Josep Pujol i Juhí (Folgueroles, 1734 - Sant Llorenç de Morunys, 1809) fou un escultor català. Va néixer el dia 19 de maig de l'any 1734, a Folgueroles, fill de Segimon Pujol el jove i de Mª Teresa Juhí i Serrabou. És considerat l'últim gran escultor de l'art barroc català i la seva obra mestre és la Capella i Cambril de la Mare de Déu dels Colls.
Un llarg llinatge El seu avi Segimon va ser el primer escultor d'una nissaga que s'allarga en cinc generacions. Va néixer a Gurb, va fer l'aprenentatge amb els Morató de Vic i va anar a fer el perfeccionament de l'ofici amb els Grau de Manresa, on va conèixer en Josep Sunyer amb qui va treballa durant un temps a Prada de Conflent. A tombant de segle es va establir a Prats de Lluçanès on va tenir diversos fills. S'hi va establir primer per treballar en el retaule de Sant Vicenç, projectat per Sunyer i, després a compte propi va realitzar el 1702 la que és considerada la seva obra magna, el retaule de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres del Berguedà. Aquí també s'hi va establir uns anys i hi va tenir una filla. D'aquests anys li coneixem entre altres els retaules del Roser (1709) i el de Sant Serni de Montmajor, el de Santa Maria de Coaner (1716) i el del Sant Crist de Serrateix (1717). A partir dels anys esmentat a Folgueroles al llibre de l'obra, en qualitat d'escultor que du a terme el retaule del Sant Crist el dia 29 de desembre de 1721 i treballant en el retaule de Sant Pere de Castanyadell mentre el seu fill homònim treballa com aprenent en el taller dels Morató. Aquest va ser el motiu del seu trasllat a la plana de Vic d'ell, i de tota la seva família.
Segimon Pujol s'havia establert a Folgueroles on també tenim documentats a més com a escultors tres fills seus: Josep, Francesc i Segimon, el pare de Josep Pujol i Juhí. De 1727 a 1730, Els Pujol tenien un taller molt productiu, devien anar i venir de la vila i fins i tot passar llargues temporades fora, ja que els trobem al Solsonès muntant el retaule de la Mare de Déu del Roser de Sant Pere de Matamargó, de Correà, i de Tenetellatge, i pactant el retaule del Roser de Taradell.
L'any 1731 Segimon Pujol i Planes, el jove, que feia deu anys que residia a Folgueroles, es va casar amb Maria Teresa Juhí i Serrabou, una noia emparentada amb una de les grans masies de la Plana de Vic, el Mas Godaiol, d'on provenia la seva mare. El dia 6 de juny de 1732 van tenir una filla i el 18 de maig de 1734 naixia a Folgueroles el seu segon fill Josep Pujol i Juhí, que de gran seria l'escultor de més relleu de tot el llinatge. El dia 17 d'agost de 1745, va morir Segimon Pujol i Planes el jove, que deixava orfes a Teresa i Josep, quan aquest només tenia 11 anys.
Així doncs, hem de suposar que es va iniciar en l'ofici d'escultor de molt jove, a l'obrador familiar de Folgueroles, de la mà del seu avi i del seu oncle Francesc que hi van projectar la continuïtat de l'ofici com a únic fill mascle que hi havia a la família. Això explica que en la documentació de Folgueroles trobem Josep Pujol qualificat d'escultor per primer cop als vint anys, el 29 d'octubre de 1754. El seu oncle Francesc, més que d'escultor, treballava d'arquitecte, és a dir, era qui realitzava el moble, l'estructura o arquitectura dels retaules; en canvi l'avi va ser de qui va aprendre l'art d'esculpir. També, com el seu pare, probablement va ser un aprenent al taller dels Morató a Vic. L'any 1757, Josep Pujol es va casar amb la folguerolenca Teresa Santaló i Sabaters, nascuda l'any 1738, germana de Joan Santaló, el besavi per part de mare de Mn. Cinto Verdaguer. I un any més tard, el dia 18 d'octubre neix el seu hereu, Segimon, el primer dels dotze fills que tindrà el matrimoni. Durant els anys seixanta, a part dels fills que van venint, poca cosa més coneixem de la vida de Josep Pujol. La feina devia escassejar a la plana de Vic i, quan feia falta, l'escultor adquiria compromisos lluny de casa. L'última citació de l'escultor a Folgueroles és del 15 de novembre de 1769, quan el seu nom apareix esmentat en una escriptura de poders com a escultors de la Sagrera de Santa Maria de Folgueroles.
El canvi a Sant Llorenç de Morunys A partir de 1770 és quan trobem l'escultor relacionat amb la vila de Sant Llorenç de Morunys. D'aquesta època, se li atribueixen algunes obres de poblacions relativament veïnes com l'altar de Sant Crist de Sant Esteve de Bagà, fet entre 1769 i 1770, i l'any 1772 acaba el retaule de la Mare de Déu del Roser de Puig-reig.
El 1773, Josep Pujol signa el contracte laboral del retaule-cambril de la Mare de Déu dels Colls, amb el qual es compromet a fer tota l'obra d'escultura per la quantitat de 2.500 lliures. Qui va fer l'encàrrec va ser la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, una confraria molt potent, fundada vers el 1343 i apadrinada pels ducs de Cardona. Els priors de la confraria explicitaven que tota la capella havia de ser un monument a la Mare de Déu i van acotar els grans temes que s'havien d'esculpir.
Tota la família es va instal·lar a Sant Llorenç, així l'autor podia dedicar-se plenament a l'obra que li ha donat més prestigi i que va trigar uns deu anys a acabar-la, segons consta en un plafó que du la data de 1784. Es tracta d'una obra magnifica d'estil xorigueresc, amb influències en algunes escenes d'uns gravats dels germans Klauber de l'escola d'Augsburg; explicita clarament l'horror vacui de l'esperit del barroc i representa el seu veritable punt final a Catalunya. Segons Joan Ramon Triadó, en la història de l'art català, ha escrit: «Tota la capella és un cant a la Verge i la seva tipologia de cambril és pròpia d'aquest moment. El conjunt iconogràfic d'una gran riquesa es completa amb la descripció del Magnificat i la Salve, temàtiques completament noves dins el tractament programàtic de les capelles marianes i que podem considerar del tot noves a nivell peninsular (...) El conjunt és esplendorós i defineix clarament el que és el barroc: unitaritat i integració de les arts. La imatge de la verga bruna i la del sant Llorenç centren la composició, carregada d'imatges i representacions d'una gran riquesa iconogràfica». Amb el regnat de Carles III i gràcies a l'Acadèmia, es va anar imposant el neoclassicisme, els retaules són monuments o tabernacles on la Mare de Déu o els sants són entronitzats. L'ideal de l'art vol fusionar l'escultura, l'arquitectura i la pintura i això és el que Josep Pujol i Juhí aconsegueix amb aquesta capella i cambril. El 1789 en Ramon Moliner va acabar el treball de daurar-la i pintar-la, que havia començat Mairà Bordons.
Segurament durant els deu anys que hi va estar treballant el van ajudar els seus fills: Segimon, Josep i Francesc on hi van fer el seu aprenentatge. També gràcies a la seva ajuda va poder tirar endavant alhora altres feines menors, tenim documentat que durant aquests anys Josep Pujol paral·lelament tirava endavant feines sol, com l'altar major de Sant Climent de la Selva (1777) i el de Sant Quintí de Travil i de Trasserra de Capolat; o en col·laboració, com en el cas del retaule de l'altar major de Sant Francesc del convent dels franciscans de Berga (1779), cremat durant la guerra civil, que segons consta en el contracte el feu amb la col·laboració del seu fill gran Segimon; o els retaules de Sant Joan Baptista i el de Sant Pasqual (1781), i el de les Ànimes i l'altar de Santa Teresa (1786) tots tres al Santuari de Paller de Bagà, que segons detalla el llibre de comptes, s'hi van estar sis mesos a fer aquesta obra i eren quatre persones treballant-hi. Normalment al taller de casa era Josep qui feia les peces de més compromís i, quan es tenia el retaule gairebé acabat, els fills s'avançaven uns dies per muntar-lo al lloc definitiu, per acabar hi anava l'escultor a fer els retocs finals i a cobrar quan era el cas.
La capella i el cambril de la Mare de Déu dels Colls miniatura|Capella dels Colls Aquesta capella, situada en una nau lateral de l'església parroquial de Sant Llorenç de Morunys, aporta aspectes interessants pel coneixement del barroc català. La integració total de l'escultura i l'arquitectura dona a l'obra un caràcter homogeni. L'espai està dividit en dos termes: el primer des de l'arc de l'entrada fins a l'altar i el segon darrere l'altar. Tot ambientat en un joc de llums i ombres i complementat per uns relleus que decoren tot l'espai visible de la capella. Tot plegat transfereix un caràcter particularment escènic i teatral, una manifestació tangible de la capacitat compositiva de l'artista. La capella compta amb un cambril, coronat per una segona cúpula i presidit per la imatge bruna de la verge dels Colls. Aquesta imatge és una reproducció moderna de la que va desaparèixer el 1936, moment en què també va quedar afectada la zona del cambril i el tron barroc de la verge. La devoció a la Mare de Déu dels Colls és una tradició local tant antiga com la mateixa vila. La llegenda situa en temps medievals la troballa miraculosa d'una imatge romànica als afores de la vila, a la zona del Puit, en un collet rodejat de muntanyes o colls. De l'escenari geogràfic que rodeja el lloc de la troballa en prové el nom dels Colls, advocació mariana que s'ha mantingut viva fins avui dia.
El retaule es classifica dins la tipologia de cambril, per què la decoració s'estén per murs i volta. S'hi podia celebrar la missa i al mateix temps col·locar-hi les relíquies, podríem dir que la seva funció era de Sagristia. Des del seu interior es puja per una escala al pis superior.
La capella està dedicada totalment a la Verge i en totes les escenes es pot observar un sentiment de devoció, dedicació i exaltació d'esperit contrareformista, centrat especialment a retornar l'honestedat a l'art religiós que s'havia perdut en l'època anterior. Així, amb unes normes estrictes, reflectides en les sessions del Concili de Trento, l'Església dictava el què i el com de les representacions d'obres d'art. Juntament amb la monarquia, que la recolza, són els principals controladors de l'art i dels artistes. miniatura|Canticum Marianum Amb una iconografia que és el resultat de la tradició del passat més l'esperit dels nous temps, destaquen els temes dedicats a la dona perfecta, sense cap falta, digna d'un amor infinit. Per tal de representa-ho, molts artistes es basen en les descripcions que en fa Sant Joan a l'Apocalipsi, reflectides en molts llibrets del i XVIII, on trobem de forma insistent el paral·lelisme entre l'Antic i el Nou Testament. Així, la capella dels colls veiem la Verge amb els símbols de les lletanies, el Magnificat, la Salve, la trobada i adoració local i els Pares de l'Església, que corroboren amb la seva presència el concepte d'Immaculada, els evangelistes, com a propagadors de la nova doctrina, i tot això des de la perspectiva de la nova iconografia tipològicament barroca. En primer terme veiem els temes dedicats a Maria com a protagonista de la salvació de la humanitat, com a Mare i com a Reina (el Magnificat, la Salve, evangelistes i lletanies lauretanes) situats a la paret dreta, a la cúpula i als arcs de l'entrada i del lateral. L'altar i la mesa constitueixen el punt de separació entre els dos temes. A segon terme hi ha els temes pròpiament locals, que no deixen de tenir suma importància pels habitants de la vila (la trobada, l'adoració i els monjos de la comunitat benedictina de Sant Llorenç), que es complementen amb figures de Sant Llorenç i Pares de l'Església situats al llanternó.
És complementada amb: una sèrie de pintures paisatgístiques, locals i al·legories de Maria que omplen els espais intermedis del primer àmbit i el costat de l'altar; relleus amb motius ornamentals i naturalistes (en els quals ha desaparegut el policromat) situats a les pilastres dels arcs i als primers nivells de decoració; l'escultura d'un àngel a la part interior de l'arc que és la manifestació clara que l'espai sagrat està protegit i salvaguardat;