és un compositor i pianista estatunidenc. És àmpliament considerat un dels compositors més influents de finals del segle XX.Merriam-Webster's Encyclopedia (2000), "Glass, Philip," Encyclopaedia Britannica Inc., p. 659. There, Glass is described as "today perhaps the world's most famous living composer." L'obra de Glass s'ha associat al minimalisme, construïda a partir de frases repetitives i capes canviants. Ell mateix es va descriure com a compositor de «música amb estructures repetitives», estil que ha contribuït a fer evolucionar.
Glass va fundar el Philip Glass Ensemble el 1968. Ha escrit 15 òperes, nombroses òperes de cambra i obres de teatre musical, 15 simfonies, 12 concerts, nou quartets de corda, diverses altres peces de música de cambra i moltes bandes sonores. Ha rebut quatre nominacions als Premis Grammy, incloses dues al Grammy a la millor composició clàssica contemporània per Satyagraha (1987) i Quartet de corda núm. 2 (1988). Ha rebut tres nominacions a l'Oscar a la millor banda sonora original per Kundun (1997) de Martin Scorsese, Les hores (2002) de Stephen Daldry i Notes on a Scandal (2006) de Richard Eyre. També va compondre les bandes sonores de Koyaanisqatsi (1982), Mishima: A Life in Four Chapters (1985), Hamburger Hill (1987), The Thin Blue Line (1988), Candyman (1992), The Truman Show (1998) i L'il·lusionista (2006).
Glass és conegut per la composició de les òperes Einstein on the Beach (1976), Satyagraha (1980), Akhnaten (1983), The Voyage (1992) i The Perfect American (2013). També va escriure les partitures per a produccions de Broadway com els revivals de The Elephant Man (2002), The Crucible (2016) i King Lear (2019). Per aquesta última va guanyar el Drama Desk Award a la millor música en una obra de teatre.
Glass ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi un Premi BAFTA, un Drama Desk Award i un Globus d'Or, així com nominacions a tres Oscar, quatre Grammy i un Primetime Emmy Award. Ha rebut també l'Orde de les Arts i les Lletres el 1995, la Medalla Nacional de les Arts el 2010, els Kennedy Center Honors el 2018 i el Grammy Trustees Award el 2020. El 2025, va rebre el premi Assoliment al llarg de la vida de la World Soundtrack Academy.
Vida primerenca i formació miniatura|194x194px|Glass al Baltimore City College el 1952
Glass va néixer a Baltimore, Maryland,Contemporary Authors. New Revision Series. Vol. 131 (Farmington Hills, MI: Thomson Gale, 2005):169–180. el 31 de gener de 1937, fill d'Ida (de soltera Gouline) i Benjamin Charles Glass. La seva família eren emigrants jueus letons i jueus russos. El seu pare tenia una botiga de discos i la seva mare era bibliotecària. En les seves memòries, Glass recorda que al final de la Segona Guerra Mundial la seva mare ajudava els supervivents de l'Holocaust jueus, convidant els nouvinguts a Amèrica a quedar-se a casa seva fins que poguessin trobar feina i un lloc on viure.Glass, Philip. Words Without Music: A Memoir, New York: W. W. Norton. (2016) Va desenvolupar un pla per ajudar-los a aprendre anglès i adquirir habilitats per trobar feina. La seva germana, Sheppie, faria més endavant una tasca semblant com a membre activa del International Rescue Committee. Sheppie va morir l'abril del 2024, a vuitanta-vuit anys, i estava casada amb Morton I. Abramowitz.
Glass va desenvolupar la seva afició per la música gràcies al seu pare, i descobrí més tard que la família paterna comptava amb molts músics. La seva cosina Cevia era pianista clàssica, mentre que d'altres havien treballat al vodevil. Va saber que la seva família estava relacionada amb Al Jolson. El pare de Glass rebia sovint còpies promocionals de noves gravacions a la botiga. Glass hi passava moltes hores escoltant, desenvolupant el seu coneixement i el seu gust musical. Aquesta obertura als sons moderns el va marcar des de molt jove:
El pare de Glass promovia tant les noves gravacions com una àmplia selecció de compositors entre els seus clients, de vegades convencent-los de provar novetats i permetent-los retornar els discos que no els agradaven. La seva botiga aviat es va guanyar la reputació de ser la principal font de música moderna de Baltimore. Glass va reunir una gran col·lecció de discos a partir dels exemplars no venuts de la botiga del seu pare, incloent-hi música clàssica moderna d'autors com Hindemith, Bartók, Schoenberg, Xostakóvitx i música clàssica occidental com els quartets de corda de Beethoven i el Trio per a piano en si de Schubert. Glass cita l'obra de Schubert com una «gran influència» en la seva joventut. En una entrevista del 2011, Glass va afirmar que Franz Schubert —amb qui comparteix el dia de l'aniversari— és el seu compositor preferit.
Va estudiar flauta de petit al Peabody Preparatory del Peabody Institute of Music. A quinze anys va entrar en un programa universitari accelerat a la Universitat de Chicago, on va estudiar matemàtiques i filosofia. A Chicago va descobrir el serialisme d'Anton Webern i va compondre un trio de corda dodecafònic. El 1954, Glass va viatjar a París, on va descobrir les pel·lícules de Jean Cocteau, que el van impressionar profundament. Va visitar tallers d'artistes i va veure la seva obra; Glass recorda: «la vida bohèmia que es veu a lOrfeu [de Cocteau] era la vida que ... m'atreia, i aquella era la gent amb qui sortia.»Jonathan Cott, "Conversation Philip Glass on La Belle et la Bête, booklet notes to the recording, Nonesuch 1995
Glass va estudiar a la Juilliard School of Music, on el teclat era el seu instrument principal. Els seus professors de composició van ser Vincent Persichetti i William Bergsma. Entre els seus companys d'estudis hi havia Steve Reich i Peter Schickele. El 1959 va guanyar els BMI Student Composer Awards de la BMI Foundation, un premi internacional per a joves compositors. L'estiu del 1960 va estudiar amb Darius Milhaud a l'escola d'estiu del Festival de Música d'Aspen i va compondre un concert per a violí per a una companya d'estudis, Dorothy Pixley-Rothschild.Ev Grimes: "Interview: Education" in Després de deixar Juilliard el 1962, Glass es va traslladar a Pittsburgh i va treballar com a compositor resident a les escoles del sistema d'educació pública, component diverses obres corals, de cambra i orquestrals.
Carrera 1964–1966: París miniatura|Glass va estudiar a París amb Nadia Boulanger.
El 1964, Glass va rebre una Beca Fulbright; els seus estudis a París amb l'eminent professora de composició Nadia Boulanger, de la tardor del 1964 a l'estiu del 1966, van influir en la seva obra al llarg de tota la seva vida, tal com el propi compositor va admetre el 1979: «Els compositors que vaig estudiar amb Boulanger són els que continuo tenint més present —Bach i Mozart.»
Glass va escriure més tard en la seva autobiografia Music by Philip Glass (1987) que la música nova interpretada als concerts del Domaine Musical de Pierre Boulez a París no li despertava cap entusiasme (amb les excepcions notables de la música de John Cage i Morton Feldman), però que els nous films i les representacions teatrals sí que el van impressionar profundament. El seu allunyament dels compositors modernistes com Boulez i Stockhausen va ser matisat, i no pas un rebuig categòric: «Aquella generació volia deixebles i, com que no ens hi vam sumar, es va interpretar que odiàvem la seva música, cosa que no era veritat. Els havíem estudiat a Juilliard i coneixíem la seva música. Com pots rebutjar Berio? Aquelles primeres obres de Stockhausen continuen sent belles. Però simplement no tenia cap sentit intentar fer la seva música millor del que ells la feien, i per això vam partir d'un altre lloc.»
Durant aquesta etapa va descobrir el cinema revolucionari de la Nouvelle Vague francesa, com el de Jean-Luc Godard i François Truffaut, que trencava les regles establertes per una generació anterior d'artistes, i Glass va fer amistat amb artistes visuals nord-americans (l'escultor Richard Serra i la seva esposa Nancy Graves), actors i directors (JoAnne Akalaitis, Ruth Maleczech, David Warrilow i Lee Breuer, amb qui Glass fundaria més endavant el grup de teatre experimental Mabou Mines). Juntament amb Akalaitis (amb qui es va casar el 1965), Glass va assistir a representacions de grups teatrals com el teatre Odéon de Jean-Louis Barrault, The Living Theatre i el Berliner Ensemble entre el 1964 i el 1965. Tots aquests encontres van culminar en una col·laboració amb Breuer per a la qual Glass va compondre la música per a una posada en escena del 1965 de la Comédie (Comèdia, 1963) de Samuel Beckett. La peça resultant (escrita per a dos saxofons soprano) estava directament influenciada per l'estructura oberta, repetitiva i gairebé musical de l'obra, i va ser la primera d'una sèrie de quatre peces primerenques en un idioma minimalista però encara dissonant. Després de Comèdia, Glass va actuar el 1966 com a director musical d'una producció de Breuer de Mare Coratge i els seus fills de Brecht, amb la partitura teatral de Paul Dessau.
En paral·lel amb les seves primeres incursions en el teatre experimental, Glass va treballar l'hivern del 1965 i la primavera del 1966 com a director musical i compositor en la banda sonora del film Chappaqua (Conrad Rooks, 1966) amb Ravi Shankar i Alla Rakha, que va suposar una altra influència important en el seu pensament musical. El seu estil característic va sorgir del treball amb Shankar i Rakha i de la percepció del ritme en la música índia com a essencialment additiu. Va renunciar a totes les seves composicions d'un estil moderadament modern semblant al de Milhaud, Aaron Copland i Samuel Barber, i va començar a escriure peces basades en estructures repetitives de la música índia i en un sentit del temps influenciat per Samuel Beckett: una peça per a dues actrius i conjunt de cambra, una obra per a conjunt de cambra i el seu primer quartet de corda numerat (núm. 1, 1966).Joan La Barbara: "Philip Glass and Steve Reich: Two from the Steady State School" in
Glass va deixar llavors París per anar al nord de l'Índia el 1966, on va entrar en contacte amb els refugiats tibetans i va començar a acostar-se al budisme. Va conèixer Tenzin Gyatso, el 14è Dalai Lama, el 1972, i des de llavors ha estat un ferm defensor de la independència tibetana.
1967–1974: Minimalisme: de Strung Out a Music in 12 Parts
Poc després d'arribar a Nova York el març del 1967, Glass va assistir a una actuació d'obres de Steve Reich (inclosa la revolucionària peça minimalista Piano Phase), que el va impressionar profundament; va simplificar el seu estil i va adoptar un radical «vocabulari consonant». Sense trobar gaire simpatia entre els intèrprets i els espais de concert tradicionals, Glass va acabar formant un conjunt amb l'excompany d'estudis Jon Gibson i d'altres, i van començar a actuar principalment en galeries d'art i lofts d'estudis del SoHo. L'artista visual Richard Serra va proporcionar a Glass contactes amb galeries, i tots dos van col·laborar en diverses escultures, films i instal·lacions; del 1971 al 1974, Glass va ser l'assistent habitual d'estudi de Serra.Richard Serra, Writings Interviews, Chicago: The University of Chicago Press, 1994, p. 7