El Partit Comunista d'Espanya (PCE) és un partit polític espanyol creat el 14 de novembre de 1921 a partir de la unió de dues escissions terceristes del PSOE i de les seves joventuts: el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) i el Partit Comunista Espanyol, respectivament. Els principals dirigents del PCE eren Merino García, Luis Portela Fernández, José Illescas López, Eduardo Ugarte i Juan Andrade, i del PCOE eren Antonio García Quejido, Manuel Núñez de Arenas, Daniel Anguiano, Virginia González Polo i Facundo Perezagua
Fundació i inicis (1920-1931) Antecedents El 15 d'abril de 1920, a la Casa del Poble de Madrid, va ser fundat el Partit Comunista Espanyol per la Federació de Joventuts Socialistes, que ja durant la Primera Guerra Mundial havia recolzat als internacionalistes encapçalats per Lenin, i que va acordar al seu V Congrés, celebrat al desembre de 1919, adherir-se a la Internacional Comunista. Entre els seus fundadors estava Dolores Ibárruri, i el van conformar des del principi treballadors joves, estudiants, obrers, intel·lectuals i camperols. L'òrgan d'expressió del Partit Comunista Espanyol fou El Comunista, en el qual va aparèixer el Manifest de fundació del partit, en el qual es posava l'accent que calia apartar-se del reformisme i defensar la revolució com a única via per a la consecució del socialisme.
El 13 d'abril de 1921, després del III Congrés Extraordinari del PSOE, en el qual es va obrir la bretxa entre partidaris d'adherir-se a la III Internacional i els que no, Antonio García Quejido, fundador del PSOE i de la UGT, i un dels líders més prestigiosos del moviment obrer, va declarar que els vocals de l'Executiva partidaris de la III Internacional se separaven del PSOE per constituir el Partit Comunista Obrer Espanyol. Entre ells estava Daniel Anguiano, que va estar en la Unió Soviètica per observar la marxa d'aquest Estat; el seu informe posterior, va considerar convenient la integració del PSOE, per valorar com un avanç la III Internacional. El Comitè Executiu el formaven Antonio García Quejido, Anguiano, Virginia González Polo, Manuel Núñez de Arenas i Facundo Perezagua.
Fundació del PCE El 15 de març de 1922, el Partit Comunista d'Espanya celebra el seu I Congrés a Madrid, en el qual conflueixen el Partit Comunista Espanyol i el Partit Comunista Obrer Espanyol. El primer secretari general va ser Antonio García Quejido, que va plantejar la necessitat d'aconseguir la unitat de la classe obrera entorn de l'avantguarda constituïda pel nou Partit, amb l'objectiu d'aconseguir el socialisme.
El II Congrés, celebrat el 8 de juliol de 1923, va escollir a César Rodríguez González, que havia estat cofundador del PCOE en 1921, com a secretari general del PCE. Ja en aquest moment el PCE temia la involució i cridava a la unitat dels treballadors. El 13 de setembre, el general Miguel Primo de Rivera, de connivència amb el rei Alfons XIII donava un cop d'estat i establia la dictadura. Els locals del PCE són clausurats i les detencions de militants comunistes se succeeixen.
Amb un PCE il·legal, el III Congrés se celebra a París a l'agost de 1929, que escull José Bullejos com a nou secretari general. Després de la caiguda de la dictadura el gener de 1930 i l'arribada de la dictablanda, el govern del general Berenguer restableix algunes llibertats i legalitza alguns partits polítics, entre els quals no es troba el PCE. El 23 d'agost d'aquest any apareix el primer nombre setmanal de l'òrgan del Partit, Mundo Obrero, que al desembre de l'any següent es va transformar en diari. El 1930 se'n separava la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB).
Segona República (1931-1939) Lideratge de José Díaz Després de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931, el PCE va tornar a la llum en una situació molt precària, després d'estar pràcticament en la clandestinitat o gairebé en ella des de la seva fundació, passava a ser legal, però comptava amb uns 800 militants i escassa influència social i institucional. De fet l'únic alcalde comunista era Luis Cicuéndez Muñoz, natural de La Villa de Don Fadrique (Toledo), d'on va ser nomenat alcalde després de la segona volta de les eleccions municipals de 1931. Es reorganitzà, i al Principat va prendre la denominació de Partit Comunista de Catalunya (PCC).
miniatura|Luis Cicuéndez Muñoz, primer alcalde comunista d'Espanya. Va obtenir l'alcaldia de La Villa de Don Fadrique (Toledo) a les eleccions municipals de 1931.
El 17 de març de 1932 es va celebrar el IV Congrés del PCE en Sevilla, que nomena José Díaz com a secretari general, amb l'objectiu de construir un gran partit comunista de masses. Es refermaren les posicions estalinistes d'adhesió a la Tercera Internacional i foren expulsats del buró polític José Bullejos, Gabriel León Trilla i Manuel Adame Misa. També passa a l'aliança amb altres forces i a la defensa de l'Estat en la guerra, i en aquesta labor van tenir un paper important els membres del Comitè Central Dolores Ibárruri, Vicente Uribe, Antonio Mije García, Manuel Delicado Muñoz i Pedro Checa, entre d'altres.
A les eleccions generals espanyoles de 1933, és escollit el primer diputat comunista de la història d'Espanya, Cayetano Bolívar Escribano, que va sortir de la presó per ocupar el seu escó per la província de Màlaga.
Posteriorment, en la Revolució de 1934 contra la política del govern radical-cedista, el PCE va exercir un paper menor que el del PSOE. No obstant això va haver de tornar a la clandestinitat. En aquest moment el PCE s'adhereix a la política de crear un Front Popular que aplegui totes les forces d'esquerra. Després de la victòria electoral del Front Popular a les eleccions generals espanyoles de 1936, el prestigi del Partit Comunista va créixer ràpidament: en cinc mesos passa de 30.000 a 100.000 afiliats. Alhora, va obtenir 17 diputats a les Corts Espanyoles: A Andalusia (6): Antonio Mije García (Sevilla), Antonio Pretel Fernández (Granada), Cayetano Bolívar Escribano (Màlaga), Daniel Ortega Martínez (Cadis), Vicente Uribe (Jaén), Jesús Hernández Tomás i Bautista Garcet Granell (Còrdova). Als Països Catalans (2): Miquel Valdés i Valdés (Barcelona, PCC) i Vicente Uribe Galdeano (València). Al País Basc (1): Leandro Carro Hernáez (Bilbao). A Extremadura (1): Pedro Martínez Cartón (Badajoz). A Madrid (1): José Díaz. A Astúries (2): Dolores Ibárruri i Juan José Manso del Abad. A Canàries (2): Florencio Sosa Acevedo (Tenerife) i Eduardo Súarez Morales (Las Palmas). A Galícia (1): Adriano Romero Cachinero (Pontevedra).
L'expansió del PCE va tenir en els moments previs a la Guerra Civil i en els immediatament posteriors dues grans fites: El primer va ser la unificació de les Joventuts Socialistes i les Joventuts Comunistes l'1 d'abril de 1936, que va donar lloc a la formació de la Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Amb tot, la JSU va triar com a secretari general Santiago Carrillo (JJ SS), qui anys més tard es convertiria en secretari general del PCE. El segon va ser la constitució del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 23 de juliol de 1936, després d'un procés previ a la guerra, però que es va accelerar en iniciar-se aquesta, i que va ser la fusió de quatre partits: el Partit Comunista de Catalunya, la secció catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Guerra Civil espanyola Des que va esclatar la Guerra Civil, l'estratègia del PCE va ser sempre el buscar la unitat contra la reacció colpista, formant un Front Popular que aglutinés a totes les forces lleials a la República, incloent a la petita burgesia i a determinats sectors de la mitja burgesia.
Així, va prestar el seu suport per organitzar la lluita contra el feixisme des del primer govern constituït durant la guerra, el presidit per José Giral, d'Izquierda Republicana (ANAR).
A Madrid, la majoria dels militants del PCE van col·laborar en el tancament dels camins d'accés a la ciutat. Al mateix temps, el Partit va realitzar un gran esforç per incorporar a la lluita, enquadrant en els primers batallons de milícies a milers de combatents antifeixistes. A Barcelona, després de derrotar a les guarnicions revoltades, es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
En aquesta lluita, que es desenvolupava d'un extrem a un altre del país, van prendre part des del primer moment els dirigents comunistes José Díaz, Dolores Ibárruri, Vicente Uribe, Pedro Checa i Antonio Mije García, endemés dels dirigents de les Joventuts Socialistes Unificades com Santiago Carrillo, Trifón Medrano Elurba, Fernando Claudín, José Cazorla Maure, Federico Melchor, Ignacio Gallego, Andrés Martín i Lina Odena. Els dos últims van morir en els primers combats.
El PCE també va ser responsable de la creació de les Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles (MAOC) i de la unitat sindical entre la Unió General de Treballadors i la CGTU.
El govern republicà solament va rebre ajuda de l'URSS i Mèxic, escassa en comparació de l'immens suport militar i armamentístic de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista als revoltats.
Les Brigades Internacionals El 29 de juliol de 1936, als deu dies d'haver començat la guerra, Dolores Ibárruri fa una crida internacional per ràdio per defensar la República. Van començar a formar-se les Brigades Internacionals de voluntaris, representants de més de mig centenar de països, en les quals hi havia comunistes, socialistes, gent d'altres partits, obrers, camperols, intel·lectuals i antifeixistes en general.
miniatura|140px|Emblema del 5è Regiment. El 4 de setembre de 1936, per acceptar les responsabilitats governamentals, el socialista Francisco Largo Caballero va exigir la col·laboració dels comunistes, així que el PCE va accedir a entrar al govern per formar un govern del Front Popular. Va nomenar com a representants seus al govern a Vicente Uribe i Jesús Hernández Tomás.
En una assemblea pública celebrada a Madrid, el PCE va exposar els punts essencials del programa polític que eren, en resum, guanyar la guerra, resoldre els problemes de la revolució democràtica i enrobustir la unitat de totes les forces populars, amb la qual cosa les mesures revolucionàries quedarien ajornades.
Des del Partit van pensar que si s'hagués intentat establir el comunisme, el Front Popular s'hauria trencat automàticament i la continuació de la resistència a l'agressió militar feixista hagués estat impossible, per la qual cosa el PCE va romandre fidel als seus compromisos i fou abnegat defensor de la República.
L'Exèrcit Popular El Partit Comunista va començar a crear un Exèrcit Popular pràcticament amb prou feines iniciada la guerra amb les formacions que van constituir el Cinquè Regiment de Milícies Populars, que va arribar a comptar amb 70.000 combatents antifeixistes i que va tirar els fonaments de la nova organització militar. El 5º Regiment va dotar de quadres de comandament al naixent Exèrcit del Poble.
Els postulats essencials d'aquesta política van ser els següents: la utilització dels comandaments que anaven sorgint del poble en els llocs als quals eren elevats pels mateixos combatents; el desenvolupament d'un ampli treball de preparació i educació militar de nous quadres, sorgits també del poble; la utilització simultània en el nou Exèrcit de tots els antics militars fidels a la República; el nomenament de comissaris polítics en totes les unitats de les forces armades...