Un acte administratiu és la declaració per part de l'administració pública d'una voluntat potestativa diferent de la voluntat reglamentària o facultat jurídica.
L'activitat de l'Administració es pot analitzar des d'una perspectiva material, atenent la seva incidència sobre els drets i interessos dels particulars (activitat de limitació, prestacional, de foment, etc.), o des d'una perspectiva formal, centrada en el vehicle o el producte final de l'actuació administrativa. Des d'aquesta perspectiva, l'activitat jurídica de l'Administració es concreta, en alguns casos, en actuacions de caràcter bilateral o multilateral (contractes, convenis) i, la majoria de les vegades, en actuacions de caràcter unilateral, que tenen per objecte la creació de normes (reglaments) o laplicació de normes de rang legal o reglamentari que serien els actes administratius.
En una definició clàssica, s'entén per acte administratiu tota declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig, realitzada per l'Administració en exercici d'una potestat administrativa diferent de la potestat reglamentària. D'aquest concepte, cal excloure'n, en conseqüència, les activitats que no consisteixin en una declaració intel·lectual, les actuacions administratives subjectes al dret privat, les declaracions o els actes d'aplicació que no provinguin de l'Administració (actes jurídics d'altres poders públics o dels ciutadans), els negocis jurídics bilaterals (convenis i contractes) i els reglaments.
Aquests darrers, pel seu caràcter normatiu, s'incorporen a l'ordenament jurídic i són susceptibles de múltiples aplicacions, mentre que els actes administratius, desproveïts de força normativa, es limiten a aplicar les normes i s'exhaureixen amb aquesta aplicació. Els actes administratius (resolucions per les quals es realitza un nomenament, s'atorga una autorització, es concedeix una subvenció, s'acorda una expropiació, s'imposa una sanció, etc., o declaracions administratives de judici —informes, dictàmens—, de coneixement —inscripcions registrals, anotacions, certificacions, aixecaments d'actes— o de desig —peticions d'un òrgan a un altre) constitueixen el producte jurídic més abundant en el dret administratiu i són una de les figures en què es concreta l'activitat més característica de les administracions públiques quan exerceixen potestats públiques.
La utilitat d'aquesta categoria abstracta i sintètica rau en la possibilitat de bastir un règim jurídic comú (principis, elements, requisits, forma de producció i d'exteriorització, règim d'impugnació) i d'aplicar-lo en bloc a un gran conjunt d'actuacions típiques de l'Administració. Aquest règim general es troba establert principalment en la La Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.
Desenvolupament històric del concepte L'origen del concepte d'acte administratiu prové del dret processal i està lligat a l'aparició de la jurisdicció contenciosa administrativa. La jurisdicció contenciosa administrativa va aparèixer a França com una interpretació del principi de separació de poders avui en dia antiquada que considerava que els Tribunals no podien jutjar l'administració perquè si ho feien, els Tribunals administrarien, no respectant la separació de poders. Els conflictes suscitats per l'activitat administrativa s'encomanà a aquesta jurisdicció especial formada per funcionaris i no de jutges. El concepte d'acte administratiu va servir per a delimitar l'àmbit de les competències de la jurisdicció contenciosa administrativa.
Posteriorment, la doctrina elaborà un concepte més ample d'acte administratiu que es referia de manera general a l'activitat administrativa: "tota manifestació de voluntat, desig, coneixement o judici realitzada per l'administració pública en l'exercici d'una potestat administrativa".
Aquesta definició implica un concepte processal i un concepte ampli d'acte administratiu.
Concepte a Espanya A Espanya, es va seguir el concepte processal. La Llei reguladora de la Jursidicció Contenciosa administrativa de 1956 l'establia així en l'article 1.1.
L'acte administratiu a Espanya queda entès com un "acte dictat per una administració pública, subjecte a dret administratiu i que produeix efectes jurídics".
La Constitució de 1978 (CE) i la Llei 29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa administrativa (LJCA) obligà a replantejar-se la utilitat d'aquesta definició. L'art. 103.1 i 106.1 de la CE sotmeten tota l'activitat administrativa als Tribunals, situant-los dins del dret administratiu. Així, el vell concepte processal perd la utilitat i alhora segueix sent utilitzat a les lleis.
Classes No és possible establir una classificació exhaustiva, tot i que diferents autors del dret administratiu destaquen les següents:
Actes administratius de tràmit:No decideixen el fons de la qüestió ni donen lloc a l'acabament del procediment, sinó que es limiten a preparar la decisió final. Actes resolutoris o definitius: Decideixen la qüestió plantejada, i normalment, hi posen fi. Aquest són impugnables, a diferència dels actes de tràmit. Actes favorables: Aquells que milloren la situació jurídica de l'interessat Actes de gravamen: Els que limiten o restringeixen els drets i els interessos de l'interessat, com ho podrien ser els sancionadors. Actes que no exhaureixen via administrativa: Són aquells que no manifesten la voluntat definitiva de l'administració d'acabar el procés perquè encara s'hi pot, i s'ha de fer si es vol arribar al recurs contenciós administratiu, recórrer dins la via administrativa. Actes que exhaureixen via administrativa: Són aquells que manifesten la voluntat definitiva de l'administració d'acabar el procés perquè ja no es pot, recórrer dins la via administrativa i el següent pas és un recurs contenciós-administratiu o un recurs de reposició o revisió.
Via administrativa Segons l'article 109 la llei 30/1992, posen fi a la via administrativa:
Les resolucions de Recurs d'alçada. Aquelles que especifica l'article 107.2 de la Llei 39/2015 Les resolucions d'òrgans sense un superior jeràrquic, excepte quan la llei digui el contrari. La resta de resolucions d'òrgans administratius, quan una disposició legal o reglamentària ho estableixi d'aquesta manera. Els acords, pactes, convenis o contractes que tinguin la consideració de finalitzadors d'un procediment.
Segons la LOFAJE, llei 6/1997 de 14 d'abril d'organització i funcionament de l'administració general de l'estatLey de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado Els actes administratius dels membres i òrgans de govern de l'estat espanyol. Els que emanin de ministres i secretaris d'estat en exercici de les seves competències. Els emanats dels òrgans directius amb nivell de director general o superior, amb relació a les seves competències.
Segons la LRBRL, llei 7/1985 de 2 d'abril reguladora de les bases de règim localLey 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local. Les del ple, alcaldes o presidents i juntes de govern, a excepció que una llei sectorial permeti recórrer davant l'administració general de l'estat o l'autonòmica. Les autoritats i òrgans inferiors, quan resolguin per delegació de l'alcalde, del president o d'un altre òrgan. qualsevol autoritat o òrgan quan així ho estableixi una disposició legal.
Pel que fa a l'administració institucional, s'haurà d'analitzar la legislació específica de cada organisme o entitat, en el cas de l'estat la LOFAJE regula determina que posen fi a la via administrativa els emanants dels màxims òrgans de direcció unipersonals o col·legiats d'acord amb el que estableixin els seus estatuts.
A nivell d'administració de la Generalitat de Catalunya, d'acord amb l'article 85 de la llei 13/1989: Les del Govern i les del President de la Generalitat. Les dels Consellers, llevat que una llei especial atorgui recurs de súplica davant qualsevol dels òrgans a què es refereix en el punt anterior. Les dels Secretaris Generals i Directors Generals en matèria de personal. Les de qualsevol altre òrgan quan així ho estableix una disposició legal o quan l'òrgan de què es tracti resol recursos d'alçada.
Elements Dins els actes administratius hi ha quatre elements:
Element Subjectiu L'acte administratiu, en ser dictat per l'administració pública, suposa que sempre té un titular d'aquest. En aquest aspecte, cal tenir en compte que el funcionari titular que realitza l'acte administratiu, ha d'estar legalment investida i actuar de forma imparcial, abstenint-se tal com preveu l'article 28 de la llei 30/1992 o poden ser recusats com especifica l'article 29 de la mateixa llei.
Els actes administratius han de ser dictats per òrgans competents amb la facultat de ser-ho i que respectin els principis de: jerarquia matèria territori
Element Objectiu L'acte administratiu és una declaració intel·lectual que ha de ser possible, lícit i determinat de forma que sigui adient a la seva finalitat. En aquest sentit podríem establir 4 grans tipus d'actes administratius:
de voluntat de desig (per exemple un informe sol·licitat entre òrgans administratius) declaració de judici (per exemple un informe) Coneixement (per exemple un certificat sobre eun títol
Element Finalista L'acte administratiu, sempre ha de tendir a buscar l'interès general de la ciutadania. La infracció donaria lloc a la coneguda com desviació de poder per part de l'administració pública.
Element Formal L'acte administratiu té una forma de manifestar-se que necessita un pas previ que és el procediment administratiu, d'una forma de declaració i d'una motivació. Concretament podem parlar de:
Actes expressos: De gran importància en l'administració, són aquells que consisteixen en una manifestació de voluntat inequívoca per part de l'administració, normalment de forma escrita, com per exemple la resolució expressa d'un procediment administariu. Actes Presumptes: Fa referència a una ficció jurídica, ja que no es dicta cap acte per part de l'administració sinó que es produeix el silenci administratiu. Actes Tàcits: Manca la manifestació, judici o desig de l'administració, però es presumeix racionalment que hi és.
Presumpció de validesa Els actes administratius gaudeixen de la presumpció de validesa, el que vol dir que l'ordenament jurídic els reconeix com a tal, mentre un jutge o magistrat no digui el contrari. D'aquí es deriven dos principis bàsics dels actes administratius:
Executorietat: és el privilegi que tenen els actes administratius per imposar-se per si mateixos i de forma coactiva, quan el destinatari no vol complir-lo. Les formes de fer.ho són: Constrenyiment sobre el patrimoni: la possibilitat d'embargar béns quan la persona no satisfà el deute que li imposa l'acte. Execució subsidiaria: Quan és l'administració pública qui executa l'acte a costa de la persona obligada. Multa coercitiva: L'administració pot anar multant de forma reiterada, perquè el particular acabi complint l'acte. Compulsió sobre les persones: Ús de la força física quan ho autoritzi la llei.
Executivitat: fa referència a la capacitat dels actes administratius de produir efectes jurídics. Per aquest motiu els actes administratius han de: Ser notificats i publicats. Tenir la possibilitat de ser suspesos per jutges i tribunals quan aquests dubtin de la seva validesa i com a conseqüència d'un recurs. Gaudeixen d'eficàcia retroactiva, o sigui que poden produir efectes sobre actes succeïts en una data anterior a l'acte, sempre que produeixin beneficis per a l'interessat. L'administració pública sols pot fer ús d'aquesta eficàcia quan els pressupòsits de fet necessaris ja existien i sempre que no perjudiqui a terceres persones.
Motivació