fou xa de Pèrsia (1736 - 1747) que va fundar de la dinastia afxàrida. És conegut per alguns com el "Napoleó persa". Pertanyia al clan Kirklu o Kirkhlu de la tribu turcmana dels afxar de Datsgird al nord de Khurasan, que pasturava fins a Darragaz o Darra Gaz a 110 km al nord de Mashad i per això va néixer a aquesta regió. El seu nom era Nadr Kuli ibn Iman Kuli ibn Nadhr Kuli i encara que fou conegut com a Nàdir (l'Estrany) el nom de Nàdir no fou formalment establert fins al 1736.
Joventut Es va fer famós a la zona per les seves aventures de pillatge i saqueig amb una banda d'homes de la tribu, amb alguns kurds i 300 famílies djalayirs de Tahmasp Kuli Wakil. Amic de Baba Ali Beg Khus-Ahmadlu, governador d'Abiward, aquest li va donar dues de les seves filles successivament en matrimoni i quan va morir li va deixar els seus béns (1723). Llavors justament Malik Mahmud Sistani es va apoderar del govern de Mashad i Nadir va entrar al seu servei durant l'agitat moment de la invasió de Pèrsia pels Ghilzais afganesos. Aviat va aliar als kurds čamishgazak de Khabushan o Kabushan (Kučan) i va disputar el poder a Malik Mahmud que es va proclamar xa inaugurant l'efímera dinastia kiyànida. Mentre a Esfahan, el xa Tahmasp II no podia expulsar els afganesos que s'havien apoderat de la part occidental i es va dirigir a Mazanderan on a Astarabad es va unir a Fath Ali Khan Qadjar que va agafar el títol de naib-as-saltana i wakil-ad-Dawla; una segona versió diu que el xa Tahmasp II el va ordenar alliberar Teheran que estava ocupada pels afganesos, i que després d'un combat indecís a Varamin, es va apoderar de Damghan i es va girar contra Tahmasp i el va derrotar prop d'Ashraf el 1726 fent-lo presoner. Tahmasp i Fath, units d'alguna manera (amb el xa com a ostatge o amb Fath com a lloctinent) es van dirigir al Khurasan i alli van reclutar al cap dels afshars, Nadir Khan a Khabushan arribant la tardor a prop de Mashad. Nadir Khan va convèncer el xa que Fath conspirava contra ell i el xa el va fer matar (11 d'octubre de 1726).
Kanat Per una traïció Nadir es va apoderar de Mashad (22 de desembre de 1726). Malik Mahmud va poder restar al mausoleu de l'Iman Rida, però al cap de poc, acusat de fomentar una revolta, fou executat. Mashad va esdevenir el quarter general de Nadir que va agafar el títol de Tahmasp Kuli Khan (esclau de Tahmasp) i el rang de kurči bashi (comandant de la guàrdia). Nadir va sufocar algunes revoltes locals, va conquerir Kain al sud del territori i es va preparar per a sotmetre els abdalis d'Herat per assegurar la rereguarda sense escoltar a Tahmasp que li insistia a marxar a Esfahan. El 1727 Allahyar i Dhu l-Fikar, dos caps abdalis, es van enfrontar i Nadir va intervenir en favor del primer que va ser imposat a Herat i va esdevenir el seu vassall. Diverses tribus van ser trasplantades a Khurasan. Les operacions de 1727 i 1728 no van donar gaires resultats, però mentre va aconseguir eliminar de Mazanderan i Astarabad als governadors nomenats per Tahmasp i posar la seva pròpia gent. Allahyar khan fou reconegut governador vassall d'Herat i molts caps abdalis van passar al servei de Nadir.
Ashraf Khan, el sobirà Ghilzai de Pèrsia, va assetjar Simman mentre el seu general Saydal va assetjar Bistam. Nadir, després de la lluita a Herat, va córrer a la tardor en ajut d'aquestes ciutats i va derrotar els ghilzais a la batalla de Mehmandust o Mihmandust prop de Damghan el 29 de setembre de 1729. Nadir va passar a l'ofensiva i Ashraf Khan va fracassar en el bloqueig del pas de Khar a l'est de Varamin i va haver d'abandonar Teheran on es va instal·lar Tahmasp mentre Ashraf Khan es retirava cap a Esfahan amb Nadir a l'esquena. Per por d'una revolta en favor del príncep safàvida, les tropes afganeses van saquejar Esfahan i van matar molts habitants (incloent-hi 3000 ulemes i notables); Va rebre llavors ajut otomà i va marxar contra Nadir a Murcakvort a uns 50 km al nord-oest; els afganesos van patir moltes baixes en la lluita que va seguir que en part fou una batalla cos a cos. El 13 de novembre de 1729 Ashraf va abandonar la seva capital en la qual va entrar Nadir tres dies després; la ciutat havia estat saquejada per la població i estava en molt mal estat quan Tahmasp s'hi va presentar al cap d'un mes.
Ashraf encara disposava d'un exèrcit de 20000 homes i el tresor, i seguia en lluita. Nadir aviat el va empaitar i el va derrotar a prop de Zarkan (al costat de Siraz) el 27 de novembre de 1729, derrotant també un destacament de rereguarda a Pol-e Fasa (16 km al sud-est de Shiraz) però Ashraf va poder fugir al Luristan; en la fugida les restes de l'exèrcit afganès es va desintegrar i algun van fugir en vaixells que van trobar a Bandar Abbas però foren fets presoners pels àrabs del golf i enviats com esclaus a Bahrayn i Mascat; estant a Barudjird, Nadir va rebre una corona del xa i el nomenament com a valí de Khorasan, Mazanderan, Yedz, Kirman i Sistan. Nadir de fet simplement tolerava a Tahmasp al tron i es va casar amb Gawarshah Radiyya Sultan, germana del xa, sense ni demanar permís al xa, i una altra germana Fatima Sultan, fou promesa a Reza o Rida Kuli Khan, el fill gran de Nadir.
Ashraf va provar de fugir per mar cap a Bàssora on esperava obtenir suport otomà, però no ho va aconseguir i la seva única opció era marxar per terra fins a Kandahar; així ho va fer però mentre creuava el desert oriental fou atacat per una banda de balutxis prop de la frontera amb Sistan i va resultar mort (hivern del 1730); aquests balutxis estaven a les ordes d'Husayn, cosí d'Ashraf Khan, que volia venjar la mort de Mahmud Khan (mort el 25 d'abril de 1725 oficialment de malaltia però probablement estrangulat per orde d'Ashraf) i s'havia independitzat d'Ashraf al Balutxistan.
Tahmasp va escriure al sultà otomà exigint la devolució dels territoris ocupats. Sense ni esperar la resposta, Nadir va marxar a la frontera des de Shiraz (1730) i va derrotar els otomans a Nihawand i Malayir, reconquerint Hamadan. El sultà otomà va declarar la guerra (juliol), però els perses van seguir avançant i van recuperar el Kurdistan i el 12 d'agost de 1730 Nadir entrava a Tabriz. Els turcs no van reaccionar perquè el 28 de setembre de 1730 va esclatar un motí de disset geníssers liderats per l'albanès Patrona Halil. El sultà i el seu gran visir van dubtar a reprimir la revolta, que va trobar suport entre la població i l'exèrcit a Istanbul; milers de persones, molts armats, es van reunir a At Meydani; Ahmet III i el gran visir eren a Üskudar (Escutari) però a la nit van tornar al palau a la capital; durant dos dies van negociar amb els rebels, que exigien l'entrega del gran visir, del Shaykh al-Islam, del Kapudan Pasha, del Kahya Bey i altres destacats personatges; el 30 de setembre de 1730 a la nit, mancat de suport a l'exèrcit, el soldà va fer matar el gran visir, al Kapudan Pasha i al Kahya Bey, els cadàvers dels quals foren lliurats als rebels el matí del dia 1 d'octubre; el sultà oferia abdicar a canvi de què la seva vida i de la seva família fos respectada. La condició fou acceptada i fou proclamat el seu nebot Mahmut I.
El novembre Nadir va tornar a Mashad. Dhu l-Fikar dels abdalis havia enderrocat a Allahyar i dominava Herat i amenaçava Mashad defensada per Ibrahim Khan, germà de Nadir. Aquest darrer va intervenir en favor d'Allahyar i el 12 d'abril de 1731 estava davant d'Herat. L'agost els abdalis van acceptar restaurar a Allahyar però aquest una vegada en el poder va mantenir la rebel·lió. En total Herat fou assetjada durat deu mesos, i no va ser conquerida fins després de fortes lluites el 27 de febrer de 1732. Allahyar Khan fou exiliat a Multan i 60.000 abdalis traslladats al Khurasan.
Mentre Nadir estava absent els ministres de Tahmasp el van convèncer de renovar les hostilitats contra els turcs. El xa va nomenar un governador propi a Tabriz i va marxar sobre Erivan (primavera del 1731) però ja l'estaven esperant i es va haver de retirar. Eyyubi Ahmad Pasha de Bagdad va conquerir Kermansah i va derrotar a les tropes perses a la batalla de Koridjan el 15 de setembre de 1731, el que va portar al tractat de Bagdad de 10 de gener de 1732 pel que el xa Tahmasp II va haver de cedir els districtes de Gandja, Tbilisi, Rewan, Xirvan i Daguestan, però els perses conservaven Tabriz; no obstant les objeccions del sultà otomà amb relació a Tabriz van impedir una pau estable i la lluita va seguir als districtes de Mossul, Kirkuk, Bagdad, Tabriz, Gandja, Tbilisi i Kars fins al final de 1735. El 21 de gener o 1 de febrer de 1732 (calendaris julià i gregorià) es va signar amb els russos el tractat de Rasht pel qual aquests evacuaven el Gilan i les terres al sud de Salyan (al Kur) però l'evacuació de Derbent i Bakú quedava supeditada al fet que els perses recuperessin els territoris al nord de l'Araxes.
En un acte públic Nadir Khan va condemnar el tractat amb l'Imperi Otomà, va revocar als governadors nomenats per Tahmasp II i el juliol es va presentar a Esfahan amb l'exèrcit i va reunir una conferència (kingash) de kizilbaixis i notables als quals va fer deposar el xa a causa de borratxera i d'incompetència, proclamant al seu fill infant, Abbas III (17 de juliol de 1732). Tahmasp fou enviat exiliat al Khurasan. Nadir va agafar el títol de wakil al-Dawla (lloctinent de l'Estat) i naib al-saltana (vice-sultan).
Nadir regent Va reprimir una revolta favorable a Tahmasp dels bakhtiyaris i tot seguit va creuar les defenses turques a l'oest de Kermansah ocupant Zohab i el gener de 1733 va assetjar Bagdad. Ahmad Pasha va demanar una treva que en realitat no tenia altre objecte que guanyar temps per l'arribada d'un exèrcit manat per Topal Osman Pasha. El 19 de juliol de 1733 l'exèrcit de Topal va derrotar a Nadir a la riba del Tigris i va poder entrar a Bagdad. Nadir es va retirar a Hamadan (4 d'agost). En aquesta ciutat, en només dos mesos va equipar i reorganitzar el seu exèrcit, mentre que Topal Osman no rebia els reforços i les provisions que havia demanat a Istanbul. El 2 d'octubre Nadir va ocupar altre cop Zohab. El turc Memish Pasha va ocupar (9 de novembre) el congost o pas de Ak Darband (Agh Darband) i Nadir va atacar aquesta posició per atreure l'exèrcit otomà. Quan Topal Osman Pasha va anar al congost va patir una seriosa derrota davant de Nadir (9 de desembre de 1733) en la qual Topal va morir. Els otomans van començar a evacuar Azerbaidjan. Només la revolta de Muhammad Khan Balutx a Fars va impedir a Nadir treure complet profit de la victòria. Va iniciar però haver d'abandonar el setge de Bagdad i el 22 de desembre ja estava de camí al Fars creuant el Khuzestan cap a Xuixtar. El gener de 1734 el rebel fou derrotat al pas de Xulistan i l'1 de febrer de 1734 Nadir entrava a Shiraz.
De retorn a Esfahan Nadir va informar l'ambaixador turc Abd al-Karim Efendi que la retrocessió d'Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan era conditio sine qua non per a la pau. A la darrera setmatna de maig el príncep Golitzin, ambaixador rus, fou rebut a Esfahan i se li va prometre l'aliança contra Turquia. El mateix ambaixador va acompanyar després a Nadir en la següent campanya. El 17 de juny de 1734, sense haver obtingut resposta otomana, Nadir va sortir d'Esfahan (amb Golitzin) en direcció a l'Azerbaidjan, i atacant tot seguit Daguestan on el xamkhal de Kazi-Kumuk, Surkhay III Chulak (1688-1741), havia estat nomenat governador otomà de Xirvan o Shemaka. Aquest fou derrotat per Tahmasp Kuli Wakil Djalayir a Däwä-batan al districte de Kabala i va fugir cap al shamkalat perseguit per Nadir que va destruir Kumuk i altres fortaleses però no el va poder atrapar. Shemaka (Shamaki) fou recuperada. L'antic xamkhal de Tarkhan o Turkhi, Kass Füläd Khan (Khass Pilad Khan) conegut com a Hazbulat Khan, fill d'Adil Giray, que havia perdut el territori ocupat pels russos el 1725 i que el 1732 ja havia tornat al seu domini ancestral, fou restablert a la seva terra per Nadir.