miniatura|Un canó antiaeri autopropulsat Flakpanzer Gepard en moviment.
La defensa antiaèria és el conjunt d'armes i sistemes de suport destinada a la defensa contra aeronaus. L'OTAN la defineix com totes les mesures dissenyades per a anul·lar o reduir l'efectivitat de les accions aèries hostils.
Al llarg de la història s'ha utilitzat diverses armes per aquesta finalitat. Inicialment canons i metralladores per combatre les primeres aeronaus militars durant Primera Guerra Mundial, creixent en potència de foc i precisió al llarg dels anys. Després de la Segona Guerra Mundial començà l'era dels míssils guiats, específicament els míssils superfície-aire, així com el desenvolupament de sistemes de seguiment avançats per radar i altres mitjans.
Terminologia Hi ha diverses denominacions per referir-se a les armes antiaèries. Una de les més esteses és l'acrònim AAA , de l'anglès Anti-Aircraft Artillery. Els alemanys utilitzaren el terme Flak (FLiegerAbwehrKanone, és a dir "canó de defensa aèria"), tot i que el Canó de 88 mm, un dels canons antiaeris més famosos rebia el nom popular Acht-Acht. Els britànics utilitzaren sovint el terme Archie inventat durant la Primera Guerra Mundial. Cal aclarir que la denominació míssil antiaeri és sinònim de míssil terra-aire.
Armes antiaèries Inicialment es va optar per sistemes d'artilleria estàndard amb un xassís modificat, permetent una elevació major, per permetre el seu ús antiaeri. Posteriorment es van dissenyar canons específics per a aquesta tasca.
Les ogives utilitzades en aquest canons antiaeris incorporaven diferents tipus d'espoletes, per exemple amb sensors de pressió baromètrica, amb retard de temps o amb espoleta de proximitat; tot per procurar fer explotar prop de l'objectiu i danyar-lo.
Per funcions de curt abast, cal una arma més lleugera amb una cadència de tir més elevada, per garantir l'impacte a objectius molt ràpids com les aeronaus, i posteriorment els míssils. Les armes més utilitzades són els canons automàtics de calibres 20 mm, 37 mm, i 40 mm.
Les armes de projectil han estat superades pels sistemes de míssils antiaeris que van ser introduïts a la dècada dels 50. Però els canons lleugers tenen un cost molt més baix de producció i són més senzills d'operar que els sistemes més moderns. Així doncs encara s'utilitzen en un bon nombre d'estats.
Actualment hi ha una gran varietat d'armes antiaèries, des d'una abast puntual fins a desenes de quilòmetres de distància. El més lleugers són armes antiaèries portàtils que poden ser utilitzades per un sol soldat. Però també hi ha sistemes de gran complexitat i abast, que requereixen instal·lacions terrestres àmplies (amb radars, centre de control i diverses bateries) o instal·lats en vaixells de guerra.
Història Primera aparició miniatura|El ballonabwehrkanone de l'empresa alemanya Krupp, considerada la primera arma antiaèria. La primera aparició d'armes específicament dissenyades per a un ús antiaeri va tenir lloc durant la guerra francoprussiana iniciada el 1870. Després del desastre de Sedan, durant el setge de París per part de les tropes prussianes, els reforços francesos van envoltar al seu torn el setge per trencar-lo. Les tropes franceses de fora de la ciutat van començar a intentar reaprovisionar als seus compatriotes assetjats a través de globus aerostàtics. L'empresa alemanya Krupp va modificar ràpidament un canó de calibre 37 mm per destruir els aeròstats, aquest anava fixat a un cotxe de cavalls per facilitar-ne la mobilitat.Essential Militaria: Facts, Legends, and Curiosities About Warfare Through the Ages, Nicholas Hobbs, Atlantic Monthly Press 2004,
Primera Guerra Mundial El 1909 es va mostrar un bon nombre de dissenys de Krupp a Alemanya, incloent adaptacions del seu canó de calibre 65 mm, un de calibre 75 mm i fins i tot una arma de 105 mm pensada pel seu ús en vaixells de guerra. A l'inici de la Primera Guerra Mundial el calibre 75 mm s'havia convertit en l'estàndard per a les armes antiaèries alemanyes. Aquesta venia muntada en un eix, mitjançant el qual podien ser transportades en un carro.
Altres països semblaven haver ignorat quasi del tot la possibilitat que les naus aèries es convertissin en una part important de les hostilitats. Però això va canviar aviat: quan els avions de reconeixement alemanys van començar a volar ajudant a incrementar la precisió del foc d'artilleria. Ràpidament tots els exèrcits van incorporar un gran nombre d'armes basades en els seus canons de camp. Destaquen el canó de calibre 75 mm francès, muntant en un cotxe per aconseguir una gran mobilitat o en un carruatge de dues rodes que permetia un gir de 360 graus. Altres armes desenvolupades van ser la calibre 76,2 mm russa o el nou disseny de calibre 3 polzades (76 mm) de l'exèrcit britànic.
En general aquestes armes van demostrar ser d'escassa utilitat. Amb la poca experiència en la matèria i la impossibilitat de calcular la "caiguda" dels projectils amb precisió, els operadors no van estar a l'altura de les circumstàncies, i la majoria de la munició va caure molt per sota de l'objectiu. L'excepció a aquesta regla van ser les armes destinades a protegir els globus de reconeixement, en aquest cas l'altitud va poder ser calculada amb la longitud del cable que subjectava el globus. Les armes Krupp van ser dotades més tard amb un sistema de mira òptica i ràpidament va millorar la seva eficàcia, però aquests dispositius no van ser implementats per les altres forces combatents.
Quan els avions van començar a ser usats en rols tàctics contra blancs terrestres, les armes més grans van demostrar ser massa pesades per apuntar ràpidament a blancs en moviment. Aviat les forces armades van començar a afegir armes basades en lametralladora, col·locades sobre muntures orientables. Els britànics van introduir una arma més pesada: la seva 1-lliura "pom-pom" (versió de 20 mm de la Maxim) en una muntura elevada. Aquestes armes de curt abast van provar ser més mortíferes, i el mateix "Baró Roig" cauria víctima d'una arma antiaèria metralladora Vickers.
Quan la guerra va acabar estava clar que les creixents capacitats dels avions requeririen un intent molt més seriós per abatre'ls. No obstant això, el patró era clar: les armes antiaèries serien pesades per abatre blancs a gran alçada i es farien servir armes lleugeres quan descendissin a poca altura.
Segona Guerra Mundial miniatura|esquerra|Canons automàtics antiaeris de 40mm disparant des del portaavions americà USS Hornet (CV-12) el febrer de 1945. La Primera Guerra Mundial havia provat que les aeronaus serien una part important del camp de batalla. Mentre les capacitats de les aeronaus millorava, més específicament la dels seus motors, es va fer clar que el seu paper en els futurs combats seria fins i tot més crític que la seva creixent incursió a la guerra. Moltes persones van pensar que les grans velocitats i altures assolides farien inútils els sistemes antiaeris, així que es va posar poc interès a millorar-los.
Tot i això, els alemanys van continuar desenvolupant diverses armes antiaèries a finals dels anys 1920 i principis dels 1930, algunes d'elles en col·laboració amb companyies suïsses i sueques, incloent una nova arma de foc ràpid de 20 mm per a treballar amb baixa alçada i una de 37 mm per a baixa i mitjana alçada. A mitjans dels anys 1930 la 20 mm va ser considerada de molt poca utilitat davant la creixent velocitat dels avions, però en lloc d'introduir una nova arma, Krupp tractà d'ajuntar 4 armes de calibre 20 mm en un sol transport d'aproximadament el mateix pes. Això va millorar de manera suficient la potència de foc. Al final de la guerra, Alemanya essencialment havia deixat de banda la 20 mm pel seu baix poder de foc. Aquesta mai va ser completament reemplaçada, però la 37 mm estava disponible en nombre limitat, i un nou sistema dual 30 mm basat en el MK 108 mai va tenir una distribució àmplia.
Les necessitats per a grans altures van ser cobertes per la 75 mm de la Krupp, dissenyada amb la col·laboració de la companyia sueca Bofors, però les especificacions van ser esmenades per la necessitat d'un rendiment molt més alt. En resposta, els enginyers de la Krupp presentaren un nou disseny de 88 mm: el FlaK 88, que va entrar en servei l'any 1937. Utilitzada primer a Espanya durant la Guerra Civil espanyola, aquesta arma va provar ser una de les millors armes antiaèries del món, així com particularment mortal contra tancs.
Després del bombardeig dels Dambusters el 1943, un sistema completament nou va ser dissenyat per abatre d'un sol cop qualsevol aeronau que volés a poca alçada. El primer intent de produir aquest sistema fou una arma de 50 mm, però va resultar ser poc precisa i va ser reemplaçada per una nova arma de 55 mm. Aquest dispositiu va utilitzar un sistema de control centralitzat que incloïa un radar, tant per buscar com per apuntar, que calculava el lloc per apuntar les armes després de considerar diverses variables. Llavors accionava automàticament les armes mitjançant senyals elèctrics que accionaven sistemes hidràulics que encaraven les armes per si mateixes a altes velocitats. Els operadors simplement apuntaven les armes i seleccionaven els objectius. Aquest sistema, modern fins i tot per als estàndards actuals, estava en la fase final de disseny quan la guerra va acabar.
A finals dels 20 la marina sueca havia ordenat el disseny d'una arma antiaèria naval de 40 mm a la companyia Bofors. Aquesta nova arma coneguda com a Bofors 40 mm va ser introduïda l'any 1929 i va demostrar ser lleugera, ràpida i fiable; el millor disseny entre els canons antiaeris lleugers contemporanis. A part de la versió embarcada se'n va dissenyar una versió terrestre amb un remolc de transport amb 4 rodes. Va tenir un gran èxit, adoptada per 17 països abans de la Segona Guerra Mundial. I encara segueix en ús avui dia per algunes aplicacions com ara fragates guardacostes.
A l'inici de la guerra, Gran Bretanya havia començat una lenta actualització dels seus sistemes, incloent la nova arma de tir ràpid i calibre 3,7 polzades (94 mm). Aquest disseny va ser introduïda l'any 1937 i va ser una de les millors armes antiaèries dels britànics durant la guerra. Així mateix s'afegí a les armes de 3 polzades romanents de la Primera Guerra Mundial. Ambdues van ser produïdes amb sistemes de mira òptica per apuntar. Un petit nombre d'armes de 20 mm va ser utilitzat, però aquestes armes van ser de poca utilitat contra les aeronaus modernes.
S'havia fet un arranjament de llicència per construir Bofors 40 mm i introduir-les al servei. Aquestes tenien el poder per abatre aeronaus de qualsevol mida i encara eren prou lleugeres per moure's amb facilitat. Aquesta arma es va tornar tant important per als esforços de guerra per part dels britànics, que fins i tot es va produir una pel·lícula: The Gun , per motivar els treballadors de línia d'acoblament. Els plans d'aquesta arma van ser donats als nord-americans, que van fer les seves pròpies còpies (sense llicència) de la 40 mm i després van tenir una producció amb llicència a mitjans de 1941.
miniatura|Una de les sis torres antiaèries construïdes a Viena.