Lanatomia patològica o anatomopatologia és la part de la patologia que s'encarrega de l'estudi de les lesions cel·lulars, teixits, òrgans, de les seues conseqüències estructurals i funcionals i, per tant, de les repercussions en l'organisme. La paraula patologia procedeix del grec, estudi (logos) del patiment o dany (pathos) i el seu ús es va generalitzar a partir del .
El metge italià de Forlì Giovanni Battista Morgagni ha estat considerat el fundador de la moderna anatomia patològica, sent la seva obra De sedibus et causis morborum per anatomen indagatis (1761) una de les més importants dins del camp de la literatura mèdica. Morgagni va trencar amb la medicina clàssica, basada en els humors, i va demostrar el paper fonamental de la investigació anatòmica.
Concepte d'anatomia patològica L'anatomia patològica és un dels pilars fonamentals de la medicina i una disciplina bàsica imprescindible per a metges, veterinaris i altres professionals de la sanitat. La interpretació dels símptomes de les distintes malalties o alteracions que es troben en l'exploració dels pacients exigeix el coneixement de tot l'espectre de lesions que es presenten en cada un dels teixits, òrgans o tipus cel·lulars. L'anatomia patològica comprèn tots els aspectes de la malaltia, fonamentalment a nivell morfològic. Aquestes alteracions són estudiades amb diversos mètodes, que comprenen des dels emprats per la patologia molecular fins als de la patologia macroscòpica; passant per tots els nivells i tècniques d'observació i estudi: des de la prosecció, la histologia convencional, la histoquímica o la immunohistoquímica fins a la microscòpia ultraestructural, la microscòpia òptica, la microscòpia confocal, la morfometria, la fotografia digital o la simple visió ocular directa (macroscòpica).
L'anatomia patològica es divideix en subespecialitats, les principals són la patologia quirúrgica, la patologia fetal i pediàtrica, la citopatologia, la neuropatologia i la patologia forense.
Respostes patològiques L'anatomia patològica general s'ocupa de l'estudi dels fonaments i del desenvolupament dels processos de respostes patològiques bàsiques, que van des de l'adaptació cel·lular a les modificacions de l'entorn, les lesions i la mort cel·lular, les seues causes i les seues conseqüències, els trastorns del creixement de les cèl·lules, dels teixits i dels òrgans, així com les respostes de l'individu a les diverses lesions causades per agents externs i interns i dels mecanismes de reparació d'aqueixes lesions. Segons la patologia, hi ha tres causes bàsiques que originen les malalties que són:
Inflamació; és el cas de les malalties que acaben en -itis, com ara l'apendicitis. Degeneració; és el cas de moltes malalties que acaben en -osi, com ara l'artrosi, l'osteoporosi o la gliosi de la retina, per exemple. La degeneració tissular pot ser reversible, però quan l'agent perniciós que la provoca perdura apareix la necrosi, com en certes miopaties induïdes per fàrmacs. Creixement cel·lular descontrolat; és el cas de les malalties que acaben en -oma, com ara el craniofaringioma, l'hepatoblastoma, el melanoma o el liomioma.
L'anatomia patològica sistèmica o especial estudia les respostes específiques de cada teixit o òrgan.
Aspectes de la malaltia Els quatre aspectes d'una malaltia que formen el nucli de la patologia són: l'etiologia, que són les causes de la malaltia; la patogènesi, que són els mecanismes per al desenvolupament de la malaltia; els canvis morfològics o alteracions estructurals que es produeixen en les cèl·lules i òrgans, i la clínica, que són les conseqüències funcionals dels canvis morfològics. Els especialistes en anatomia patològica, s'encarreguen sobretot de l'estudi dels canvis morfològics de les malalties.
Hi ha malalties sine materia en les quals no es pot objectivar una clara alteració morfològica, com són la majoria de les malalties psiquiàtriques i molts trastorns funcionals gastrointestinals com el còlon irritable, la síndrome de vòmits cíclics o la migranya abdominal.
Evolució històrica Alguns historiadors opinen que la història de l'anatomia patològica és, en certa manera, la història de l'aplicació del mètode científic en la medicina. Demòcedes de Crotona i el seu deixeble Alcmeó foren pioners en atribuir i destacar diferències morfològiques entre els animals i les persones. Es creu que bona part dels seus coneixements es fonamentaven sobre escrits relatius a les pràctiques de momificació de l'antic Egipte i que les seves idees sobre els sentits, el cos i la ment foren recollides per l'escola de medicina d'Alexandria. Heròfil de Calcedònia i Erasístrat de Keos foren destacats membres de dita escola que practicaren de forma regular disseccions docents durant el primer terç del .
Hipòcrates fou el primer a reconèixer que la patologia es basava en una alteració dels humors i de la relació d'aquests, basant-se en la filosofia naturalista d'Empèdocles que ja havia descrit aqueixos humors: sang, limfa, bilis negra i bilis groga. Galè mantingué vigents les teories d'Hipòcrates durant tota l'època medieval convertint-les en dogmes. Dintre de la nosotàxia galènica és destacable el punt que considera les malalties de les «parts instrumentals» un resultat de la forma, mida o disposició dels òrgans. Aule Corneli Cels escrigué sobre les diferències entre lesions superficials canceroses i precanceroses, recomanant l'escissió precoç de les mateixes. A la seva obra en vuit volums De Re Medicina, descriu al llibre III els quatre clàssics signes d'un procés inflamatori: rubor et tumor cum calore et dolore (rubor, inflor, calor i dolor).
Aeci d'Amida (502-575), metge de l'emperador romà d'Orient Justinià el Gran, tot i que només es conserva una part dels seus escrits (com els 16 Libri medicinales o Tetrabiblon) deixà excel·lents descripcions de condilomes, hemorroides, abscessos de la matriu, fístules i ulceracions rectals i carcinomes uterins.
Avenzoar (1091-1161), descrigué per primera vegada un càncer de colon gràcies a la palpació dels òrgans abdominals d'un malalt emaciat i l'observació de fragments del tumor. La seva obra influí en diversos representants de la medicina escolàstica imperant a l'Europa llatina medieval, com el valencià Jaume Roig. A banda dels seus escrits sobre la febre o la salubritat dels aliments, Avenzoar fou un capdavanter en el camp de la patologia experimental, ja que recomanava la pràctica d'autòpsies en animals abans d'efectuar actes quirúrgics en humans. Ibn an-Nafís (1213-1288), descrigué correctament la circulació pulmonar quatre-cents anys abans del descobriment dels capil·lars pulmonars.
La primera autòpsia pública fou practicada pel metge italià Bartolomeo da Varignana (?-≥1321) el 1302, a Bolonya. Pel que fa a la península ibèrica, l'Estudi General de Lleida obtingué permís per fer autòpsies a cadàvers de condemnats a mort a mitjans del i es creu que durant aquest període a l'hospital del monestir de Guadalupe li fou atorgat el privilegi d'estudiar els cossos dels malalts difunts gràcies a una butlla papal.
Gradualment començaren a sorgir autors que no veien les teories d'Hipòcrates com a veritats absolutes. Vesal basà el seu estudi de la malaltia en els aspectes morfològics del cos humà, deixant a banda el dogmatisme imposat en l'època i fonamentat en la lectura acrítica dels tractats clàssics. Un representant d'aquest estil de pensament rígid fou Jacobus Sylvius (Jacques Dubois, 1478-1555), professor de Vesal i de Charles Estienne i persona de caràcter peculiar, que arribà a dir: «el cadàver s'equivoca...Galè, no».
A partir del Renaixement es començaren a fer les primeres autòpsies reglades d'humans i començà un nou corrent d'autors que creien només el que podien veure, allunyant-se definitivament de les idees doctrinals que fins aqueix moment prevalien. Amb el florentí Antonio Benivieni, la lesió anatòmica deixà de ser una troballa casual i passà a ser una troballa cercada. L'aragonès Juan Tomás Porcell (Càller, 1528 - Saragossa, 1582?) fou el primer a fer autòpsies d'empestats i descriure les seves lesions internes, treballant amb víctimes del brot de pesta de 1564 a Saragossa. miniatura|Giovanni Battista Morgagni (1682-1771)
Neixé així l'«anatomia organicista», que relaciona directament la morfologia amb les alteracions i símptomes que acompanyen la malaltia. Els autors que anaven apareixent en l'època i que descobrien com resultava de valuosa l'autòpsia per a l'estudi de la medicina, com per exemple Giovanni Battista Morgagni de Forlì (Itàlia), comprengueren que l'observació i l'estudi de les alteracions morfològiques eren la base fonamental per a entendre les malalties. Uns anys abans, el suís Théophile Bonet (Ginebra, 1620-ibídem, 1689), escrigué un llibre que molts autors consideren com el primer tractat anatomopatològic; una compilació d'unes tres mil autòpsies classificades per malalties o símptomes titulada Sepulchretum sive Anatomia practica (1679).
El 1665, Robert Hooke, que utilitzava un rudimentari microscopi compost, fou el primer a parlar de les «cèl·lules» del suro en el seu llibre Micrographia. Reinier de Graaf és recordat pels seus estudis sobre el sistema reproductor i el descobriment —sense emprar cap microscopi— dels fol·licles preovulatoris (1672).
John Hunter (1728-1793) fou el primer a descriure la inflamació com un mecanisme defensiu en primer lloc i després reparador, en el seu llibre pòstum A Treatise on the Blood, Inflammation and Gunshot Wounds (1794), que rebutjà definitivament la doctrina galènica del «pus lloable», el qual considerà un efecte inflamatori causat per diferents tipus de processos. Matthew Baillie (1761-1823), patòleg escocès nebot de Hunter, fou pioner en la identificació de la transposició dels grans vasos i el situs inversus. La seva obra The Morbid Anatomy of Some of the Most Important Parts of the Human Body (1793) es reconeguda com el primer tractat de patologia sistemàtica i també el primer llibre en llengua anglesa que donà a aquesta matèria la consideració de disciplina particular dins de la medicina. A finals del , Bichat introduí el concepte de teixit, tractant de trobar unitats simples que conformessin els òrgans. El món de la patologia entrà d'aqueixa forma en l'època tissular.
Ja en el , i gràcies al desenvolupament tècnic del microscopi òptic, s'introduí la teoria cel·lular, que aportava un nivell més en l'organització dels sers vius. Henri Dutrochet afirmà a la seva obra Recherches anatomiques et physiologiques sur la structure intime des animaux et des végétaux et sur leur motilité, que la cèl·lula era la unitat bàsica dels teixits (1824). Gabriel Andral (1797-1876), seguidor de l'escola de Bichat, publicà un ampli tractat, Précis d'anatomie pathologique (1829), en el qual s'identifica clarament la disseminació limfàtica del càncer per primera vegada. El botànic i microscopista Robert Brown (1773-1858) introduí el terme nucli cel·lular l'any 1831.