miniatura|Escut del comtat de Prades Elionor Maria d'Aragó, reina consort de Xipre (1359-1369), era filla del matrimoni de l'infant Pere I, comte de Ribagorça i Prades, amb Joana de Foix. Era neta, per la banda paterna, del rei Jaume II i de la reina Blanca d'Anjou, i per la banda materna ho era de Gastó I, senyor de Foix, de Castellbò i de Bearn. La muller d'aquest, Joana de Foix, pertanyia a la casa reial de França. Així mateix, era cosina germana del rei Pere III el Cerimoniós.
Família Va nàixer, quasi amb seguretat, al castell de Falset, centre neuràlgic del comtat de Prades i de la baronia d'Entença, cap al 1333. Els seus germans foren:
Alfons, el gran, comte de Ribagorça (1358) i Dénia (1355), marquès de Villena i duc de Gandia (1399) i casat amb Violant d'Arenós. Joan, el segon, comte de Prades (1358) i baró d'Entença. Va ser candidat en el compromís de Casp. Jaume, el tercer, bisbe de Tortosa (1362) i de València (1369), i cardenal (1388). Joana miniatura|Fotografia actual del Castell de Falset Elionor es va casar molt jove, el 1353; la seva unió formarà part de la política matrimonial d'establir lligams dinàstics amb estats del Mediterrani. Aquest matrimoni amb l'hereu del reialme de Xipre, Pere de Lusignan, comte de Trípoli, garantia l'expansió comercial catalana cap a l'Orient.
Fou una dona de caràcter apassionat i frenètic. Orgullosa, autoritària i d'ànima irascible. Estimava al seu espòs però de forma egoista i obsessiva. Un caràcter i manera d'actuar que, com analitzarem, influiran en tots els esdeveniments de la seva vida.
Elionor, reina Tràgics esdeveniments envoltaren el regnat d'Elionor a Xipre. El seu marit tenia dues amants, cosa que se li feia insuportable. Sembla provat que l'any 1368, aprofitant una absència del rei, Elionor va ordir una terrible venjança contra una de les amants del rei, Joana Laleman, embarassada de vuit mesos. L'obligà a avortar i l'empresonà a les masmorres del castell de Kerinia, on la va tenir tancada prop d'un any i, després, obligada a prendre hàbit al monestir de Santa Clara de Nicòsia. Fins a l'oportuna arribada del rei, sis mesos més tard, no va ser alliberada.
Per tot el regne es va estendre el rumor que la reina cometia adulteri amb un noble de la cort, Jean de Morfú, comte de Rochas. En arribar a oïdes del rei, va demanar el parer dels seus consellers. Aquests van considerar que donar crèdit a l'acusació i prendre represàlia en contra la reina, alçaria en armes a la Corona d'Aragó i res podria impedir una expedició contra Xipre que resultaria desastrosa pel regne. D'altra banda, si es represaliava al suposat amant, el resultat seria el mateix perquè en sortiria perjudicat el bon nom de la reina. Per tot plegat, el més recomanable era sacrificar els calumniadors i restablir l'honor de la seva consort. miniatura|Aquesta finestra és l'única resta conservada del Palau dels Lusignan a Nicòsia Joan le Vicomte va ser un dels principals represaliats. El van tancar a la presó de Kerinia i després el deixaren morir de fam a Buffavento. Altres barons van ser deshonrats, com el cavaller Giblet, vescomte de Nicòsia, el fill del qual va ser condemnat a treballar amb els esclaus que estaven construint el palau reial mentre la seva germana, la qual es va negar a casar-se amb un criat del rei, va ser torturada en presència del seu pare, dels germans del rei i d'altres grans de la cort. La tirania del rei Pere de Lusignan es va anar fent cada vegada més insuportable i va culminar amb el seu assassinat la nit del 16 al 17 de gener de 1369 quan el seu germà, Joan d'Antioquia acompanyat d'altres, van entrar a la cambra reial on descansava el rei juntament amb la seva amant, Esquiva de Scandelion, i el van matar, van profanar el seu cadàver posant-li una corona de pergamí, un ceptre i un globus, vestits estripats i bruts i sandàlies velles i plenes de fang, finalment, el van exposar públicament a l'església de Santa Sofia de Nicòsia.
Del matrimoni quedaven dos fills dels tres que va tenir: Pere, el successor i encara menor d'edat, i Margarida que es casaria amb Jacob, comte d'Edesa i de Trípoli. Elionor va romandre a Xipre per tal d'evitar que li robessin la corona al seu fill però va començar a idear la venjança en contra del seu cunyat.
La trama de la venjança de la reina és digne d'una obra de teatre. L'any 1375 fa creure a Joan d'Antioquia que uns mercenaris búlgars que estaven al seu servei el volen assassinar, ell espantat els llança al mar des de la torre del castell de Saint-Hilarion i accepta el convit de la reina per anar a Nicòsia. La taula del banquet és la mateixa cambra on va morir el rei; Elionor posa la camisa ensagnada del seu marit dins una plàtera coberta. A la cambra veïna estan amagats els seus servidors més lleials encapçalats pel seu escuder, Francesc Sotorra. La reina, aixecant la tapa de la plàtera, dona el senyal de mort contra el príncep, que cau assassinat al seu costat. Els odis en el si de la família reial determinaren que Elionor romangués a Xipre, per tal d'evitar que Jaume de Lusignan, un altre dels germans del rei, arrabassés els drets al tron del seu fill.
Quan Pere II va ser finalment coronat, es van produir una sèrie de conflictes durant els quals van morir molts genovesos a mans dels venecians. Això va donar motius a la intervenció militar de Gènova que es va convertir, a la llarga, en la mestressa de l'illa. Les discòrdies van arribar a l'extrem que van haver d'intervenir Santa Brígida de Suècia amb prèdiques a la plaça de Famagosta. I, així mateix, van haver de venir, l'any 1371, el gran mestre de Rodes i el pare de la reina Elionor, Fra Pere d'Aragó per tal de gestionar els conflictes.
Pere II es va casar, sota els auspicis del rei català, amb Valentina Visconti, filla del duc de Milà, l'any 1377. Elionor no s'avé amb la seva nora, està també enemistada amb el seu fill i implicada tant ella com la seva cosina Alícia de Mallorca, neta de l'infant Ferran, en intrigues i traïcions. Finalment, Pere el Cerimoniós, el seu cosí, va intervenir cridant-la a Catalunya. Elionor abandonà definitivament Xipre l'any 1381, maleint a tothom. Tenia 44 anys, dels quals n'havia passat més de la meitat en aquella illa. El parlament de Xipre va suspendre les rendes de la reina malgrat les queixes del rei Pere. Poc després moria el rei Pere II de Xipre sent succeït al tron pel seu oncle Jaume I de Xipre i, amb aquest fet, es trencaven tots els lligams d'Elionor amb el seu regne, el qual va entrar en una lenta decadència que acabarà en el seu domini genovès i, posteriorment, amb la conquesta pels turcs en 1570.
Elionor de Valls: L'arribada Sense rendes per mantenir-se, el rei Pere va atorgar a Elionor una pensió de 2000 florins d'or d'Aragó i el maig de 1382 o el 22 de desembre de 1382 (segons uns autors) també li va concedir la part que ell posseïa, conjuntament amb l'arquebisbe de Tarragona, sobre la vila de Valls. Elionor fou senyora de Valls entre 1382 i 1388 residint a la vila castell de l'arquebisbe. Els habitants de Valls van rebre de bon grat la reina i aquesta va viure, almenys una temporada, pacíficament amb els habitants de Valls. El castell va esdevenir una veritable cort amb abundants servents, alguns estrangers arribats de Xipre, que s'afanyaven per distreure-la. Entre aquests destacarem, Joan de Bosc el seu tresorer; Bonanat de les Guarres el seu majordom i home de confiança, i el seu germà, Joan, Comte de Prades pel seu paper destacat en els fets violents que se succeiran. Les primeres dificultats van venir del batlle del paborde el qual s'havia apropiat de rendes i drets que pertanyien a la reina i també va tenir un litigi territorial amb el poble veí de Vallmoll que pertanyia al comte de Cardona. El senyoriu d'Elionor a Valls va tenir clars i obscurs i aviat van aparèixer disputes entre la universitat de Valls i la reina. Aquests conflictes s'emmarquen en les fortes rivalitats que existiren entre els partidaris de la reina i dels partidaris de l'arquebisbe.
El Conflicte de l'Impost del vi La universitat de Valls exercia el privilegi d'exigir el pagament d'uns drets sobre el vi que s'importava a la vila, dret que li havia estat concedit per rei Pere el Cerimoniós. No es podia entrar vi sense el consentiment dels jurats i els consellers de la vila. Els infractors podien perdre el vi, les bótes, la cavalcadura i les eines que portessin. La reina gastava per la seva cort molt de vi de Prades i Gratallops, on el seu germà governava. Mal aconsellada pel seu majordom i altres cortesans que, possiblement li diguessin que, donada la seva alta categoria, no havia de pagar impostos, es va negar a satisfer el tribut del vi malgrat les reclamacions que se li havien presentat.
Estem en l'any 1383 i ja feia uns set mesos que la reina habitava a Valls quan un dia es va esvalotar el poble reclamant els seus drets. Capitanejats per Guillem Esquiu i Pere Ripoll, aquests van reclamar una reunió del consell i van discutir el cas. Es va resoldre impedir per mitjà de les armes, si calgués, que es continués infringint els seus privilegis. Es va redactar una declaració en la qual es deia que ningú estava exempt de pagar aquest dret del vi per raó de classe ni categoria social, i es va pregonar aquest acord pels llocs acostumats i, molt especialment, el davant del castell on vivia la reina.
Mentrestant, alguns grups de vallencs van entrar per la força a la presó maltractant al carceller i posant en llibertat alguns homes que havien estat presos per ordre de Bonanat de les Guarres. Mentre això succeïa, alguns familiars del comte de Prades van començar a discutir amb el poble sobre el que estava passant. De la discussió va passar a les mans. Llavors, el comte de Prades va sortir del castell amb els seus soldats i aviat hi va haver morts i ferits per les dues parts. Entre aquest, van morir en Guillem Esquiu i Pere Ripoll i llavors es va cridar "Via fora! " per tota la vila i el so de la campana va reunir el poble el qual es va enfrontar amb els partidaris de la reina i els va obligar a retirar-se i tancar-se al castell amb crits de "Muyran los corials de la senyora Reyna, é metam foch al Castell" i amb ganes de posar-hi foc.
Sortosament, la intervenció de persones assenyades en els dos bàndols va aconseguir apaivagar les tensions i aconseguir un pacte de pau quan la reina va acceptar pagar, igual que tothom, els drets de l'impost del vi. Setmanes després de la revolta el 26 de març de 1384 els batlles vallencs van redactar un document en el qual exculpava a tothom de la revolta. Però el prestigi de la reina va quedar molt tocat encara que ho va voler compensar amb almoines i regals a la ciutat. A partir d'aquests moments la Universitat de Valls es va negar, en més d'una ocasió, a satisfer la pensió anual que donava e Elionor i 1391. Amb aquesta venda l'arquebisbe quedava com a únic senyor de Valls. Malgrat tot, Elionor va continuar residint a Valls fins al 1394.
L'animadversió cap a la reina es va centrar de manera particular cap al seu majordom Bonanat de les Guarres: "El més orgullós d'aquella caterva, n'és En Bonat que té'l cor de pedra" (versos de Roca i Sans). El 29 de novembre de 1394 amb el pretext que s'havien portat a terme unes humiliacions a una vallenca per part dels servidors de la reina, el poble es va aixecar una altra vegada, capitanejats per Joan Bertran i es va entrar al castell. A la mateixa cambra de la reina hi va ser assassinat Bonanat de les Guarres, i es va responsabilitzar de la mort Guillem Esquiu i Pere Ripoll. Afectada per aquesta situació, la reina va abandonar definitivament Valls i es va refugiar a Gratallops.
Conseqüències