Els perissodàctils (Perissodactyla) són un ordre dels mamífers placentaris, que actualment inclou cavalls, rucs, rinoceronts i tapirs.
Són ungulats que es caracteritzen per tenir extremitats amb un nombre de dits imparell acabats en peülles, i el dit del mig està més desenvolupat que els altres i els serveix de suport. Són herbívors i generalment pacífics.
Anatomia Els ungulats de dits imparells més grossos són els rinoceronts, i l'extint paracerateri, un rinoceront sense banyes de l'Oligocè considerat un dels mamífers terrestres més grossos de tots els temps. A l'extrem oposat, un dels primers membres de l'ordre, el cavall prehistòric Eohippus, tenia una alçada de creu de només 30 a 60 cm. A part de les varietats nanes del cavall domèstic i l'ase, els perissodàctils vius assoleixen una longitud corporal de 180 a 420 cm i un pes de 150 a 4.500 kg. Mentre que els rinoceronts només tenen el pèl escàs i presenten una epidermis gruixuda, els tapirs i els cavalls tenen pelatge dens i curt. La majoria de les espècies són grises o marrons, encara que les zebres i els tapirs joves tenen ratlles.
Extremitats miniatura|Set figures que mostren els ossos, els vasos sanguinis, els lligaments i les artèries de la peülla i el travador. Els eixos principals dels peus frontals i posteriors passen pel tercer dit del peu, que sempre és el més gros. Els altres dits del peu han estat reduïts de mida a diferents graus. Els tapirs, que s'adapten a caminar per terra suau, tenen quatre dits als peus anteriors i tres als posteriors. Els rinoceronts vius tenen tres dits dels peus tant als peus frontals com als posteriors. Els equins moderns només tenen un sol dit; tot i això, els seus peus estan equipats amb peülles, que gairebé cobreixen el dit del peu. Els rinoceronts i els tapirs, per contra, tenen peülles que només cobreixen la vora principal dels dits dels peus, amb la part inferior suau.
Els ungulats tenen posicions que requereixen que es posin a les puntes dels dits dels peus. Els ungulats equins amb un sol dit han disminuït la mobilitat en les seves extremitats, cosa que permet una velocitat i una agilitat més ràpides. Les diferències en l'estructura de les extremitats i la fisiologia entre ungulats i altres mamífers es poden veure en la forma de l'húmer. Per exemple, sovint el ossos més curts i gruixots pertanyen als ungulats més grossos i ponderosos com els rinoceronts.Hall, Brian K. (2006). Fins into Limbs. University of Chicago Press. .
L'ulna i la fibula es redueixen en els cavalls. Un caràcter comú que distingeix clarament aquest grup dels altres mamífers és l'articulació entre l'astràgal, l'escafoide del tars i el cuboide, que restringeix molt la mobilitat del peu. La cuixa és relativament curta i la clavícula està absent.
Dents miniatura|Els tapirs són l'únic grup de perissodàctils existent amb trompa. Els perissodàctils tenen una mandíbula superior llarga amb un diastema estès entre les dents davanteres i les de les galtes, cosa que els dona un cap allargat. Les diverses formes de musell entre famílies es deuen a diferències en la forma del premaxil·lar. L'os lacrimal té cúspides projectades a les orbites dels ulls i un ampli contacte amb l'os nasal. L'articulació temporomandibular és alta i la mandíbula està engrandida.
Els rinoceronts tenen una o dues banyes fetes de queratina aglutinada, a diferència de les banyes dels artiodàctils, que tenen un nucli ossi.
El nombre i la forma de les dents varien segons la dieta. Les incisives i canines poden ser molt petits o completament absents, com en les dues espècies africanes de rinoceront. En els cavalls, normalment només els mascles posseeixen canines. La forma de la superfície i l'alçada dels queixals depèn en gran manera de si les fulles toves o l'herba dura constitueixen el component principal de les seves dietes. Hi ha tres o quatre dents de galta a cada meitat de la mandíbula, de manera que la fórmula dental dels perissodàctils és:
Distribució La majoria de les espècies de perissodàctils existents ocupen una petita fracció de la seva distribució original. Els membres d'aquest grup ara només es troben a Amèrica Central i del Sud, Àfrica oriental i meridional, i Àsia central, meridional i sud-est. Durant el moment àlgid dels perissodàctils, des de l'Eocè fins a l'Oligocè, es van distribuir per gran part del globus, les principals excepcions eren Austràlia i l'Antàrtida. Els cavalls i els tapirs van arribar a Sud-amèrica després de la formació de l'istme de Panamà fa uns 3 milions d'anys al Pliocè. Els seus homòlegs nord-americans es van extingir fa uns 10.000 anys, deixant només el tapir de Baird amb un abast que s'estén al que ara és el sud de Mèxic. Els tarpans van ser empesos a l'extinció a l'Europa del . La caça i la destrucció de l'hàbitat han reduït les espècies de perissodàctils supervivents a poblacions fragmentades. En canvi, els cavalls i els rucs domesticats han guanyat una distribució mundial, i ara també es troben animals salvatges d'aquestes dues espècies a regions fora de la seva distribució original, com ara Austràlia.
Reproducció i desenvolupament miniatura|Un jove tapir amazònic Els perissodàctils es caracteritzen per un període de gestació llarg i una mida de camada petita, generalment pareixen una sola cria. El període de gestació és de 330 a 500 dies, sent més llarg en els rinoceronts. Els perissodàctils nounats són precoços, la descendència ja neix força independent: per exemple, els cavalls joves poden començar a seguir la mare després d'unes hores. Els joves són alletats durant un temps relativament llarg, sovint en el seu segon any, amb el rinoceront que assoleix la maduresa sexual al voltant dels vuit o deu anys, però els cavalls i els tapirs maduren entre els dos i els quatre anys. Els perissodàctils són de llarga vida, amb diverses espècies, com els rinoceronts, que arriben a una edat de gairebé 50 anys en captivitat.
Taxonomia ORDRE PERISSODACTYLA Subordre Hippomorpha Família Equidae: cavalls i afins; 9 espècies en un gènere Cavall de Przewalski, Equus przewalskii Cavall, Equus caballus Cavall salvatge, Equus ferus Ase o ruc, Equus asinus Hemió, Equus hemionus Kiang, Equus kiang Zebra de les planícies, Equus quagga Zebra de muntanya del Cap, Equus zebra Zebra de muntanya de Hartmann, Equus hartmannae Zebra de Grévy, Equus grevyi Família Brontotheriidae † Subordre Ceratomorpha Família Tapiridae: tapirs, 4 espècies en un gènere Tapir de Brasil o tapir amazònic, Tapirus terrestris Tapir de muntanya, Tapirus pinchaque Tapir de Baird, Tapirus bairdii Tapir de Malàisia o tapir asiàtic, Tapirus indicus Família Rhinocerotidae: rinoceronts, 5 espècies en quatre gèneres Rinoceront negre, Diceros bicornis Rinoceront blanc, Ceratotherium simum Rinoceront de l'Índia, Rhinoceros unicornis Rinoceront de Java, Rhinoceros sondaicus Rinoceront de Sumatra, Dicerorhinus sumatrensis Subordre Ancylopoda † Família Chalicotheriidae † Família Eomoropidae † Família Isectolophidae † Família Lophiodontidae †
Història evolutiva Orígens El desenvolupament evolutiu dels perissodàctils està ben documentat al registre fòssil. Nombroses troballes són proves de la radiació adaptativa d'aquest grup, que havia estat molt més variat i àmpliament dispers. Radinskya de finals del Paleocè de l'Àsia oriental sovint es considera un dels parents propers més antics dels ungulats. El seu crani de 8 cm devia pertànyer a un animal molt petit i primitiu amb un dibuix de corona en forma de π a l'esmalt de les molars posteriors semblant al dels perissodàctils i els seus parents, especialment els rinoceronts. Els primers representants indiscutibles d'aquest ordre daten de l'alba de l'Eocè, fa uns 56 milions d'anys, i coincideixen amb el màxim tèrmic del Paleocè-Eocè. Les troballes de Cambaytherium i Kalitherium a l'esquist de Cambay a l'oest de l'Índia indiquen un origen a Àsia que data de l'Eocè inferior fa aproximadament 54,5 milions d'anys. Les seves dents també mostren similituds amb Radinskya així com amb el clade Tethytheria. La configuració en forma de cadira de les articulacions naviculars i la construcció mesaxònica dels peus davanters i posteriors els distingeix de la de Cambaytherium, la qual cosa indica que en realitat és membre d'un grup germà. Els avantpassats de Perissodactyla poden haver arribat a través d'un pont d'illa des de la massa continental afroàrab al subcontinent indi mentre derivava cap al nord cap a Àsia. Un estudi sobre Cambaytherium suggereix un origen a l'Índia anterior o proper a la seva col·lisió amb Àsia.
L'alineació dels hiopsodòntids i fenacodòntids amb Perissodactyla en general suggereix un origen i una distribució laurasià més antics per al clade, dispersos pels continents del nord ja a principis del Paleocè. Aquestes formes ja mostren una morfologia molar força ben desenvolupada, sense formes intermèdies com s'evidencia en el curs del seu desenvolupament. L'estreta relació entre els mamífers meridiungulats i els perissoodàctils en particular és d'interès des que aquests últims van aparèixer a Amèrica del Sud poc després de l'esdeveniment K–T, que implica una ràpida radiació ecològica i dispersió després de l'extinció massiva.
Filogènesi miniatura|Eohippus, un parent primerenc del cavall, és un dels perissodàctils més antics coneguts Els perissodàctils van aparèixer de manera relativament brusca al començament del Paleocè inferior fa uns 63 milions d'anys, tant a Amèrica del Nord com a Àsia, en forma de fenacodòntids i hiopsodòntids. Les troballes més antigues d'un grup existent s'originen entre altres fonts, dels Sifrhippus, un avantpassat dels cavalls de la formació de Willswood al nord-oest de Wyoming. Els avantpassats llunyans dels tapirs van aparèixer no gaire més tard a la formació Ghazij a Balutxistan, com ara Ganderalophus, així com Litolophus de la línia calicotèrerida, o Eotitanops del grup de brontotèrids. Inicialment, els membres dels diferents llinatges semblaven força semblants, amb l'esquena arquejada i generalment quatre dits als peus del davant i tres als peus del darrere. Eohippus, que es considera un membre de la família dels cavalls, exteriorment s'assemblava a Hyrachyus, el primer representant de la línia de rinoceront i tapir. Tots eren petits en comparació amb les formes posteriors i vivien com a menjadors de fruites i fullatge als boscos. Els primers de la megafauna que van sorgir van ser els brontotèrids, a l'Eocè mitjà i superior. Megacerops, conegut a Amèrica del Nord, va assolir una alçada a la creu de 2,5 m i podria haver pesat una mica més de convert 3 MT. El declivi de brontotèrids al final de l'Eocè s'associa amb la competència derivada de l'arribada d'herbívors amb més èxit.