La batalla de Bicocca fou el combat lliurat el 27 d'abril de 1522 durant la Guerra d'Itàlia de 1521–26, a prop de la localitat del mateix nom, situada a l'antic Ducat de Milà. L'exèrcit compost per les forces combinades del Regne de França i la República de Venècia es va enfrontar a l'exèrcit imperial al comandament de Prospero Colonna. Gràcies a una millor tàctica, les tropes de Carles V van aconseguir una aclaparadora victòria que va precedir la decisiva batalla de Pavia del 1525.
Antecedents Al començament de la guerra el 1521, l'emperador Carles V i el papa Lleó X van unir forces contra el Ducat de Milà, principal possessió francesa a la Llombardia. Un gran exèrcit papal sota el comandament de Frederic II de Màntua, juntament amb tropes espanyoles procedents del Regne de Nàpols i d'altres contingents menors de la resta de la península Itàlica, es varen concentrar a prop de Màntua. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.174
Les forces imperials enviades al sud per Carles van creuar el territori venecià a prop de Vallegio, sense ésser destorbades. Les forces papals, espanyoles i alemanyes, combinades sota el comandament de Prospero Colonna, penetraren llavors en el territori ocupat pels francesos. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.174-175 L'aparent incapacitat veneciana per evitar el pas de tropes enemigues a través del seu territori va provocar moltes queixes entre els francesos.
Durant els mesos següents, Colonna va dur a terme una guerra de maniobres contra el comandant francès Odet de Foix, vescomte de Lautrec, assetjant ciutats però refusant de presentar batalla. A la tardor de 1521, l'exèrcit de Lautrec, que mantenia una línia defensiva des del riu Adda fins a Cremona, va començar a patir desercions massives, particularment entre els mercenaris suïssos,Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.175 dels que van quedar 4.000 soldats dels 20.000 inicials. Colonna va aprofitar l'oportunitat i va travessar el riu Adda a Vaprio avançant cap als Alps, mentre que Lautrec, sense infanteria i assumint la campanya anual finalitzada, es va retirar a Milà, Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.175-176 on fou atacat la nit del 23 de novembre per Colonna, Kenneth Meyer Setton, The Papacy and the Levant, 1204-1571, p.196 i després lluita als carrer, Lautrec es va retirar a Cremona amb els seus 5.500 francesos i 6.400 venecians. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.176
Al gener, els francesos havien perdut Alessandria, Pavia i Como. Mentrestant, Francesc II Sforza, amb un contingent de reforços alemanys, havia esquivat una força veneciana a Bergamo per a posteriorment unir-se a Colonna a Milà. Només Como havia estat realment assetjada per forces imperials, i les altres dues ciutats es van revoltar contra els francesos, que foren expulsats. Mentrestant, Lautrec havia rebut els reforços de 16.000 piquers suïssos i tropes de refresc venecianes, i de diverses companyies franceses al comandament de Thomas de Foix-Lescun i Pere Navarro, que s'havia passat al bàndol francès,José Antonio Vaca de Osma, España y Francia. Historia secular de un desencuentro, p.68 i també s'havia assegurat els serveis del condottiero Giovanni dalle Bande Nere, que havia actuat al servei del Lleó X però no amb el seu successor, Adrià VI, i va posar els seus Bandes Negres al servei francès. Els francesos van atacar Novara i Pavia, esperant atraure Colonna a una batalla decisiva.Francis Hackett, Francis the First, 249 Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.176-177 Colonna va abandonar Milà, fortificant el monestir de Certosa, al sud de la ciutat. Lautrec, tement grans pèrdues si assaltava la posició frontalment, va amenaçar les línies de comunicació de Colonna escombrant l'àrea entre Milà i Monza, tallant així les línies de comunicació de la ciutat amb els Alps.
Els mercenaris suïssos, que no havien rebut el seu salari, van exigir una batalla immediata, forçant el comandant francès Odet de Foix a atacar la posició fortificada de Colonna al parc de Bicocca, al nord dels murs de Milà.Bicocca és actualment el nom d'un barri de Milà La superioritat numèrica s'inclinava del costat francès, i la infanteria suïssa confiava en les seves grans formacions de piquers per envoltar i massacrar l'enemic. En començar la batalla, els suïssos es van disposar en dos quadres i avançaren amb pas ferm cap a les tropes espanyoles de Prospero Colonna, mentre resistien els trets de canó de l'enemic. No obstant això, en travessar el camí que separava els dos exèrcits, els suïssos van haver de pujar una lleugera costa. Això els va impedir de carregar immediatament contra els espanyols i els va convertir en un blanc perfecte per als arcabussers, els quals van obrir foc continu contra els suïssos. Després de perdre 3.000 homes (entre els quals hi havia 22 capitans), els suïssos es van veure obligats a retirar-se sense arribar a entaular batalla real.
El paper de les armes de foc portàtils, en especial els arcabussos dels espanyols, va assenyalar un important gir en les pràctiques bèl·liques. Bicocca, juntament amb la batalla de Pavia de 1525, va posar de manifest que l'època de la pica i la cavalleria pesant, i el prestigi de les tropes suïsses com la millor infanteria havien acabat.Michael Lee Lanning, The Battle 100: The Stories Behind History's Most Influential Battles, p.310
Batalla miniatura|Diagrama de la batalla. Els moviments francesos s'indiquen en blau, els imperials, en vermell. Odet de Foix es va veure atrapat per les exigències dels mercenaris suïssos, que formaven el gruix de les seves tropes. Albert von Stein i la resta de capitans mercenaris, en no haver rebut una sola de les seves pagues des que van arribar a Llombardia, van exigir a Odet de Foix que ataqués l'exèrcit imperial immediatament, o tornarien als seus cantons, i aquest va accedir a contracor, marxant cap a Milà. Maurizio Arfaioli, The Black Bands of Giovanni: Infantry and Diplomacy During the Italian Wars (1526-1528), p.10-11 Francis Hackett, Francis the First, p.249 Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.177-178
Disposició de les tropes Prospero Colonna s'havia retirat a una formidable posició: el parc mansió de Bicocca, sis quilòmetres al nord de Milà. El parc s'alçava entre un llarg terreny pantanós l'oest i la carretera principal cap a Milà a l'est, per aquesta carretera discorria un profund dic, creuat per un estret pont de pedra a certa distància al sud del parc. El costat nord del parc es trobava vorejat per un espai enfonsat, usat com a carretera o dic, que Colonna va enfonsar una mica més i va construir un mur de terra en el bancal sud.
L'artilleria imperial, emplaçada en diverses plataformes protegides pel mur, protegia els camps del nord i diverses parts de la mateixa carretera. Bert Hall, Weapons and Warfare in Renaissance Europe: Gunpowder, Technology, and Tactics, p.175 Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.178-179
La longitud de l'àrea nord del parc era menor a 600 metres, cosa que permetia en Colonna de concentrar les seves tropes. Tot just darrere de la muralla se situaven quatre fileres d'arcabussers espanyols, dirigits per Fernando de Ávalos, Marquès de Pescara, que rebien el suport de piquers espanyols i lansquenets alemanys sota el comandament de Georg von Frundsberg. Frederick Lewis Taylor, The Art of War in Italy, 1494-1529, p.51-52. Al sud es posicionava el gruix de la cavalleria imperial dels terços espanyols, i a considerable distància, la infanteria. Una segona força de cavalleria se situava més al sud, guardant el pont. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.179 Frederick Lewis Taylor, The Art of War in Italy, 1494-1529, p.125
La tarda-nit del 26 d'abril, Odet de Foix va enviar una petita força de reconeixement de 400 genets, al comandament d'Aintoine de Créquy, senyor de Pontdormy. Généalogie de Carné Créquy (de), Antoine seigneur du Pontdormy La patrulla va informar que el terreny s'interrompia amb dics agrícoles, cosa que complicava les maniobres, però això no va dissuadir els suïssos. Colonna, observant l'aproximació francesa, va enviar missatgers a Milà a la recerca de reforços. Francesc II Sforza va arribar l'endemà amb 400 genets i 6000 infants, en la seva majoria milícies urbanes, que es van unir a la cavalleria en defensa del pont sud.
Al capdavant de l'avanç francès se situaren dues columnes suïsses comandades per Anne de Montmorency, cadascuna de les quals tenia entre 4000 Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.179-180 i 7000 homes, als que acompanyaven diverses bateries de canons, acompanyades per les companyies de sapadors de Pere Navarro, facilitant el seu moviment. Es disposaven a assaltar frontalment el front fortificat del campament Imperial. Thomas de Foix-Lescun, mentre, dirigia un cos de cavalleria al llarg de la carretera a Milà, amb la intenció de flanquejar el campament i atacar el pont de rereguarda. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.180 Pontdormy estava amb Lescun amb una petita força de cavalleria per assegurar-se que no fos atacat pel flanc. La resta de l'exèrcit francès, incloent la infanteria francesa, va formar una àmplia línia a certa distància de les dues columnes suïsses. Després d'ells s'hi disposava una tercera línia formada per forces venecianes de Francesc Maria I della Rovere, duc d'Urbino. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.180-181 La línia veneciana es trobava lleugerament desplaçada a la dreta de la francesa, oposant-se als imperial des del llac, protegit per les maresmes.
L'atac suís Al vespre del 27 d'abril, Odet de Foix va llançar el seu atac. Les Bandes Negres netejaren el camp d'estaques espanyoles, escombrant el terreny enfront de les posicions imperials.
Mentre les columnes suïsses avançaven cap al parc, varen rebre l'ordre d'aturar-se per esperar que l'artilleria francesa bombardegés les defenses imperials, però van ignorar-la Frederick Lewis Taylor, The Art of War in Italy, 1494-1529, p.126 per autoconfiança, dubtant que l'artilleria tingués algun efecte en el mur de terra. Els suïssos van maniobrar ràpidament cap a les posicions de Colonna, deixant l'artilleria enrere a distància. Aparentment, hi havia algun tipus de rivalitat entre dues columnes, atès que una, dirigida per Arnold Winkelried d'Unterwalden, la componien de soldats procedents de cantons rurals, mentre l'altra, al comandament d'Albert von Stein, comprenia contingents de Berna i els cantons urbans. L'avanç suís els va posar a l'abast de l'artilleria Imperial, i mancades de cobertura a camp obert, van patir quantioses baixes, fins a mil suïssos podrien haver mort abans del moment en què van arribar a prendre contacte amb les línies imperials. Charles William Chadwick Oman, A history of the art of war in the sixteenth century, p.180-181
miniatura|esquerra|Anne de Montmorency, retratat per Jean Clouet (h. 1530). Montmorency va dirigir l'assalt suís, essent l'únic supervivent dels nobles francesos que hi van prendre part.