miniatura|Figura de terracota pertanyent a l'Imperi de Mali (segles XIII-XV). Sundiata Keïta, Sundjata Keyita, Mari Djata I o Sundiata (Niani, 1190 - 1255) va ser el fundador de l'Imperi de Mali. La seva vida es coneix per l'epopeia explicada de generació en generació.
Manding-Diara, Sogolon Yata, Nare Magan Yata, Sogo Sogo Simbon Salaba o simplement Sunjata Keita va ser un príncep guerrer mandinga que va viure des de finals del fins a mitjan i que va conquerir una gran quantitat de territoris de la zona del centre-oest d'Àfrica que va unificar en el que més endavant es va conèixer com l'Imperi de Mali. Sabem la seva història a través d'una epopeia que ha estat transmesa oralment i que conté com totes les llegendes parts reals i parts exagerades així com elements fantàstics. És conegut per la tradició oral com l'últim gran conqueridor o el setè conqueridor sent el sisè Alexandre el Gran.
Fonts d'informació Els occidentals estem habituats a cercar fonts escrites si volem assabentar-nos dels fets històrics del nostre passat. Tanmateix, en la història d'Àfrica els textos escrits no són tan comuns i s'han de cercar les fonts orals per treure'n l'entrellat. Aquestes tenen un valor especial, ja que tenen un caràcter més popular i íntim de la història de la mateixa regió.
Per una banda, hi ha diverses escoles de tradicions orals en el país mandinga entre les quals trobem Keyla, Nyagasola, Kelibakoro, Keyta, Fadama, etc. Aquestes escoles en les quals els mestres són coneguts com belen tigi ofereixen diverses versions de l'epopeia de Sunjata Keita. Els belen tigi són els griots que guarden la història del seu poble. Antigament, els griots eren una casta, en el context d'una societat especialitzada, que es dedicava a aconsellar els reis africans, a memoritzar les constitucions per poder transmetre-les i a contar les històries de generació en generació per tal que fossin recordades. Actualment, aquests artistes de la parla s'han hagut de guanyar la vida com a músics tot i que en els pobles encara en queden de griots com els d'abans. Tot i això, atresoren en els seus records tot allò que els ha estat transmès. Sense anar més lluny, en el llibre de Djibril Tamsir Niane Sundiaa Keita o la epopeya mandinga la principal font d'informació és un griot:
«Sóc griot. Em dic Yeli Mamadu Kuyaté, fill de Bintu Kuyaté i de Yeli Kedian Kuyaté, mestre en l'art de parlar. Des de temps immemorials, els Kuyaté estan al servei dels prínceps Keita del Manding; som els sacs de paraules, som els sacs que guarden els secrets per a nosaltres; sense nosaltres, els noms dels reis caurien en l'oblit, som la memòria dels homes; mitjançant la paraula donem vida als fets i a les gestes dels reis davant de les noves generacions.»
Tot i que les fonts orals tenen una importància especial també n'hi ha d'escrites. Provenen d'historiadors i exploradors àrabs com Ibn Khaldun, Ibn Battuta, Al-Bakri o Al-Umari que van arribar a la regió i que van descriure el que veien i el que els explicaven sobre la història del país. Addicionalment, també alguns jaciments arqueològics ofereixen informació als llocs on abans hi havia les ciutats de l'imperi de Mali. Un a destacar és el que es refereix a les restes de la ciutat de Niani, que va ser capital de l'imperi. S'hi poden veure una organització forta i especialització del treball garantida per un fort poder.
Contextualització El poble mandinga comprèn diversos grups i subgrups dispersos per tota la zona sudano-saheliana. L'hàbitat dels mandingues al començament del , però, no era tan extens. En l'apogeu de Ghana, a finals del , es poden distingir tres grans grups: els soninkes que van ser els fundadors de Ghana i que poblaven les províncies de Wagadu, Bakhunu i Kaniaga; al sud els sosoes o sosos, en la muntanya de Kuliboro, la capital dels quals era Soso i més al sud els maninques del país anomenat Mandé en la conca alta del Níger, entre Kangaba i Siguiri.
La primera expansió mandinga va ser protagonitzada pels soninkes que van formar el gran imperi de Ghana i que va mesclar aquests amb els de les altres poblacions mandingues. Finalment, aquests van caure a causa dels atacs repetits dels almoràvits. Kumbi, capital de l'imperi de Ghana va ser conquerida pels almoràvits cap al 1076.
Els sosoes per la seva part eren un poble especialitzat en els treballs del ferro. Segons conta la llegenda els sosoes amb població també d'origen soninka van independitzar-se de Ghana abans de la caiguda de Kumbi. A les terres dels sosoes la família dels Kanté va formar una dinastia de reis. Sumaoro Kanté el regnat del qual se situa entre el 1200 i el 1235 segons la tradició, després d'haver sotmès a les províncies soninkes va atacar Mandé o Manding, els reis del qual van oposar una gran resistència.
L'origen de les mandés es troba en un grup de clans segurament organitzat en prefectures. Els Traoré a Dakadyala, al país de Kri, prop de Nyagasola; els Kondé, a Tabu, a Dodugu; els Kamara, a Sibi i Tabon i els Keita, a Niani. Altres fonts mencionen altres clans a més d'aquests descrits pel que podem arribar a la conclusió que hi havia una amalgama de clans cadascun amb un poder variable. Aquests clans eren caçadors i basaven la seva jerarquia en el fet de qui era el millor caçador, el mestre caçador, anomenat simbon i que no era res més que un primus inter pares. Més endavant es van anar formant una sèrie de llinatges reials i una estratificació més complexa sense abandonar el concepte i el prestigi del simbon. Algunes fonts orals asseguren que l'origen del Mandé es resumeix en dos regnes, el de Do o Dodugu i el de Kiri o Mandé. Més tard, després de la unió d'aquests clans la comunitat va passar a ser coneguda com els maninques i el seu territori conegut com a Mandé.
Sumaoro Kanté havia saquejat set vegades Mandé i cada vegada els maninques recuperaven les seves forces i contraatacaven, però després de la mort del rei Nare Magan el seu fill gran, Mansa Dankaran Tuman, va creure que era més prudent tractar amb els sosoes i establir una aliança i per fer-ho va donar la seva germana, la princesa Nana Triban, en matrimoni amb el monarca soso.
És especialment coneguda la mala fama de Sumaoro, que va fer imperar el terror entre els maninques no solament pel seu gran poder militar sinó perquè se li atribuïen poders màgics fins al punt que se'l coneixia com el rei bruixot. Davant la tirania de Sumaoro els maninques es van sublevar un cop més i van demanar suport a Mansa Dankaran Tuman perquè els comandés cap a la victòria, però aquest, atemorit pel rei bruixot, va fugir al sud, cap al bosc i va fundar la ciutat de Kissidugu. Per tant, els insurgents van anar a buscar a Sunjata Keita, el segon fill de Nare Magan que vivia a l'exili, concretament a Mema.
L'epopeia mandinga Nare Magan dels Keita era el rei de Niani. Un dia se li va presentar un caçador que havia caçat en les seves terres i, per tant, li venia a entregar una part del botí. A més es va oferir a predir-li el futur. Li va assegurar que el seu successor encara no havia nascut i que havia de casar-se amb una dona molt lletja, però que serà la que li donarà un descendent digne del tron. Més endavant uns caçadors del clan Traoré que venien del regne de Do li van portar una noia, era una de les filles del rei de Do dels Kondé. Havien aconseguit la seva mà per haver matat un búfal que horroritzava la zona. Nare Magan va saber que aquella noia tan lletja, Sogolon, era la dona que havia sortit en la predicció. S'hi va casar i la va deixar embarassada d'un nen que seria anomenat com a Magan o Mari Yata.
Van passar els anys i tant Nare Magan com Sogolon estaven preocupats amb el petit, ja que tenia tres anys i encara no caminava, a més era força antisocial i físicament estava descompensat, tenia el cap molt gros i els braços molt robustos per un nen de la seva edat. Quan Mari Yata, o Sogolon Yata tenia ja set anys encara no caminava i el seu pare dubtava que fos ell l'elegit per succeir-lo; així i tot, li va assignar el fill del seu griot com a griot personal per demostrar que ell seria el seu successor. En la seva mort, però, els plans de Nare Magan no van anar com ell hauria volgut i el seu fill gran Dankaran Tuman, fill de la primera dona de Nare Magan va succeir al seu pare, però com que era jove primer va haver-hi una regència tirànica de la seva mare Sasuma Bereté.
Aquesta va relegar a Sogolon i als seus fills a una estança menor i exposava a Mari Yata davant de tothom que volgués veure aquell nen minusvàlid. Una vegada la reina mare va humiliar a Sogolon quan aquesta li va demanar fulles de baobab per condimentar. Sasuma va dir que el seu fill li portava les fulles de baobab, però com Mari Yata no podia portar-li ella li'n donava. Sogolon va tornar plorant perquè se sentia desgraciada de com estaven anant les coses i li ho va explicar a Mari Yata. Aquest va demanar que li portessin una barra de ferro perquè aquell dia començaria a caminar i no li duria a la seva mare una fulla de baobab sinó l'arbre sencer. Li van portar una barra de ferro que els ferrers tenien feia generacions i no sabien quina era la seva finalitat. Mari Yata es va aixecar doblegant lleugerament la barra de ferro com si fos un arc i es va posar a caminar va anar a buscar l'arbre de fulles de baobab d'on s'abastien, el va arrencar i el va portar davant de la cabanya de la seva mare, ara tothom que en volgués hauria de passar per davant de la seva cabanya. Ki-Zerbo ofereix una altra versió: Mari Yata va doblegar diverses barres de ferro i només va poder posar-se dempeus utilitzant el ceptre de comandament del seu pare. De cop tothom que havia menyspreat al jove Sogolon Yata, o Sunjata l'alabava, fins al punt d'eclipsar el seu germà, el rei de Niani, ja que aquest encara es trobava sota la regència de la seva mare. Moguda per l'enveja, Sasuma va fer cridar unes bruixes perquè posessin fi a la vida del jove Sunjata, però aquestes van demanar un motiu per matar-lo. Sasuma va dir que era una mala persona, que fessin veure que robaven al seu terreny i ho veurien. Per desconcert de les bruixes Sunjata les va abastir amb tot el que necessitessin i els va donar un elefant caçat a cada una.
Tot i això, Sogolon va considerar que no estaven segurs allí i que en qualsevol moment els podien assassinar. Per tant, va demanar a Sunjata que marxessin amb la promesa que ell tornaria més tard per regnar. Per acabar de fer més tensa la situació Dankaran Tuman va anomenar a Bala Faseké, griot de Sunjata, ambaixador de Niani a Soso per tal de restablir relacions amb el seu rei i a més d'aquesta manera arrabassava a Sunjata el griot que l'havia acompanyat des de la seva infantesa.
Així, amb la promesa que tornaria, Sunjata, la seva mare i els seus germans van exiliar-se i van haver de passar per les penúries pròpies dels exiliats durant set anys. El primer que van fer va ser anar a demanar lloc on allotjar-se a la ciutat de Djedeba, allí es van quedar un temps sota el recel del rei.
Un bon dia el rei de Djedeba va fer cridar a Sunjata i li va dir que juguessin al wori, un joc semblant a les dames. Si guanyava, el rei mataria a Sunjata. Sunjata va guanyar al rei i va endevinar que havia rebut una gran quantitat d'or des de Niani per matar-lo. El rei no el va matar, però el va expulsar de la seva cort. Així, van partir cap a Tabon on regnava el clan dels Kamara, aliats de Niani. Aquests els van deixar allotjar uns dies, però els van demanar que marxessin perquè no volien enemistar-se amb el rei de Niani i els van recomanar viatjar fins a Wagadu on anaven uns comerciants de confiança que els acompanyarien. Durant el trajecte els comerciants els van explicar històries sobre reis i Sunjata va prestar especial atenció a la del malvat rei bruixot dels soseos Sumaoro Kanté, ja que era a on havien enviat d'ambaixador a Bala Faseké, el seu griot.