miniatura|Timpà de la portada de la Catedral de Saint Lazare, a Autun (França).Judici Final: és una de les escenes per a les eleccions del timpà romànic. Crist entronitzat en el centre d'una màndorla (forma d'ametlla,símbol de la glòria), amb la mà dreta indica els escollits pel Paradís, i amb l'esquerra la sentència als condemnats a l'Infern. miniatura|Apòstols sant Pere, sant Pau, Santiago i sant Joan, del pòrtic de la Gloria de la Catedral de Santiago de Compostel·la, del maestro Mateo. "En todos eles salienta o naturalismo que, na face de Daniel, acada a representa-lo sorriso, o que permite comparalo coas mellores esculturas do gótico francés de entón... ". Yzquierdo Perrín, Ramón. "PÓRTICO" in Gran Enciclopedia Galega Silverio Cañada. "El maestro Mateo es la figura decisiva de los primeros momentos, el creador de la obra más valiosa hecha en Galicia, el Pórtico de la Gloria, inaugurado en 1188. Encasillado erróneamente en el románico...". Cegarra Martínez, Basilio. Atlas Arte. Galicia. Capítulo 16 ESCULTURA GÓTICA, páx. 40."A arte francesa, en especial a procedente de Saint-Denis e da Borgoña, inflúe no mestre Mateo e nas súas execucións, no século XII, á fronte do Pórtico da Gloria... Reflíctese aquí, pois, o xermolo do gótico, o gótico temperán ou protogótico, no que aínda aparecen elementos da tradición románica..." Sicart Giménez, Ángel. "GÓTICO" in Gran Enciclopedia Galega Silverio Cañada. Lescultura romànica s'insereix, en general, dins de les metes artístiques de l'art romànic, inclosa la comunicació entre l'església catòlica i els fidels, el que és el regne de Déu a la terra, el temple. Així, l'escultura va tenir una estreta relació amb l'arquitectura, inserint-se en el seu lloc com un element complementari, i es va dedicar principalment a l'ensenyament de les escenes bíbliques amb relleus de pedra que fossin comprensibles per als creients laics.
És al romànic, del , que es fan conèixer les primeres obres d'escultura monumental que es presenten des del , període en què deixen d'existir peces de ple volum (peces tridimensionals) i s'observen un augment de la producció de petita escultura i treballs en metall, desenvolupats durant el període preromànic.
L'empenta del nou factor de producció de l'escultura va ser la ruta de pelegrinatge cap a la Catedral de Santiago de Compostel·la, al llarg del qual es van aixecar noves esglésies sota l'organització de l'Orde de Cluny. Aquests temples van ser construïts en llocs de pas en aquest període de fervor religiós, per acollida espiritual de pelegrins i per l'exposició de relíquies. França i el nord d'Espanya són per tant els llocs on es poden veure els exemples de la primera producció d'escultura romànica aplicada a l'arquitectura.Sureda, Joan, 1988: pàg.100 A més a més de la pedra, la fusta va ser un material important per a la construcció d'esglésies, sobretot a la part nord d'Europa. També es va fer servir a les imatges exemptes de devoció o d'altar, que poques vegades es van treballar en pedra. S'utilitzava fusta policromada, de vegades recoberta amb metalls, com bronze o argent, que va ser el material més emprat.Sureda, Joan, 1988: pàg.132 Al principi del període romànic, per als teòlegs com Raban Maur, els bons artesans havien d'instruir amb senzillesa i emocionar amb l'expressió vigorosa del seu art.Sureda, Joan, 1988: pàg.20 El concepte d'artista no estava definit com a tal sinó que s'anomenava artifex theoricus a qui llegia, entenia i projectava les manifestacions per construir i fer les obres i el artifex practicus, el pictor o el magister operis que era el que treballava amb «art» i en definitiva materialitzava l'obra.Sureda, Joan, 1988: pàg.28
Terme romànic L'arqueòleg francès Charles de Gerville va encunyar per primera vegada el terme romànic per referir-se a l'etapa de l'arquitectura que comprenia des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al ; el terme ja existia relacionat amb les llengües derivades del llatí (llengües romàniques) i ell ho va utilitzar en una carta de 1818 dirigida al seu amic Arcisse de Caumont, un altre arqueòleg francès que va ser qui ho va difondre en el seu Essai sur l'architecture du moyen âge, particulièrement en Normandie (Assaig sobre l'arquitectura medieval, particularment a Normandia), datat el 1824. Caumon va proposar tres èpoques: una primitiva del al ; una tardana del al i una de transició del . El 1851 J. Quicherat va dir que si el llatí no podia ser considerat l'única base de les llengües romàniques tampoc l'art romànic podia ser derivat del romà i, per tant, no era una «degeneració» de l'antiguitat clàssica. Encara que realment tampoc deuen deslligar-se completament, ja que també hi va haver d'altres influències, com per exemple l'art paleocristià, el romà d'Orient, el carolingi, l'otonià inclòs l'islàmic, cada regió va mesclar a l'art romànic l'art local anterior. A Noruega, per exemple, es van inspirar en molts elements amb l'art viking. Malgrat tota aquesta varietat de fonts, hi ha tendències comunes que justifiquen l'ús del terme romànic.Historia Universal del Arte-Sarpe, 1984: pàg. 636
Al principi del , la historiografia de l'art va restringir la cronologia, situant el període romànic des de fins del fins a la introducció del gòtic. Des que es va encunyar el terme romànic com a concepte estilístic sense matisos, els historiadors van cercar una més gran i més descriptiva definició, subdividint el mencionat concepte generalitzat en tres etapes ben definides: primer romànic, romànic ple i tardoromànic. Josep Puig i Cadafalch va denominar primer romànic el desenvolupat a Catalunya durant el .Gudiol, José. Cataluña, tomo I, sección de Arte. Colección Tierras de España. Editorial Noguer, 1974. Publicaciones de la Fundación Juan March.
Aplicació i temàtica L'aplicació escultòrica a l'arquitectura es va executar a la part davantera de les façanes, especialment a les portalades dels temples, on el creient rebia el major impacte visual. Es va fer servir el relleu com la millor tècnica per a la narració d'escenes impressionants, on el volum ajudava a crear una sensació més gran de realisme que les simples superfícies pintades. Amb aquest fi, el timpà, de semicercle sobre l'entrada, va tenir un paper molt important, i va ser on es van representar escenes com la Visió de l'Apocalipsi o del Judici Final. També es van esculpir escenes a les arquivoltes dels arcs que emmarcaven la porta i l'aprofundien, i als permòdols o puntes de les bigues sota el ràfec. Aquestes escenes, dintre de l'esperit del concepte de Déu venjatiu present a l'Antic Testament. Es van omplir no només de figures bíbliques com ara els evangelistes, apòstols i àngels, sinó amb sèries de criatures monstruoses, que marcaven la memòria de qui les havia vistes: dimonis i criatures compostes de cossos desproporcionats i horribles que donaven temor de la tortura de l'Infern.Bozal, Valerio, 1983: pàg.169
Segons Henri Focillon, a la fi del a Europa hi va haver un retorn a una profunda religiositat, causada parcialment per la por de la profecia anunciada per sant Joan en el seu llibre de l'Apocalipsi, amb una suposada fi del món. Així, Focillon va destacar la repercussió que va tenir aquesta circumstància a la creació d'una iconografia apocalíptica, on les escenes escultòriques s'adaptaven a l'espai de l'arquitectura, proposant la seva Llei d'Adaptació al Marc a un esquema geomètric senzill i dins d'uns espais preconcebuts per fer-ho.miniatura|Maiestas Domini (1094-1096), d'inspiració carolingia al deambulatori de la Basílica de Sant Serni. La imatge més freqüent és la de Crist completament frontal que es mostra assegut en un tron (Maiestas Domini) per jutjar als homes, dintre d'una aurèola ametllada (màndorla) que significa la Glòria; els peus acostumen a reposar sobre una semiesfera que representa la Terra, la mà dreta aixecada per beneir, manifesta, el seu poder (Dextera Domini) mentre la mà esquerra sosté el Llibre de la Vida que dona testimoni de la seva naturalesa. Normalment es troba envoltat pel Tetramorf, és a dir els símbols dels Quatre Evangelistes i en alguns casos dels vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi. Es representa també la psicostàsia o pesatge de les ànimes per escollir els elegits que gaudiran de Déu eternament o els condemnats a l'Infern.Sureda, Joan, 1988: pàg.148-149
Pel que fa al mode de representació, l'objectiu no era mostrar la realitat visible, però sí l'invisible i intocable, aprofitant gran part de la mímica de les figures com un mitjà de comunicació. L'objectiu principal no era el tractament volumètric, sinó el valor simbòlic de les figures i el contingut del seu missatge. La proporció entre les figures era un altre factor secundari, es feien les dimensions depenent més d'unaperspectiva jeràrquica o de l'espai disponible per a fer el relleu, més que guardant la relació que les figures posseïen entre si. Els cossos eren prims, els gestos expressius, i els diferents elements del relleu s'adaptaven a l'espai arquitectònic, i fins i tot quasi s'amuntegaven per tal d'encaixar en petits espais.Bozal, Valerio, 1983: pàg.170
També a l'interior de l'església s'exposaven alguns relleus d'escultura als arcs cecs (arcs en relleu, adossats a la paret), sobretot als capitells de les columnes, on la llibertat imaginativa i la profusió de figures fantàstiques es va portar al màxim al tema burlesc. Els capitells van començar per representar una decoració d'inspiració clàssica amb temes de vegetació o dibuixos geomètrics amb multitud d'animals fantàstics, per passar després al figuratiu, amb escenes de l'antiguitat, la Bíblia i temes profans, que podien estar parats al llarg d'un cicle al deambulatori i al claustre. Un dels punts culminants de l'escultura romànica interior dels temples, era la imatge de Crist crucificat en majestat fet de fusta amb una intensa policromia i col·locat sobre l'altar.Bozal, Valerio, 1983: pàg.169-171
L'escultura petita existia també, però en nombre reduït, esculpida en ivori o fusta, i podia estar coberta d'or o d'argent (crucifixos i petites imatges). L'obra en bronze va ser d'especial importància a les peces litúrgiques, les portes de les esglésies, piques baptismals i làpides de tombes. Per a la part superior de les tombes, una nova tipologia es va anar estenent des del nord de França a mitjan : l'aplicació de la figura del difunt sobre el taüt en posició jacent. Una de les primeres tombes amb l'efígie del difunt amb caràcter romànic va ser la de l'abat Isarn (1048) de l'abadia de Sant Víctor de Marsella. Historia Universal del Arte - Sarpe (1984) pàg.647 miniatura|center|350px|Làpida funeraria de l'abat Isarn de l'abadia de Sant Víctor de Marsella.
Tècnica L'aprenentatge tècnic de les arts a l'època romànica era pel mitjà pràctic i a través principalment de la comunicació oral entre mestres i aprenents. Tanmateix, es troben alguns manuscrits de tractats, com un conservat a la Biblioteca capitular de Lucca, d'autor anònim i conegut amb el títol de Compositiones ad tingenda musiva et alia, segurament basant-se en aquest text es va redactar amb més ampliacions, l'anomenat Mappae Clavícula. Adjudicat a un cert Heraclio, és el tractat per a la consecució de colors per a pintura sobre tela. Per a les miniatures, el manuscrit era De coloribus et artibus Romanorum.Sureda, Joan, 1988: pàg.109 El monjo Teòfil (c.1100) va escriure un tractat de les arts anomenat Schedula diversarum artium en el qual indica i dona consells per a la fabricació de tota mena d'objectes en metal·lúrgia.Pijoan, José, 1966: pàg.199
Façanes Llindes