miniatura|El casset compacte va ser el mitjà més popular per l'ús del enregistrament del so. miniatura|Els discs de vinil (generalment anomenats pel seu acrònim LP).
La història de l'enregistrament del so és una evolució de manera artificial que va crear l'ésser humà, el 25 de març de 1857, quan Leon Scott va patentar el seu fonoautògraf. Va ser aquest la primera invenció per a l'enregistrament sonor. Se sap que el 9 d'abril de 1860 es va realitzar amb aquesta invenció el primer enregistrament del qual es tingui notícies. http://www.theinquirer.es/2008/03/28/escuchando_una_grabacion_de_voz_de_1860.htm
Però va ser acabat l'any 1877 quan va sorgir un avenç, Thomas Edison va crear el seu fonògraf, que es va convertir en el primer artefacte a poder gravar so (i reproduir-lo). Quan va aparèixer el fonògraf ja s'estava pensant en la idea de la gravació magnètica mitjançant un filferro. No obstant, al magnetòfon de filferro el va succeir el mateix que al fonògraf, sent substituïts pel magnetòfon. A principis de 1950 es va començar a fabricar aquest aparell per a l'ús domèstic. Més tard van venir els discs de vinil a 78rpm (revolucions per minut), amb l'arribada del microsolc i la nova velocitat de 33rpm, els 78rpm van ser reemplaçats, ja que tenien molt poca durada. El 1979 es va inventar el disc compacte, el primer format digital d'àudio, el qual va desplaçar immediatament al disc de vinil i també al casset d'àudio. Per 1986 va començar a desenvolupar el format MP3 pels científics Brandenburg, Popp i Grill. Molt més tard el 1995 Brandenburg el va usar per primera vegada en el seu propi ordinador i un any després el seu institut ja tenia 1,2 milions d'euros gràcies a la patent del seu format. Deu anys més tard aquesta quantitat havia arribat als 26,1 milions. Al segle XX apareixerien els discman amb els reproductors autònoms o també anomenats MP3, perquè són capaços de reproduir aquest format desplaçant als walkman. En l'actualitat gairebé tots els formats de gravació i reproducció de so són digitals. Encara hi ha gent que gaudeix d'escoltar música en suports de so antics, com els discs de vinil o els cassets, a aquestes persones se les anomena audiòfils.
El fonoautògraf
miniatura|Fonoautògraf creat a 1857 per Leon Scott. Aquest dispositiu va ser capaç de gravar so, però no de reproduir-lo. La primera invenció coneguda d'un dispositiu capaç de gravar so va ser el fonoautògraf, inventat pel francès Leon Scott i patentat el 25 de març de 1857. Aquest podia transcriure so a un mitjà visible, però no tenia una manera de ser reproduït després.
L'aparell consistia en una banya o un barril, el qual recollia les ones sonores cap a una membrana, la qual estava lligada a una corda. Quan arribava el so, aquesta vibrava i es movia i el so podia enregistrar en un medi visible. El fonoautògraf era considerat com una curiositat de laboratori, per l'estudi de l'acústica. Era usat per determinar la freqüència d'un to musical, i per estudiar el so i la parla. No es va entendre fins després del desenvolupament del fonògraf, que l'ona gravada pel fonoautògraf era de fet una gravació del so que només necessitava un mitjà de reproducció adequat per a sonar i ser escoltada per un usuari.
Primera gravació de la història Un equip va aconseguir tenir accés a les gravacions del fonoautògraf de Leon Scott, que estaven guardades a l'oficina de patents de l'Acadèmia Francesa de les Ciències. Escanejar el paper en relleu, amb un sofisticat programa d'ordinador desenvolupat anys abans, per la Biblioteca del Congrés nord-americà. Les ones del paper van ser traduïdes per un ordinador a sons audibles i recognoscibles. Un d'ells, creat el 9 d'abril de 1860, va resultar ser una gravació de 10 segons, (de molt baixa fidelitat però distingible) d'algun cantant de cançó popular francesa Au clair de la Lune. Aquest "fonoautograma" és el primer enregistrament de so conegut, així com el primer enregistrament que és, empíricament, reproduïble. Molt anterior a la gravació d'un rellotge parlant de Frank Lambert i la d'un concert de Haendel realitzada per la Companyia Edison, que daten de dues i tres dècades després, respectivament.
El 2008, estudiosos de la història del so americà, van poder reproduir per primera vegada el so gravat per un fonoautògraf.El primer so mai enregistrat , en publico.es, 28/03/2008Un francès va aconseguir gravar so 17 anys abans que Edison, El País, 28/3/2008
La invenció del fonògraf per Edison
miniatura|El fonògraf inventat per Edison, es basa en els principis del fonoautógraf per fer possible la gravació i reproducció del so. El fonògraf utilitza un sistema de gravació mecànica analògica, en el qual les ones sonores, que poden ser produïdes per la veu o altres mitjans, són transformades en vibracions i aquestes en un solc traçat, al qual més tard se li passarà una agulla i la mateixa recollirà les vibracions en el cilindre del fonògraf. El fonògraf, a diferència del fonoautógraf, (el qual no podia reproduir les seves gravacions realitzades), va ser el primer que va poder tant gravar com reproduir sons.
Thomas Alva Edison va anunciar la invenció del seu primer fonògraf el 21 de novembre de 1877, va mostrar el dispositiu per primera vegada el 29 de novembre d'aquest mateix any, i el va patentar el 19 de febrer de 1878, I una mica més tard, va patentar el megàfon.
Al principi es van utilitzar cilindres de cartró recoberts d'estany, més tard de cartró parafinat i, més tard, de cera sòlida. El cilindre de cera era de major qualitat i durabilitat, es va comercialitzar des de 1889, un any després que aparegués el gramòfon.
El disc de vinil
El disc de vinil va aparèixer l'any 1888 al costat del gramòfon, al principi es van gravar discs de 5" a 78 o 80rpm, per a l'època els gramòfons usaven motors a corda, els quals no eren capaços de controlar una velocitat constant de 78 RPM, no fins a l'arribada dels motors asíncrons. Acabat el 1900 es va començar a gravar en ambdues cares.
Al voltant de l'any 1934, van aparèixer els discs d'acetat, aquests permetien una gravació més ràpida, la qual no necessitaria cap tractat químic. El seu principal inconvenient era que només duraven cinc o sis reproduccions.
L'any 1931 es va crear la velocitat de 33rpm (revolucions per minut), la qual en ser menor donava més durada al disc, arribant entre els quinze i vint minuts. El 1945 es crea la manera de fer més petits els solcs i així fer que entrin més solcs que abans, el denominat "microsolc", que era capaç d'arribar a entrar gairebé deu solcs en un mil·límetre, gràcies a aquesta nova tecnologia i a la velocitat de 33rpm, els discs de vinil ara poden arribar a durar de trenta a quaranta minuts.
El gramòfon
miniatura|El Gramòfon de Berliner va adoptar els mateixos conceptes del fonògraf d'Edison, només que va canviar el cilindre pel disc. El gramòfon de Berliner va ser inventat o patentat l'any 1887 o 1888, consta d'un plat giratori, un braç, una agulla o pua, un amplificador electrònic i un motor a corda el qual girava a 78rpm.
En un principi els gramòfons utilitzaven discs de cinc polzades amb goma endurida, anomenada "vulcanite", aquests discs van estar disponibles durant un termini molt curt, ja que era una mesura experimental, el novembre de 1894 van aparèixer els discs de 7 polzades. Però els discs de goma endurida no tenien el so tan fidel com del fonògraf i això produïa la seva baixa comercialització.
El gramòfon utilitza un sistema de gravació mecànica analògica com el fonògraf, en el qual les ones sonores són transformades en vibracions mecàniques, que fan moure una pua la qual traça solcs que conformen una espiral, sobre la superfície d'un disc metàl·lic, que ha estat tractat químicament. En forma inversa, en recórrer el solc d'un disc amb una pua, es generen vibracions mecàniques les quals es transformen en so que és emès per la campana.
El gramòfon va acabar imposant-se sobre el fonògraf, pel menor cost de producció de les gravacions destinades a aquest dispositiu, ja que a partir d'un únic motlle original podien realitzar milers de còpies. Per fer enregistraments de fonògraf en massa, es necessitaven diversos fonògrafs gravant els cilindres. També el mecanisme del gramòfon era més senzill i més barat, tenia major durada, per aquestes raons aquest va romandre i va desplaçar al fonògraf.
Tot i que el fonògraf encara tenia un avantatge pel que fa al gramòfon, l'usuari podia fer gravacions casolanes, amb els magnetòfons de filferro i més tard els magnetòfons de cinta es van aconseguir fer gravacions casolanes.
El tocadiscs miniatura|El braç fonocaptor d'un tocadiscs. El tocadiscs, a diferència del gramòfon, era completament elèctric, tant per captar el so gravat al disc com per fer girar el plat.
El tocadiscs va aparèixer per primera vegada el 1925, quan apareixen els primers amplificadors de vàlvules i neix el pick-up.
A més amb la idea de reproduir els discos de forma elèctrica i no electroacústica, la reproducció elèctrica dels discos portava molts avantatge, com poder tenir el control de volum de la reproducció, el tocadiscs ara tenia un motor elèctric que feia que el plat giradiscs rotés a una velocitat més constant de 78rpm o 33rpm, aconseguint així millor qualitat i menor desgast del disc pel pes del braç, entre altres beneficis.
Més tard van aparèixer tocadiscs més sofisticats: els semiautomàtics, quan s'acabava el disc eren capaços de retornar el braç fonocaptor automàticament al seu lloc i apagar el motor i el corrent de l'aparell. Els automàtics eren capaços de moure el braç per si mateixos per reproduir el disc, així també si es posaven diversos discos al mateix temps es podia reproduir diversos discs (només una cara), i acabar automàticament la reproducció de tots. No obstant això aquests tocadiscs es van retirar del mercat perquè gastaven el disc a causa del pes del braç. Aquests tocadiscs se'ls deia Wincofono en alguns països, ja que WinCE era la marca que els produïa.
Aquest artefacte es convertiria en el sistema reproductor de so que es mantindria per més temps fins a l'actualitat, tant com per a la venda com per a l'ús. L'any 1950 apareixen els anomenats "combinats", generalment tocadiscs amb ràdio. A 1958 es van començar a publicar els primers discos en estèreo.
Discorola En els 1950 a Xile va aparèixer la discorola, que era un simple tocadiscs, però sense el circuit elèctric d'amplificador electrònic, començà a fabricar-se a finals dels anys cinquanta fins a finals dels anys seixanta, per la Corporació de Ràdio de Xile (CRC), comercialitzat sota la seva pròpia marca CRC, i també amb la marca RCA Victor. La discorola porta un cable de sortida, d'àudio monofònic (un sol canal), aquest cable surt de la càpsula, i passa per un potenciòmetre d'ajust de sortida, que es connecta a l'entrada situada darrere d'un receptor de ràdio, també monofònic (generalment de la mateixa marca), mitjançant connectors RCA. El receptor de ràdio portava l'entrada d'àudio etiquetada com a "endoll de pick-up de la discorola" indicant a l'usuari que hi podia connectar una discorola, i alhora, a manera de propaganda, recomanar la compra d'aquest article. Aquest tipus de tocadiscs es van començar a fabricar, en general, sense coberta protectora i només per usar-se amb discs de 78rpm. Posteriorment es van adoptar les velocitats de 33rpm i 45rpm dels discos de microsolc, per la seva alta demanda i posterior decadència dels discos de gomalaca. Les discorolas van ser pensades principalment per a la gent de classe popular, ja que moltes persones no tenien mitjans per adquirir ràdios i tocadiscs amplificats per separat. Llavors la discorola es va convertir en l'aparell de baix cost ideal per transformar la ràdio de la casa (moltes vegades l'únic), en un radiofonògraf capaç de reproduir qualsevol disc de venda en el comerç, a un preu més accessible.
Enregistrament magnètic