va ser una política palestina. Des del 1994 fins al novembre del 2005 va ser la delegada general de Palestina a França; des d'aleshores, va ocupar aquest càrrec a la Unió Europea, Bèlgica i Luxemburg.
Leïla Shahid va néixer en una família molt implicada en el moviment nacional palestí des del principi del segle, després de la caiguda de l'Imperi Otomà i la institució del Mandat Britànic de Palestina. La seva mare, Sirine Husseini, era descendent de dues grans famílies de Jerusalem, els al-Husseini i els al-Alami; Leïla era la neta de Faidi al-Alami, que va ser alcalde de Jerusalem del 1906 al 1909 i diputat de Jerusalem al Parlament otomà del 1914 al 1918. El pare d'aquest, Moussa al-Alami, també havia estat alcalde de la ciutat a finals del . Durant l'època del domini britànic a Palestina, els dirigents del moviment nacionalista palestí eren deportats pels britànics cap a camps militars i les seves famílies, a països de domini francès. Per això, la mare de Leïla va ser deportada al Líban. Allà, va conèixer el seu marit, Munib Shahid, originari de Sant Joan d'Acre, a Palestina, que aleshores estudiava medicina a la Universitat Americana de Beirut (AUB). La parella va tenir tres filles. El 1999, als 80 anys, la mare de Leïla, Sirine Husseini Shahid, va escriure les seves memòries Souvenirs from Jerusalem, amb pròleg d'Edward Said.
La guerra dels Sis Dies va esclatar el dia que Leïla feia la selectivitat, el 5 de juny del 1967. Encara no tenia 18 anys. Trasbalsada per la desfeta inesperada dels tres exèrcits àrabs –el sirià, l'egipci i el jordà– contra l'únic exèrcit israelià, Leïla va reaccionar implicant-se en l'acció política. Va començar amb una formació militar però de seguida es va adonar que no era la seva vocació. Aleshores, va decidir dedicar la seva vida a l'acció social i política als camps palestins del Líban Sud.
El 1968, va reprendre els estudis de sociologia i antropologia a l'AUB, un dels centres històrics de l'oposició política palestina. Paral·lelament, es va involucrar amb Iàssir Arafat. El 1974 es va traslladar a París per fer la seva tesi d'antropologia sobre els camps de refugiats. Va conèixer a Ezzedine Kalak, futur representant de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) a França, que va ser assassinat el 1978. El 1976, Kalak la va convèncer a substituir-lo en la presidència del Sindicat d'Estudiants Palestins de França. A París, en un ambient d'intel·lectuals on s'hi barrejaven universitaris, escriptors, cineastes de la Nouvelle Vague i crítics de Cahiers du Cinema, la jove militant va conèixer l'escriptor marroquí Mohamed Berrada, amb qui es va casar el 1978. Es van instal·lar al Marroc durant gairebé 10 anys.
El setembre del 1982, Leïla Shahid va anar a Beirut, juntament amb el seu amic Jean Genet. Precisament en aquell moment van tenir lloc les massacres dels camps de refugiats de Sabra i Xatila, situats al sud de la ciutat. Quan van arribar al lloc, van descobrir una visió de l'horror que va inspirar l'escriptor per crear Quatre heures à Chatila i Le captif amoureux dedicat als palestins. El 1989, Arafat va nomenar-la representant de l'OAP a Irlanda i, el 1990, representant de l'OAP als Països Baixos i Dinamarca. Del 1994 al 2005 va ser delegada general de Palestina a França. Des del novembre del 2005, Leïla Shahid va ser la delegada general de Palestina a la Unió Europea a Brussel·les.
Va ser una de les tres promotores del Tribunal Russell sobre Palestina. El març del 2009, Michèle Collery li va dedicar la pel·lícula Leïla Shahid, Palestina forever, produïda pel canal Arte i la TRS (Télévision Suisse Romande). Va morir el 18 de febrer de 2026 al poble occità de Lècas, als 76 anys.
Referències
Categoria:Persones de Beirut Categoria:Alumnes de la Universitat Americana de Beirut Categoria:Diplomàtics asiàtics Categoria:Polítics palestins Categoria:Polítics libanesos Categoria:Morts al Gard Categoria:Polítics morts al segle XXI Categoria:Polítics nascuts al segle XX