La Funció pública de l'estat espanyol la conformen tot el conjunt de recursos humans a disposició de les administracions públiques per tal de desenvolupar les seves potestats, segons el que determina la llei, la qual regula tant el sistema de provisió de places, el procediment per adquirir la condició de funcionari, la promoció interna, el règim disciplinari, els drets i deures dels treballadors del sector públic i les possibles sancions davant l'incompliment dels deures o de la normativa. Val dir, que la Constitució espanyola, en el seu article 149.1.18,La Constitución Española de 1978 s'atribueix com a competència exclusiva de l'estat tot allò que suposi la reglamentació bàsica del règim estatutari del funcionariat de qualsevol administració pública. Per aquest motiu, després de l'aprovació del text constitucional, i dels successius canvis de governs centrals, el govern socialista de Felipe González decideix aprovar una llei, teòricament provisional, que reguli el règim estatutari dels funcionaris, la llei 30/1984 de 2 d'agost de Llei de mesures per a la reforma de la funció pública, Ley 30/1984, de 2 de agosto, de medidas para la Reforma de la Función Pública. que es mantingué en vigor fins que l'any 2007, el també govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero, en virtut de l'article 149.1.18 i el 149.1.7 de la Constitució Espanyola dictà la llei 7/2007 de 13 d'abril, conegut com l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic (EBEP),Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público. que fou aprovada per tots els grups de la càmera a excepció del Grup popular. De la mateixa manera, tota la tasca que realitzen els membres del funcionariat es regeixen pels principis de l'ètica a l'administració pública.
Evolució històrica L'evolució de la funció pública, sens dubte, va lligada a un poder polític i a les seves formes de legitimació. En aquest sentit, no podem obviar que les transformacions que experimentà Europa després de la Revolució francesa, entre les quals destaca l'aparició de l'administració pública tal com avui la coneixem, són deutores d'una determinada civilització que, a diferència d'altres i per motius molt diversos, va saber i va poder separar el poder espiritual del poder terrenal. L'Administració moderna, gràcies a autors com Max Weber, neix de la delimitació que permet superar la confusió entre el que és públic i el que és privat en l'exercici de la funció pública. Des de la Revolució francesa, el poder públic deixa de ser una "propietat privada" i per mitjà de la llei la "propietat pública" serà inaccessible a la propietat privada. Hi trobem el que separa l'estat contemporani respecte de l'Antic Règim. En sentit estricte, es pot afirmar que la configuració del funcionari modern, el que ocupa en qualitat de titular una plaça en l'Administració, serà una creació napoleònica. Una creació francesa que s'estendrà a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. Tanmateix, tant a França com a Espanya i durant bona part del , conviuen els empleats públics i funcionaris. Lemployé és el descendent dels commissaires, o empleats assalariats de l'Antic Règim, funcionaris de nivells mitjans i baixos que compleixen les normes impersonals imposades des de dalt pels fonctionnaires de cos, descendents, al seu torn, dels propietaris dels càrrecs. Després de la Revolució són els funcionaris que ocupen els alts càrrecs un cop educats a les Grandes Écoles. En l'àmbit espanyol, el cas dels empleats públics queda reflectit en la figura dels cessants.
Amb tot, l'estat liberal també representa l'afirmació de l'estat. És al quan es fixen clarament les fronteres entre els estats, i és llavors quan l'avenç de la tècnica permet emprendre la realització de grans obres públiques. L'estat monopolitzarà llavors el coneixement i l'aplicació de la tècnica per mitjà dels cossos d'enginyers. Durant la regència de Maria Cristina, com en el model francès, aniran apareixent els cossos especials en la funció pública espanyola. Es tractarà fonamentalment dels cossos d'enginyers provinents de les seves respectives escoles. És simptomàtica la circumstància que, una vegada superats els estudis, s'adquiria ja la condició de funcionari del cos respectiu, fet que persistiria fins als anys seixanta del .
Gradualment la funcionarització del personal que treballa per a l'Administració s'anirà estenent de tal manera que a mitjan segle XX el personal vinculat a l'Administració mitjançant una relació estatutària de dret públic és la norma. Tanmateix, l'aparició de l'estat social i l'increment de la intervenció pública en amplis sectors que abans li eren aliens, comportarà la incorporació necessària de mitjans personals per dur a terme activitats no lligades a la sobirania de l'estat, sinó pròpiament al mercat. Només direm ara que, amb caràcter general, aquests treballadors es vincularan llavors amb l'Administració mitjançant un contracte, és a dir, per mitjà del dret laboral. Es tracta, doncs, del personal laboral al servei de l'Administració pública. Una situació que justifica la recuperació de l'expressió empleat públic com a categoria que ara inclou funcionaris i contractats laborals.
Dades de treballadors públics a Espanya Espanya té 3,1 milions de funcionaris públics; el 56% pertany a l'administració autonòmica, el 18%, a l'administració central, i un 26% a les administracions locals. Un 28% del total de funcionaris a Espanya són treballadors funcionarials purs, o sigui que realitzen tasques administratives o de gestió, mentre que la resta, un 72%, són personal que ofereix serveis professionals com metges, mestres, policies, militars, correus, etc. A escala autonòmica, Catalunya és la comunitat amb menys funcionaris, un 8,3%. A Extremadura tenen el 23,03% de funcionaris sobre la seva població ocupada, seguida de Castella i Lleó, Castella la Manxa i Andalusia amb un 16,06% 15,07% i 15,06% respectivament. El País Valencià té un 10,3%. A continuació segueixen Euskadi, la Rioja, Múrcia, Galícia i la Comunitat de Madrid. A Espanya, el percentatge de persones adultes que treballen per al sector públic és del 13% (els 3 milions de funcionaris sobre els 23 milions totals de població activa i sobre les persones que treballen el gener de 2010, els funcionaris representen un 16%), un dels més baixos de la UE-15 que té la mitjana al 16%.
A Catalunya, l'any 2010, es comptabilitzaven 318.555 treballadors del sector públic. D'aquests 164.808 treballaven en departaments de la Generalitat de Catalunya, 37.083 en consorcis, fundacions o empreses públiques de l'òrbita de l'administració autonòmica catalana, 92.977 són treballadors de l'administració local, mentre que 23.055 ho són de les universitats públiques catalanes i 632 d'ens parlamentaris i organismes independents.La jornada de vaga del sector públic s'inicia amb normalitat en el funcionament dels serveis mínims establerts
Legislació bàsica La primera normativa en règim de funció pública a Espanya després del franquisme, fou la llei 30/1984 de 2 d'agost de mesures per a la reforma de la funció pública, que marcava les bases del règim estatutari aplicable a qualsevol administració i regulava els funcionaris de l'estat espanyol. A Catalunya l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 permetia que la Generalitat de Catalunya assumís la potestat legislativa sobre els seus propis empleats, cosa que desembocaria en el decret legislatiu 1/1997, pel qual s'aprovava la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública, el qual havia de respectar les bases de la llei 30/1984 i regulava els empleats de la Generalitat de Catalunya. L'any 2007 neix l'EBEP, la llei 7/2007 de 13 d'abril, que preveia un desplegament reglamentari posterior i derogava tot allò que feia referència a les bases dictades a la llei 30/1984, mentre que mantenia tot el que feia referència a la regulació dels funcionaris de l'estat. En l'àmbit autonòmic, el decret legislatiu 1/1997 ha anat progressivament adaptant-se a l'EBEP a mesura que es va desplegant. Val a dir, però, que la crisi econòmica de finals de la primera dècada del provocarà que alguns aspectes de l'EBEP quedin derogats pel Reial decret llei 8/2010 de 20 de maig,Real Decreto-ley 8/2010, de 20 de maig, por el que se adoptan medidas extraordinarias para la reducción del déficit público pel qual s'adopten mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic. Pel que fa a la funció pública, la llei 8/2010 suposava una disminució de les retribucions i alguna modificació en la provisió de llocs de treball, la qual també tingué la seva homònima per als treballadors de la Generalitat de Catalunya amb el decret llei 3/2010 de 29 de maig, de mesures urgents de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit públic.DECRET LLEI 3/2010, de 29 de maig, de mesures urgents de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit públic
La Llei estatal de Col·legis Professionals de 1974 estableix que els treballadors públics i qui treballa per a una administració pública han d'estar col·legiats. Aquesta llei estatal va ser contradita temporalment per l'article 30.2 de la Llei andalusa de Mesures Fiscals, Pressupostàries i de Control de 2001 i l'article 4 de la Llei andalusa de Col·legis Professionals, que eximien del requisit de col·legiar-se car el 2013 el Tribunal Constitucional els va anul·lar.
L'empleat Públic a l'estat espanyol miniatura|Els cossos i forces de Seguretat de l'estat, com a membres del funcionariat tenen com a llei que els regula l'EBEP. L'EBEP dicta les bases que regulen la funció pública i, per tant, de qualsevol administració pública, i ho fa en els següents supòsits:
Classes de personal Carrera professional Promoció interna Sistema Retributiu Permisos Vacances Adquisició i pèrdua de la relació de serveis Grups de Classificació Situacions administratives Règim disciplinari
Classes de personal Funcionariat Segons l'EBEP, els funcionaris tenen una vinculació administrativa i estatutària amb l'administració pública. Depenen, en tots els casos, d'un nomenament per part de l'autoritat competent, que en el cas l'estat és el ministre, i en el de Generalitat de Catalunya és el conseller que siguin competents en funció pública. En l'àmbit català és el conseller de Governació i Administracions Públiques, però que en virtut del que diu la Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i de la resolució GAP/1417/2007, de 25 d'abril, de delegació de competències,RESOLUCIÓ GAP/1417/2007, de 25 d'abril, de delegació de competències del conseller de Governació i Administracions Públiques. és la Direcció General de Funció Pública qui nomena els funcionaris. En l'àmbit estatal és el ministre d'administracions públiques. Popularment, els membres del funcionariat, també se'ls coneix com a funcionaris de carrera.
La llei defineix que els funcionaris han de realitzar serveis professionals retribuïts i de caràcter permanent, a diferència dels òrgans superiors de la Generalitat de Catalunya (President de la Generalitat de Catalunya, el Govern de Catalunya, Consellers) i alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya (els directors generals i els secretaris generals) que no realitzen serveis professionals, ja que la seva tasca és política. El règim disciplinari del funcionari especifica que la retirada del servei com a conseqüència d'una falta molt greu pot comportar una sanció vitalícia que suposaria una inhabilitació per treballar en qualsevol administració pública. Aquesta és una de les modificacions que preveu l'EBEP respecte a la llei 30/1984.
Funcionariat Interí