El palau del Buen Retiro va ser un conjunt arquitectònic palatí de grans dimensions situat a la vila de Madrid, construït per Alonso Carbonel, probablement sota les idees de l'arquitecte italià Giovanni Battista Crescenzi, que va servir de segona residència i lloc d'esbarjo del rei Felip IV de Castella. Es va edificar al Prado, llavors límit oriental de la ciutat, en un lloc oposat a la residència oficial dels monarques, el Reial Alcàsser.
El palau no ha arribat complet a l'actualitat, víctima de les vicissituds històriques. Va ser abandonat progressivament i declarat en ruïna el 1814 després de patir les conseqüències de la presència francesa durant la guerra d'independència espanyola. Avui dia són pocs els vestigis que en resten. Roman dempeus l'anomenat edifici del Salón de Reinos, el Casón i els jardins, que conformen l'actual parc del Retiro.
Història La construcció d'un palau de lleure i esbarjo per al rei va ser una idea i projecte del valido del Felip IV de Castella, el comte-duc d'Olivares, que va proposar el projecte al monarca l'any 1629. Com a valido, Olivares volia superar el seu predecessor, el duc de Lerma, que havia servit el pare de Felip IV, Felip III. Probablement, intentava demostrar la seva autoritat en la governació de la monarquia, però sense menystenir al rei, del qual no en pretenia altra cosa sinó la glorificació, en definitiva, fer-lo el símbol visible del poder de la monarquia hispànica; de fet, un símbol sense cap mena de poder polític, només de representació o identificació amb l'estat mateix.
L'indret escollit va ser la zona a l'orient de la vila de Madrid, davant de l'anomenat «Prado Viejo», lloc habitual d'entrada de personalitats a la capital així com punt d'inici de nombroses desfilades i altres esdeveniments importants. L'elecció del lloc no fou arbitrària: els terrenys eren al costat d'uns del comte-duc on tenia gallines d'una raça poc comuna, a més, en aquella època eren als afores i tot i ser un lloc de descans es trobava igualment pròxim a la cort; d'altra banda, permetia que el palau pogués construir-se gradualment i de forma indefinida.
Als terrenys, de fet, ja hi havia el conjunt del monestir de San Jerónimo el Real, annex a l'església del qual hi havia l'anomenat Cuarto Real, obra de Juan Bautista de Toledo del , que va servir com a nucli de construcció des d'on s'estengué el Buen Retiro. Els Àustries l'havien emprat com a indret de retir religiós des dels temps de Carles I fins que Felip II va decidir construir el monestir de San Lorenzo de El Escorial.
Construcció miniatura|Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d'Olivares, va ser el principal promotor del palau del Buen Retiro. Es va encarregar personalment de supervisar el projecte i les obres. Malgrat els desitjos d'Olivares, la situació econòmica de la monarquia era de crisi i la construcció d'un nou palau era una gran despesa per a les arques reials buides, però, no obstant això, el valido va prendre personalment les regnes de la recaptació de fons, la planificació del projecte i la supervisió durant la construcció. Segons John H. Elliot, el comte-duc va abandonar la política d'austeritat per atendre les demandes de l'alta noblesa, poc d'acord amb aquestes mesures.
A banda de la finca del monestir, Olivares va comptar amb terrenys adquirits als marquesos de Tovar i Tavera i amb donatius de la vila de Madrid. La construcció del palau i dels jardins va ser molt ràpida, en alguns moments, a l'obra hi van treballar fins a 1.600 persones alhora. L'arquitecte encarregat de l'obra va ser Alonso Carbonel, si bé moltes de les idees guia van ser de l'italià Giovanni Battista Crescenzi, si bé ambdós van patir interferències en el projecte original, condicionat a les arbitrarietats d'Olivares.
Crítiques Aviat arribarien les crítiques al projecte. Es comparava la situació de pobresa i de fam que hi havia entre la població de Madrid amb la fastuositat i la rapidesa de construcció del palau. En aquest sentit, els sectors arbitristes i els poetes satírics carregaren en contra, hi ha un versos que s'atribueixen a Francisco de Quevedo:
No obstant això, aquestes crítiques serien aviat contestades per persones de la cort properes al monarca. Així doncs, personalitats com Diego de Covarrubias y Leyva o Pedro Calderón de la Barca van fer escrits a favor del palau, i se'n van enaltir l'edifici i els jardins.
Residència oficial miniatura| Felip V (Meléndez, 1727), tot i que el Buen Retiro tampoc tenia totes les comoditats que desitjava, hi va traslladar la residència oficial de la família reial i la cort perquè l'Alcàsser no era del seu gust. Així es mantindria fins després de la seva mort, quan el 1764 finiren les obres del palau nou, fet construir per ell. El Buen Retiro va ser, de fet, un palau de plaer per als Àustries, que, d'altra banda, van mantenir el vell Alcàsser Reial, d'origen medieval, com a residència oficial de la família reial i, tanmateix, com el centre de la vida política i cortesana.
L'ús del palau canviarà amb l'entrada dels Borbons com a dinastia regnant a Espanya. El vell alcàsser no va agradar mai al nou monarca Felip V, acostumat habitualment al palau i els jardins de Versalles, el castell medieval, malgrat les reformes realitzades pels Àustries, no reunia les condicions de comoditat que buscaven tant Felip com la seva esposa Maria Lluïsa, i van decidir convertir el Buen Retiro en la residència oficial de la família reial, el que va millorar urbanísticament tot l'entorn del Prado.
Felip V volia reformar tant el Buen Retiro com l'Alcàsser, per tal d'adequar-los i apropar-los al model de Versalles. Si bé en el segon cas resultava impossible de realitzar la totalitat de la reforma, encara més tenint en compte la greu situació econòmica en la qual havia quedat la monarquia després de la Guerra de Successió, sí que es realitzà en part, però sobretot seria al Retiro on es van presentar dos projectes, obres de Robert Cotte, artista al servei de Lluís XIV, un de reforma i modernització total del palau i un altre de construcció d'un nou palau annex i comunicat amb l'antic, però ambdós purament en estil francès. Tot i l'existència d'aquests projectes, primerament es va construir el palau de La Granja de San Ildefonso, especialment des de l'arribada de la segona esposa de Felip, Isabel Farnese, fins a l'any 1735, i s'abandonarien en veure la impossibilitat de reformar l'Alcàsser i el gran cost de l'anivellament del vessant per fer els nous edificis a la zona del Retiro.
A banda d'això, paradoxalment, la construcció d'un nou palau al Retiro no es va realitzar per un altre fet de caràcter fortuït: l'incendi de l'Alcàsser Reial la revetlla de Nadal de l'any 1734. Això, de fet, decantaria encara més la balança per convertir el Buen Retiro en la residència oficial de la família reial i el centre polític i cortesà de la monarquia a partir de 1735. La destrucció va implicar també un canvi a l'hora de fer desfilades i entrades de monarques i personalitats a la ciutat, que en van canviar el recorregut i la meta, que antigament havia estat l'Alcàsser, i el van substituir pel Buen Retiro.
La situació d'oficialitat es va mantenir fins que Carles III, el desembre de 1764, s'instal·la al nou palau reial quan són finalitzades les obres, iniciades per Felip V. Amb el nou canvi de residència oficial, el Buen Retiro no va deixar d'utilitzar-se. És més, en aquesta època encara es van realitzar algunes obres de conservació i reforç de la cimentació, de reparacions a tàpies i cavallerisses, i es van construir noves estances com un saló per a les tropes, un corral d'estruços i una cuina i unes cotxeres noves.
D'altra banda, el teatre va continuar en servei, i també algunes sales per a cerimònies de la cort, tot i que, en termes generals, van ser buidades de mobles i elements decoratius i, a principi del , només restaven alguns quadres. D'altra banda, els jardins van mantenir-se atesa la cura que se'n tenia i, a més, s'hi va instal·lar una fàbrica reial de porcellana, un observatori astronòmic i un edifici que havia d'acollir una acadèmia de ciències; el 1767, els jardins van ser oberts al públic amb un estricte reglament que obligava els homes a no utilitzar capa ni barret d'ala ampla, i les dones havien de deixar les mantellines que cobrien els seus caps a la porta.
Ruïna miniatura|Plànol del lloc del Buen Retiro durant la Guerra del Francès, on s'observa la magnitud de la fortalesa francesa. El palau i els jardins van mantenir-se en el temps fins a la Guerra del Francès, que va causar la ruïna del conjunt. Durant el conflicte, el lloc del palau i els seus jardins van ser ocupats pels francesos comandats pel general Joachim Murat, que van ocupar les sales reials, i utilitzades com a polvorí i com a caserna; van construir a la zona est del jardí una fortalesa, per això van talar molts arbres i destruir tota la zona enjardinada. De fet, al procés de destrucció va col·laborar també que el Retiro patís dos setges.
Al final de la guerra, al començament d'el regnat de Ferran VII el palau era pràcticament en ruïnes, el 1812 el rei ordena un reconeixement de l'estat del palau després de l'explosió del polvorí a la Reial Fàbrica de Porcellana. El 1814 el palau del Buen Retiro se'l va declarar oficialment en ruïna i, poc anys després, vista la impossibilitat de reconstruir-lo i restaurar-lo encompletament, se'n van salvar algunes parts, que van ser rehabilitades i la resta va ser demolida progressivament, en primer lloc aquelles habitacions annexes als edificis principals i que havien quedat més malmeses. D'altra banda, si els jardins ja havien estat oberts al públic amb anterioritat, finalment, tot i el seu deteriorament posterior per l'acció francesa, va ser obert com a parc públic en ser cedit a l'Ajuntament de Madrid per Ferran VII.
Edifici A la fi de les obres, el palau va quedar edificat entorn d'un pati quadrat. A l'ala nord hi havia el Salón de Reinos, a l'oest una galeria, i a l'ala est se li va adossar un teatre. Sobre el seu estil, Tovar Martín diu que és un exemple del primer barroc espanyol, en què l'obra ha de representar un món artificial i fantàstic barrejat amb una naturalesa prèviament domesticada. No obstant això, en termes generals, es trobava en la tònica dels altres edificis construïts pels monarques de la casa d'Àustria, estava inclòs en el que s'ha anomenat «estil austríac». Així doncs, en aquest sentit, semblant a l'estil del monestir d'El Escorial, era sobri i auster en l'exterior, una afirmació que feien fins i tot els visitants estrangers. Els materials principals van ser maó realitzat a Añover de Tajo, i fusta dels contraforts del riu Guadarrama, probablement per accelerar-ne la construcció. Tanmateix, combinava la tradició clàssica italiana, amb murs construïts en maó amb motllures de pedra; de l'altra, es basava en la tradició dels Països Baixos, amb la presència de torres coronades amb cuculles i l'ús de pissarra en les teulades.
Hi ha una descripció de Cosme III de Mèdici, que va visitar el palau quan començava a estar abandonat, a través del seu cronista:
Jardins miniatura| Vista en perspectiva de part del palau i dels seus jardins. Com en el cas del palau, els jardins del Buen Retiro tampoc tenen una organització i li manca una planificació prèvia. Les diferents zones es reparteixen sense tenir una unitat de distribució. Plantacions d'arbres s'alternen amb camps en clariana distribuïts entorn de figures geomètriques, carrers i avingudes, però sense res que pugui articular tot el conjunt enjardinat.
Pel parc hi havia repartits una sèrie d'edificis menors que són considerades simbòlicament una espècie d'ermites de la cort, per tal de garantir un retir temporal del món. Hi havia un total de vuit ermites amb capelles, que estaven comunicades entre si a través d'alberedes.
Decoració miniatura|Esbós de la decoració per a sostre del Buen Retiro, obra d'Agostino Mitelli (ca. 1659)