miniatura|L'Orient Mitjà vist pels ulls dels antics israelites a partir de diverses hipòtesis documentals miniatura|Trobada de la reina de Sabà amb el rei Salomó, representada al baptisteri de Sant Geovanni de Florència El Regne de Sabà (; ; ) és un regne mencionat a l'Antic Testament i a l'Alcorà com un regne molt ric, conegut per la seva reina Makeda, la cèlebre reina de Sabà, que hauria visitat el rei Salomó. La localització exacta d'aquest regne és desconeguda, però es pensa que podia haver estat al Corn d'Àfrica i part de la península Aràbiga. També és possible que s'hagi confós amb el Regne d'Axum que, de fet, tenia la capital en l'actual Etiòpia, i fou molt pròsper i conegut tant en l'antiguitat com en temps posteriors. La tradició àrab diu que Marib fou fundada per Sem, el fill gran de Noè.
Història La fase formativa dels sabeus es pot situar a la darrera part del segon mil·lenni aC i es va completar al aC, quan apareix un alfabet plenament desenvolupat combinat amb la capacitat tecnològica per construir complexos arquitectònics i ciutats. Hi ha un cert debat sobre el grau en què la sortida de la fase formativa va ser canalitzada per processos endògens, o per la transferència de tecnologies des d'altres centres, potser a través del comerç i la immigració. Originalment, els sabeus formaven part de "comunitats" (anomenades shaʿbs) a la vora del desert de Sayhad. Molt aviat, a principis del primer mil·lenni aC, els líders polítics d'aquesta comunitat tribal van aconseguir crear una gran comunitat de shaʿbs que ocupava la major part del territori de l'Aràbia del Sud i van adoptar el títol de "Mukarrib dels sabeus".
El temple més antic de la península Aràbiga, anomenat Mahram Bilqus, o palau de la reina de Sabà, es trobava a Ma'rib, al sud de l'actual Iemen. En aquesta zona, es van fer les obres de rec més important, i en destaca el gran embassament de Marib, que hauria existit entre finals del aC i el VI dC i permetia regar 100 km². Al final del aC, el regne ja tenia com a ambició controlar l'Aràbia del Sud, com resulta de la inscripció trobada a Sirwah del rei Yathi-amar Watar fill de Yakrubmalik, que està datada vers 715 aC. Yathi-amar Watar va donar suport militar a alguns estats i va fer expedicions contra d'altres: va ajudar Nashan contra Kaminahu i va fer aliança amb Qarnaw o Qarna, després capital de Ma'in. Cap al sud de Marib, on hi havia diverses ciutats estat o tribus independents que es disputaven Qataban i Awsan, va sostenir aquest darrer regne contra el primer i va fer expedicions contra els petits regnes de Tamna, Radman, Dahas, i d'altres de situació encara desconeguda, on van deposar els reis per nomenar d'altres de favorables. Sota el rei Karib-il Watar, successor de Yathi-amar, que devia regnar vers el 700 aC, l'objectiu estava aconseguit, i a partir de llavors els seus antics aliats Nashan i Awsan van esdevenir els seus rivals i enemics, i cal suposar que hi va haver enfrontaments militars, ja que l'arqueologia ens diu que Nashan fou saquejada i en fou destruït el palau; el rei Sumhuyafa Yasirân hauria estat mantingut en el poder com a vassall; les ciutats dependents de Nashan, com Nashq i Manhayat, van passar a control de Sabà i algunes foren cedides a Kaminahu i Haram, que devien ser aliats segurs. Ma'in i Barakish apareixen també sota control sabeu. Aquestos van arribar en els seus atacs fins més al nord, a les regions de Muhamir, Najran i Amir.
El rei d'Awsan va agafar el títol de mukarrib i va estendre la seva autoritat cap al uadi Bayhan, a l'oest, i cap al uadi Hadramaut a l'est, cosa que va provocar la intervenció de Sabà, que va derrotar els ausanites. El seu territori fou concedit en gran part a Qataban, que s'havia aliat a Sabà igual que l'Hadramaut. Encara els reis que van governar després de Karib-il Watar van seguir aquesta política expansiva al llarg del aC, ara contra Ma'in i Barakish, i també a la regió de Nadjran i al sud contra Qataban. A l'altre costat de la mar Roja, van establir una colònia probablement al llarg d'aquest segle.
Els sabeus van perdre la seva influència progressivament. Fins al aC, exercien el domini sobre Aràbia del Sud, però a partir d'aquest segle el perden en favor del Regne de Ma'in. Una certa influència reapareix a la segona meitat del aC, però després Marib hauria estat destruïda al aC. Hom considera que aquesta ciutat, reconstruïda entre els segles II aC i I aC, era la capital de l'antic regne si la identitat de l'estat dels sabeus i el Regne de Sabà és correcta. Situada en un emplaçament estratègic, Sabà va florir gràcies al comerç de mercaderies procedents d'Àsia i Àfrica, com ara el cafè de la regió etíop de Kefa. Les inscripcions de Marib permeten conèixer el nom dels reis de Sabà, però la repetició de noms que han de ser de temps diferents i l'absència de dades en alguns moments només en permet una relació fragmentaria i, fins a trobar millors fonts, cal desistir d'una ordenació cronològica.
Segons sembla, Sabà era una societat matriarcal, en què el poder polític passava per successió dinàstica per via femenina. Probablement, la població del regne era una barreja de pobles africans (com ara els jangers d'Etiòpia) i àrabs (com els iemenites). De fet, segons diversos estudis de filologia, les llengües semítiques de l'Orient Mitjà es van originar a partir d'antics parlars d'Etiòpia. Alhora, existeixen nombrosos exemples de societats i grups ètnics a l'Àfrica oriental amb una gran tradició matriarcal.
Sota els sabeus, el comerç i l'agricultura van florir i van portar riquesa i prosperitat, i per això fou coneguda pels clàssics com Arabia Felix. Al segle I aC l'Egipte ptolemaic i posteriorment l'Imperi Romà van començar a dominar la navegació marítima a través de la mar Roja, aprofitant els vents monsònics i el comerç marítim directe amb l'Índia va fer que la ruta terrestre que depenia de les caravanes de camells que creuaven el desert perdés rellevància, debilitant greument l'economia del regne. Entorn del 25 aC els himiarites van arribar a conquerir temporalment Marib iniciant un període de títols compartits on els governants es feien anomenar «reis de Sabà i de Dhu-Raydan» (l'elit himiarita) per guanyar legitimitat. L'emperador August hi va enviar una expedició militar manada per Eli Gal, vers el 24 aC amb objectiu de controlar directament la font de l'encens i les riqueses d'Aràbia, que va assetjar Marib i en va destruir una part, però es va haver de retirar per manca d'aigua i queviures.
Tot i haver-se alliberat de Himyar cap a l'any 100 dC, els governants himiarites van continuar titulant-se «rei de Saba» —tal com havien fet durant el període en què van dominar la regió— per tal de reivindicar la seva legitimitat sobre el territori. El regne va caure després d'una guerra civil llarga però esporàdica entre diverses dinasties iemenites que en disputaven la reialesa, de la qual va sortir victoriós el regne himiarita tardà. Finalment, el regne sabeu de Gurat va ser conquerit definitivament pels himiarites cap a l'any 275 dC.
Els cultius més importants del regne eren les espècies i les plantes aromàtiques, incloent-hi encens i mirra, que s'exportaven a la Mediterrània, a l'Índia i a Abissínia en camells o vaixells, i que tenien un preu alt en els mercats. El trencament de l'embassament vers el 570, quan ja feia temps que no s'hi feia manteniment, bé perquè no es podia o perquè la societat ja s'estava desestructurant, va posar final a la civilització i l'emigració de milers de persones cap al nord.
Cronologia No tots els historiadors estan d'acord en la cronologia a adoptar, però darrerament sembla imposar-se l'anomenada "llarga", que situa l'inici de les ciutats estat del Djawf Ibn Nasir al . A Yala (al-Durayb), al sud-oest de Marib, s'han trobat uns texts del aC segons datació per radiocarboni, que esmenten sobirans sabeus mencionats tanmateix per les fonts assíries; altres descobriments a al-Sawda i a Raybun (uadi Hadramaut) reforcen aquesta identificació/datació i fan pensar que l'escriptura sud-aràbiga s'hauria fixat de manera definitiva a l'entorn del aC, tot i que hi ha inscripcions dels segles i aC (i alguns indicis del , però grafits o lletres soltes sense cap inscripció significativa). Entre el aC, quan es va inventar a Fenícia, i el , l'alfabet va fer el seu camí coincidint en la transició entre l'edat del bronze i l'edat del ferro, i entre el i el aC l'escriptura sud-aràbiga fou elaborada en la seva forma final.
Llista de reis que apareixen a les inscripcions (ordre desconegut)
Mukarribs (Grans Sacerdots, literalment "federadors") vers 1000-750 aC Kariba-il I (* Kariba-il Bayin I? o * Kariba-il Watar I?) Yada’il Yanif ben Kariba-il (Yada’il I) Karib-il Bayin II Kariba-il II Watar II Kariba-il Watar III Kariba-il Watar IV Kariba-il Watar V Yada-il Yanuf Samahu Ali (Samahu 'Ali Darih I ben Yada’il Yanuf ?) Samahu Ali Darih II Samahu Ali Yanuf I (Samahu Ali I) Samahu Ali Yanuf II (Samahu Ali II) Samahu Ali Yanuf III Samahu Ali Yanuf IV Samahu Ali Yanuf V Yada-il Darih (Yada-il Darih I, Darih) Yada-il Bayin I Yada-il Bayin II (Yada-il II) Yada-il Bayin III (Yada I) Yada-il Bayin IV (Yada II) Yada-il Watar I Yathi-amar Watar I (Yathi-amar I) Yathi-amar Watar II (Yathi-amar II) Yathi-amar Bayin I Yathi-amar Bayin II Yathi-amar Bayin III (Yathi-amar III) Yathi-amar Bayin IV (Yathi) Dhamar Ali Watar (Dhamar Ali I) Dhamar Ali Yanuf (Dhamar I) Yakrib (Yaqrub Malik Darih) Yaqrub Malik Watar I Yaqrub Malik Watar II Samah Il-Sharah I Il-Sharah II Wahb-il (Wahb-il Yahuz) Il-Karib Yuhanim Anmar Yuhan'im Nasha-Karib Yuhamin Nasir Yuhan'im Yarim Ayman I vers 80-60 aC Alhan Nahfan vers 60 aC Farum Yanhab Yarim Ayman II vers 35-25 Shairum Awtar vers 25 aC Yazil Bayin vers 25 aC Ilasharah Yahdub vers 25 aC Dhamar Ali Bayin I vers 15 aC Yadail Darih II vers 10 aC-10 dC Yathi-amar Watar III vers 10-20 Yada-il Watar II vers 20-30 Dhamar Ali Bayin II vers 30-60 Karib-il Watar Yuhanim vers 60-75 Dhamar Ali Darih (Dhamar II ?) vers 75-85 Ilasharah Yahdub vers 85-100 Domini Himiarita vers 100-300, annexió vers el 300. Kurb ail Watur ibn Thamar ibn Ali ? Yas'a ? Bahab-l Yahuz vers 100-130 Anmar Yuhamin vers 130-140 Kariba-il Watar Yuhamin vers 140-170 Rabb Shams Nimran vers 170-190 Sahr Autar vers 190-200 Lahayatat Yarham vers 200-?
Societat Els déus miniatura|La inscripció CIH 393 amb el símbol d'Almaqah a la part superior Les limitacions en les proves disponibles impedeixen una reconstrucció completa del món religiós dels antics regnes del sud d'Aràbia. Si bé moltes de les inscripcions conegudes parlen de déus, la majoria només transmeten el nom de la divinitat sense descriure'n la naturalesa, funció o culte. No se sap, per exemple, si aquests regnes tenien un déu de la guerra o un déu del món subterrani. Tanmateix, les relacions familiars entre els déus sí que s'esmenten amb freqüència. esquerra|miniatura|El temple d'Awwam on es venerava l'Almaqah Sabà tenia cinc déus al seu panteó: Almaqah, Athtar, Haubas, Dhat-Himyam i Dhat-Badan. Els tres primers són masculins i els dos últims, femenins.
El déu suprem del panteó i déu nacional de Sabà era Almaqah i el seu culte se centrava al temple d'Awwam. L'expansió militar de Sabà va permetre difondre el seu culte, com quan es va construir un temple dedicat a Almaqah a Nashshan, després que fos conquerida per Saba. La menció d'Almaqah al Jawf també indica el paper polític que va jugar Sabà en aquella vall. La naturalesa del déu no està del tot clara, però alguns investigadors han plantejat la hipòtesi que Almaqah fos déu de la lluna.