La Guerra de les Gàl·lies fou un conflicte militar del entre les tribus de la Gàl·lia (territori entre l'Atlàntic i el Rin, aproximadament les actuals França i Bèlgica) i les forces de la República Romana encapçalades per Juli Cèsar que volien conquerir aquest territori.
La Gàl·lia al Durant el seu consolat el 59 aC, Juli Cèsar, amb el suport dels altres triumvirs Gneu Pompeu Magne i Marc Licini Cras Dives I, va obtenir amb la lex Vatinia de colonis ser el procònsol de les províncies de la Gàl·lia Cisalpina i Dalmàcia durant cinc anys, i el comandament d'un exèrcit de tres legions. Poc després una consulta al senat va posar també sota la seva direcció la Gàl·lia Narbonesa, en la qual el procònsol Quint Cecili Metel Cèler havia mort de sobte, i el comandament de la Legió X Gemina, estacionada a Narbona.
Juli Cèsar tingué assignada al principi la província de Dalmàcia, i el 58 aC, les tres legions veteranes que havia fet estacionar a Aquileia (Legió VII Claudia, Legió VIII Augusta i la Legió IX Hispana) indicaven que tenia la intenció de buscar la seva pròpia glòria i la riquesa augmentant el seu poder i influènciès militar i política. Cèsar necessitava grans victòries militars per contrarestar les que Pompeu havia assolit amb victòries a l'Est juntament amb botí per pagar els seus deutes, i planificà una campanya des dels Alps fins al Danubi, aprofitant la creixent amenaça de les tribus de la Dàcia, que sota el lideratge de Burebista havien conquerit els territoris a l'oest del Tisza, creuant el Danubi i sotmetent tota la plana hongaresa, perillosament a prop de la Dalmàcia romana. Els exèrcits dacis s'aturaren de sobte per por a una possible participació directa dels romans als Balcans i els Carpats, així que en comptes de continuar en la seva marxa cap a l'oest, Burebista va tornar a Transsilvània i a continuació va assetjar i finalment destruir l'antiga colònia grega d'Olbia. J. Carcopino, Giulio Cesare, Milano 1981, p.255-278
Un cop acabada l'amenaça dels dacis, Juli Cèsar va centrar el seu interès a la Gàl·lia, ja que la seva conquesta semblava menys difícil que la de la Dàcia, tant pel terreny com per la recent adquirida unitat del seu poble. Els gals estaven dividits en faccions, algunes d'aquestes favorables als romans. Quan Cèsar va arribar amb les seves tropes es va trobar amb una terra habitada no només pels celtes, que ocupaven la major part del territori, i els belgues, sinó també per tribus no indoeuropees com ligurs i recis al sud-est i els ibers al sud-oest i a la península Ibèrica.
Cèsar va dividir el país en quatre parts: la Provincia (més tard la Narbonense), Aquitània, Gàl·lia Cèltica i Gàl·lia Belga.
A la Gàl·lia es practicava l'agricultura intensiva i els seus pobles havien fet grans passos en la metal·lúrgia. Des de l'any 300 aC el comerç d'estany procedent de la Gran Bretanya arribava als vènets de Bretanya i altres tribus, arribant a Marsella i Narbona. Al s'havien estès les monedes gregues i les seves imitacions, el denari romà i ja s'havien construït rutes terrestres per a les persones i càrrega, però els gals o bé no coneixien l'escriptura o era una prerrogativa de la casta sacerdotal dels druides, que utilitzaven l'alfabet grec mentre el coneixement fou transmès oralment pels bards.
Entre els belgues el sistema de poder era la monarquia, però a la Gàl·lia central existia una estructura basada en un sistema de patronatge, en la qual els druides eren una casta religiosa molt poderosa i influent, i els aristòcrates van formar la classe guerrera, la dels jutges i el govern. Els druides van ser capaços de crear una mena de confederació entre les aproximadament cinquanta tribus, en què la més forta anava absorbint les altres, però no s'havia assolit una unitat o estabilitat política real, atès que les tribus sovint estaven en guerra entre elles creant i trencant aliances amb l'ajuda de mercenaris alemanys, i això va permetre als alemanys arribar l'any 100 aC als rius Main, Rin i Danubi, i al voltant del 61 aC al sueu Ariovist apoderar-se de l'Alta Alsàcia.
Causes de la guerra Orgetorix, el cap dels helvecis, que es trobaven entre el llac de Constança, el Roine, la Serralada del Jura, el Rin i els Alps, atès que els dacis de Burebista pressionaven el seu territori, tenien la intenció d'emigrar i conquerir la part occidental de la Gàl·lia creuant la província romana de la Gàl·lia Narbonesa. El pas de tot un poble pels dominis romans produiria un enorme dany i podria empènyer els al·lòbroges a revoltar-se contra la dominació romana i els territoris abandonats per helvètics podrien ser ocupats pels pobles germànics, i esdevenir així perillosos veïns.
Orgetorix necessitava trobar aliats per conquerir tota la Gàl·lia i Castico, dels sèquans nomenat amic i aliat dels romans pel senat romà es va sumar al seu pla, i en acabat es va consultar Dumnorix, germà de Diviciac, cap dels hedus, i van intercanviar un jurament de lleialtat. El seu projecte es va esvair en l'aire, perquè van ser descoberts i Orgetorix, abans que comencés el judici va preferir suïcidar-se, en lloc d'haver de suportar la pena de mort. Després de la seva mort, els helvètics no van desistir de migrar.
Campanya del 58 aC contra els helvecis 333px|miniatura|Campanya del 58 aC contra helvecis i germànics Després de cremar els seus pobles i ciutats juntament amb el blat que hi podia quedar, els helvecis es van posar en marxa després d'haver convençut els seus veïns ràuracs, tulinges, latobriges i els bois de la Pannònia. En triar el camí a recórrer es van presentar dues opcions: la primera travessar la Serralada del Jura i el Roine fins a la terra dels sèquans, i la segona, aparentment més fàcil, requeria travessar la Gàl·lia Narbonesa sense saber quina seria la reacció dels romans al pas de tot el poble en sòl romà. El 28 de març, en arribar al Roine es va convocar una reunió al marge dret per decidir com continuar.
En ser informat de les intencions dels helvecis, Juli Cèsar va sortir de Roma en direcció a la Gàl·lia Narbona. Va cobrir fins a 140-150 quilòmetres per dia i arribar a Ginebra el 2 d'abril on va donar l'ordre de destruir el pont sobre el Roine per dificultar la seva travessa. Va fer que les tres legions estacionades a Aquileia s'unissin a ell mentre va preparar la formació de dues noves legions (la Legió XI Claudia i la Legió XII Fulminata) a la Gàl·lia Cisalpina i allistava tropes auxiliars i mercenaris a Narbona.
Cèsar considerava que els helvecis, que uns anys enrere, durant la guerra Cimbria havien mort Luci Calpurni Pisó, avi del sogre de Cèsar.Juli Cèsar, De bello gallico I 12-13 en la batalla de Burdigala 107 aC, en voler establir-se al territori dels santons, no gaire lluny del territori dels tectòsags, posarien en perill la Gàl·lia Narbonesa i la Tarraconense.Juli Cèsar, De bello gallico I 10 i no estava disposat a donar-los via lliure, però necessitava guanyar temps per l'arribada dels reforços, atès que només disposava de la Legió X Gemina, una força massa petita per rebutjar 368.000 persones, entre elles 92.000 soldats. Camille Jullian, Histoire de la Gaule, III p. 194 Eberhard Horst, Giulio Cesare, p. 138 considera que eren com a molt la meitat d'aquesta xifra Els ambaixadors helvecis van demanar permís per travessar la província pacíficament i el procònsol els va enganyar ajornant la resposta mentre feia construir a la Legió X un mur per la part esquerra del Roine, del llac Léman fins a la Serralada del Jura, de cinc metres d'alt i 28 quilòmetres de llarg, amb un fossat al front, disposant guarnicions fortes i nombroses a intervals regulars, per impedir el pas als helvecis. El 13 d'abril,Juli Cèsar, De bello gallico I, 7,3-6 i 8,1-3 acabats els preparatius, Cèsar els va negar el permís de trànsit i els helvecis després de tractar en va de penetrar a la província, tractant de trencar la línia defensiva creada pels romans, van aconseguir permís dels sèquans per travessar les seves terres,Juli Cèsar, De bello gallico I, 8,4-10,2
La batalla de l'Arar
Els helvecis, un cop creuada la terra dels sèquans, saquejaren el territori dels hedus, amics i aliats del poble romà, que van demanar la intervenció armada de Cèsar, qui deixant algunes cohorts sota el comandament de Tit Labiè per protegir la muralla, partia amb les cinc legions en persecució dels helvecis, on la seva reraguarda (un quart de les tropes disponibles) va ser atrapada mentres travessaven la riba dreta del riu Arar per un pont que els havia costat vint dies de construir, en una batalla on van morir molts gals mentre altres van escapar amagant-se en els boscos propers. Una de les tribus que foren derrotades per Cèsar foren els Tigurins, que van derrotar els romans en la batalla de Burdigala el 107 aC. D'aquesta forma, Cèsar obtingué la venjança per aquella derrota romana. Finalment, Cèsar va fer construir un pont per continuar perseguint els helvecis.
Els helvecis, preocupats per la derrota i la velocitat amb la qual Cèsar havia construït del pont (un dia), van enviar una delegació encapçalada per Divicó, vencedor de la batalla de Burdigala, qui va oferir acceptar les terres que Cèsar els assignés a canvi de la pau, però Cèsar va exigir ostatges i que se satisfessin les peticions d'hedus i al·lòbroges. Divicó, en considerar-les injustes, va rebutjar les sol·licituds i la marxa dels helvecis va continuar cap al nord uns altres 14 dies.Plutarc, Vides paral·leles
La batalla de Bibracte
Cèsar va tractar d'entorpir la marxa de l'enemic enviant 4.000 genets sobre ells, fonamentalment eduans comandats per Dumnorix, commandant de tendència progàl·lica envers del seu germà Diviciac proromà. Els genets foren derrotats per la rereguarda dels helvecis, d'uns 500 genets, per la poca voluntat dels gals a combatre per les relacions amistoses de Dumnorix amb els helvecis. Aquest va ser indultat per Cèsar per l'amistat que sentia cap al seu germà Diviciac, i el temor que si s'hagués executat, Diviciac podia fer front als romans.
Poc després, preseguint els helvecis, aquests acamparen sota un turó, oferint a Cèsar l'avantatge de la posició i el desnivell. Aquest va iniciar una maniobra tàctica nocturna, movent part de les seves unitats per ocupar aquell turó enmig de la foscor, i d'aquesta manera envoltar les tropes dels helvecis. Tot i això, a trenc d'alba el llegat de Cèsar digué que el turó estava pres per les tropes helvecies, de forma que aquest no atacà. En realitat, aquelles tropes eren de Tit Labiè, la mà dreta de Cèsar, que havia obtingut el turó a través de la marxa nocturna. En els seus comentaris de les Gàl·lies, Cèsar es penedeix d'aquesta oportunitat d'or perduda.
Després de 14 dies de persecució, Cèsar començà a tenir problemes de subministrament. Aparentment, Dumnorix estava fent tot el possible per evitar l'arribada d'aquests subministraments, pel que els romans van retirar-se de la persecució, dirigint-se cap a la fortalesa hèdua de Bibracte. Els helvetics, conscients de la vulnerabilitat de Cèsar, van girar cua i començaren a perseguir les seves tropes. Cèsar va enfrontar l'enemic a prop Bibracte, on va vèncer els helvecis i els seus aliats, dels que només van sobreviure 130.000 persones, d'un total inicial de 368.000. Després de la seva rendició, Juli Cèsar va ordenar als helvecis tornar a les seves terres, per assegurar-se que eren ocupades per germànics de més enllà del Rin i el Danubi, i els 15.000 bois van rebre terres dels eduans, prop de la ciutat de Gorgobina.Tàcit, Germania, 38 sgg Després de la victòria sobre els helvecis, gairebé tots els pobles de la Gàl·lia van enviar ambaixadors a Juli Cèsar per felicitar-lo per la seva victòria, i van demanar el seu consentiment per celebrar una assemblea de totes les Gàl·lies, i reconèixer de fet la seva sobirania sobre els gals.
Campanya del 58 aC contra els germànics
333px|miniatura|Campanya del 58 aC contra els germànics