Lonomàstica jueva tracta dels prenoms i, especialment, dels cognoms que els jueus han utilitzat al llarg de tota la Història i a tots els països del món on els ha portat la seva Diàspora. Els jueus han portat històricament noms patronímics hebreus. En el sistema patronímic jueu, el prenom (el nom de pila) és seguit per ben- o bé bat- ("fill de" i "filla de", respectivament), i després el nom del pare (també, de vegades, Bar-, "fill de" en arameu). Actualment s'empren els cognoms familiars permanents, però només es van popularitzar entre els jueus sefardites i katalanis a la península Ibèrica i altres llocs a partir del o , i no s'estengué àmpliament entre els asquenazites d'Alemanya i d'Europa de l'Est fins molt més tard. Tot i que els jueus porten avui en dia cognoms permanents a tots els efectes, la forma patronímica encara es fa servir en la vida religiosa. S'utilitza a la sinagoga i en documents relatius al Dret jueu, com ara la quetubà (contracte de matrimoni). Molts jueus sefardites utilitzaven l'àrab ibn en comptes de bat o ben per adaptar-se a la norma imperant. La família espanyola Ibn Ezra n'és un exemple.

Història Els cognoms no eren del tot desconeguts entre els jueus de l'edat mitjana, i a mesura que es començaven a barrejar més amb els seus veïns cristians, la pràctica d'adoptar i utilitzar cognoms civils a més a més del nom "sagramental", utilitzat només en l'àmbit religiós, augmentava progressivament. Naturalment, entre els sefardites (els jueus de la península Ibèrica) aquesta pràctica era comuna gairebé des del temps de l'expulsió d'Espanya, i probablement es feia encara més comuna com a resultat de l'exemple dels marranos que, en convertir-se al cristianisme, acceptaven en la majoria dels casos els cognoms dels seus padrins cristians. Entre els asquenazites de l'Europa central i oriental, que vivien molt més aïllats de la població cristiana, l'ús de cognoms només va començar a fer-se comú al final del , a causa de la imposició que es va anar generalitzant a l'Imperi austríac, a l'Imperi Rus i als diversos estats alemanys per la necessitat d'agilitzar el cobrament d'impostos i de fer més efectius els serveis de reclutament militar els segles  i . Ara bé, mentre que els diversos governs forçaven els jueus a adoptar cognoms, alhora els limitaven la llibertat de triar-los.

Noms locals Els noms locals constitueixen, potser, el nombre més gran de cognoms entre els jueus moderns, encara que cap nom d'inspiració local no és tan freqüent com el menys comú dels noms bíblics. A més a més dels noms més generals, com Hollander, Deutsch, Alemán/Alemany, Frank/Franco/Frankel, Español, Gallego, Català/Catalán, gairebé cada país europeu ha col·laborat amb la seva aportació.

Malnoms Els cognoms més aviat descriptius també solen procedir de les llengües modernes, i a vegades es tradueixen a l'hebreu; per exemple, el científic italià del Azariah Dei Rossi es coneix també com Azariah Min ha-Adummim ("Azariah de la Família dels Rojos"); o a vegades el nom hebraic es tradueix a les altres llengües: per exemple, Jafeh/Yaffe/Yoffe ("bonic") es tradueix, segons les llengües, per Schön/Schöndel/Schandel/Bonfet. En arameu, "bonic" és shapir, que, potser confós amb el nom de la ciutat alemanya de Speyer, ha donat lloc al cognom Shapiro.

Els àlies sembla que no s'han adoptat tan sovint com a cognoms per part dels jueus, malgrat que eren tan habituals entre ells en la vida diària del gueto. Els Yom-Ṭob i Purim són possiblement d'aquesta mena, i es diu que les diverses formes de Kaiser/King/Fürst/Rey deriven d'algun intèrpret d'aquest paper en les representacions de Purim. Els jueus moderns utilitzen com a malnoms contraccions de noms descriptius hebraics; així, Shön representa Sheliaḥ Ne'eman, i Schatz, Sheliach tzibbur; Katz ("gat") representa Kohn Ẓedeḳ; Goetz (que en anglès és Yates) representa Ger Ẓedeḳ; Sack es fa servir per un membre del Zera' Qodesh ("sagrada posteritat"), i es diu que quan s'hi afegeix una -s fa referència a la fraternitat d'aquest nom a Speyer.

També hi ha el cas dels acrònims (estratègia críptica segurament relacionada amb el caràcter consonàntic de la llengua hebrea). Per exemple, Bran/Braun/Brown es diu que representen les inicials de en abbi achman ("Fill del Rabí Nachman"); mentre Bril/Brill representarien les de en abbi udah öb</u> ("Fill del Rabí Judah Loewe").

Finalment, es poden referir uns quants noms diversos: Esperança, que es fa servir com a nom de dona, apareix en la forma Sprinzer a Rússia; Margolis i Margolioth són variants de Margarida; i Marguerite (en el sentit de "perla") troba els seus equivalents en Perel i Perles. Els que es diuen Wahl afirmen que són descendents de Saul Wahl, que la llegenda situa com a rei de Polònia durant un sòl dia. Schöntheil se suposa que és una traducció de Bonaparte, i Stiebel vindria de la petita cambra reservada per al "bachur" a les cases dels jueus rics.

Espanya i Portugal L'ús de cognoms era doncs comú entre els jueus de parla àrab, seguint el costum de la península Ibèrica (les actuals Espanya i Portugal). Entre els sefardites es troben noms com ara Abeldano o Avendaño, que es correspon amb Ibn el-Danan; Abencabre per Ibn Zabara; Avinbruch per Ibn Baruch; o Hacen que deriva de Hassan o Hazan; etc. Els noms bíblics sovint prenen formes curioses a la península Ibèrica, com ara Isaac que esdevé Acaz; Cohen es transforma en Coffen o Coffe; Yom-Ṭob queda en Bondia; i Ẓemaḥ esdevé Crescas, Cresques o Cresquez.

La família Ḥen sembla haver adoptat una traducció del nom del poble on vivien, Gràcia, a prop de Barcelona.Loeb, a "R. E. J.", iv., p. 73 En efecte, entre els sefardites la tendència d'adoptar per cognom el nom de la localitat d'on procedien és molt estesa; per exemple, apareixen cognoms com Espinosa/Spinoza, Gerondí, Cavallería, de la Torre, del Monte, Losada/Lousada, o Villa Real, entre molts altres. El nom Saporta/Sasportas (també escrit amb z inicial, p.e. Zaporta) mereix una atenció especial, ja que és una variant antiga de Laporta, amb l'article salat, i que faria referència a una família resident just al costat de la porta del call.

Moltes famílies, especialment entre els jueus conversos i els marranos, però no només ells, prenien cognoms fonèticament castellans, catalans i portuguesos: a vegades utilitzant traduccions (per exemple, Vidal/de Vidas per Hayyim, Lobo per Zev, de Paz per Shalom, de la Cruz i Espírito Santo per Ruah, etcètera); similituds fonètiques segons un sistema semblant al kinnui, a vegades triant entre cognoms ja existents (per exemple, Pizarro/Pissarro, Mendes/Méndez, Fonseca, Rodríguez/Rodrígues, etcètera); fins i tot noms de fonts (per exemple, de Jesús, de Miguel, etcètera).

El cas dels xuetes

A l'illa de Mallorca hi ha un cas molt especial: un grup determinat de famílies considerades de jueus conversos i que reben el nom de xuetes. Els llinatges considerats xuetes són: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa/Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola/Balleriola i Valls. Aquesta és la llista canònica fixada per Miquel Forteza,, pàg. 18 però el tema és complex, ja que en llistats anteriors a vegades no hi consten els Valleriola (quasi extingit) ni els Valentí (originàriament un malnom d'una família de cognom Fortesa); tampoc no figura a cap llista Enrich (inicialment malnom d'una família Cortès); entre les llistes dels darrers penitenciats per la Inquisició hi figuren Galiana, Moià i Sureda, actualment no considerats xuetes; per contra, Picó i Segura no apareixen entre els conversos penitenciats el però sí que són considerats xuetes. També s'ha de tenir en compte que alguns Fuster (de condició noble), Martí (de Pollença), Miró (de Sóller), Pomar (de Manacor i Artà) no són de cap manera xuetes, com tampoc ho són els Cortès i els Segura d'origen forà, immigrats abundantment a Mallorca durant el .

En tot cas, els xuetes només són un fragment d'una comunitat conversa molt més àmplia, atès que els registres de les conversions a cavall dels segles  i ,Quadrado. La judería…, en extens. així com els de la Inquisició, de finals del i principis del ,Anònim, Reconciliados y Relajados…, en extens. documenten més de 330 cognoms entre els conversos i els condemnats per judaitzar a Mallorca. També alguns mallorquins porten cognoms de procedència clarament hebrea, que, tanmateix i curiosament, no són tinguts per descendents de jueus, ni tampoc xuetes, pàg. 14. (per exemple: Abraham, Amar, Bofill, Bonet, Daviu, Duran, Homar, Jordà, Maimó, Salom, Vidal i d'altres).

Però la procedència conversa no és condició suficient per ser xueta: cal que aquest origen hagi quedat fixat en la memòria col·lectiva dels mallorquins mitjançant la identificació de les famílies i llinatges així considerats. Per tant, si bé tots els xuetes són descendents de conversos, només una part dels descendents de conversos són xuetes. En aquest sentit, es documenten descendents secrets de conversos mallorquins (de transmissió exclusivament familiar), orgullosos del seu origen jueu però hostils, ells també, curiosament, amb els xuetes.Moore, Los de la calle…, pàg. 187 i 192.

Noms locals Molts cognoms sefardites són d'origen local, com els espanyols Almansa/Almanzi, Castro, Carvajal, León, Navarro, Somogyi, Robles o Sevilla, i els portuguesos Almeida, Carvalho/Carvallo, Miranda, Paiva, Porto o Pieba.

Itàlia Molts cognoms italians són d'origen local, com Alatino, Genovese, Meldola, Montefiore, Mortara, Pisa, Rizzolo, Romanelli (amb les seves variants Romanin, Romain, Romayne, i Romanel), Vitalis (traducció de l'hebreu Jaim o Chaim, i les seves variants Vidal, Vidale i Vidas). El cognom Paradiso és un anagrama de la paraula Diàspora ("dispersió").

França A França, l'ús de noms bíblics sembla haver estat més estès, si considerem les llistes elaborades al final del Gallia Judaica de Gross. Hi havia cognoms veritables especialment al sud, com ara Abigdor, Farissol, Bonet, Barron, Lafitte; però la norma d'emprar gentilicis locals era molt popular, com per exemple Samson de Sens, etc.

Napoleó, en un decret del 20 de juliol del 1808, va obligar els jueus a adoptar cognoms fixos com la resta de ciutadans francesos."L'Univers Israélite", lvii. 472 Va estar vigent també a tot l'Imperi Napoleònic. El decret prohibia la formació de cognoms amb els noms de les ciutats i també els noms bíblics, i els que havien estat presos dels cristians. Tanmateix, els cognoms existents d'aquesta mena es va permetre que se seguissin utilitzant.

Gran Bretanya Els primers jueus d'Anglaterra, que parlaven francès, també utilitzaven noms bíblics; el nom més popular, almenys el , era Isaac, seguit de prop per Joseph. Als dos costats del Canal de la Mànega hi hagué la tendència de traduir els noms bíblics al francès, per exemple Deulesalt per Isaiah, Serfdeu per Obadiah, Deudone per Elhanan, però també s'adoptaven noms populars corrents, com Beleasez, Fleurdelis i Muriel per a les dones jueves, o Amiot, Bonevie, Bonenfaund, Bonfil entre els homes. Deulacres i Crescas també s'empraven (i probablement corresponien a Solomon i Gedaliah).

Noms locals La majoria de famílies jueves de les illes Britàniques provenen d'altres països europeus. El cognom anglès Crawcour (per exemple, encara en la seva forma original alemanya, Siegfried Kracauer) ve de Cracòvia, mentre Van Praagah és el nom d'una família de Praga que es va instal·lar als Països Baixos abans d'anar a Anglaterra. El cognom Meitner (o Maitner, o Majtner) té l'origen al poble alemany de Majetein), prop de la ciutat d'Olomouc. El cognom anglès Gordon en alguns casos pot ser derivat de la ciutat russa de Grodno. De Polònia procedeixen noms com Polano, Pollock, Polack, Polak, Pollak, Poole, Pool, i Polk.

Alemanya