El Monestir de Sant Esteve de Banyoles és una obra de Banyoles (Pla de l'Estany) declarada bé cultural d'interès nacional. Es pot considerar una de les primeres fundacions monàstiques benedictines a Catalunya i és considerat el bressol de la ciutat de Banyoles.
Descripció El monestir de Sant Esteve de Banyoles, situat en un extrem de la població, és d'una gran sobrietat arquitectònica i manifesta una diversitat d'estils fruit de les diverses reedificacions. L'església és un edifici neoclàssic d'una nau amb capelles laterals i tres absis, de grans dimensions. La façana principal és d'una gran austeritat, trencada només per la portada d'estil gòtic tardà (1530), subsistent de l'edificació anterior. Adossat a la façana hi ha el campanar de torre, bastit el 1692, de base quadrada i coronament octogonal, amb finestres d'arc apuntat, que culmina amb una balustrada i una petita cúpula aixecada el 1743.
L'interior, d'estil neoclàssic, guarda el retaule gòtic de la Mare de Déu de l'Escala, obrat per Joan Antigó entre 1437 i 1439, i que actualment presideix l'altar major. A la capella de Sant Martirià es conserva l'arqueta gòtica amb les relíquies d'aquest sant (1453), obra segons sembla de l'orfebre gironí Francesc Artau, de la qual foren robades sis escultures l'any 1979. Als peus de la nau hi ha un ampli cor que allotja un monumental orgue (1758).
L'actual església de Sant Esteve fou iniciada en 1702 sota la direcció d'Agustí Soriano que també dirigia les obres de la Catedral de Girona, i realitzada per Salvador Sobreroca de Vallfogona. És, en el seu interior, d'estil neoclàssic (finalitzada en el 1740); el presbiteri va ser ideat per l'arquitecte barceloní Mariano Vallescà. D'una sola nau que finalitza en un triple absis, de proporcions no gaire afortunades d'acord amb l'amplària de la nau central, presenta grans pilastres separant la nau de les capelles laterals, disposades tangencialment al sentit longitudinal de la nau central. Els peus de la nau estan coberts amb un ampli cor on s'hi troba un monumental orgue del . El seu aspecte exterior (fruit de diverses restauracions) és d'una façana coberta amb parament sobreposat a l'antiga construcció romànica, amb òcul centrat (esqueixat) i teulat a dos aigües amb el carener perpendicular a la façana. Adossat a la crugia lateral dreta, mirant a occident, s'hi veu el campanar vuitavat amb escala helicoidal, obra del mestre Joan Cisterna. Centrant la façana s'hi pot veure la gran portalada d'estil gòtic tardà, també sobreposada a la façana, flanquejada per dos visibles lletres C i D que la llegenda ha volgut explicar com les inicials que fan referència a l'emperador de França Carles el Calb. En la crugia de l'esquerra s'observa, practicada en la façana, una obertura en forma d'òcul, amb la intenció de proporcionar llum a una de les capelles laterals.
A la dreta del creuer hi ha una porta, construïda el 1764, al mateix temps de la sagristia, amb qui estableix comunicació. Feta de plafons de noguera, amb emmarcament de grans lloses d'alabastre. Malgrat presentar un emmarcament rectangular, propi del neoclàssic, la porta en si reuneix més aspectes característics de la tipologia renaixentista, plafons que guarden la simetria en sentit horitzontal però que mantenen una alternança de formes en sentit vertical. Per sobre de la llinda i sobreposat al mur, s'observa un relleu en forma de pinyó, amb ornamentació de volutes i arabescos de caràcter abarrocat.
La portada principal de l'església del monestir, tot i que vol donar una entrada magnificent, es troba en un total desacord amb l'estructura general de l'edifici. La portada "monumental" que emmarca l'ingrés a l'església es troba adossada al bell mig de la façana. A la part superior, el timpà es troba configurat per cinc arcs apuntats concèntrics, coberts per un gablet de molt senzilla factura i ornamentada amb motius florals -frona- i rematat per un floró. Tot el seguit de la porta es troba emmarcada per un treball de petites i primes columnes en degradació fins a la llinda, i amb senzills motius ornamentals a la part inferior i superior, un acabament en pinacles remata el conjunt. Es té notícia que en timpà hi havia inscrites unes escultures d'alabastre de Sant Benet, Sant Esteve i Sant Martirià.
El campanar té quatre cossos. El primer és quadrat, restes de l'antiga torre -campanar, i l'aparell és de pedra de Banyoles ben treballada. Decoració de boles sobre un suport tronco-piramidal en els vèrtex respectius. A partir d'aquesta estructura, el segon cos esdevé copiramidal, en els vèrtex respectius. A partir d'aquesta estructura, el segon cos esdevé octogonal. L'aparell és de carreus ben treballats i de pedra d'Espolla. A un dels costats de l'octògon, el que dona ala façana i Plaça del monestir, hi veiem adossat l'escut de Sant Benet (distintiu oval amb la creu al bell mig). El tercer cos ha rebut el mateix tractament d'aparellatge que el segon (són arcs apuntats). Corona aquest cos una balustrada de pedra. El cim es troba conformat per una peita cúpula, també foradada per arcs.
Les restes de l'antiga construcció romànica del Monestir són arcuacions llombardes que es troben inscrites en l'exterior (paret nord) del Temple del Monestir. La seva presència dona fe de l'antiga construcció dintre de la tipologia arquitectònica de l'estil romànic català, del , on era corrent adossar a l'edifici petites arcuacions cegues a mode d'ornamentació, generalment sota taulat o sota motllures que adonaven reforç a l'últim tram de mur. És evident que la nova arquitectura gòtica, ha guanyat alçada per sobre de l'antiga construcció romànica, com s'aprecia a la vista de les restes que encara hi perduren.
Construït des dels seus inicis amb la idea de conferir al conjunt (cenobi) la impressió òptica de castell o fortalesa, tant el complexa monacal, com el temple, foren cenyits d'un mur exterior flanquejat de torres, un petit tros de mur format per grans sillars i un tros de parament en "opus spicatum", es pot apreciar encara en el mur orientat al sud.
El claustre actual ocupa el mateix indret de l'antic claustre romànic (inaugurat l'any 1086), i el mateix espai, tot i que el claustre romànic tenia forma trapezoïdal, donat que el mur nord confrontava amb l'església i, el claustre hi comunicava a través d'una porta practicada en l'angle Nord-est, en el mateix lloc on avui s'hi veuen adossats en el mur, els relleus de l'anunciació i escuts de l'abat Guillem de Pau. Analitzant els capitells romànics es dedueix que les arcades eren sostingudes per una sola columna (tipologia semblant a Sant Joan de les Abadesses). Són capitells d'estil corinti (seguint les tendències imitatives dels ordres clàssics, imperants a la Catalunya romànica del , dins d'una via de tradició autòctona i món romà) de formes foliàcies i de perdiu estilitzades. Els àbacs presenten en els seus quatre cantons, petites palmetes d'acurada factura. Eren models molt emprats per a tota la zona, n'hi podem veure de molt semblants a l'església de Porqueres. Tota aquesta estructura fou enderrocada pels terratrèmols del .
La tipologia del claustre actual forma part de les obres de reedificació i reestructuració de les poques restes de l'antiga església gòtica que s'edificà en el , del claustre de la qual, edificat a mitjans de segle, no en queda res. És una obra del dintre la tipologia neoclàssica amb la intervenció dels models clàssics renaixentistes. Va ser dissenyat pel mestre Salvador Sobreroca i l'arquitecte Agustí Soriano. S'estén al sud de l'església i s'obre a un jardí central mitjançant 48 arcades de mig punt, presentant, tot ell, un aspecte molt italianitzant. Les columnes es troben estriades en els seus dos terços, l'altre terç és llis. Els capitells són d'estil compost. L'origen de la columna descansa sobre una petita basa que a la vegada es troba sobre el podi seguit que configura el pati. Alternança de pilar de robusta factura entre cada seqüència de dues columnes i les altres respectives arcades. El total de columnes és de 32. La volta del claustre és per aresta.
A la galeria superior veiem com les finestres han estat modificades donat la col·locació de l'ampit.
S'hi conserven nombroses làpides sepulcrals d'època gòtica i posterior.
A la galeria nort hi ha conservat l'escut d'armes del . També hi ha l'escut de l'abat Francesc Xatmar.
A l'absis trobem les restes d'un retaule de la Mare de Déu de l'escala del de Joan Antigó.
Urna ossera de l'abat Bernat de Vallespirans. Es troba recolzada sobre dues mènsules amb els escuts de la família: un blasó creuat amb una banda en sentit diagonal i envoltat de formes de mig cercle. Entre elles hi ha l'epitafi on es descriuen les obres meritoses que elogien la persona del prelat. A sobre una gran làpida ostenta la figura esgrafiada del finat. Sosté a les mans un bàcul i un llibre, símbols de la seva dignitat eclesiàstica i saviesa. Al seus peus se situen dos lleons, símbols de fortalesa. Malgrat que no es conserva cap resta de color en origen la figura del prelat estava policromada.
Urna cinerària. Atribuïda a la família Roca o Sarroca. Situada al costat est del claustre. Es troba recolzada sobre dues mènsules característiques del amb un cercle lobulat que inscriu l'escut format per tres rocs o torres d'escacs, un motiu molt emprat i de manera variada ha estat alterat donant formes molt diverses com una torre o un castell. El motiu es repeteix als extrems de la làpida que cobreix l'urna on al centre, una inscripció quasi il·legible, diu: " PETRUS DE RUPPE ENFERMER 1302-1317 RAIMUNDUS DE RUPPE 1299-1307.
Làpida funerària de Bernat Descoll. Hi ha tres relleus que representen la Crucifixió al mig i la Visitació, amb l'àngel i Maria representats a banda i banda. Cada escena està emmarcada per una arcuació trilobulada i separada per arcades de mig punt, amb triples columnates i capitells, coronades amb gablets ornamentats amb cresteries de fronda. En els carcanyols hi ha els escuts del castell o de la casa Coll. A sota, hi ha la làpida mortuòria amb la inscripció del monjo sagristà Bernat Descoll, mort el 16 d'agost del 1348.
La tècnica escultòrica no és gaire acurada.
Urna sepulcral de Fra Ponç de Suïlles. El seu escut, una creu espinosa sobre camp llis es troba a les mènsules on es recolza l'urna i en els dos extrems de la làpida, inscrits en cercles lobulats. L'epitafi dona notícia de la seva mort i de la dignitat eclesiàstica del personatge.
Urna sepulcral de l'abat Ramon Descoll. La làpida està adossada al mur. Dividida en dos registres, presenta en la seva part superior tres escuts amb les armes de la família Coll: un àliga, de front, amb les ales esteses. Els escuts se situen sobre florons quatrilobulat inscrits en tres respectius cercles. A sota, separat en dos per una línia transversal, s'hi llegeix l'epitafi dedicat a la seva memòria i la data de la seva mort.
Sepulcre de Guillem de Pau. Obra del . El sepulcre de l'abat presenta un alt relleu d'alabastre que presenta tres escenes distribuïdes en dues línies de registre. En el superior hi ha l'escena de l'Anunciació. Al costat dret una seqüència de la representació mostra a la Verge reclinada sobre un oratori, rebent la visita de l'àngel. Cal destacar l'emmarcament de l'escena amb uns cortinatges recollits que omplen l'espai a la dreta, que troben el seu eco en la figura de l'àngel al costat esquerre. Creant una distribució harmoniosa de buits i plens que equilibra la composició. En el registre inferior s'hi representen dos escuts, tallats en pedra, amb un paó, símbol del llinatge del finat Guillem de Pau. El de l'esquerra, de forma romboïdal, està inscrit en una forma decorativa geomètrica d'entrants i sortints presidits per un bàcul, propi de la dignitat d'abat. A l'escut de la dreta, el paó es troba inscrit en un gran blasó característic dels estaments religiosos pel bàcul al centre i el drapejat que penja a banda i banda.
Història miniatura|Claustre del Monestir de Sant Esteve