miniatura|Laboratori de música futurista a Milà La música clàssica del segle XX es va veure afectada per un fet revolucionari: una nova manera d'escoltar música degut a les noves tecnologies desenvolupades per a capturar, enregistrar, reproduir i distribuir la música.
Per altra banda, el gran desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació a nivell mundial, han fet que sigui pràcticament impossible parlar de la música del segle XX com una realitat única, obligant a contextualitzar de manera precisa el fenomen musical, no només geogràficament, sinó també a nivell del mitjà de creació i transmissió de la música. Tota la música del període ha estat afectada per l'auge de la música popular.
Així doncs, en comptes de centrar-se estrictament en la producció musical europea del , la musicologia clàssica s'ha dedicat a l'estudi de la música escrita a partir de la tradició musical europea durant aquest segle.
Característiques generals miniatura|319x319px|Arnold Schoenberg, Los Angeles, 1948 La música del segle XX és en la seva concepció no només diferent, sinó bàsicament oposada als principis en els que es basava la música en els segles anteriors. Aquest canvi va afectar quasi tots els aspectes en els que treballa el compositor: en els elements melòdics i rítmics, les formes musicals i la instrumentació. Però la mutació més radical i més profunda va ser en el camp harmònic, concretament en la tonalitat.Albet, M. (1974). La música contemporánea, pag. 37
La música al va ser molt variada i, per tant, no hi ha cap estil dominant. Tanmateix, una característica destacada de la música clàssica durant aquest període va ser l'increment de l'ús de la dissonància. A causa d'això, aquest segle ha sigut designat a vegades com el “període dissonant", perquè gran part de la seva música va ser una reacció, a favor, o en contra, del període de pràctica comuna (1600-1900), que va fer èmfasi en la consonància.Schwartz i Godfrey 1993, 9-43
Història Al tombant de segle, la música era característicament d'estil romàntic tardà. Compositors com Gustav Mahler, Richard Strauss i Jean Sibelius estaven superant els límits de l'escriptura simfònica postromàntica. Al mateix temps, el moviment impressionista, encapçalat per Claude Debussy, es desenvolupava a França. Debussy, de fet, detestava el terme impressionisme: "Estic intentant fer "alguna cosa diferent, en certa manera realitats", el que els imbècils anomenen "impressionisme" és un terme tan mal utilitzat com sigui possible, especialment pels crítics d'art". La música de Maurice Ravel, també sovint etiquetada com a impressionista, explora la música en molts estils no sempre relacionats amb ella.
Molts compositors van reaccionar als estils postromàntic i impressionista i es van moure en diferents direccions. Un moment important en la definició del curs de la música al llarg del segle va ser la ruptura generalitzada amb la tonalitat tradicional, efectuada de diverses maneres per diferents compositors durant la primera dècada del segle.Eero Tarasti, 1979. Myth and Music: A Semiotic Approach to the Aesthetics of Myth in Music. Mouton, The Hague. D'aquí va sorgir una "pluralitat lingüística" sense precedents d'estils, tècniques i expressió. A Viena, Arnold Schoenberg va desenvolupar l'atonalitat, a partir de l'expressionisme que va sorgir a principis del . Més tard va desenvolupar la tècnica de dotze tons que va ser desenvolupada més endavant pels seus deixebles Alban Berg i Anton Webern; els compositors posteriors (incloent Pierre Boulez) el van desenvolupar encara més. Stravinski (en els seus últims treballs) també va explorar la tècnica dodeca, com molts altres compositors; de fet, fins i tot Scott Bradley va utilitzar la tècnica en les seves partitures per als dibuixos animats de Tom i Jerry. miniatura|Igor Stravinski Després de la Primera Guerra Mundial, els compositors van començar a tornar al passat per inspirar-se i van escriure obres que en extreien elements (forma, harmonia, melodia, estructura). Aquest tipus de música es va anomenar així neoclassicisme. Igor Stravinsky ( Pulcinella ), Sergei Prokofiev (Simfonia clàssica), Ravel (Le Tombeau de Couperin), Manuel de Falla (El retablo de maese Pedro) i Paul Hindemith (Simfonia: Mathis der Maler) van produir obres neoclàssiques.
Compositors italians com Francesco Balilla Pratella i Luigi Russolo van desenvolupar el futurisme musical. Aquest estil sovint intentava recrear sons quotidians i situar-los en un context "futurista". La "Música de la màquina" de George Antheil (començant amb la seva Segona Sonata, "The Airplane") i Alexander Mosolov (el més notòriament la seva Iron Foundry) es va desenvolupar a partir d'això. El procés d'ampliació del vocabulari musical explorant tots els tons disponibles es va empènyer encara més amb l'ús de microtons en obres de Charles Ives, Julián Carrillo, Alois Hába, John Foulds, Ivan Wyschnegradsky, Harry Partch i Mildred Couper entre molts altres. Els microtons són aquells intervals que són més petits que un semitó; les veus humanes i les cordes sense trastos poden produir-les fàcilment entre les notes "normals", però altres instruments tindran més dificultats: el piano i l'orgue no tenen cap manera de produir-los, a part de la resintonització i/o la reconstrucció important.
A les dècades de 1940 i 50, els compositors, especialment Pierre Schaeffer, van començar a explorar l'aplicació de la tecnologia a la música en la música concreta. El terme música electroacústica es va encunyar més tard per incloure totes les formes de música que inclouen cintes magnètiques, ordinadors, sintetitzadors, multimèdia i altres dispositius i tècniques electrònics. La música electrònica en directe utilitza sons electrònics en directe dins d'una actuació (a diferència dels sons preprocessats que són sobredoblats durant una actuació), sent Cartridge Music de John Cage un primer exemple. La música espectral (Gérard Grisey i Tristan Murail) és un desenvolupament posterior de la música electroacústica que utilitza anàlisis d'espectres sonors per crear música.; Cage, Berio, Boulez, Milton Babbitt, Luigi Nono i Edgard Varèse van escriure música electroacústica.
Des de principis de la dècada de 1950, Cage va introduir elements de l'atzar a la seva música. La música de procés (Karlheinz Stockhausen Prozession, Aus den sieben Tagen; i Steve Reich Piano Phase, Clapping Music) explora un procés particular que es troba essencialment al descobert a l'obra. El terme música experimental va ser encunyat per Cage per descriure obres que produeixen resultats impredictibles, segons la definició "una acció experimental és aquella el resultat de la qual no està previst". El terme també s'utilitza per descriure la música dins de gèneres específics que empenyen els seus límits o definicions, o bé l'enfocament dels quals és un híbrid d'estils dispars, o incorpora ingredients poc ortodoxos, nous i clarament únics.
Les tendències culturals importants sovint van informar la música d'aquest període, romàntica, modernista, neoclàssica, postmoderna o d'altres. Igor Stravinsky i Sergei Prokofiev es van sentir especialment atrets pel primitivisme en les seves primeres carreres, tal com es va explorar en obres com The Rite of Spring i Chout . Altres russos, en particular Dmitri Xostakovitx, van reflectir l'impacte social del comunisme i, posteriorment, van haver de treballar dins de les restriccions del realisme socialista en la seva música. Altres compositors, com Benjamin Britten (War Requiem), van explorar temes polítics a les seves obres, encara que per voluntat pròpia. El nacionalisme també va ser un important mitjà d'expressió a principis de segle. La cultura dels Estats Units d'Amèrica, especialment, va començar a informar un estil vernacular nord-americà de música clàssica, sobretot en les obres de Charles Ives, John Alden Carpenter i (més tard) George Gershwin. La música popular (Cinc variants de Dives i Lazarus de Vaughan Williams, A Somerset Rhapsody de Gustav Holst) i el jazz (Gershwin, Leonard Bernstein, La création du monde de Darius Milhaud) també van ser influents.
A l'últim quart de segle, l'eclecticisme i el poliestilisme van adquirir importància. Aquests, així com el minimalisme, la nova complexitat i la nova senzillesa, s'exploren més a fons als seus respectius articles.
Estils Estil romàntic A principis del , molts compositors van escriure música que era una extensió de la música romàntica del , i les agrupacions instrumentals tradicionals com l'orquestra i el quartet de corda van continuar sent les més típiques. Les formes tradicionals com la simfonia i el concert es van mantenir en ús. Gustav Mahler i Jean Sibelius són exemples de compositors que van adoptar les formes simfòniques tradicionals i les van reelaborar. Alguns escriptors sostenen que l'obra de Schoenberg està totalment dins de la tradició romàntica tardana de Wagner i Brahms i, de manera més general, que "el compositor que connecta més directament i completament Wagner final i el segle XX és Arnold. Schönberg".
Neoclassicisme
El neoclassicisme va ser un estil conreat entre les dues guerres mundials, que pretenia reviure les formes equilibrades i els processos temàtics clarament perceptibles dels segles XVII i XVIII, en un repudi del que es consideraven gestos exagerats i informes del romanticisme tardà. Com que aquests compositors generalment substituïen la tonalitat funcional dels seus models per una tonalitat, modalitat o atonalitat estesa, el terme sovint s'entén com a paròdia o distorsió de l'estil barroc o clàssic. Alguns exemples famosos inclouen Sergei Prokofiev Simfonia clàssica i Stravinsky Pulcinella, Simfonia de Salms i Concert en mi bemoll "Dumbarton Oaks". Paul Hindemith (Simfonia: Mathis der Maler), Darius Milhaud, Francis Poulenc (Concert champêtre), i Manuel de Falla (El retablo de maese Pedro, Concerto per clavicèmbal) també va utilitzar això estil. El Le Tombeau de Couperin de Maurice Ravel es veu sovint com a neobarroc (una obra arquitectònica terme), tot i que no sempre es fa la distinció entre els termes. miniatura|George Gershwin
Composició clàssica amb influència del jazz Diversos compositors van combinar elements del llenguatge jazzístic amb estils compositius clàssics, en particular:
Malcolm Arnold en dos concerts de clarinet per a Benny Goodman Leonard Bernstein a West Side Story i Candide Aaron Copland en el seu Concert per a piano i Concert per a clarinet George Gershwin a Rhapsody in Blue, An American in Paris, i els seus nombrosos musicals Nikolai Kapustin a Suite a l'estil antic Constant Lambert a El Rio Grande , i la seva Sonata per a piano i el Concert per a piano i nou instruments Darius Milhaud a La création du monde Maurice Ravel en el seu Concert per a piano i la Sonata per a violí núm Gunther Schuller ( tercer corrent) a Transformació, Concertino, Abstracció i Variants sobre un tema de Thelonious Monk John Serry Sr. en el seu American Rapsodia i Concert per a acordió baix lliure Dmitri Xostakovitx amb la seva Suite per a l'Orquestra de Jazz núm. 1 i la Suite per a l'Orquestra de Jazz núm. 2 Igor Stravinsky en el seu Concert de banús El "Jazz" o la música afroamericana va ser una revolució per a més que només els Estats Units al . Expressa la divisió entre l'opressor i l'oprimit. El gènere del jazz reflecteix els canvis de la nacionalitat oprimida afroamericana, ja que va ser paral·lel a l'ascens de l'imperialisme, al qual es van oposar molts afroamericans. miniatura|Claude Debussy, c. 1900 Moviments Impressionisme