El setge d'Alacant de 1709 fou un episodi decisiu de la Guerra de Successió Espanyola al Regne de València. La ciutat d'Alacant i el seu castell de Santa Bàrbara resistiren durant mesos l'ofensiva de les tropes borbòniques comandades pel marqués d'Asfeld, fins que capitularen el 19 d'abril de 1709. Assegurar-se'n Alacant era d'importància estratègica, doncs el seu port tenia bones defenses i estava situat en bona posició per abastir l'exèrcit que havia d'ocupar Madrid.
Per això, la ciutat es convertí així en l'última plaça forta valenciana sota control austriacista després de la desfeta d'Almansa (1707) i la caiguda de Dénia en gener de 1709. La resistència combinà tropes britàniques, amb participació d'irlandesos i francesos protestants, així com de tropes valencianes creades durant la guerra, com el regiment de Ciutat d'Alacant de John Richards, el regiment de Fusellers de Josep Martí, així com de miquelets locals i alguns militars la Milícia Efectiva. L'episodi és especialment recordat per la voladura de la mina sota el castell, considerada una de les explosions més potents en un setge europeu de l'època moderna. L'explosió provocà la mort de més de 200 defensors, inclòs el governador austriacista John Richards, i destruí part del barri del Raval Roig.
La caiguda d'Alacant simbolitzà el final de la resistència valenciana maulet i consolidà l'annexió territorial del País Valencià a Castella. Des d'una perspectiva historiogràfica i memorialista, és vista com el punt que tanca l'existència del Regne de València com a entitat política sobirana. Hui dia es vincula amb la commemoració del 25 d'abril, en record de la pèrdua dels Furs de València i de les institucions pròpies que simbolitzen l'autogovern del poble valencià
Context històric i antecedents
La Guerra de Successió Espanyola (1701–1715) esclatà arran de la mort sense descendència del rei Carles II. El tron fou disputat entre Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, reconegut com a Felip IV de València, i l'arxiduc Carles d'Àustria, que comptava amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra, les Províncies Unides, el Sacre Imperi i Portugal).
Seguint el costum de la monarquia hispànica, Felip d'Anjou jurà les lleis pròpies de cada regne de la Corona d'Aragó: En 1701 jurà les Constitucions de Catalunya i els Furs d'Aragó i en 1702 ho va fer pels Furs de València. No obstant això, la seua manera de governar basada en la cultura política francesa de l'absolutisme francès, les càrregues fiscals i les lleves militars feren créixer la desconfiança. A més, a Alacant pesava el record del bombardeig francès de 1691, que havia assolat gran part de la ciutat i hi alimentava un fort sentiment antifrancès. Per últim, cal tenir en compte el component social de la revolta, amb la promesa de Basset d'alleugerir els impostos que més afectaven els pagesos i menestrals.
Quan l'arxiduc Carles desembarcà a Altea el 1705 amb Joan Baptista Basset, jurà també els Furs valencians i fou proclamat com a Carles III de València. Molts sectors de la societat valenciana s'hi adheriren, i veien en l'austriacisme no sols una opció dinàstica, sinó també la via més adient de defensar les institucions forals i llibertats nacionals del Regne de València. Es crearen regiments nous (com el de Sant Jordi, patró del Regne) i s'activaren les milícies locals.
En aquest context, Alacant era encara en mans borbòniques a inicis de 1706. El seu port tenia un valor estratègic cabdal per abastir les tropes que planejaven ocupar Madrid. Al gener tingué lloc un primer setge fallit, quan el marqués de Rafal, Jaume Rosell de Rocamora, recuperà diversos pobles veïns (Sant Joan, Busot, Mutxamel, Agost, Montfort, Novelda), però no pogué prendre la ciutat.
El 6 de juny de 1706, els miquelets de Lluís Escòrcia bloquejaren la ciutat per terra, mentre que la flota de John Leake ho feia per mar. El 31 de juliol arribà a la badia un estol aliat de cinc naus comandat per George Byng, que bombardejà Alacant durant huit dies. El 8 d'agost desembarcà el regiment de Richard Gorges amb 1.500 homes, reforçat per cavalleria hispànica i tropes de John Jennings. També hi participà el regiment de catalans de Rafael Nebot, reclutat inicialment pel virrei borbònic però que posteriorment va jurar lleialtat al bàndol austriacista. Finalment, els miquelets i les tropes aliades --angleses, neerlandeses i catalanes del regiment de Rafael Nebot-- aconseguiren fer entrada a la ciutat, mentre que el governador borbònic en nom de Castella, el mariscal irlandès Daniel O'Mahony, seguia en resistència tancat al castell del Benacantil fins que capitulà el 7 de setembre de 1706. L'operació militar a Alacant va provocar una trentena de morts i prop de 80 ferits aliats.
El Consell d'Alacant es reorganitzà aleshores sota el domini austriacista amb nobles i polítics alacantins com Cosme Martí com el justícia (equivalent actual al càrrec de batlle), el mateix Lluís Escòrcia com a cap militar, així com Josep Maltès, Joan Sanxo o Lluís Cantó. El comandament militar fou encomanat al major-general Richard Gorges, d'origen irlandés, que va ser substituït el març de 1707 pel major-general John Richards, també d'origen irlandés, que seria el protagonista de la defensa d'Alacant en 1708–1709.
Tanmateix, la situació canvià radicalment després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que exposà el territori valencià a les forces ocupants de Castella. Aviat, el 8 de maig, València capitulà sense oposar gaire resistència i, el 29 de juny de 1707, Felip V ordenà abolir els Furs amb el primer dels Decrets de Nova Planta. Segons alguns autors, des d'aquest moment l'austriacisme passà a identificar-se també amb la defensa nacional del país i de les seues institucions davant el centralisme castellà esperonat pels borbònics. Amb la caiguda de Dénia el 17 de novembre de 1708, les tropes castellanes ja dominaven la Marina, al nord d'Alacant, com Oriola, al sud, que ja estava ocupada el 1706 per Castella, després d'haver oposat una fèrria resistència. Per tant, era l'única ciutat i vila reial del Regne pendent de sotmetre-la al domini del rei de Castella.
Preparatius del setge Entre les unitats presents destacava el Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant, creat l'octubre de 1706 sota el comandament del brigadier John Richards, tinent general d'artilleria d'origen irlandès. El regiment era conegut col·loquialment com a regiment d'Alacant, tant pel lloc de reclutament com perquè la seua bandera mostrava, a l'anvers, l'escut de la ciutat i, al revers, la imatge de Sant Jordi amb el lema S. Georgius.Memorial 1714, «Regiment John Richards», [https://www.memorial1714.cat/regiment-john-richards/ Al castell es trobaven també vora 800 anglesos del regiment d'infanteria anglesa de Charles Hotham i el regiment d'infanteria mixta d'anglesos i hugonots francesos de Frédéric de Sybourg i un destacament d'artillers i mariners.
En 1707 el general Richards assumí el comandament de la plaça d'Alacant, en substitució de Richard Gorges. Richards trobà unes fortificacions incompletes i en mal estat, fins al punt que, en una carta al comandament austriacista, afirmava que les defenses eren «només un poc millors que les d'una ciutat oberta». Davant aquesta situació, proposà fins i tot ser traslladat a Anglaterra o a Flandes, però la seua petició fou rebutjada. Per reforçar la defensa, Richards convocà l'enginyer militar Richard Siburch, de la seua confiança, i arribà a plantejar la crema de les cases del barri de Sant Anton per dificultar l'accés dels atacants. La mesura, però, topà amb la forta oposició dels veïns i fou descartada. Els treballs de fortificació avançaven molt lentament i, a més, una epidèmia patida a la ciutat entre 1707 i 1708 havia debilitat greument la població i la guarnició.
300px|miniatura|Soldat abanderat del Regiment de Ciutat d'Alacant durant el setge de la ciutat en 1709, dalt del Castell de Santa Bàrbara.
Tot i aquestes dificultats, Alacant comptava amb una guarnició diversa i significativa de vora 1.200 soldats valencians, dels quals 800 eren miquelets: el Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant format en 1706 amb 400 combatents valencians, molts d'ells alacantins, i britànics sota comandament de Richards, finançat parcialment per Anglaterra; també s'hi enquadraven els supervivents del Regiment d'Infanteria Regne de València, conegut com a Regiment de Sant Jordi, patró del Regne, creat el 1706 i comandat pel coronel Josep Bellvís de Montcada i Escrivà; els seus supervivents serien posteriorment integrats al Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant; el Regiment de Fusellers de Josep Martí (1707), format també a Alacant i destinat a la defensa de Dénia, on fou destruït durant el setge d'aquell any; els miquelets valencians, tropes irregulars de tradició local, sota el comandament de caps com Lluís Escòrcia; altres unitats integrades en la Milícia Efectiva del Regne de València, mobilitzada en suport de Carles III.
Segons diversos autors, la historiografia ha tendit a presentar la resistència d'Alacant com una gesta principalment britànica, menystenint la participació valenciana. No obstant això, la documentació de l'època i la recerca historiogràfica actual mostren que la defensa de la ciutat fou fruit d'una combinació d'unitats internacionals i regiments formats expressament al Regne de València, fet que revela la dimensió local i nacional de la resistència. Les fonts britàniques confirmen també la presència de regiments regulars anglesos en la defensa d'Alacant: A la guarnició hi havia unitats com el Regiment de Charles Hotham i contingents d'hugonots francesos, al costat del regiment de John Richards i tropes locals.Charles Dalton, English Army Lists and Commission Registers, 1707–1714, vol. VI, Londres, Eyre & Spottiswoode, 1904, p. 148–150. Aquestes llistes mostren també com, després de la capitulació del castell, molts dels oficials britànics foren redistribuïts o passaren a la situació de half-pay (mitja paga), fet que reflecteix la continuïtat de la documentació anglesa sobre els participants en el setge.
El setge i l'explosió de la mina El 28 de novembre de 1708 les tropes borbòniques comandades pel marqués d'Asfeld, reforçades per set batallons castellans sota el coronel Pedro Ronquillo, es presentaren davant les muralles d'Alacant. L'exèrcit invasor sumava prop de 12.000 homes, mentre que la defensa d'Alacant estava al càrrec entre 1.800 i 2.200 soldats, dels quals vora 800 eren tropes britàniques situades al castell, entre ells soldats del regiment d'infanteria de Charles Hotham, el regiment mixt d'anglesos i hugonots de Frédéric de Sybourg i un destacament d'artillers i mariners. Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar
Durant el setge, el comandament borbònic fou compartit entre el marquès d'Asfeld i el mariscal de camp Pedro Ronquillo que, a més dels set batallons, restà a càrrec del bloqueig també amb set esquadrons de cavalleria i fins a 1.500 reclutes de viles valencianes del bàndol borbònic pròximes a Alacant, que s'organitzaren en companyies auxiliars a les tropes castellanes. L'1 de desembre, davant les dificultats de defensar la plaça valenciana, les forces castellanes ocuparen els ravals i caserius extramurs, i el 3 de desembre aconseguiren penetrar la ciutat pel raval de Sant Antoni. Una fracció del regiment d'Alacant marxà cap a Catalunya per a continuar combatent, mentre que el castell restava aïllat, però ben proveït de vitualles, amb només els anglesos que eren comandats per John Richards, Winston Churchill, Marlborough: his life and times, v.2, p.522 a l'espera que l'esquadra de cinc vaixells de l'almirall Sir George Byng els socorreguera, però l'estol, en trànsit entre Lisboa i Barcelona va fracassar el seu intent a mitjans de gener de 1709 i es va dirigir a Maó.