Els Acords de Támara, també nomenats Pau de Támara o les Paus de Támara, va ser un tractat de pau firmat a Támara de Campos el juny de 1127 en el qual es delimita el territori d'Alfons el Bataller i d'Alfons VII de Lleó i Castella.
Aquest pacte es va celebrar a conseqüència de les accions dutes a terme per Alfons VII l'abril de 1127 amb la presa del castell de Burgos. El juny Alfons el Batallador, rei de Pamplona i Aragó, li va sortir al pas trobant-se a la vall de Támara. Per evitar l'enfrontament es va negociar l'acord. Per ell Castella i Lleó tornaven als límits de 1054, quan va ocórrer la batalla d'atapuerca amb la mort del rei navarrès Garcia Sanxes III de Pamplona i de 1076, després de l'homicidi de Sanç Garcés IV de Pamplona. Tornant els terrenys aconseguits en ambdues ocasions pel regne de Castella i Lleó.
En ell es reconeixia la sobirania d'Alfons I el Bataller sobre Biscaia, Àlaba, Guipúscoa, Belorado, La Bureba, Sòria, San Esteban de Gormaz i La Rioja. A més Alfons I el Batallador renunciava al títol d'emperador i cedia algunes places frontereres.
Segons Antonio Ubieto Arteta (1981), per les paus de Támara, en les quals van actuar de mitjancers Gastó IV de Bearn i Cèntul II de Bigorra, El Batallador es va comprometre a tornar les places en les quals Alfons VII tenia dret hereditari. D'aquesta manera, a partir de 1127, els enclavaments de Fredes, Pancorbo, Briviesca, Villafranca de Montes de Oca, Burgos, Santiuste, Sigüenza i Medinaceli passarien a Alfons VII de Lleó i Castella. Quedarien en mans del Batallador Belorado i Nájera amb la Sierra de la Demanda com frontera natural entre els dos regnes en aquesta zona.
A l'Est, Alfons I d'Aragó conservaria Calahorra i Cervera del Río Alhama; també Ágreda, Almazán i Monreal de Ariza que van ser fortificats, a partir de 1128 pel rei d'Aragó a conseqüència del resultat d'aquest tractat. Sòria va ser la tinença més important d'aquesta zona, havia estat repoblada pel Batallador el 1119- 1120 i va estar a càrrec d'un tenente aragonès de 1127 a 1135. L'enclavament més allunyat en l'extremadura aragonesa va ser San Esteban de Gormaz, també encarregada a un tenente aragonès des de 1128. Per assegurar aquestes places, Alfons I va començar a repoblar Almazán abans d'agost de 1128, població que Alfons I anomenava Plasencia, i Monreal de Ariza.
Més al sud, els límits d'Aragó els marcaven les places fortes de Traíd i Molina D'Aragó, a l'actual província de Guadalajara.Ubieto Arteta, Antonio Historia de Aragón, vol 1. La formación territorial. pàg. 181-184, 1981. Zaragoza: Anubar.
Lema Pueyo per la seva part assevera que, després de l'estiu de 1127, quedarien a les mans d'Alfons I d'Aragó Àlaba, La Rioja, Belorado, Pancorbo, Valdegovía, Castrojeriz i Vall De Mena com límits occidentals del seu regne, mentre que part de La Bureba i les terres que quedaven a l'occident d'aquesta comarca cap a Castella anirien passant progressivament a poder d'Alfons VII de Lleó.Lema Pueyo, José Ángel Alfonso I el Batallador, rey de Aragón y Pamplona (1104-1134), pàg. 320-321. 2008. Gijón: Trea.
José Mores Mendi (a Annals de la història ") diu:
José María Lacarra (a Història de Navarra ") apunta:
Toribio Minguella i Arnedo (a Història de la diòcesi de Sigüenza i dels seus bisbes) diu:
Recuero (a Alfonso VII) sobre els territoris:
Referències
Bibliografia
Recuero Astray, Manuel (1979). Alfonso VII, Emperador. El Imperio Hispánico en el siglo XII. León: Centro de Estudios e Investigación «San Isidoro», Caja de Ahorros y Monte de Piedad, Archivo Histórico Diocesano. .
Tamara, Acords De Tamara, Acords De Tamara, Acords De Tamara, Acords De Categoria:Alfons I d'Aragó i Pamplona