulat Informe sobre les classes defectuosos, dependents i delinqüents de la Població dels Estats Units, com retornant al Desè Cens (1 de juny, 1880) (publicat 1888). Wines utilitza set categories de malaltia mental: demència, dipsomania (desig incontrolable d'alcohol), l'epilèpsia, la mania, malenconia, monomania i parèsia. Aquestes categories també van ser adoptades per l'Associació.History of the DSM Nathaniel Deyoung, Purdue University. Consulta: 9 Setembre 2003
El 1917, juntament amb la Comissió Nacional de Salut Mental (ara Mental Health America), l'APA va desenvolupar una nova guia per als hospitals mentals anomenats el Manual Estadístic per a l'ús d'institucions per a malalts mentals. Aquest va incloure 22 diagnòstics i ha estat revisat diverses vegades per l'APA en els últims anys.Statistical manual for the use of institutions for the insane (1918) University of Michigan via Internet Archive Juntament amb l'Acadèmia de Medicina de Nova York, l'APA també ha proporcionat al psiquiàtrica la subsecció de nomenclatura de la guia mèdica general dels Estats Units, la Standard Classified Nomenclature of Disease, a què es refereix com l'estàndard.
DSM-I (1952) Durant la Segona Guerra Mundial s'hi donà una participació a gran escala dels psiquiatres nord-americans en la selecció, processament, avaluació i tractament dels soldats. Això va moure el focus lluny de les institucions mentals i de les perspectives de les clíniques tradicionals. Una comissió encapçalada pel psiquiatre general de brigada William C. Menninger va desenvolupar un nou sistema de classificació anomenada Medicina 203, que es va publicar el 1943 com un butlletí tècnic del Departament de Guerra sota els auspicis de l'Oficina del Cirurgià General. Al pròleg sobre els estats en el DSM es van fer algunes revisions menors per la Armada dels Estats Units, però "l'Exèrcit va establir una revisió molt més radical, abandonant l'esquema bàsic de la Norma i l'intent d'expressar conceptes presents fins al dia d'avui de pertorbació mental. Aquesta nomenclatura finalment va ser adoptat per totes les forces armades", i "modificacions variats de la nomenclatura de les Forces Armades van ser introduïts en moltes clíniques i hospitals pels psiquiatres que tornaven del servei militar". La Administració de Veterans també va adoptar una versió lleugerament modificada del metge 203. En 1949, l'Organització Mundial de la Salut va publicar la sisena revisió de la Classificació Estadística Internacional de Malalties (CIE), que inclou una secció sobre els trastorns mentals per primera vegada. El pròleg de DSM-1 estableix aquest "trastorns mentals classificats en rúbriques similars als de la nomenclatura de les Forces Armades". Un Comitè de Nomenclatura de l'APA i Estadística va ser facultat per desenvolupar una versió específicament per al seu ús als Estats Units, per estandarditzar els diversos usos i evitar confusions de diferents documents. El 1950, el comitè de l'APA va realitzar un examen i consulta. Es va fer circular una adaptació del metge 203, el sistema de VA, i Nomenclatura de la Norma a aproximadament el 10% dels membres de l'APA. El 46% va respondre, dels quals la van aprovar en un 93%, i després d'algunes revisions addicionals (el que en resultà va ser denominat DSM-I), el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals es va aprovar el 1951 i es va publicar en 1952. L'estructura i el marc conceptual eren el mateix que en el metge 203, i molts passatges de text eren idèntics. El manual va ser de 130 pàgines i apareixien 106 trastorns mentals.Grob, GN. (1991) Origins of DSM-I: a study in appearance and reality Am J Psychiatry. Abril;148(4):421–31. Aquests inclouen diverses categories d' "alteració de la personalitat", generalment es distingeix de "neurosi" (nerviosisme, egodistònica). El 1952, l'APA fa aparèixer l'homosexualitat en el DSM com alteració de la personalitat sociopàtica. L'homosexualitat: un estudi psicoanalític dels homosexuals masculins, un estudi a gran escala sobre l'homosexualitat realitzat el 1962 per Irving Bieber i altres autors, es va utilitzar per justificar la inclusió de la malaltia com una por amagada i patològica suposada pel sexe oposat causades per les traumàtiques relacions entre pares i fills. Aquest punt de vista va ser molt influent en la professió mèdica.Edsall, p. 247. El 1956, però, el psicòleg Evelyn Hooker va dur a terme un estudi que va comparar la naturalesa de la felicitat i bona adaptació d'autoidentificats homes homosexuals amb els heterosexuals i no en va trobar diferències.Edsall, p. 310. El seu estudi va sorprendre a la comunitat mèdica i la va convertir en una heroïna per a molts homes i dones homosexuals,Marcus, p. 58–59. però tristament l'homosexualitat es va mantenir en el DSM fins a maig de 1974.
DSM-II (1968) En la dècada de 1960, hi va haver molts reptes per al concepte de malaltia mental en si. Aquests reptes procedien dels psiquiatres com Thomas Szasz, que va argumentar que la malaltia mental és un mite usat per disfressar els conflictes morals; de sociòlegs com Erving Goffman, que va dir que la malaltia mental no era més que un altre exemple de com les etiquetes de la societat i controla els no conformistes; dels psicòlegs del comportament que van desafiar la dependència fonamental de la psiquiatria en fenòmens observables; i dels activistes de drets dels homosexuals que van criticar la llista de l'homosexualitat de l'APA com un trastorn mental. Un estudi publicat a Science per Rosenhan va rebre molta publicitat i va ser vist com un atac a l'eficàcia del diagnòstic psiquiàtric.