miniatura|La compra del Territori de la Louisiana (mapa de 1812). La compra de la Louisiana fou una transacció comercial en forma de tractat internacional signat el 2 de maig de 1803, segons la qual França vengué als Estats Units 2.144.476 km² de les seves possessions a Amèrica del Nord a un preu d'uns 7 centaus per hectàrea: en total, 15 milions de dòlars o 80 milions de francs. L'enorme extensió objecte del tracte comprenia els territoris dels actuals estats d'Arkansas, Missouri, Iowa, Oklahoma, Kansas, Nebraska, la part al sud del riu Mississipi de Minnesota, gran part de Dakota del Nord, la pràctica totalitat de Dakota del Sud, el nord-est de Nou Mèxic, el nord de Texas, una part de Montana, Wyoming, Colorado a l'est de la divisòria continental, i Louisiana, incloent-hi la ciutat de Nova Orleans. A més, el lot comprenia parts de les províncies actuals d'Alberta i Saskatchewan, al Canadà. Aquest territori representa el 23% de la superfície actual dels Estats Units.
La compra fou important per a la Presidència de Thomas Jefferson, que es va haver d'enfrontar a algunes resistències internes. Tot i que hi havia dubtes sobre la constitucionalitat de l'operació, Jefferson va decidir comprar la Louisiana per què no li agradava la idea que França i Espanya tinguessin el poder de bloquejar l'accés dels comerciants estatunidencs al port de Nova Orleans. De retruc, aquesta negociació reeixida va obrir per als Estats Units l'accés a l'oceà Pacífic (la conquesta de l'oest), i va duplicar de cop el seu territori, per la qual cosa constitueix un dels esdeveniments històrics de més grans conseqüències en la història Universal dels últims dos segles.
Napoleó va sentenciar, un cop signat el tractat, que:
Context històric miniatura|esquerra|Amèrica del Nord en el moment de la compra de la Louisiana miniatura|La compra de la Louisiana en el context de l'expansió territorial dels Estats Units cap a l'Oest
miniatura|esquerra|Un mapa de 1804 de la Louisiana, limitada a l'oest per les Muntanyes Rocoses El 1803 la Louisiana era un territori d'uns 2 milions de km², que limitava al nord amb el Canadà britànic, a l'est amb els territoris estatunidencs mitjançant el riu Mississipi i a l'oest amb els territoris de la Nova Espanya (a l'altre vessant de les muntanyes Rocoses).
La ciutat de Nova Orleans controlava el riu Mississipi, per la seva ubicació privilegiada a prop de la desembocadura. Ja s'havien intentat altres ubicacions sense èxit. Per tant, el seu port i tot el curs del riu eren molt importants per al tràfec de productes agrícoles entre les diverses regions dels territoris estatunidencs a l'oest dels Apalatxes. El Tractat de Pinckney, signat amb Espanya el 27 d'octubre de 1795, concedia als comerciants estatunidencs el "dret de dipòsit" a Nova Orleans, és a dir, que podien utilitzar el seu port per emmagatzemar-hi els productes que s'havien d'exportar. El tractat també els reconeixia el dret a navegar per tot el riu Mississipi, que s'havia convertit en la via imprescindible per al comerç dels territoris occidentals dels Estats Units.Meinig, D.W., The Shaping of America: Volume 2, Yale University Press, 1993. El 1798 Espanya va revocar el tractat, amb el natural disgust dels estatunidencs, però el 1801 el nou governador espanyol Juan Manuel de Salcedo va restablir el "dret de dipòsit". Napoleó Bonaparte havia recuperat la Louisiana per a França el 1800, mercès al Tractat de Sant Ildefons Tratado de San Ildefonso de 1800, (text complet) (la Louisiana havia estat colònia espanyola des de 1762) i va enviar en 1802 30.000 soldats i mariners per suprimir la rebel·lió i restablir l'esclavitud i posteriorment envair Amèrica del Nord a través de Nova Orleans i establir una explotació important a la vall del Mississipi, però en desconèixer les mesures bàsiques de prevenció i control contra la febre groga, la mortalitat per la malaltia només va deixar viva una petita part de les seves tropes. Tanmteix, el tractat fou mantingut en secret, i la Louisiana romangué sota control espanyol fins que el 30 de novembre de 1803, només tres setmanes abans de la cessió als Estats Units, Espanya cedí el control efectiu del territori a França.
Els Estats Units tenien molt d'interès, doncs, a assegurar-se el port de Nova Orleans. Per la seva banda, França tenia pressa per desfer-se d'aquesta colònia que acabava de recuperar formalment d'Espanya tot just feia dos anys, ja que necessitava concentrar totes les seves forces militars al continent europeu. A més, els esclaus d'Haití s'havien revoltat contra França (la colònia es va declarar independent el 1804) i l'armada francesa ja no tenia cap base d'operacions útil per defensar el port de Nova Orleans.
Napoleó va preferir vendre, doncs, la colònia als estatunidencs i no córrer el risc de perdre-la a mans dels anglesos. Com va dir ell mateix: Aquesta venda no és un gran negoci per a França, però el més important és que proporcionarem als anglesos un competidor nou en el seu monopoli marítim.
James Monroe i Robert R. Livingston van viatjar a París per negociar la compra el 1803. Només estaven interessats en el port i els seus voltants; no es podien ni imaginar la magnitud de la transferència territorial que estaven a punt de protagonitzar.
Negociació miniatura|El document del Tractat. El president Thomas Jefferson envià Robert R. Livingston a negociar a París per primera vegada el 1801, quan va descobrir que Espanya havia cedit la Louisiana a França pel Tractat de San Ildefons. El negociador només tenia l'encàrrec de comprar Nova Orleans amb la part costanera del territori (aproximadament, l'actual estat de Louisiana).
El 1802, Pierre Samuel du Pont de Nemours va anar a ajudar els negociadors americans a petició de Jefferson. Du Pont, que era francès, vivia aleshores als Estats Units i tenia molt bona relació amb el president, així com amb la classe política francesa. S'havia dedicat a fer contactes diplomàtics amb Napoleó de part de Jefferson durant una visita a França, i va anar introduint la idea de comprar tota la Louisiana com una manera d'evitar el perill d'un enfrontament entre els Estats Units i Napoleó a l'Amèrica del Nord.Duke, Marc, The du Ponts: Portrait of a Dynasty, pàg.77-83, Saturday Review Press, 1976
A Jefferson no li agradava la idea de comprar la Louisiana perquè això implicava reconèixer que França tenia algun dret a estar en territori nord-americà com a potència colonial. Molt conservador en la interpretació de les lleis, Jefferson creia, a més, que el president dels Estats Units no tenia autoritat per fer un tracte que no estava previst a la Constitució. Fins i tot pensava que per fer-ho hauria d'envair competències pròpies dels estats, incrementant el poder de l'executiu federal. D'altra banda, era conscient de l'amenaça potencial que podia suposar França a la regió, i estava preparat per anar a la guerra per neutralitzar aquesta amenaça. Mentrestant, el ministre d'Afers Exteriors de Napoleó, Talleyrand, s'oposava amb totes les seves forces a vendre la Louisiana perquè això suposaria la fi dels plans secrets de França de fer-se un imperi nord-americà.
Durant tot aquest temps, Jefferson va anar tenint informacions sobre les activitats militars i les intencions de Napoleó a Amèrica del Nord. Part de l'evolució de la seva estratègia consistí a proporcionar a Du Pont alguna informació que li havia amagat a Livingston. Fins i tot va donar instruccions deliberadament contradictòries a cadascun. Després, el 1803, va enviar a París per reforçar-los James Monroe, que havia estat l'ambaixador estatunidenc durant la Revolució Francesa. Monroe (que després esdevindria president) va conferir a tota la legació una imatge de seriositat.
Mentrestant, Napoleó va haver d'enfrontar-se a una sublevació a la colònia de Saint-Domingue (actualment, la República d'Haití). Una força expedicionària a les ordres del seu cunyat Charles Leclerc havia intentat reconquerir el territori i restablir-hi l'esclavitud. Però una epidèmia de febre groga i una resistència ferotge dels haitians van destruir l'exèrcit francès. Napoleó necessitava estar en pau amb el Regne Unit per poder implementar el Tractat de Sant Ildefons i prendre possessió de la Louisiana. Si no, la Louisiana esdevindria una presa fàcil per al Regne Unit o, fins i tot, per als Estats Units. Però a l'inici del 1803 la guerra entre França i el Regne Unit semblava inevitable. L'11 de març del 1803, Napoleó començava a preparar-se per envair la Gran Bretanya.
Napoleó havia fracassat en la recuperació d'Haití; en conseqüència, va abandonar els seus plans de reconstruir l'imperi francès a Amèrica del Nord. Sense els ingressos provinents del sucre de les colònies del Carib, la Louisiana tenia molt poc valor per a ell. El 10 d'abril, Napoleó va dir al seu ministre de Finances Barbé-Marbois que estava considerant vendre la totalitat del Territori de la Louisiana als Estats Units. L'endemà, 11 d'abril del 1803, pocs dies abans de l'arribada de Monroe, Barbé-Marbois oferí a Livingston tota la Louisiana, tret de només la ciutat de Nova Orleans, al preu de 15 milions de dòlars.
Els representants americans estaven preparats per pagar fins a 10 milions de dòlars per Nova Orleans i els seus voltants, però es van quedar sense paraules quan els fou ofert un territori tan extens per "només" 15 milions de dòlars. Malgrat les instruccions que li havia donat Jefferson, Livingston va veure clar que el seu govern acceptaria una oferta com aquella.
Els negociadors estatunidencs pensaven que Napoleó podia retirar la seva oferta en qualsevol moment, deixant els Estats Units sense cap possibilitat d'adquirir Nova Orleans. Per tant, van acabar acceptant el 30 d'abril. El tractat es va signar el 2 de maig del 1803. El 14 de juliol va arribar el document a Washington. El Territori de la Louisiana era immens, i s'estenia des del Golf de Mèxic al sud fins a la Terra de Rupert al nord, i des del riu Mississipi a l'est fins a les muntanyes Rocoses a l'oest. Els Estats Units van doblar de cop el seu territori per un preu de menys de 3 centaus per acre. És veritat que la suma de diners no era massa important, en termes relatius, però per a un país jove com era Estats Units, va representar un capital considerable i fins i tot es va haver d'endeutar per poder-lo pagar. Tanmateix, es pot considerar el negoci més rendible de la història. A més, la transacció es va fer sense que ningú sabés exactament les característiques del territori que uns venien i els altres compraven, ja que era una zona molt extensa encara inexplorada, i tampoc no existia cap tractat amb Espanya que determinés el límit entre aquest territori i el del Virregnat de Nova Espanya. Havia començat l'aventura del Far West.
Oposició interna als Estats Units