Manbij o Manbig (; kurd: Minbic) és una ciutat de Síria situada a la governació d'Alep, al nord del país. Anteriorment, la ciutat va ser anomenada també Hieràpolis o Hieròpolis (Ιεράπολη Συρίας). La seva població és de 74.575 habitants (estimació 2009).
Història Temps antics És probable que es tracti de la població coneguda en temps dels assiris sota el nom de Napiggi (Nappigi) o Nampigi. Sota Salmanasar V (727-722 aC), s'anomenava Lita Ashur. El nom siríac sembla derivar de l'arrel assíria, ja que el nom Mabbog (Mabog) o Manbog voldria dir ‘aigua brollant’ i derivaria de napaja (‘brollar’). El nom apareix en diversos textos sota formes diferents com Manbaj, Manbij, Manbej, Mambij, Membij, Meenbij, Membîj, Munbej, Manbesja, Manbesjum, Menba, Manba, Manbegj i Bugúk Munbedj i potser alguna més.
Grecs i romans Just abans d'Alexandre el Gran, estava en mans d'un dinasta local de nom Abd Hadad, adorador d'Hadad, déu del clima, que hi va encunyar moneda. Durant temps, fou un lloc de culte d'Atargatis i d'Hadad, deïtats siríaques. En època hel·lenística, portava el nom de Hieràpolis (, ‘Ciutat del santuari’) que li va donar Seleuc I Nicàtor, després modificat a Hieràpolis (, ‘Ciutat sagrada’) i tenia un paper militar, i els grecs la van dotar d'un doble recinte i un temple, que fou saquejat per Cras abans de marxar amb les seves legions contra els parts i morir assassinat el 53 aC. La pax romana la va mantenir com una població de pas, principalment comercial, però també base per a les guerres contra els parts. Al , Septimi Sever la va convertir en un bastió contra els perses sassànides i una de les principals bases del limes de Calcis. Llavors, s'esmenta sovint com a Bambyce o Bambuke, deformació de nom siríac.
Romans i perses Fou la base de Julià l'Apòstata en la seva campanya contra Ctesifont el 363 i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopàter, pupil de Iàmblic; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província Cirrèstica i, a mitjan , Constanci II la va elevar a capital de la província Eufratense.
Cristianisme i període romà d'Orient Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de Bambyce o Manbyce (Mabog o Mabbog). El 451, era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita Filoxen de Mabbog, que va traduir al siríac el Nou Testament i va morir exiliat a Tràcia el 523.
L'abril del 531 fou ocupada per Cavades I de Pèrsia, però Belisari va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a Cal·línic, prop de la confluència del Balikh i l'Eufrates. El 532, Khusraw o Còsroes I Anushirwan (el Just) va proposar a Justinià I un tractat de pau perpetu, un monument commemoratiu del qual s'havia d'erigir a Manbij; però, el 540, Còsroes va atacar la ciutat quan estava governada pel general Buzes, lloctinent de Belisari, i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, i fou llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels akasira sassànides un temple del foc. El nom persa fou Manbik, del qual va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el 540, entre els quals el famós culte fàl·lic de la dea Síria (Dea Syria), descrit en l'obra de Lucià de Samòsata, De Dea Syria.
Conservava certa importància en tenir aigua abundant, cosa que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del i de part del els emperadors romans d'Orient van tenir la ciutat principalment com a base militar. El 612, els perses van envair Síria, i entraren a Jerusalem el 5 de maig del 614; van ocupar Alexandria (617-619) a Egipte. Heracli va poder restaurar la situació i va retornar a l'Imperi Romà d'Orient pel tractat de pau del 628 i, el març del 630, l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la qual els perses s'havien apoderat a Jerusalem el 614. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al es conservava una bonica església de fusta).
Domini àrab Vers el 637, va caure en mans dels àrabs quan fou atacada per Iyad ibn Ghanim, enviat com a avantguarda per Abu Ubayda ibn al-Djarrah i va capitular; el tractat fou ratificat per Abu Ubayda quan va arribar a la ciutat; l'entorn fou ocupat per tribus iemenites, especialment els Banu Taghlib. Els habitants van demanar al califa Umar poder fer el comerç dins del califat i va gaudir d'una considerable autonomia fins que Yazid I ibn Muàwiya (680–683) va crear el jund (província militar) de Kinnasrin, i Manbij hi fou agregada.
El 748, fou devastada per un terratrèmol que va destruir diversos edificis, entre els quals l'església jacobita (que es van ensulsir durant l'ofici, amb els fidels dins). El 786, Harun ar-Raixid va reorganitzar la frontera septentrional i va separar Manbij del jund de Kinnasrin, i esdevingué llavors capital del territori dels al-Awàssim, format per les fortaleses frontereres amb els romans d'Orient a Síria i al-Jazira. El 789/790, va nomenar governador Abd-al-Màlik ibn Sàlih ibn Alí, un abbàssida que més tard fou governador de Síria i l'alta Mesopotàmia pel califa al-Amin (811-812). Abd al-Malik va construir diversos edificis a Manbij, però la ciutat estava destinada sobretot a servir de base a les expedicions anuals de l'estiu (saifa), que eren ràtzies de saqueig i no expedicions militars organitzades per una ocupació permanent. El territori depenent de Manbij anava d'Alep a Sadjur (a l'Eufrates). A la presó de la ciutat, va morir el 838 l'abbàssida al-Abbàs ibn al-Mamun, implicat en una conspiració fracassada contra el seu oncle al-Mútassim.
Dinasties musulmanes Síria fou ocupada per l'emir tulúnida d'Egipte Àhmad ibn Tulun amb l'excusa de fer el gihad (877/888) i, entre les places ocupades, hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als ikhxídides, que la van perdre davant l'hamdànida Sayf-ad-Dawla. El 945, es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf-ad-Dawla va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awàssim amb Antioquia i Manbij, amb Alep de capital. Sayf-ad-Dawla va donar la part oriental dels Awàssim al seu cosí Abu-Firàs (de 16 anys) el 947. L'estiu de 954, Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del Diyar Mudar i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundants per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de Mesopotàmia i Síria, i prou propera a Alep i a un pas de l'Eufrates anomenat Jisr Manbij o Qàlat Najm. A la segona meitat del segle, la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels Banu Uqayl, els Banu Kalb, els Banu Kilab i els Banu Numayr. Kalbites i kilabites es repartien la ciutat.
El 962, el general Nicèfor Focas (després emperador Nicèfor II), en el marc de la seva ofensiva de 962-963, va capturar Màraix, Duluk, Aintab i Manbij i va arribar fins als afores d'Alep. Manbij estava llavors en poder d'Abu-Firàs, el cosí i lloctinent de Sayf-ad-Dawla, que fou fet presoner (va restar set anys captiu a Constantinoble). El 966, Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (al-Kirmida); però, segons Lleó el Diaca, fou Joan I Tsimiscés qui va obtenir aquesta imatge quan el 974 va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de sant Joan Baptista: tot això fou portat com a relíquies a l'Imperi Romà d'Orient. Durant tota la segona part del , Manbij fou un dels objectius romans d'Orient.
Els fatimites van ocupar la Síria del nord el 1015 i els mirdàsides (Sàlih ibn Mirdàs) van esdevenir senyors d'Alep el 1023 i, la tardor del 1024, es va apoderar de Manbij. Per un acord entre Rashid al-Dawla Mahmud, mirdàsida d'Alep, i el seu oncle Abu Duaba Atiyya, senyor de Rakka, Manbij va passar a aquest darrer el 1063 o 1064. Al final de 1068, en el marc de l'ofensiva romana d'Orient a Cilícia i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per Romà IV Diògenes, que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre al-Ruha i Antioquia, establint guarnició a Artah, a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de l'Imperi Romà d'Orient, Filaretos. Presoner l'emperador Romà IV en la batalla de Mantziciert l'agost de 1071, Romà va cedir Alep a Alp Arslan que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Sàlih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a amirs turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tútuix I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla Múslim ibn Qurayx dels Banu Uqayl de Mossul.
Domini seljúcida El 1085, estava encara en mans de l'uqàylida Múslim ibn Qurayx, que governava entre Mossul i l'Eufrates incloent-hi el Diyar Rabia i al-Jazira. El 1086, el sultà seljúcida Malik Shah I va transferir la ciutat a l'emir Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib, un dels seus oficials, que el 1087 fou nomenat governador d'Alep, d'Hamat i de Ladhikiyya. A la mort de Malik Shah I, el 1092 la successió fou disputada i, el 1094, el seu germà Tadj al-Dawla Tútuix I va derrotar Ak Sunkur, que fou executat, i va ocupar Mandbij.
Vers el 1100, aspiraven a dominar Manbij l'atabeg de Mossul, Djawali, i Ridwan, fill i successor de Tútuix a Alep, i a més els francs o croats. El setembre de 1108, Djawali es va apoderar de Balis, que pertanyia a Ridwan d'Alep, i aquest va demanar ajut a Tancred de Galilea, regent del principat d'Antioquia. Balduí I de Jerusalem i Joscelí I de Courtenay (després Joscelí I d'Edessa), senyor de Turbessel, es van unir a Djawali, que era a Manbij junt amb Sadaka, el xeic dels beduïns Banu Mazyad o mazyàdides. El 1110, Ridwan va atacar el principat d'Antioquia i Joscelí va baixar des de Tell Bashir (Turbessel) i va atacar Manbij i Balis, que a l'any següent (1111) foren ocupades. Manbij fou incorporada al comtat d'Edessa i al bisbat de Turbessel (Tell Bashir), dependent del patriarca llatí de Constantinoble. Però, al cap de poc, els francs van perdre Manbij, que ja no van recuperar mai més, encara que un bisbe llatí fou consagrat en exili durant un cert temps (fins al ). El 1120, Joscelí I, que ara ja era comte d'Edessa, va atacar Manbij. Sembla que havia estat presoner de Dajwali, però aquest el va alliberar i després de creuar l'Eufrates en direcció a Antioquia no es va poder estar de saquejar les terres de Manbij, que pertanyien a Ridwan d'Alep.