Nummi Emilià DextreLössl, Josef (2016). “Dexter, Nummius Aemilianus”. Encyclopedia of the Medieval Chronicle. Brill Online.Van Hoof, Lieve; Van Nuffelen, Peter, eds. (2020-06-25), "Nummius Aemilianus Dexter", The Fragmentary Latin Histories of Late Antiquity (AD 300–620) (1 ed.), Cambridge University Press, p. 59–63, A. H. M. Jones; J. R. Martindale; J. Morris (1971). "Nummius Aemilianus Dexter 3". The Prosopography of the Later Roman Empire. Vol. 1. Cambridge University Press. p. 251. . o erròniament conegut com a Luci Flavi Dextre"Dexter, Flavius Lucius". CERL Thesaurus. Consortium of European Research Libraries. 2019-09-25. Retrieved 2020-02-21.Garrido Valls, David (2016), “Omnimoda Historia”. Encyclopedia of the Medieval Chronicle. Brill Online. (en ; fl. 380-395) va ser un funcionari i escriptor cristià actiu durant el regnat de Teodosi I (r. 378-395) i d'Honori (r. 395-423).
Biografia Fill del bisbe Pacià de Barcelona, i amic de Jeroni d'Estridó.Van Hoof, Lieve (2017-03-09). "The omnimoda historia of Nummius Aemilianus Dexter: A Latin Translation of Eusebius' Chronography?". Vigiliae Christianae. 71 (2): 200–201. doi:10.1163/15700720-12341290. Probablement va néixer a Barcino. El seu origen hispà va permetre'l entrar al cercle de la família del futur emperador Teodosi. Fou un dels hispans que van seguir a Teodosi a Constantinoble quan aquest fou nomenat emperador de l'Imperi Romà d'Orient el 378.
Va obtenir de l'emperador, com a la resta d'hispans del seu seguici, càrrecs i honors a canvi de la seva lleialtat. Primer fou nomenat procònsol d'Àsia l'any 379, càrrec que exercirà fins a l'any 387. Durant el seu mandat va fer erigir una estàtua en honor de Teodosi el Vell, pare de l'emperador, a Efes. L'any 387 fou nomenat comes rerum privatarum d'Orient, càrrec que comportava el rang de vir illustris i ser membre del Senat (en aquest cas de Constantinoble).
Degué seguir a Teodosi en la seva campanya a Occident contra l'usurpador de l'Imperi Romà d'Occident, Eugeni (r. 392-394), ja que a la mort de Teodosi, el 17 de gener del 395, fou nomenat pel successor de Teodosi a Occident, Honori, com a prefecte del pretori d'ItàliaAndré Chastagnol, Aspects de l'Antiquité tardive, Rome, « L'Erma » di Bretschneider, 1994, p. 40. per la resta de l'any 395, el càrrec havia restat vacant després de la caiguda d'Eugeni i de l'anterior prefecte del pretori, Viri Nicòmac.
Al acabar el seu mandat, l'1 de novembre del 395, sabem que es va erigir una estàtua en honor seu a Barcino. No es té constància que seguis exercint cap càrrec públic. Va morir en algun moment de la primera meitat del segle V.
Obra Jeroni explica que Dextre va ser qui li va suggerir realitzar un resum dels autors cristians més importants, a imitació del que havia fet Suetoni amb els escriptors pagans. D'aquesta idea va sorgir l'obra De viris illustribus, on Jeroni dedica un capítol a Dextre. Gràcies a aquest capítol sabem que Dextre era fill de Pacià i autor d'una obra anomenada Omnimoda Historia.Theodoret, Jerome, Gennadius, & Rufinus. Historical Writings, en: Christian Classics Ethereal Library Dedicada a Jeroni, però que com reconeix el propi Jeroni, encara no se la havia pogut llegir.Vir. ill., § 132 : « Dexter Paciani, de quo supra dixi, filius, clarus apud sæculum et Christi fidei deditus, fertur ad me Omnimodam historiam texuisse, quam necdum legi ». Jeroni també el menciona a l'obra Apologetici adversus Rufinum.Apol., II, 23 : « [...] cum Dexter amicus meus, qui præfecturam administravit prætorii, me rogasset ut auctorum nostræ religionis ei indicem texerem ».
Aquesta obra de Dextre s'ha perdut, però per com s'hi refereix Jeroni, devia ser una continuació de la Crònica d'Eusebi.
Se li atribueix una segona obra: In prophetam Danielis de quatuor animalibus."Flavius Lucius Dexter (cps2)". Corpus Corporum. Universität Zürich (UZH)
El Cronicó de Dextre A finals del segle XVI, el jesuïta espanyol Jerónimo Román de la Higuera (1538 - 1611) va afirmar haver obtingut diverses cròniques antigues i medievals inèdites, entre elles el Chronicon omnimodæ historiæ, escrit per Flavius Lucius Dexter, com ell mateix el va anomenar, que relatava els fets del 1 a.C al 430 d.C, precedit d'una epístola dedicatòria a Pau Orosi. Segons el seu relat, el manuscrit era a l'abadia de Fulda, famosa per la seva nodrida biblioteca, on ell mateix l'havia trobat seguint informacions d'un confrare.
La primera edició del Cronicó es va publicar a Saragossa el 1619, després de la mort del jesuïta i, el 1624, quan ja s'expressaven grans dubtes sobre l'autenticitat del text, Tomás Tamayo de Vargas, historiògraf oficial del Rei, va publicar una obra basada enterament en ell, on reivindicava la seva procedència antiga. Una nova edició va aparèixer a Lió (1627) on s'afegia un “continuador”: Màxim de Saragossa, un historiador real, però de l'obra del qual tampoc no en queda res. Hi va haver una altra edició a Madrid el 1640.
La Crònica es presenta com un relat dels primers segles del cristianisme, any rere any, centrada a Hispània, amb interessants comentaris sobre els primers i ficticis, monarques hispans.
El veritable autor del text va ser el suposat descobridor, que va redactar un centó de textos antics i moderns, entre ells Màxim de Saragossa, Liutprand de Cremona, Aulo Halo i Heleca (els dos últims bisbes medievals). Les notícies hagiogràfiques propalades en aquests cronicons afalagaven el patriotisme espanyol i la credulitat popular, i per això molts les van divulgar amb entusiasme, entre ells Francisco BivarJean-Louis Quantin, « Érudition historique et philologique de l'âge classique aux Lumières », Annuaire de l'École pratique des hautes études, section des sciences historiques et philologiques. Résumés des conférences et travaux, no 140, 2009, p. 323-325. (m. 1636) i Tomás Tamayo de Vargas (m. 1641); alguns fins i tot les van augmentar amb noves presumptes troballes, com Antonio Lupián Zapata, José Pellicer d'Ossau, autor d'un Cronicó, que després s'en va desdir i va retirar el seu suport al Cronicó de Dextre, Lorenzo Ramírez de Prado i, sobretot Juan Tamayo de Salazar (m. 1662).
No va faltar una tenaç oposició d'alguns erudits com Juan Bautista Pérez (m. 1597), Nicolás Antonio (m. 1684), a la seva obra Censura de historias fabulosas (publicada el 1742) i Gaspar Ibáñez de Segòvia (m. 1708). Pedro Fernández del Pulgar, en la seva Historia Secular y Eclesiástica de la ciudad de Palencia (1679), fa una dura crítica tant als falsos cronicons de Dextre i Hauberto (aquest últim falsificat per Antonio Lupián Zapata) com a la credulitat de Fra Gregorio de Argaiz, qui en la seva Población Eclesiástica de España donava veracitat als falsos cronicons.Roberto González Echevarría (editor), Cervantes' Don Quixote: A Casebook (2005), p. 151.
Referències
Bibliografia
Godoy Alcántara, José (1868). Historia crítica de los falsos cronicones. Madrid: Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra. OCLC 2773249. Burns, Paul (2000). Butler's Lives of the Saints Fleury, Amédée (1853). Saint Paul et Sénèque Jeroni d'Estridó (século IV). De Viris Illustribus (On Illustrious Men) Echevarría, Roberto González (2005). Cervantes' Don Quixote: A Casebook.
Categoria:Escriptors barcelonins històrics Categoria:Bàrcino Categoria:Romans del segle IV Categoria:Escriptors romans Categoria:Polítics barcelonins històrics Categoria:Escriptors del segle IV Categoria:Polítics hispanoromans Categoria:Prefectes del pretori d'Itàlia Categoria:Militars hispanoromans Categoria:Militars barcelonins històrics