La batalla de Culloden [Cùil Lodair en gaèlic escocès] (16 d'abril de 1746) va ser el xoc final entre jacobites i partidaris de la Casa de Hannover durant l'aixecament jacobita de 1745. Fou l'última batalla lliurada en sòl britànic fins ara, i va suposar per a la causa jacobita (la Restauració anglesa de la Casa d'Estuard al tron del Regne de la Gran Bretanya) la derrota definitiva de la que mai es va recuperar.
Els jacobites, majoritàriament escocesos de les Terres altes d'Escòcia, donaven suport a les reclamacions al tron de la Gran Bretanya de Carles Eduard Stuart (també conegut com a Bonnie Prince Charlie o «El jove pretendent»), fill de Jaume III d'Anglaterra i VIII d'Escòcia. Se'ls s'oposava l'exèrcit britànic, liderat per Guillem August de Cumberland, el fill menor del sobirà Jordi II de Gran Bretanya, membre de la Casa de Hannover.
Després de la batalla, la crueltat del victoriós exèrcit britànic va fer guanyar al seu general el malnom de "Cumberland el Carnisser". Carles Estuard va fugir de la Gran Bretanya i va viure a l'exili fins que va acabar els seus dies amb severs problemes de beguda, a Roma, sense tornar a intentar mai aconseguir el tron. Les represàlies civils van ser també severes. Es van promulgar lleis que van desmantellar el sistema feudal de clans dels escocesos de les Terres Altes, i fins i tot les gaites i la vestimenta tradicional de la zona van ser declarades il·legals.
Antecedents
El Príncep Carles III d'Anglaterra i Escòcia, conegut afectuosament entre els seus partidaris com "Bonnie Prince Charlie" o "El jove pretendent", va aconseguir aixecar un exèrcit compost principalment per clans de les Terres altes d'Escòcia amb el qual va prendre Edimburg i va derrotar l'Exèrcit Reial estacionat a Escòcia a la batalla de Prestonpans. Davant d'aquest nou perill, el govern britànic va començar a repatriar algunes de les tropes desplegades a Flandes contra l'exèrcit francès (Guerra de Successió Austríaca) per ocupar-se de la revolta jacobita.
Després d'una llarga espera, Carles va persuadir als seus generals que els jacobites anglesos podien organitzar una revolta a nivell nacional, que seria recolzada per una invasió francesa. Sota aquesta suposició, l'exèrcit de prop de 5.000 homes va envair Anglaterra el 8 de novembre de 1745, i va avançar a través de Carlisle i Manchester fins a Derby, posició des de la que semblava amenaçar Londres, el que va dur a Jordi II a fer plans per traslladar el govern a Hannover. Les forces jacobites es van trobar fins a aquest moment amb una resistència gairebé testimonial. No obstant això, els problemes s'acumulaven per al jove Carles: hi va haver molt poc suport per part de la població civil cap als jacobites, dos exèrcits sota el comandament del general George Wade i Guillem August de Cumberland s'estaven aproximant, la invasió francesa s'endarreria, s'estava formant una milícia a Londres, i van arribar informes (ficticis) d'un tercer exèrcit planant sobre ells. El general jacobita Lord George Murray i la resta del Consell de Guerra van insistir a donar la volta i tornar a Escòcia per aixecar un exèrcit major, i el 6 de desembre de 1745 es va iniciar la retirada, amb el Príncep deixant el comandament a Murray.
Les forces jacobites van arribar Glasgow el 25 de desembre, on es van reabastir i se'ls van unir alguns milers d'homes. Allà es van enfrontar i van vèncer les forces comandades pel general Henry Hawley prop de Falkirk. El Duc de Cumberland va arribar a Edimburg el 30 de gener i va prendre el comandament de l'exèrcit en fuga, rellevant a Hawley, i després va marxar cap al nord seguint la costa i rebent subministraments per via marítima. Reorganitzà les seves forces en Aberdeen, i va passar sis setmanes sotmetent les seves tropes a un dur entrenament.
Mentrestant, les forces governamentals seguien pressionant a Carles, que es va retirar cap al nord, perdent homes i aconseguint la captura dels castells de Stirling i Fort William. Carles va tornar a prendre el comandament de l'exèrcit, insistint a adoptar una actitud defensiva.
miniatura|esquerra|El jove pretendent, Carles III d'Anglaterra i Escòcia. Exèrcit jacobita Gairebé tres quartes parts de l'exèrcit jacobita estava format per clans de les Terres altes d'Escòcia, mentre l'altre quart procedia de les Terres baixes d'Escòcia. La majoria dels Highlanders eren catòlics, però més d'un terç era de confessió episcopaliana. Tots els Lowlanders procedien del nord-est, al nord del Riu Tay, i eren episcopalians, de manera que aquests sumaven una mica més de la meitat de les forces totals, però, la presència dels Lowlanders quedava dissimulada per la seva tendència a vestir roba de les Terres altes d'Escòcia, com si fos una espècie d'uniforme jacobita. Només un 20-25% dels Highlanders estaven armats amb espases. Alguns tenien piques o destrals, i la resta feien servir armes improvisades o capturades. Durant la invasió d'Anglaterra, prop de 300 episcopalians anglesos de Manchester van formar un regiment, però van ser deixats enrere per a una acció de rereguarda a Carlisle. A finals de novembre van arribar a Escòcia alguns vaixells francesos amb 800 homes dels Écossais Royeaux (Royal Scots) i la Brigada Irlandesa, regiments de l'exèrcit francès. Van ser un reforç benvingut, ja que molts Highlanders havien tornat a casa després de la victòria de Falkirk, i l'exèrcit estava molt mal aprovisionat i mancat de racions. L'exèrcit jacobita que va combatre a Culloden incloïa homes dels clans Stuart, MacDonald de Keppoch, Macdonnell de Glengarry, MacDonald del Clan Ranald, Cameron, Gordon, Fraser, MacLean, MacLeod, Ogilvy, Chisholm, MacLaren, MacBain, MacLachlan i la Confederació chatter del Clan Mackintosh i el Clan Farquharson.
Exèrcit britànic L'Exèrcit Britànic sota el comandament de Cumberland, reunit i entrenat a Aberdeen, estava ben proveït. Incloïa: Tres regiments de cavalleria: els dragons del Clan Kerr protegien el flanc esquerre, liderats per Lord Mark Kerr, cap del clan. Segurament incloïen també alguns Hanover alemanys. Dotze batallons d'Infanteria, dos terços dels quals eren anglesos. El terç restant estava compost de clans escocesos de les Terres altes d'Escòcia i les Terres baixes d'Escòcia: Un batalló i una milícia procedien gairebé en exclusiva dels Highlanders del Clan Campbell. Altres Highlanders que van combatre pel govern a la batalla de Culloden incloïen homes del Clan Munro i el Clan Ross, que havien lluitat abans pels britànics contra els francesos a la batalla de Fontenoy. També hi eren presents membres d'altres clans, com el Clan Sutherland i el Clan Grant. Tres batallons de lowlanders formaven com soldats de peu i van combatre pel govern a Culloden. En formaven part el Clan Cathcart, Clan Colville, Clan Sempill, Clan Kerr i el Clan Cunningham (aquests últims formant una bateria d'artilleria). La majoria d'aquests clans es va batre formant regiments mixtes, com el del regiment del carrer dels Royal Scots, i alguns fins i tot sota el nom de l'oficial anglès al que servien, com el Regiment Barrel d'infanteria. Molts altres clans de les Terres altes d'Escòcia, com els MacKay i els Gunn, es van alinear amb el govern durant la revolta, però se'ls van assignar altres tasques militars. Per exemple, el Clan MacKay interceptà i capturà or i subministraments destinats al líder jacobita abans de la batalla.
Batalla miniatura|Vista del camp de batalla de Culloden des de les línies inicials jacobites, en el cartell pot apreciar la distribució de les forces. El Duc de Cumberland i el seu exèrcit de prop de 8.000 homes van arribar a Nairn el 14 d'abril. Les forces jacobites, que sumaven un total aproximat de 5.400 homes, van deixar la seva base d'Inverness, amb la major part dels seus subministraments, i es van reunir a uns 8 km a l'est, prop de Drummossie, a 19 km de Nairn. El Príncep Carles va decidir prendre el comandament directe de les tropes, i seguint el consell del seu ajudant general, el secretari O'Sullivan, va ordenar combatre en una acció defensiva al pantà de Drummossie, una franja de terreny pantanós tancada entre l'emmurallada Culloden al nord i els murs de Culloden Park al sud. Lord George Murray argumentà obertament que "no m'agrada el terreny", i al costat d'altres oficials superiors va indicar que l'aspre terreny era molt avantatjós per al Duc: la superfície irregular dificultava en extrem la famosa càrrega Highland que els havia donat la victòria en batalles anteriors, i el terreny podia ser batut des de diversos fronts per la superior artilleria dels britànics. En vista de la seva inferioritat numèrica i material, van intentar convèncer el príncep de adoptés una campanya de guerrilla, però aquest va refusar canviar d'opinió.
A més es va donar el cas que el 15 d'abril, l'exèrcit governamental celebrava l'aniversari del Duc de Cumberland amb una gran festa, incloent begudes alcohòliques. Murray va suggerir que intentessin repetir l'èxit de la batalla de Prestonpans utilitzant un atac nocturn sobre el campament britànic. Però els famèlics Highlanders, que només havien menjat un pa de pessic sec cada un durant tot el dia, estaven encara a uns 3 km a punta de dia, de manera que es van veure obligats a retrocedir, i després dispersar-se a la recerca de menjar i una mica de son en alguna rasa o cobert. Molts d'ells jeien exhausts en els terrenys al voltant de Culloden House al llarg de la batalla.
miniatura|Maresma de Culloden, mirant de nord a sud, cap al bosc de Culloden Park. El 16 d'abril d'hora, l'exèrcit governamental va marxar des de Nairn, i els canons jacobites van donar l'alarma (que no tots van sentir) per tal de fer formar les tropes en dues línies. La línia frontal d'exhaustos soldats de peu tenia els canons disponibles formats en el seu centre i els seus flancs. La segona línia estava constituïda pels regiments de cavalleria, esgotats després de la marxa nocturna, i els regiments escocès i irlandès de l'exèrcit francès. El temps era molt dolent, amb un vent fred llançant plugim en direcció a les cares dels jacobites. Les forces del Duc de Cumberland van arribar al camp de batalla cap a les 11 del matí i es van desplegar també en dues files, davant les jacobites que els esperaven ja formats. El flanc esquerre britànic estava recolzat en un mur de pedra baix que corria al llarg del camp que delimitava amb Culloden Park. Els dragons a cavall i la milícia es van desplegar més enllà del mur, per infiltrar-se pel parc i envoltar el flanc jacobita. L'artilleria de Carles, superada en nombre en proporció de tres a un, va obrir foc primer, però el seu baix nombre i la manca d'artillers experimentats van fer que el seu impacte fos escàs.
miniatura|Una altra vista de la maresma mirant de nord a sud. Pot apreciar-se el mur sud just en la línia d'arbres. Durant la primera mitja hora de la batalla, l'artilleria britànica, superior en tècnica i en nombre, es va dedicar a piconar les línies jacobites pràcticament a plaer, mentre Carles, que es trobava molt per darrere de les seves forces per no caure víctima del canoneig enemic, esperava que les forces governamentals iniciessin el seu avanç, fermament decidit a lluitar a la defensiva com pretenia. Inexplicablement, el va portar gairebé trenta minuts adonar-se que Cumberland no tenia cap pressa per posar-se a l'abast d'una càrrega de la infanteria Highlander, i que semblava sentir-se perfectament a gust deixant que la seva artilleria fes el treball el màxim de temps possible. Per als seus homes, que mantenien la formació sota el canoneig britànic, van haver de ser trenta minuts llarguíssims. De fet, encara que el terreny tou dels aiguamolls minimitzava les baixes, la moral de les tropes començava a decaure. Diversos caps de clan, furiosos per la falta d'activitat, van pressionar al Príncep perquè donés l'ordre de càrrega.