La Guerra d'independència de Grècia, també coneguda com a Revolució Grega (grec: Ελληνική Επανάσταση, Elliniki Epanastasi; otomà:يونان عصياني; turc: Yunan İsyanı), va ocórrer entre el 1821 i el 1832. Els grecs van rebre l'ajuda de diverses nacions europees, i els otomans van ser assistits per Tunísia i Egipte. Grècia va aconseguir-ne la independència i aquest dia (25 de març) se celebra com a festa nacional.
Fets històrics anteriors Al Segle V aC les Guerres entre coalicions de diferents polis debilitaven la Nació Grega i portaren a la derrota definitiva de la ciutat d'Esparta al 362 aC. En aquest clima de debilitat i desunió, sorgí l'oportunitat per a un regne del nord de la península, que havia rebut per segles la influència hel·lènica. Així Macedònia, liderada pel seu rei Filip II, derrota i sotmet els grecs l'any 338 aC en la batalla de Queronea. El fill de Filip, Alexandre el Gran, es va enfrontar a una revolta en Tebes i Atenes. Els seus successors van aconseguir mantenir el jou sobre la majoria de les ciutats gregues, però la Lliga Aquea i la Lliga Etòlia van aconseguir alliberar algunes com Atenes.
Però una altra vegada un nou invasor, els fills de la Magna Grècia, arrabassaria a les metròpolis la independència. El rei de Macedònia, Filip V estava en guerra amb l'emergent potència itàlica de Roma i més amb les Lligues Hel·lèniques. La derrota de la Lliga Etòlia va portar a aquesta a unir-se als romans amb l'esperança de la independència. Junts van guanyar Filip (197 aC). El mateix any la Lliga Aquea s'unia a Roma, el triomf es va aconseguir, però els seus victoriosos aliats es van girar contra ells i van dominar tota Grècia creant la província romana d'Acaia.
Ja cap al dC Roma no era una ciutat emergent, era un Imperi que dominava des de Portugal a l'oest fins a l'Iraq a l'est i des d'Anglaterra al nord fins a Egipte al sud, això va portar a la divisió de l'Imperi en dos, i els grecs varen quedar enquadrats en la part oriental, que prengué les seves bases de la cultura hel·lènica, fent servir la llengua dels grecs com a pròpia. Aquesta part va donar origen al que avui coneixem com a Imperi Romà d'Orient, dominador de Grècia des del 493 i fins al 1453, uns anys en què els grecs van patir els atacs dels sarraïns i els abusos dels croats francs.
L'avanç dels mahometans pels dominis de l'Imperi Romà d'Orient es va fer incontenible, i el mil·lenari Imperi va veure sucumbir la seva capital, Constantinoble, l'any 1453. Des d'aleshores, els grecs passaren a estar sota control de l'Imperi Otomà. Els segles , i van ser testimonis de les revoltes contra la dominació otomana, però només amb la decadència otomana es van donar les circumstàncies que conduïren als principis de la futura independència.
Antecedents miniatura|Sortida de Messolonghi, de Theódoros Vrizakis Els primers moviments que desembocarien en la independència grega s'esdevingueren durant l'últim quart del en què va néixer el nacionalisme grec. Aquest nou sentiment va ser recolzat pels russos que van incitar els Ortodoxos Grecs, correligionaris seus, a la revolta contra la dominació dels otomans. El 1770 arribà la primera manifestació de revolució, que va ser encapçalada pel comte rus Aleksei Grigórievitx Orlov, però no va tenir èxit. La Revolució Francesa va influir en la preparació de moviments independentistes, com ho va ser la important organització secreta Philiké Hetairía (Associació Amistosa), creada el 1814 a Odessa amb el propòsit de l'emancipació i la revolució. El 1820 el Patxà de Grècia, governador del territori en nom del Soldà, es negà a enviar a aquest els impostos, de manera que el Soldà envià tropes contra ell. El 1821, els camperols grecs, Polícaros, aprofitaren la situació per començar la revolució, seguits pels comerciants, i amb el suport dels grecs que havien emigrat a altres zones d'Europa.
A causa del passat clàssic de Grècia, hi havia una gran simpatia per la causa grega a tot Europa. Molts aristòcrates europeus i rics americans, com per exemple el famós poeta Lord Byron, que va morir a Mesolongi, van prendre les armes per unir-se als revolucionaris grecs. Molts altres van finançar la revolució i l'historiador escocès filohel·lènic Thomas Gordon va prendre part en la lluita revolucionària i va escriure una de les primeres històries de la revolució en anglès.Gordon, Thomas History of the Greek Revolution Kessenger Publishing 2004
miniatura|Lord Byron va ser un prominent filohel·lè anglès que va ser mort durant la revolució grega Més enllà de la idea de croada contra els infidels otomans, va ser l'herència clàssica la que va fer que un bon nombre d'occidentals abracessin la causa grega. Lluís I de Baviera va expressar bé aquesta idea: «Europa té un deute enorme amb Grècia [...], els devem les Arts i les Ciències. » Els filohel·lens s'organitzaren en comitès per tot Europa i Amèrica. La seva principal activitat va ser la recerca de fons per a la compra d'armes. El seu repartiment va ser encarregat als més intrèpids.
Declaració d'independència Principats del Danubi miniatura|Revolució de Valàquia de 1821 Aléxandros Ypsilantis, general de l'exèrcit rus i ajudant de camp d'Alexandre I, va ser elegit cap de la Philikí Hetairía l'abril de 1820 i va assumir la tasca de planificar la insurrecció. La seva intenció era aixecar tots els cristians dels Balcans en rebel·lió i potser obligar Rússia a intervenir en nom seu. Coincidint amb la revolta de Valàquia als principats del Danubi, el 22 de febrer va travessar el riu Prut amb els seus seguidors, i dos dies després va emetre una proclama cridant a tots els grecs i cristians a aixecar-se contra els otomans al monestir de Monestir de Trei Ierarhi a Iași, la capital de Moldàvia, que havia quedat en mans russes des que en 1812 Mahmut II va signar el Tractat de Bucarest va posar fi a la Guerra russo-otomana.
Quan va esclatar la revolució, les atrocitats otomanes van tenir una gran cobertura a Europa i va provocar simpatia cap a la causa grega, encara que els governs anglès i francès pensaven que la insurrecció era un pla rus per apoderar-se de Grècia i possiblement Constantinoble. Metternich, per mantenir un Imperi Otomà fort que contrapeses Rússia. va acordar amb el tsar Alexandre que no actués unilateralment, i per obtenir suport addicional, es va reunir a l'octubre amb el vescomte Castlereagh i Jordi IV del Regne Unit a Hannover amb la promesa de saldar en part els deutes financers d'Àustria amb Gran Bretanya, i restaurant l'entente anglo-austríaca va acordar el seu suport a la posició austríaca als Balcans.
Les tropes d'Ypsilantis que venien de Moldàvia es van aliar amb Tudor Vladimirescu i van aconseguir ocupar Bucarest al març. Vladimirescu va acceptar dividir el país amb Ypsilantis, preservant el control d'Oltènia, Bucarest i la meitat sud de Muntènia. Ypsilantis esperava que les seves accions fessin que l'Imperi rus intervingués en nom dels insurgents grecs, però l'emperador, un dels principals defensors del Concert d'Europa, va desautoritzar qualsevol relació amb ell i va donar efectivament als otomans la "lum verda" per marxar als Principats per fer front a la insurrecció. Veient que els grecs no tindrien el suport del tsar, Vladimirescu va negociar en secret un acord amb els otomans, que finalment van envair Valàquia a finals d'abril. Els pandurs es van retirar cap a Oltènia, i els revolucionaris grecs van arrestar i executar Vladimirescu, fent que les tropes rebels valaques es retiressin del conflicte.
Ypsilantis fou derrotat en la batalla de Drăgășani i es va retirar a Râmnicu Vâlcea, on va travessar la frontera, però Francesc II aplicant les polítiques reaccionàries de la Santa Aliança es va negar a donar asil als líders de les revoltes dels països veïns i Ypsilantis fou confinat set anys a Theresienstadt. A Moldàvia, Giorgakis Olympios i Yiannis Pharmakis van continuar la lluita durant un temps però a finals d'any les províncies havien estat pacificades pels otomans.
L'esclat de la guerra es va enfrontar amb execucions massives, atacs a l'estil de pogrom, la destrucció d'esglésies i el saqueig de propietats gregues a tot l'Imperi. Les atrocitats més greus foren la massacre de Constantinoble de 1821. El patriarca ortodox Gregori V va ser executat el 22 d'abril de 1821 per ordre del sultà malgrat la seva oposició a la revolta, que va provocar indignació a tot Europa i va resultar en un major suport als rebels grecs.
Peloponès miniatura|Germà beneint la bandera grega al Monestir de la Santa Laura. Theodoros Vryzakis, 1865 Quan van arribar notícies dels moviments d'Aléxandros Ypsilantis als principats del Danubi, l'atmosfera al Peloponès era tensa i, a mitjan març, es van produir incidents esporàdics contra els musulmans, anunciant l'inici de l'aixecament. Segons la tradició oral, la Revolució va ser declarada pel metropolità Germà de Patres que va beneir la bandera de la llibertat el 25 de març de 1821, al Monestir de la Santa Laura, a la vora de Kalàvrita.
El 17 de març de 1821, els maniotes van declarar la guerra als turcs i el mateix dia 2.000 maniotes comandats per Petros Mavromikhalis van avançar cap a Calamata, on es van unir amb les tropes de Theódoros Kolokotronis, Nikitas Stamatelopoulos i Papaflessas, i la ciutat va caure en mans dels grecs el 23 de març. A Acaia, Kalàvrita va ser assetjada el 21 de març i a Patres els conflictes van durar molts dies perquè els otomans van llançar atacs esporàdics a la ciutat però els revolucionaris, liderats per Panagiotis Karatzas, els van fer tornar a la fortalesa.
Grècia central Les primeres regions que es van revoltar a la Grècia central van ser Fòcida el 24 de març i Salona el 27 de març. A Beòcia, Amfissa va ser capturada per Athanasios Diakos el 31 de març i Tebes dos dies després. Quan va començar la revolució, la major part de la població cristiana d'Atenes va fugir a Salamina. Missolonghi es va revoltar el 25 de maig, i la revolució aviat es va estendre a altres ciutats de l'oest de Grècia central. El comandant otomà del Roumeli era el general albanès Omer Vrioni, famós per les seves "caceres gregues" a l'Àtica.
Els èxits grecs inicials es van posar aviat en perill després la derrota en la batalla d'Alamana i la batalla d'Eleftherohori contra l'exèrcit d'Omer Vrioni i la mort de Athanasios Diakos capturat a Alamana i executat pels turcs quan es va negar a declarar fidelitat al sultà. Els grecs van aconseguir aturar l'avanç turc en la batalla de Gràvia quan Odisseas Androutsos amb un grapat d'homes, va infligir grans baixes a l'exèrcit turc, posposant l'avanç de Vrioni cap al Peloponès esperant reforços; en canvi, va envair Livadeia, que va capturar el 10 de juny, i Atenes, on va aixecar el setge de l'Acròpolis. Després que una força grega de 2.000 homes aconseguís destruir a Vassilika un exèrcit de socors turc en el seu camí cap a Vrioni, aquest últim va abandonar l'Àtica al setembre i es va retirar a Ioannina. A finals de 1821, els revolucionaris havien aconseguit assegurar temporalment les seves posicions a la Grècia Central.
Reacció otomana