fou un compositor neerlandès.
Era professor de composició en el Conservatori Reial de La Haia, i la seva música fou publicada per Donemus als Països Baixos i Boosey & Hawkes al Regne Unit. Els seus enregistraments apareixen amb l'etiqueta de Nonesuch Records.
Biografia Andriessen va néixer en una família de músics, és fill del compositor Hendrik Andriessen (1892-1981), i germà dels compositors Jurriaan Andriessen (1925-1996) i Cecilia Andriessen (1931 -), i nebot de Willem Andriessen (1887-1964).
Andriessen estudià inicialment amb el seu pare i amb Kees van Baaren en el Real Conservatori de la Haia, després de dos anys d'estudis ho va fer amb el compositor italià Luciano Berio a Milà i Berlín.
Després de conviure més de 40 anys amb la guitarrista Jeanette Yanikian, per fi es casaren l'any 1996.
Primeres obres Les primeres obres d'Andriessen, mostren l'experimentació amb diverses tendències contemporànies: el serialisme de postguerra (Serie, 1958), el pastiche (Anachronie I, 1966-67), i la cinta (Il Duce, 1973). La seva reacció al que ell va percebre com el conservadorisme de gran part de l'escena de la música neerlandesa contemporània el portà a la formació d'una estètica musical alternativa de la seva. Des de la dècada de 1970 es va negar a escriure per les orquestres simfòniques convencionals, per contra, va optar per escriure per llurs combinacions pròpies instrumentals, que sovint conserven alguns instruments tradicionals junt a les guitarres elèctriques, baixos elèctrics, i les congues.
Andriessen, madura la música i combina les influències de Stravinsky i el minimalisme estatunidenc. La seva escriptura harmònica evita molt la modalitat consonant del minimalisme, preferint la dissonància de la postguerra europea, sovint cristal·litzant en grans blocs de so. Peces de gran escala com De Staat (República) (1972-76), por exemple, estan influenciats per l'energia de la música de big band de Count Basie i Stan Kenton i els procediments de repetició de Steve Reich, ambdós combinats amb brillantor, xoc de dissonàncies.
Musicalment doncs, Andriessen és, anti-germànic i anti-romàntic, i marca una sortida de serialisme de postguerra Europea i llurs ramificacions. També ha tingut un paper important en proporcionar alternatives a les tècniques de la pràctica tradicional de rendiment, sovint especificat de forma contundent, articulacions rítmiques, i s'amplifica, no vibrato, cantant.
Altres obres notables són Els Treballadors de la Unió (1975), una peça melódica indeterminada "per qualsevol grup d'instruments de so alt"; Mausoleu (1979) per 2 barítons i un gran conjunt; De Tijd (Temps) (1979-81) per cantants i conjunt; De Snelheid (velocitat) (1982-3), de 3 conjunts amplificats; De Materie (1984-88) una obra de quatre parts grans per a veus i conjunt, amb el cineasta i llibretista Peter Greenaway en la pel·lícula M és per l'home, Music, Mozart i les òperes Rosa: (1994, A Horse Drama) i Writing to Vermeer (1998), i la més propera La Passione (2000-02) per veu femenina i de conjunt.
Conjunts Andriessen, ajudà a fundar els grups instrumentals De Volharding i Hoketus, ambdós de los quals realitza les composicions dels mateixos noms. Més tard va tindre un paper important en la fundació del Schönberg Endemble i de l'Asko Ensemble.
Llista d'obres